Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 15 de gener de 2018

Dones sàvies: bruixes, remeieres i trementinaires

La família de Cal Tamastim a Cornellana, a
principi de 1930. Càndida Majoral
és la nena del mig
Arxiu Cal Peret


Un passat que és molt viu

Càndida Majoral i Majoral, una de les últimes trementinaires encara vives, va morir el passat 4 de gener a Sant Julià de Lòria a pocs dies de complir els 101 anys d’edat. Havia nascut a cal Peret de Cornellana, a la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, el dia 2 de febrer de 1917, i ja de molt petita va començar a acompanyar la seva mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals.

La notícia mereix que ens aturem un moment i fem memòria tant del passat com del present per saber de què i qui estem parlant. Per conèixer l’origen de les remeieres ens hauríem de remuntar a temps molt llunyans, molts segles enrere, però el coneixement que n’obtindríem no tindria un interès més gran si no recuperéssim del nostre record viu tant les llegendes que envolten la vida de les remeieres com la nostra relació amb el seu món.

Hauria de ser coneguda l’estreta relació que existeix entre les herbes remeieres i la farmacologia moderna: molts medicaments sintetitzen en el laboratori els principis actius de les herbes i el seu potencial curatiu obtingut del saber tradicional popular i de la pràctica dels apotecaris que preparaven específics en les oficines o obradors farmacèutics. Per exemple, el principi actiu de l’aspirina és el mateix que durant segles s’ha obtingut de l’escorça del salze, la salicina, i d’aquí el nom de l’àcid acetilsalicílic. Recuperades d’uns anys ençà, les infusions d’herbes i arrels, mels, xarops, alcohols i ungüents han format part de la medicina popular, però la industrialització i la comercialització n’han fet perdre l’origen. Els herbolaris (probablement el comerç urbà actiu més antic) formen part com a mínim del nostre record, i maldecaps, ansietats, indigestions, inflamacions, febres i alteracions orgàniques diverses, a voltes greus, han estat tractats amb èxit amb herbes, i molta gent recorda encara l’olor de les fulles i els fruits d’eucaliptus infusionant en un pot sobre el braser o l’estufa de la llar per guarir els refredats.

Però aquesta imatge idealitzada, que el record fa amable, de remeieres i herbolaris té una història trista quan l’Església dictamina que només Déu té poder sobre la vida de dones i homes i fa del coneixement ancestral paganisme i heretgia. Veiem-ho abans de tornar a parlar de Càndida Majoral i Majoral.


La Inquisició i les remeieres

El Tribunal del Sant Ofici o Inquisició s’instaura a les monarquies hispàniques l’any 1478 (1482 a Catalunya i la Corona d’Aragó) gràcies a una butlla del papa Sixt IV, i no és abolida fins 1834. La butlla papal autoritzava els Reis Catòlics a perseguir, torturar, jutjar i executar qualsevol heretge que es desviés del catolicisme, com els criptojueus (conversos que continuaven practicant el judaisme d’amagat) o qualsevol branca del protestantisme (calvinistes, luterans o mennonites). Però la persecució va abastar qualsevol tipus de dissidència política o moral: humanistes, lliurepensadors, homosexuals i lesbianes; i va ser el patíbul de bruixes i fetilleres. El conjunt d’aquestes dones aplegava majoritàriament les remeieres; és a dir, les dones sàvies que atresoraven el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que jugaven un paper dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores, i que trobaríem en les dones jueves (algunes amb coneixements de medicina) les seves antecessores directes. El coneixement i el poder sobre el cos de la dona els era arrabassat pel foc purificador de la foguera.

L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi (vegeu La medicina de les dones).

Malgrat tot plegat, a Catalunya les remeieres van subsistir en el món rural fins a la dècada de 1980, i en l’entorn urbà fins a la de 1960, en que els herbolaris resten com a únics dipositaris del comerç de les herbes. Tot i així, durant anys, la tradicional fira de Sant Ponç de Barcelona aplegava remeieres que venien de comarques i de llocs tant allunyats com els Pirineus i eren habituals els xarlatans que oferien pocions i ungüents prop dels mercats (vegeu Xarlatans i ciència popular). Algunes d’aquestes dones encara les hem conegut: al Clot, els anys 60, una velleta baixava del Collserola camí del mercat seguint el camí d’Horta i el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) i la Sèquia Comtal.


