Si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan

Cartell del partit de rugbi entre Catalunya i

França, celebrat el 27 de maig de 1934

Explica una llegenda, que es dóna per bona a manca de cap altra explicació fiable, que mitjan 1823 William Webb Ellis va agafar la pilota amb les mans durant un partit de futbol i va córrer fins la línia de gol de l'equip contrari davant la mirada incrèdula de jugadors i espectadors. En aquell temps, en el futbol era permès agafar la pilota amb les mans només si es deixava caure per fer-li una puntada de peu immediatament. Aquell partit es jugava a la Rugby School, que acabaria donant nom al nou esport.

Sigui quin sigui l'origen del rugbi (els irlandesos en reclamen la paternitat afirmant que és una variant del futbol gaèlic), aquest esport ha esdevingut més que una pràctica esportiva. Aquesta afirmació no es pot contradir perquè hi estan d'acord rivals i aficions, que són capaços de compartir el terreny de joc, les grades i la cervesa que tots plegats beuen acabat el partit en el famós tercer temps.

La rivalitat entre els països britànics, Irlanda i França és tan gran que l'imaginari del món del rugbi és ple de frases cèlebres que volen definir l'ànima d'aquest esport i dels seus practicants. Una d'elles diu que els anglesos juguen al rugbi perquè el van inventar; els escocesos i els irlandesos pel plaer d'enfrontar-se als anglesos; i els gal·lesos perquè han nascut per jugar-hi i l'han convertit en el motiu viu que referma la seva identitat com a poble. No debades, l'himne que sona a Cardiff abans de cada partit, Hen Wlad Fy Nhadau (El vell país dels meus pares, himne també de la Bretanya francesa i Cornualla), jura lleialtat a la terra i al vell idioma davant la pèrfida Anglaterra. O com afirmen els escocesos, guanyar França és un plaer; guanyar Anglaterra, un deure.

Des de 1968, vaig créixer veien a la televisió els partits del 5 Nacions, el torneig europeu per excel·lència (hereu del Campionat Britànic, que va incorporar França el 1910), que disputaven País de Gal·les, Escòcia, Irlanda (unificada), Anglaterra i França (excepte de 1932 a 1946, acusada de professionalisme), i que ara s'anomena 6 Nacions des de la incorporació d'Itàlia (2000). Des de 1996 el guanyador és considerat el campió d'Europa, però fins aleshores els trofeus tradicionals eren més simbòlics que no pas materials. Es disputa la Calcutta Cup, entre Escòcia i Anglaterra, en què el premi és una vella i atrotinada cafetera de plata, decorada amb dues cobres i un elefant, que passa de mans a mans de les dues seleccions, i que commemora el famós partit que va enfrontar les dues seleccions a l'Índia, el 25 de desembre de 1873. A aquest trofeu s'hi afegeix la Triple Corona, entre les tres seleccions britàniques; el Grand Slam, per al guanyador de tots els partits; i la Cullera de Fusta, per al perdedor de tots els enfrontaments.

La meva generació va créixer captivada per un esport que vam anar aprenent i entenent amb els anys; amb noms estranys que es barrejaven en anglès, francès, castellà (només hi havia una televisió i una llengua), amb la posterior reconversió mental al català quan sabíem què volien dir: full back, arrière, zaguero, try, essai, ensayo, melée, scrum, touche, drop... Normes complexes, defenses àgils i davanters corpulents (al revés que el futbol), diversitat de maneres de puntuar, rudesa i intel·ligència: un esport de brètols jugat per cavallers, com afirma la tradició.

Sabíem que a Catalunya existia la Santboiana, la degana del rugbi català i espanyol, però el futbol es menjava qualsevol altra esport que no fos el ciclisme, Nino Buscató o, en aquells temps en blanc i negre, la boxa. Res en sabíem que la Federació Catalana havia estat fundadora de la Federació Internacional i que l'any 1940, després de la guerra, va ser feta fora per les pressions del Govern espanyol de Franco.

