L'illusionniste (2010), de Sylvain Chomet (10 de novembre de 1963), és el conte de dos camins que es creuen a finals dels anys 50. El primer, un vell mag que actua en locals de music-hall en plena decadència, obligat a buscar-se el pa en llocs cada cop més llunyans, fins que de París va parar a Edimburg (en el guió original és Praga), passant per Londres. El segon, el d'Alice, una adolescent que coneix en una taverna de la capital escocesa durant una actuació, que encara conserva la capacitat de sorpresa de la infància. Dos personatges que es creuen en moments molt diferents de les seves vides: ell, acostant-se, desencantat, a la vellesa en un món que comença a canviar ràpidament i on el seu art és poc apreciat. És la nostàlgia per una època que desapareix. Ella, entrant a la vida adulta de la mà màgica de l'il·lusionista. Una nena que pensa que la vida és dins d'una txistera fins que ell li haurà de fer veure que el mags no existeixen. Una història tendra, bromosa, trista com un epitafi de l'obra de Jacques Tati.
El guió original, de 1958, és, precisament, de Jacques Tati (9 d'octubre de 1907 - 4 de novembre de 1982). La primera idea la va elaborar l'any 1953, però després la va treballar extensament amb Jean-Claude Carrière, el prestigiós guionista francès, autor dels guions de diverses pel·lícules de Buñuel. Però la història no es va dur mai a la pantalla. Va ser la casualitat la que va portar el projecte a les mans de Sylvain Chomet, gràcies a la filla del Tati, Sophie Tatischeff. Quan, durant la producció de Les triplettes de Belleville (2003), li van demanar el seu permís per utilitzar unes imatges del Jour de fête (1949), va sentir que aquest univers d'animació seria l'adequat per donar vida finalment al text del seu pare, que no volia veure interpretat per un altre actor.
I aquí és on lliguen dos aspectes interessants de la pel·lícula. Un, el retorn a l'animació feta amb llapis i aquarel·les, despullada de tota tecnologia, que lliga perfectament amb la història minimalista descrita en el guió de Tati. Pinzellades d'aquarel·la que fan de cada fotograma una pintura eterna. Cada pla és un paisatge complex i ple de detalls en què Chomet es passeja amb el seu traç sigil·lós i eteri. La trama, els personatges i les contradiccions no estan molt desenvolupats, sinó que tot funciona més aviat per evocació, com la narrativa cinematogràfica de Tati. L'altre, la de convertir el protagonista del conte en un monsieur Hulot dibuixat, que conserva no només l'expressió, sinó la gestualitat que tant va caracteritzar-lo. És la màgia de Chomet, que ens permet retrobar Tati sense que cap actor li doni vida.
És tornar als contes tal i com els heu somiat alguna vegada. I si no heu vist Les triplettes de Belleville, no teniu excusa: aquí us la deixo sencera. Una petita meravella d'aire surrealista, que recorre també a l'ambient dels anys 50 per explicar-nos la història de Champion, un nen solitari adoptat per la seva àvia, madame Souza, que quan descobreix que només sent interès per la seva bicicleta el sotmet a un rigorós entrenament. Amb el pas dels anys Champion acaba fent honor al seu nom. Ja està preparat per participar a la cursa ciclista més famosa del món, el Tour de França. Però durant la competició dos misteriosos homes vestits de negre el segresten. Madame Souza i el seu fidel gos Bruno emprenen la cerca, que els porta a l'altra banda de l'oceà (el viatge és totalment oníric), a la ciutat de Belleville, als Estats Units, on coneixen a les famoses triplettes de Belleville, tres estrelles del music-hall dels anys 30 (exel·lent la capçalera de la pel·lícula, que s'ambienta en aquests anys, amb una suggeridora banda sonora), que decideixen acollir-los sota la seva protecció i els ajuden a buscar Champion.