Les trementinaires

Tornem amb Càndida Majoral, la trementinaire traspassada aquest gener de 2018 (1) i a qui el Diari d’Andorra entrevista encara no va un any. Càndida era la petita de tres germanes. Les altres dues, la Maria i la Rosa, també havien anat pel món amb la mare, Maria Majoral, a recollir i vendre herbes medicinals, trementina, olis i altres remeis tradicionals. Una tradició que continuaria amb algunes de les nétes i que faria que la mare de la Càndida acabés sent popularment coneguda com la trementinaire de les nenes rosses, fent referència al color del cabell de les filles. La Càndida va fer de trementinaire fins poc abans de casar-se, però la mare va continuar l’ofici fins gairebé els 70 anys.

Malgrat el secretisme que sempre ha envoltat l’ofici, el testimoni de la Càndida, juntament amb el d’altres trementinaires, ha estat essencial per a l’elaboració dels estudis etnogràfics que s’han fet els darrers anys sobre l’antic ofici de les dones de la vall de la Vansa i Tuixent, com el de l’antropòleg Joan Frigolé (2).

Com explica Clara Garí de Aguilera (3), les trementinaires eren dones originàries de zones de muntanya que es dedicaven a la recol·lecció d'herbes i l’elaboració d’olis essencials i remeis, productes que comercialitzaven, juntament amb te de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre, per les masies i pobles de Catalunya al llarg d'unes rutes que eren recorregudes a peu i que abastava un territori força ampli, que incloïa les comarques dels dos Pallars, la Cerdanya, l'Urgell, l'Anoia, el Bages, Osona, els dos Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, els dos Empordà i la Garrotxa; però també van arribar fins l'Aran, el sud de França, Tarragona i l'Aragó.


Trementinaires en ruta


Les trementinaires solien fer dos viatges cada any, durant els mesos de menys feina al mas: un a la tardor, del qual retornaven per Nadal, i un altre tan bon punt havien matat el porc i que durava fins a la Pasqua.

Aquesta activitat, exercida durant el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, però que es remunta a una tradició molt més antiga, permetia, en el cas de la vall de la Vansa i Tuixent, uns ingressos extres a famílies que vivien de l'agricultura i la ramaderia en un context d'autoconsum, i que els permetia el pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla).

Cada trementinaire anava pel món acompanyada d'una aprenenta, que normalment era una filla, néta, neboda o germana més petita; o un fill si no hi havia cap més dona a la família. Generalment, i com elles mateixes explicaven, la que feia menys falta a les tasques de la llar o del camp. La més gran transmetia a l'aprenenta no només els coneixements sobre plantes i trementina, sinó també les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials. Durant el trajecte s'hostatjaven en cases particulars on se les acollia a canvi d'herbes i remeis. D'aquesta manera, a més d'aportar un diners per a la família i el mas, durant el mesos que marxaven no feien despesa al mas, ja que s'allotjaven en les cases particulars que les requerien.

Les trementinaires anaven carregades amb farcells (o coixineres) plens de les herbes i unes llaunes on guardaven la trementina i els olis, d'avet i de ginebró, a més d'un podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes. Aprofitaven els viatges per comprar materials i objectes que els feien falta i no trobaven a la muntanya.


Les trementinaires Mercè Parramon i Dolors Pla,
fotografiades amb els estris de feina
Museu de les Trementinaires


La trementina era el producte principal usat en el seu ofici i del qual en deriva el mot trementinaire. Es tracta d'una substància que s'obté de la resina del pi roig (Pinus sylvestris), després de purificar-la. De la destil·lació d'aquesta trementina se n'obtenia l'essència de trementina, que s'utilitza per formular repel·lents per a polls i desinfectar ferides de persones i animals, i gels per a fregues o emplastres.

