Amb Lluís Permanyer a la llibreria La Capell
el desembre de 2018, durant la presentació de
Foto: Jaume Almirall
El passat 23 d'octubre ens va deixar Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939-2025). Llicenciat en dret, de ben jove va exercir de periodista i va col·la borar a la revista Destino i des de 1966 a La Vanguardia, on va publicar el seu darrer article el mateix dia que va traspassar.
Amb el seu aspecte i tarannà de senyor de Barcelona, era un gran coneixedor de la ciutat, de la qual ha estat cronista malgrat que en rebutgés el títol oficial que l'Ajuntament de Barcelona atorga a aquelles personalitats que es distingeixen per la seva activitat professional i divulgadora de la història urbana, cultural i social de Barcelona, com Víctor Balaguer, Ricard Suñé o Andreu-Avel·lí Artís, més conegut com Sempronio.
He tardat un dies a referir-me al traspàs de Permanyer perquè el dol íntim m'ho ha impedit. No només ens deixa un dels grans coneixedors de la història de Barcelona, sinó que he perdut un amic. Des que vaig començar l'aventura com a investigador i divulgador de la història urbana de la ciutat, en Lluís, amb qui, a més, compartia veïnatge, ha estat al meu costat. No només escrivint les cròniques de les meves publicacions, sinó aportant el seu coneixement, compartint documentació i llegint els originals, sempre de manera desinteressada, i col·laborant en els documentals que va dirigir.
M'he quedat orfe; tots els barcelonins ens hem quedat orfes. Els qui avui ens dediquem a continuar la seva tasca li farem un homenatge del qual tindreu notícies ben aviat, el proper mes de desembre. I no s'acabarà aquí el record d'en Lluís: l'any vinent m'agafarà de la mà i em refermarà la seva amistat de forma explícita i pública. L'any vinent.
Estimat Lluís, des d'allà on siguis continua guiant-nos per aquesta ciutat que, a voltes, sembla haver perdut el nord.
La Vanguardia, 14 de desembre de 2025