Serge Blanco

Temps més tard, de lluny, van començar a sonar tambors, a arribar veus que a l'hemisferi sud All Blacks neozelandesos, Wallabies australians i Springboks sud-africans eren llegenda en el món del rugbi; sobretot aquells All Blacks de ressons maoris, que canten i interpreten una dansa guerrera, la haka, abans de cada partit per intimidar els rivals. Van arribar les antenes parabòliques i amb elles la globalització, i un nou rugbi, més professional, més ràpid, més intel·ligent, més tàctic, va entrar a les llars. Un rugbi que va obligar el vell rugbi europeu a transformar-se just en el moment que un home prodigiós, Serge Blanco, meitat veneçolà i meitat basc, va convertir França en la dominadora del rugbi dels anys 80 al vell continent,  amb un estil de joc dinàmic i precís, que va rebre el sobrenom de "rugbi xampany". A principis dels 90 va ser Anglaterra qui va prendre el relleu europeu i es convertia en una selecció capaç de plantar cara als grans de l'hemisferi sud. Mai, però, podrem oblidar el gal·lès Gareth Edwards, que ens va ensenyar a estimar aquest esport i que el 2003 va ser declarat el millor jugador de tots els temps.

Jonah Lomu (1975-2015)

Estàvem a cavall dels dos primers campionats mundials: 1987, en què Nova Zelanda guanyava la final a França; i 1991, en què Austràlia ho feia sobre Anglaterra. El 1995, un any després de les seves primeres eleccions lliures que liquidaven la política d'aparheit, Sud-àfrica participava per primer cop i vencia en la final a Nova Zelanda. El capità dels Springboks va ser François Pienaar, el protagonista junt amb Nelson Mandela d'aquella aposta que el president sud-africà va fer pel rugbi com a nexe d'unió del poble i que és l'argument de la pel·lícula Invictus. I amb els All Blacks, Jonah Lomu (1975-2015) meravellava el món sencer i ocuparà per sempre un lloc a l'Olimp del rugbi mundial. Lomu, que es va haver de retirar per una malaltia renal, era una força de la natura. Capaç de córrer els 100 m llisos en 10"8, ningú era capaç de placar aquest ala neozelandès, i els seus assajos (ostenta el rècord en la copa del món) estan gravats en el cervell de tots els aficionats.

Els mundials ens han permès saber de països que eren poc més que un lloc en el mapa o una referència exòtica: Fiji, Samoa i Tonga. Els polinesis no viuen només de cocos i palmeres ni de fer d'extres de pel·lícules d'aventures o de musicals com South Pacific.

El 1996 naixia el 3 Nacions, el torneig que aplegava les tres grans potències de l'hemisferi sud i que des de 2012 és el 4 Nacions amb la inclusió dels Pumas argentins. En aquesta incorporació d'Argentina s'ha imposat la lògica geogràfica quan tots esperàvem que ho fes la realitat esportiva: la majoria de grans jugadors argentins juguen en clubs europeus i es proposava un 7 Nacions en què Argentina hauria tingut com a seu Barcelona i com a estadi el Lluís Companys de Montjuïc. Maleïda sigui la raó, que s'ha imposat al sentiment i que ens ha privat de gaudir en directe del millor rugbi.

Ens haurem de conformar amb les visites que la USAP de Perpinyà fa a Montjuïc quan juga la Copa d'Europa. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà), nascuda el 1902 i que té l'Estaca de Lluís Llach com a himne, és un reducte i una icona de la catalanitat a Catalunya Nord i ha estat set vegades campiona de França i finalista de la Copa d'Europa el 2003. O amb els Dragons Catalans de rugbi a 13, també de Perpinyà, l'únic equip no britànic que juga la Superlliga Europea, i que ha estat guanyador de la Challenge Cup (2018), també l'únic no britànic a guanyar-la.

Com diu una de les múltiples dites que corren sobre aquest món, si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan. Som al primer dissabte de febrer, fins a mitjans de març, els nostres cors bategaran més ràpid perquè, com el Beaujolais nouveau el tercer dijous de novembre, el primer dissabte de febrer... le 6 Nations est arrivée!

La haka neozelandesa en un partit contra França

durant el mundial de 2015