També feien servir la pega negra, que s'obté de la destil·lació seca del pi roig. Mesclada amb cera verge o oli d'oliva, s'utilitzava per a immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació, o s'aplicava sobre la pell per extreure una punxa.


Sofia Montaner, d'Ossera, a la Fira de Sant Ponç de Barcelona, els anys 50


L'activitat trementinaire va durar fins ben entrat el segle XX. La darrera trementinaire fou Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera, que va fer el seu darrer viatge l'any 1984, a l'edat de 73 anys.


Sofia Montaner i el seu marit,
Miquel Borrell, l'any 1989
Foto: Jordi Pasques

Com podem veure, d'algunes d'aquelles trementinaires se n'ha pogut recuperar el testimoni, d'altres s'hauran perdut per sempre. Ens explica Ramona Ibarra que la seva besàvia Montserrat Sanglès, que vivia a Tavertet, també en va ser, de trementinaire. Anava pel camp i hi recollia plantes remeier. Va viure fins als 112 anys. Un cop la Ramona va somiar que estava dalt d'una muntanya on hi havien arbres, i on parlava amb una senyora amb els cabells blancs, ben blancs, que li va dir: "Sóc la mare de l'avi Ton". L'avi Ton era l'avi matern de la Ramona, que mai ha pogut oblidar la Montserrat Sanglès, a qui la besnéta continua recordant i estimant com si fos entre nosaltres.

Segurament, pocs s'imaginaven que aquesta activitat hagués arribat fins a temps tan recents. Sobretot a ciutat, tenim tendència a pensar que la nostra manera de fer arrossega el món sencer, però la realitat és molt diversa. I ho és fins i tot entre el brogit de la ciutat, on molta gent encara va al bosc a collir herbes per fer infusions o farigola per fer-ne sopa.

I perquè no s’acabi oblidant aquesta activitat ancestral, el desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixent el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes, que forma part de la “Ruta dels oficis d’ahir”, promoguda pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

El museu permet conèixer qui eren les trementinaires, quines herbes i remeis comercialitzaven i com organitzaven les seves rutes, sempre a peu, des de la vall de la Vansa i Tuixent, fins a les terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya. A més, el museu es complementa amb el Jardí Urbà de les Trementinaires, situat pels carrers de Tuixent, i el Jardí Botànic de les Trementinaires, situat als afores.


Museu de les Trementinaires


*

Notes i bibliografia

(1) Informació publicada pel diari digital Viure als Pirineus.

(2) Frigolé i Reixach, Joan. Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2005.

(3) Garí de Aguilera, Clara. “Dones sàvies: les trementinaires, Sofia d'Ossera” [en línia]. Biblioteca Virtual de Investigación Duoda. Universitat de Barcelona. 9 de juliol de 2013 (modificat el 14 de febrer de 2017).


Bonet, Maria Àngels. “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).

Folch Serra, Mireya. Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees. Tesis. Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.

Pasques, Jordi. Lo Miquel i la Sofia, trementinaires d’Ossera. Enregistrament videogràfic (Ossera, 11 de juliol de 1989).

21 comentaris :

  1. Crec que, com es fa ara, ficar en un sac aquestes dones que cercaven remeis i les bruixes enterboleix la percepció del tema. Malgrat la creença popular, es van cremar moltíssimes més bruixes pel centre d'Europa que no pas a casa nostra, la Inquisició era molt més contundent amb les heretgies i amb les 'desviacions religioses' i els papers dels processos de Zugarramurdi són ben explícits sobre la qüestió. El mateix inquisidor explica que no hi va haver bruixes ni bruixots fins que la gent del poble no en va començar a parlar, cosa que podem aplicar a molts temes actuals. Sovint eren molt més perilloses les denúncies dels veÏns que no pas les autoritats vigents, això també passa en temps de guerres i postguerres, per desgràcia. Per altra banda avui sembla que totes les dones considerades bruixes eren unes santes amarades de saviesa popular. Tot i que sabem, avui, que els maleficis de les 'males bruixes' eren inofensius no ho era, en aquests casos, la intenció. També hi havia 'bruixes' poc innocents que elaboraven bonics verins. Vull dir que és un tema complicat i que avui hem anat d'un costat a l'altre, de ser les dolentes del conte ara són una meravella de dones sàvies, així, en general i per reivindicació feminista, vaja. Un altre tema són les llevadores, trementinaires i tot això, les quals, amb poques excepcions, no es van considerar bruixes encara que algun cas hi hagi de convergència d'activitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, és així, Júlia. Ni dins les dones sàvies hi podem encabir tothom, ni totes les pràctiques curatives buscaven el bé. Però sí que podem afirmar que al llarg dels segles, a Occident, el paper de la dona com a preservadora i divulgadora del coneixement tradicional ha estat bandejat, en el millor dels casos, i demonitzat en molts casos. I és cert, com dius, que en el moment en què s'estreny la persecució de tota dissidència religiosa o moral, s'engrandeix la figura llegendària de la bruixeria, i són els popis delators els qui acaben construint el mite.

