La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)

Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection

Getty Research Institute

Article publicat a la revista Mozaika

L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals.

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble i Alexandria abans no van arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.

El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)

Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).

Sinagoga de Zikron Iaaqov

Font: Library of Congress

Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que va participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur, durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones jueva i musulmana, que l’any 1913 era de 150.000 contra uns 500.000 habitants respectivament: la jueva, en part hereva de les famílies que van restar al territori després de la conquesta romana definitiva, l'any 70 (destrucció del segon temple), en part procedent de la movilitat tradicional de la població de la regió; i la musulmana, producte de l’expansió de l’Islam durant segles.

És important subratllar aquesta presència històrica ininterrumpuda de la població jueva a Palestina (nom usat pels romans i que s'identifica amb una regió administrativa però no amb els seus habitants) contra els que parlen de colonització i usurpació, que només els escau als romans, a l'expansió de l'islam, als regnes cristians, a l'Imperi turc i als britànics.

A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, Israel recupera la seva condició d'estat, i se'n creen de nous que fins aleshores no havien existit: Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.

Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom

Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)

Font: Biblioteca Nacional d'Israel