Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 30 de juny del 2023

El Gaudí de Ken Russell

Fotograma del documental Antonio Gaudí (1961), de Ken Russell


En la seva etapa de formació cinematogràfica, després d’haver-se dedicat a la fotografia (l’any 2007 es va fer a Londres l’exposició Ken Russell's Lost London Rediscovered: 1951-1957), el director de cinema britànic Ken Russell (3 de juliol de 1927 − 27 de novembre de 2011) va dirigir 21 curts documentals per a la sèrie Monitor de la BBC, entre els anys 1959 i 1965, de la qual n’era editor Huw Wheldon.

Un d’aquests documentals és Antonio Gaudí (títol original en castellà), rodat el 1961. Malgrat el control que Wheldon va exercir sobre Russell per evitar que se sortís dels paràmetres tradicionals del documental, el director britànic va aconseguir deixar la seva empremta introduint elements dramàtics i visuals que no eren gens corrents en aquella època. No hem d’oblidar que és entre finals dels 50 i principis de la dècada de 1960 que se situa el naixement del documental modern (Mario Ruspoli, un altre dels pares de les noves formes del documental, va començar a fer servir càmeres lleugeres i els primers magnetòfons sincrònics per acostar-se a la realitat de manera més viva i primària).

Ken Russell mira Barcelona (que intentava sortir de la grisor franquista) i Antoni Gaudí amb ulls meravellats davant l’obra d’un home que, com ell en la ficció, res sap de límits. Límits que es desborden en el protagonisme de la Sagrada Família, un excés que avui, en mans d’impostors, no té cap sentit, i hauria estat preferible deixar-la com estava, sobreeixint enmig d’un jardí anglès que l’anés devorant. Segur que avui Russell no se la miraria amb els mateixos ulls.

El documental, que s’obre amb imatges de la plaça de Catalunya, ens mostra la passió ciutadana per Gaudí en el multitudinari seguici de l'enterrament i, immediatament, ens passeja per l’obra de l’arquitecte.

Ens ensenya la Casa Batlló i la relació amb el mite de sant Jordi, representant en les formes sinuoses de l’edifici, el drac i els ossos de les seves víctimes, i ens ensenya els interior i el mobiliari. Ens du al Col·legi de les Teresianes, i els arcs parabòlics, inspirats en la Trinitat, serveixen per parlar del Gaudí matemàtic i creient fervent.

Des de Montserrat, el narrador ens parla de Catalunya, una regió amb forta personalitat pròpia, diferent d'Espanya, i ens explica com les formes muntanyoses van ser elements clau en la concepció de la seva obra, com es pot observar-se en l'arquitectura de la Sagrada Família. A continuació s’atura a la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, segons alguns, una de les millors obres gaudinianes.

La segona part del documental  viatja al Park Güell, on s’assenyala la relació de Gaudí amb Picasso i amb els surrealistes, i remarca com, a diferència d'aquests, Gaudí porta a terme la seva obra en soledat i aïllament.

De la Pedrera se'ns mostren els dos patis interiors, diferents entre si, i es fa referència a la figura de la Verge, que en el projecte original s'havia d'ubicar a la terrassa, encara que mai va arribar a instal·lar-la. S’aventura la hipòtesi que tota l'obra de Gaudí hauria tingut com a finalitat la Sagrada Família quan se’ns mostra el magnífic pla que l’emmarca des del terrat de la Casa Milà.

El documental torna a la Sagrada família i ens ensenya el taller on gairebé hi va fer vida i on hi havia els plànols, els dibuixos i les maquetes, refetes contínuament, destruïts durant la Guerra Civil.


1a part

2a part

17 comentaris :

  1. hi ha un moment del documental on me sembla que diu que, després de la mort de gaudí, els arquitectes europeus van estar construint com si no haguessen après res d'ell, o alguna cosa així, al fragment on se veuen edificis completament quadriculats. ahir, passant per la diagonal, al·lucinava de veure entre alguns d'estos edificis molts altres que em semblen preciosos, amb balconades, finestrals, teulades amb estes altres formes arrodonides, ovalades que em semblen més acollidores. m'agraden molt estes formes, i com gaudí hi barrejava màscares, dragons, mosaics, forats, columnes tortes... esta "arquitectura sense línies rectes".

    del documental m'han agradat especialment les finestres obertes de la casa batlló amb les cortines movent-se, aquells arcs parabòlics de les teresianes (i com els ensenya amb aquella música mentre avança mirant només al sostre), i les formes i relleus de montserrat (a la muntanya i en les seues mans).

    la sagrada família em reulta massa imponent i majestuosa, però li tinc carinyo, en part perquè la teníem a prop de casa i recordo quan hi anàvem i al davant estaven fent les obres d'on ara hi ha el llac, i en part perquè sempre m'ha recordat aquelles torres de cagarrines que fem just a la vora de la platja agafant l'arena de l'aigua.

    (ahir et buscava, però no et vaig poder trobar. potser una altra vegada.)

    ResponElimina
  2. És cert que les formes ondulades són molt més acollidores, i de Gaudí hi ha coses que m'agraden i d'altres que no. Però, de forma irracional, sento una atracció cap a l'arquitectura racionalista. Jo també vaig viure molts anys a prop de la Sagrada Família però mai li vaig trobar cap encís; en canvi, m'atreia el castell de la fàbrica Damm.

    El documental té coses que m'agraden molt. I coincideixo plenament amb tu en l'escena filmada a les Teresianes: l'arquitectura (em sembla esplèndida!), la música, el moviment de la càmera... I el tractament en general que Russell fa de la fotografia, del blanc i negre, de l'objectiu i de la dramatització són molt bons.