      Elimina
  2. Crec també que la 'primera Inquisició' es va instaurar al Llenguadoc, amb tot allò dels càtars, no ens agrada ser els inventors del tema, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La persecució dels càtars és més una croada que inquisició. En tot cas, aquesta inquisició diria que va més contra els càrrecs eclesiàstics; és una mena d'inquisició episcopal.

      Elimina
  3. Cuando años ha, empezaba Teología y lo que es la carrera duraba cinco años, al sexto, que tenía que hacer el trabajo de fin del mismo, pude entrar a lo que en aquel entonces eran libros apartados por la Inquisición.
    En Barcelona, y concretamente en lo que ahora es llamado Institut de Ciencies de la Religió (Ciencias a la Religión ¡¡¡ kafkiano ¡¡¡), la Inquisición perduró hasta el 1824 ? más /menos. Aún hay libros pasados a mano del censor.
    No me refiero a los censores que estuvieron después de acabada la guerra incivil, tipo Cela, sino al legajo de costumbres que no se amortizaron desde la instauración de la censura a manos de la iglesia.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Miquel. Va durar fins a 1834. Últimament es consulten molt aquest llibres, tant els que esmentes tu com els que recullen judicis i testimonis, perquè són un retrat molt interessant de la societat de l'època.

      Elimina
    2. La Inquisició com a tal es va disoldre el març de 1820. Fernando VII més tard va permetre la creació de les "Juntas de Fe", a Catalunya crec que tan sols es va crear la de Tarragona, a Barcelona no es va crear. María Cristina de Borbón les va disoldre el 1935.

      Elimina
  4. A casa nostra la primera inquisició es va instaurar a mitjans del segle XIII amb el pretext de perseguir als homes i dones purs mal-nomenats càtars ( no adoraven als gats). Ho va intentar Raimon de Penyafort, llavors sense èxit, Malgrat tot, aquest nefast personatge v aconseguir que el que ell anomenava com a "pecat nefand" (sodomia) fos inclòs com a delicte. Pels seus "brillants" serveis" avui és sant i el Reino de España dona medalles al mèrits dels valors humans amb el seu nefast nom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tenia entès, Leopold, que la persecució dels càtars va ser més una croada que una inquisició, no? Bé, i sobre Raimon de Penyafort i el seu llegat, així ens ha anat en aquest país. I així ens va, no només per ell, sinó per tots els premis que es donen en nom de sants i Mares de Déu!

      Elimina
    2. La Inquisició lligada al Papa es va iniciar amb Gregori IX, el papa sàdic que va anomenar a Raimon de Penyafort com inquisidor, a més gaudia assistint a les sessions de l'inquisidor alemany Conrad de Maubourg.
      Per la Croada contra els càtars es va crear l'orde dels dominics, al front d'ell un monjo del cister, castellà, anomenat Domènec de Guzman. Es considera un precursor de la Inquisició. L'església llavors veia amb més temor als càtars que a jueus o musulmans, doncs qüestionaven als bisbes i l'acumulació de riqueses de l'església.

      Elimina
  5. Rimon de Penyafort va intentar llavors perseguir a les dones sabies que curaven i donaven remeis al marge de lo establert llavors, a les quals se les va considerar bruixes de forma despectiva.

