La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 13 de novembre de 2017

Els barris del Camp de la Bota i Pequín

Els barris Pequín, en primer terme, i del Camp de la Bota,
separats per la riera d'Horta, l'any 1968
Fons TAF. Arxiu Nacional de Catalunya



"Només tindrà el do d'atiar l'esclat de l'esperança en el passat aquell historiador que està fermament convençut que fins i tot els morts no estaran resguardats si l'enemic venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer."

Walter Benjamin
Tesis sobre la filosofia de la història, VI


Fins al 22 de novembre es pot visitar al Centre Cívic Sant Martí l’exposició "El Camp de la Bota: un barri que va lluitar per la seva dignitat". Un centenar d’imatges de l’època permeten reviure la història d’un barri que va creure en l’educació com a eina de transformació social. L’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina reivindica el model comunitari i educatiu que es va impulsar al barri, i el director de l’Arxiu, Josep Maria Monferrer, creu que cal recuperar aspectes d’aquell model i aplicar-los al barri de la Mina. Podeu visitar l'exposició de dilluns a divendres de 10 a 14 h i 16 a 21.30 h, al carrer de la Selva de Mar, 215, 3a planta.


El Camp de la Bota, Pequín i el Parapet

El barri de barraques del Camp de la Bota estava situat entre l’antiga via del tren de la costa i la platja, a la banda nord de la desembocadura de la riera d'Horta, que feia de frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Adrià del Besòs, en una zona sovint inundada pels temporals de mar, com passava en tots els barris de barraques situats en el litoral. Avui, d'aquell espai no en queda res: la construcció del Fòrum va acabar amb tot rastre de la barriada i cal fer un esforç mental per imaginar-se com era aquell indret, raó per la qual és tan important recuperar-ne la memòria a través de les fotografies i els testimonis dels veïns que hi van viure.

Com explica Josep Maria Monferrer (1), abans que barri, va ser un espai de sorra i aiguamolls producte dels sediments i les transformacions del delta del Besòs, els mateixos sediments que van acabar conformant la plana baixa del Pla de Barcelona, que queda situada sota el graó barceloní, i que no va ser urbanitzable fins que les maresmes i les llacunes (topònims que trobem en carrers del Poblenou) es van assecar. Aquest graó encara es pot identificar sobra la trama de la ciutat seguint el corredor ferroviari de Sant Andreu, Sagrera i Clot, la plaça de les Glòries, la Meridiana, els carrers de Trafalgar i Fontanella, la plaça de Catalunya i el carrer de Pelai. Des de tots aquests indrets es pot observar el desnivell en la inclinació dels carrers o en la situació d'alguns elements com l'Estació del Nord o l'església de Santa Anna.

A principis del segle XIX les tropes napoleòniques franceses feien servir un talús de pedra i sorra, conegut com el parapet (que va donar nom a una part del barri) o butte. De la catalanització d'aquest mot francès, amb el qual es designa la petita elevació a la qual han d'apuntar els artillers en les pràctiques de tir, podria derivar la "bota" que dóna nom a l'indret i al barri. Però també podria fer referència a una peça d'artilleria anomenada també "bota", similar a un morter. L’any 1858 l'exèrcit espanyol va construir-hi un edifici fortificat, popularment anomenat el Castell de les Quatre Torres, que feia les funcions de polvorí i servia per controlar els moviments obrers, molt actius al Poblenou que en aquells anys es començava a industrialitzar. Al principi de la guerra civil el castell es va utilitzar com a lloc d'afusellaments de militars sublevats. Després de la victòria de les tropes franquistes es va transformar en una presó, on fins a l'any 1952 es van afusellar unes 1.700 persones, entre republicans, anarquistes i d'altres perseguits per la dictadura, la meitat dels executats a Catalunya. Els veïns de les barraques van haver de conviure anys amb els afusellaments, i encara hi ha veïns que recorden els trets a trenc d'alba. En memòria d'aquest fet es construí una placa i es va erigir un monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres al·lusiu a la repressió. Amb les obres del Fòrum de les Cultures el monument ha quedat dins del parc.