    (He estat dos dies incomunicat i aquesta nit ho he vist. Llàstima. Fa uns minuts t'acabo de veure amb la melena de fa vint anys i, ja veus, he sentit nostàlgia d'allò que no he conegut)

    Bona nit, iruna.

    ResponElimina
  3. Aquest documental anava una mica contracorrent a si tenim en compte el menyspreu vers l'arquitectura modernista arreu d'Europa. Recordem que en aquesta època fou enderrocat la Sala de Concerts de Brusel·les, obra de Victor Horta per posar només un exemple fora del nostre àmbit i per pal·liar aquesta mala consciència crònica i autoflagel·lant que tenim.

    Ja vindran després obres que començaran a reivindicar l'obra gaudiniana des de files racionalistes com l'Oriol Bohigas i la seva Arquitectura modernista publicada a Lumen el 1973 i il·lustrada per Pomés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Galderich, que com en tot, cal perspectiva. Sense oblidar l'autoflagel·lació provocada per la mirada interna, potser sí que valdria la pena saber que aquells que tant defensem a l'estranger també han comès salvatjades històriques.

      Elimina
  4. El Ken Russell és un director barroc, excessiu i exagerat que es comprèn que se sentís atret per l'arquitectura delirant de Gaudí. M'ha divertit veure la imatge del fotograma, t'enganxo aquí la portada que em van fer per a la meva primera publicació:
    https://www.google.es/search?hl=ca&site=imghp&tbm=isch&source=hp&biw=1280&bih=672&q=els+dimnis+de+barcelona+edelvives&oq=els+dimnis+de+barcelona+edelvives&gs_l=img.3...1963.8671.0.8947.33.8.0.25.0.0.96.696.8.8.0...0.0...1ac.1.5.img.qDXz2jKOmCc#hl=ca&site=imghp&tbm=isch&sa=1&q=els+dimonis+de+barcelona&oq=els+dimonis+de+barcelona&gs_l=img.3...61482.62966.4.63361.10.10.0.0.0.0.104.871.8j2.10.0...0.0...1c.1.5.img.4CqMiR5d9eo&bav=on.2,or.r_cp.r_qf.&bvm=bv.43287494,d.ZG4&fp=761275214560eec&biw=1280&bih=672&imgrc=-Sbr1Gsv_SqF9M%3A%3Blhh0TamY-h2w0M%3Bhttp%253A%252F%252Fpictures2.todocoleccion.net%252Ftc%252F2010%252F04%252F24%252F18923361.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Fen.todocoleccion.net%252Fels-dimonis-barcelona-lluis-bosch-catala-1989~x18923361%3B550%3B412

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Quina coincidència, Lluís (o no).

      De tota manera, en el documental el barroquisme de Russell és molt suau. Crec que brilla molt més el fotògraf que el cineasta.

      Elimina
  5. Gran troballa, Enric. Que a Ken Rusell el fascinés Gaudí era previsible, donades les característiques del seu cinema. Està rodat amb evident simpatia i buscant subratllar la bellesa de les obres. A més, a un públic no especialitzat, li explica prou bé en molt poc temps els fonaments formals i ideològics de l’arquitecte: Catalunya, els mites, la corva natural, l’organicitat...
    El que li han fet al pobre Gaudí a la Sagrada Família és un pecat, comès a major glòria d’una burgesia barcelonesa conservadora que se’n va burlar de l’estil gaudinià en vida del mestre pels excessos imaginatius de les seves formes, com en el cas de La Pedrera. Això sí, ara ja poden gaudir d’imatges de gran plasticitat televisiva a gaudir quan els visita el Papa. L’antigaudinisme.
    Gaudí és un dels artistes de referència per al meu gust. Connecto de manera intuïtiva amb la seva proposta. Potser per les moltes estones passades durant la meva infància al Parc Güell, espai carregat de màgia i de bellesa, quan aquest encara era de franc per a tothom que si volgués apropar.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Missatger, Gaudí serà sempre un incomprès mentre es continuï prenent la seva biografia pública com a referència de la seva arquitectura. Gaudí és molt més que les seves creences.

      El cas Sagrada Família efectivament clama el cel. És llastimosa aquesta apropiació. Com dic a l'apunt, hauria estat millor convertir-la en una relíquia a l'estil maia, dormint en la frondositat de la selva.

      Elimina
  6. molt interessant, desconeixia aquest documental. Sempre m'agraden aquests documentals vist en ulls estrangers

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eh que sí, Aris! Ajuda a ampliar la perspectiva.

      Elimina
  7. ¡Qué bueno, no lo conocía!
    Como dice Lluís Bosch, al barroquismo de Russell le va de maravilla el trabajo, y aun tratándose de un encargo se percibe su entusiasmo, no exento de modestia: un trabajo sólo para referir, para dar noticia de algo que lo deslumbra.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Qué bien nos iría, José Luis, que en lugar de tantos teóricos y listillos, abundaran las miradas limpias y sensibles, y una buena pluma (u objetivo) para narrar lo que nos emociona, ya sea para alabar o para triturar.

      Elimina
  8. Molt interessant la mirada del Russell sobre la Barcelona de Gaudí coexistint amb la grisor franquista dels primers 60.
    Una joia que no coneixia. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cosa curiosa, Sícoris, és que quan miro el documental se m'imposa més la Barcelona a peu de carrer que la de l'obra de Gaudí. I estic segur que es una qüestió educacional.

      Elimina
  9. Gràcies per aquesta troballa!

    ResponElimina
  10. Es pot dir, que la Sagrada Família no em diu res? No arribo a considerar-la un nyap que s'hauria d'enderrocar, con diu l'arquitecte Bohigas, però no m'emociona ni poc ni molt.

    ResponElimina