    ResponElimina
  6. Enric, em toques la fibra sovint i ja tinc ganes d'anar a Tuixent. A l'hort de l'àvia a Pimpí (Tortosa) tenia de veïna a una "curandera" com així l'anomenava tothom. Li deien la Paisana i jo sempre estava per casa seva jugant amb els seus nets. Venia gent de tot el bisbat de Tortosa (Baix Aragó, comarca dels Ports)i sempre estava ple de gent fent cua per entrar a la consulta. Pagaven la voluntat -un cop els hi van regalar una TV en blanc i negre!- i si la senyora Pepeta la Paisana no ho veia clar els enviava a un metge. Per mi era com una fisioterapeuta avant la lettre.
    Després de morta, de gran, li van fer un monument al barri de Remolins i fa un parell d'anys una geganta, una forma gairebé màgica d'immortalitzar-la.
    PS: com es noten els 400 anys d'Inquisició al Tribunal Suprem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha millor relat, Ferran, que aquell que lliga el text amb context i testimoni perquè permet arribar a aquesta fibra, a les emocions, que donen sentit humà a la Història. T'agraeixo profundament, doncs, la teva aportació i l'emotivitat.
      Efectivament, convertir la Paisana en geganta és justícia màgica; és fer-la immortal. El mateix va passar amb l'Home dels Coloms de Sant Martí de Provençals, també convertit en gegant per la colla de la Sagrada Família.

      Elimina
    2. I bàsicament la descriuria com una persona amb una sensibilitat excepcional a les mans -això també ho he vist en la meva fisio, que sols té 25 anys- i amb un coneixement ancestral dels efectes medicinals de les plantes. Curiosament el seu net va ser el primer en anar a la universitat de la seva família i ara és metge. Potser l'evolució, no sé si lògica, de tot plegat.

      Elimina
    3. Segurament, Ferran, aquest seria l'atribut que definiria aquestes persones: la sensibilitat, tant des d'un punt de vista físic com psicològic. Probablement, l'evolució natural sigui la medicina, però pel que fa a la sensibilitat, trobo que hauríem d'anar a buscar aquestes persones en l'art i la paraula. No per les propietats curatives, és clar (no hi crec en la curació per l'art), però sí pel que l'art i la literatura tenen de mitja per transmetre aquella sensibilitat. Abans eren les àvies les que transmetien el coneixement ancestral, sovint a través de contes; és a dir, de la paraula. Tot i ser com eren en molts casos analfabetes. Ara també s'ha perdut això. Però mira, aprofitant que et tinc aquí, tu mateix expreses aquesta sensibilitat quan parles d'atletisme. A través de l'anàlisi que fas en els teus textos t'expliques i et construeixes; i el que és més important, et transcendeix. Si tu deixessis de ser l'objecte dels teus relats, escriuries contes.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Sí, oi, Teresa? Suppso que to plegat ens apropa a un món mític que en realitat és real. Som molt mes a prop de la terra del que pensem i som sensibles a emocions que massa sovint se'na escapen.

      Elimina
  8. A mi també m'ha emocionat el teu artícle Enric. M'ha fet viatjar lluny en el temps i recordar que la meva besàvia va ser llevadora i suposo que remeiera al Clot. Es deia Ció Iglesias. No crec que cap persona me`n pugui dir res, va viure al 1800. Però si recordo la pasta marronosa o ungüent, gairebé miraculos, que elaborava el meu avi i que suposo que ella li hauria ensenyat a fer. D'ella només conservo un tractat molt antic, o això sembla, "Tratado de las Enfermedades Venéreas".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per compartir aquest testimoni. Jo sóc fill del Clot i em fa especial il·lusió que me'n parlis. Encara recordo una velleta que baixava de les muntanyes seguint el que havia estat l'antic camí d'Horta per dur herbes fins al Clot. Et deixo el meu correu electrònic per si vols explicar-me alguna cosa més i per si pots enviar-me una imatge del llibre de les malalties venèries, per veure si el puc relacionar amb alguna activitat de l'època. Moltes gràcies un cop més. Aquí tens el correu:

      bereshit.bloc@gmail.com

      Elimina