Bugada estesa davant del Castell de les Quatre Torres
Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí


La història del Camp de la Bota no es pot deslligar de les barraques de l'altre costat de la Riera d'Horta, documentades ja des de 1870. Arran de mar hi havia un barri de pescadors conegut amb el nom de Pequín, segons la tradició per l’arribada d’un grup de pescadors xinesos procedents de les Filipines, aleshores una possessió espanyola. Va créixer amb l’arribada d’immigrants per les obres de l’Exposició Universal de 1888, però sobretot de la de 1929, que hi van anar a viure perquè no era possible trobar habitatges. De fet, el de l'habitatge va ser sempre la causa de la proliferació de barris de barraques, que es va agreujar durant les migracions de la postguerra.


Barri de Pequín, cap a la dècada de 1920
Fotografia: Frederic Ballell i Maymí
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els temporals de 1932 i 1934 van destruir moltes cases de Pequín, i part dels habitants van fer barraques prop del castell, a les quals, a finals dels anys quaranta, s'hi van sumar les barraques del nucli veí del Parapet, al terme de Sant Adrià de Besòs. En la dècada de 1950, quan l'exèrcit va abandonar el castell, les denominacions Pequín i Parapet van desaparèixer i tota l'àrea va passar a ser anomenada com a Camp de la Bota. A finals dels anys 70 del passat segle XX, van ser enderrocades les barraques de Pequín i els veïns van ser reallotjats al barri de la Mina, de Sant Adrià, i al del Bruc, de Badalona.

La població va créixer amb la migració de la postguerra. L’any 1963, a Pequín, hi havia 378 barraques amb 1.968 persones, i, al Parapet, 289 barraques amb 1.447 habitants, amb 35 famílies gitanes. En total, 3.415 habitants en 667 barraques. Alguns censos eleven la població del barri per sobre de les 4.500 persones.

L’any 1953 el Castell va passar a ser de l’Església. Es va convertir en una escola avançada que seguia la “Pedagogia de l’Oprimit” de Paulo Freire. El sistema de Freire proposava que els nens aprenguessin a crear-se a si mateixos a través de les situacions viscudes en les seves vides quotidianes, convertint la seva experiència en el procés d'aprendre a transformar el seu món prenent consciència de la realitat en la qual viuen com a subjectes oprimits. Francesc Botey, l’escolapi que la dirigia, molt actiu entre la població gitana del barri, va ser detingut i tancat a la presó.


Una classe dins del Castell de les Quatre Torres, l'any 1967
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


L’alumne era el protagonista i l’escola funcionava amb un consell de delegats escollits entre els alumnes de cada curs, que marcava les pautes i les decisions que després ratificaven els professors.

Promogut per la comissió d'art, cada any es feia un concurs de dibuix entre els alumnes. El premi per al guanyador, triat per votació popular, era veure el seu dibuic convertit en un grafit amb ciment de secat ràpid, com el de la imatge que reproduïm. Com explica Monferrer, “les parets del castell estaven plenes d’aquests dibuixos fets per ells mateixos, de manera que ningú no les ratllava ni embrutava. Són dibuixos preciosos, sobretot els que feien els més petits. I per això penso que el castell no només era una escola sinó que era un lloc on els nens s’autoafirmaven com a persones”.


Un dels grafits gravat a la paret de l'escola del castell
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


Les condicions al barri, sense clavegueram ni serveis essencials, eren insalubres. Davant la desatenció per part de les autoritats, als anys seixanta assistents socials de Càritas van muntar la guarderia Los Ángeles, un dispensari i un centre social, que compartien espai amb llocs tan populars com els bars de la Montserrateta o del Pascual i el safareig. També es va fer equipaments específicament per a la població gitana: l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, la guarderia Belendai, la Cooperativa d’Artesania Gitana. Més tard es va crear l’escola nacional Manuel de Falla.


Dones fent la bugada en el safareig del Camp de la Bota, l'any 1967
Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina


La xifra de barraquistes no pararia d’augmentar fins que la majoria van ser reallotjats al polígon de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, als anys setanta. Però el Camp de la Bota encara va ser el destí de gent procedent d’altres barris de barraques, allotjats en uns deteriorats barracons municipals, on vivien 93 famílies, i l’any 1987 hi restaven 72 barraques amb 385 persones, la majoria d’ètnia gitana. Els últims habitants van abandonar el Camp de la Bota el juliol de 1989. Les transformacions urbanístiques del Fòrum de les Cultures del 2004 han esborrat qualsevol rastre del barri.

Diumenge 22 de febrer de 2015 es va fer un pas per recuperar la memòria dels barris de barraques de Barcelona amb la col·locació d’una placa commemorativa en homenatge als habitants del barri de barraques del Camp de la Bota, que va ser situada davant l’entrada principal del Museu Blau de Ciències Naturals, a l’edifici Fòrum, lloc que correspon a l’emplaçament d’un dels elements més característics del Camp de la Bota: el Castell de les Quatre Torres.


Ferroveller del Camp de la Bota, l'any 1967
Fotografia: Pau Barceló i Faix
Arxiu Nacional de Catalunya


*

(1) Josep Maria Monferrer, pedagog, activista i president de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, és autor del llibre El Camp de la Bota. Un espai i una història, però també de La història de Sant Adrià llegida des de la Mina. Un espai cobejat i una història conflictiva i Història del barri de la Mina (1969-2000).


Emplaçament dels barris de barraques del Camp de la Bota i Pequín

8 comentaris :

  1. Las barracas pueden estar situadas en lugares diferentes, en sitios distantes, en apartados opuestos, pero todas tienen la misma condición e iguales señas de identidad. Difieren de las construcciones de cemento, carecen de salubridad, y permiten el hacinamiento.
    Un abrazo
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si parlem de barraques en el sentit de subvivendes, certament és així. Tots els nuclis de barraques indiquen el mateix problema i patien condicions similars. També és cert, com també apunta la Júlia més avall, que hi havia barraques amb unes condicions no només més dignes, sinó que podríem equiparar a construccions rurals.

      Elimina
  2. La cita del Walter Benjamin és esfereïdora i terriblement certa, no paren de vencer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La cita de Benjamin, Xavier, és tota una lliçó. A l'apunt he preferit donar veu als nens, que en el cas del Camp de la Bota van ser protagonistes de tot un procés de dignificació malgrat les condicions de la barriada.

      Elimina
  3. Discrepo en això de què les barraques eren totes iguals, vaig conèixer gent que hi vivia i n'hi havia de ben arranjades i d'altres que eren dignes -o indignes- dels bidonvilles-, una amiga meva que havia malviscut en un pis de rellogats m'explicava fa poc que en una ocasió va anar a jugar a casa d'una amigueta a una barraca i es va quedar meravellada. Fins i tot en les fotografies de l'època es poden apreciar aquestes diferències, n'hi va haver moltes, a molts barris i algunes van durant molt i d'altres no tant. Una part de la immigració d'aleshores es dedicava a la construcció i tenia els seus recursos per millorar l'espai. Hi havia pisos on es vivia molt pitjor i molt més amuntegat, cada casa és un mon, que deien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, al comentari que li he fet al Miquel ja he marcat les diferències entre tipus de barraques, que en la majoria de casos té a veure més amb si eren construïdes en una barriada marginal o si eren construccions més de tipus rural. Hi ha molta diferència entre l'entorn del Poble-sec i el Somorrostro, per exemple.

      Elimina
  4. És encomiable el fet de recuperar un passat que oficialment s'ha pretès ocultar com si no hagués existit. Exposicions, llibres, documentals, plaques commemoratives i articles com aquest són la via per donar a conèixer la història de la ciutat a les noves generacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris. Noves generacions a les quals els cal saber que no sempre s'ha viscut en les condicions socials d'avui, sinó que va ser necessari lluitar per aconseguir una certa justícia social, que es pot perdre en qualsevol moment, com de fet ja està passant.

      Elimina