dilluns, 15 de novembre de 2010

Berlanga


 Després d'un cap de setmana en què he castigat molt el meu cos, no volia anar a dormir sense dedicar unes paraules a algú que m'ha fet molt feliç. Al final hauré de pensar que aquesta relació meva entre esport i literatura i pensament és una mena de creuada personal contra la decrepitud, no sé si del cos, la ment o de tots dos. Ja veurem qui es rendeix abans. De moment, em fan més mal els músculs i els tendons que no pas les neurones.

Ha mort Luis García Berlanga. Però no ha mort un director de cinema qualsevol. Els amants del cinema d'aquest país tenim un deute amb ell. O més d'un. A banda de la qualitat de les seves pel·lícules, per sempre més quedaran en el nostre imaginari unes històries, unes imatges i uns personatges que conformen la trama genètica que ens lliga a un món, el de la postguerra espanyola, sense els quals difícilment podríem explicar la nostra societat ni ens podríem explicar a nosaltres mateixos.

Corren mal temps per a la memòria. El present és de consum immediat, i tot és d'abans de ahir. País de modernitat, hem oblidat que fa quatre dies menjàvem pedres, executàvem a garrot, les dones duien mantellina i matàvem jueus amb matraques a les processons de Setmana Santa.

No voldria dir que les pel·lícules de Berlanga s'hagin convertit en un document del nostre passat perquè faríem un flac favor a l'art. Si tenen valor les seves pel·lícules és perquè Berlanga va saber dibuixar el mapa del nostre codi genètic. Sense la memòria del que som, algun despistat podria pensar que Bienvenido, Mister Marshall, per exemple, és una història rància de paletos de poble quan, de fet, és un retrat fidel de la realitat, tan esperpèntic que es podria pensar que és fruit de la imaginació. Qui cregui això, li demanaria que fes un cop d'ull a la realitat més immediata i se n'adonarà que la picaresca i la reverència (lladres i prostitució mediàtica; subvencions, genuflexions i servilisme,  si voleu) formen part de la nostra manera de ser. Berlanga feia humor realista, d'aquell que fa riure i posa els pèls de punta alhora perquè, d'una manera o una altra, ens retrata, ens colpeix; feia, com diu Manuel Vicent, "sátira risueña y sarcasmo negro".

Com a bon valencià, les "òperes" de Berlanga, tantes vegades de la mà de Rafael Azcona, són corals, caòtiques i barroques, i la càmera s'adequa a aquest format de l'escenari. Berlanga, no sé si us hi heu fixat, utilitza sovint el pla seqüència. Com diu David Trueba, això és una gamberrada. Ho és des del punt de vista cinematogràfic perquè obliga a filmar d'una sola tirada tota una escena, que pot durar molts minuts i que implica un desgast interpretatiu molt alt cada cop que s'ha de repetir.

Implica, també, una tensió important entre els actors (i això està fet expressament!), que els obliga a guanyar-se l'espai. La càmera no et busca, sinó que és la interpretació la que dóna importància a cadascun dels membres corals. I això s'ha de fer sense desentonar, sense exagerar, coreogràficament, mentre es dóna vida a personatges "vulgars", gent del poble, gent normal.

S'ha de ser un gran director d'actors perquè aquesta coreografia no es converteixi en un esperpent, més enllà de la voluntat del director. En aquest sentit, és molt peculiar la nòmina d'actors que han treballat a les pel·lícules de Berlanga. Hi ha un tria molt conscient d'actors d'aquests que en podríem dir secundaris. Deixant de banda Fernado Fernán Gómez (Esa pareja feliz, Moros y cristianos) i José Luis López Vázquez (Pládico, ¡Vivan los novios!, La escopeta nacional...), que són actors de llarg recorregut i amb un pes específic reconegut per tothom, la resta no han obtingut el reconeixement que mereixien, ni a la industria ni popularment. Pepe Isbert (Bienvenido, Mister Marshall, Los jueves milagro, El verdugo), per exemple; potser un dels actors més grans que ha donat aquest país. Però també Cassen, que per algú que només hagi seguit la seva trajectòria com a humorista, quedaria impressionat amb el seu paper a Plácido (en aquesta escena hi ha imatges i diàlegs dignes dels germans Marx). O Luis Ciges (Patrimonio nacional, Nacional III), un actor molt peculiar, fins i tot podríem dir poc ortodox, sempre irònic i cínic. Manuel Alexandre (Tamaño natural), mort ara fa poc. José Sazatornil (La escopeta nacional). Lali Soldevilla (¡Vivan los novios!), barcelonina com Sazatornil, actriu amb una veu peculiar que subratllava la seva vis còmica, però a qui ningú deu recordar a El espíritu de la colmena. Luis escobar, marquès de Las Marismas del Guadalquivir (La escopeta nacional), sempre vinculat al món del teatre, primer coma a cap de la secció de teatre, depenén de la Jefatura de Propaganda del Ministerio del Interior, durant el primer govern de Franco, i després com a director de diferents teatres de Madrid. Berlanga el va cridar per fer un paper a La escopeta nacional, i així, als 70 anys, començava la seva carrera com a actor, gairebé sempre fent d'aristòcrata i autoparodiant-se. Agustín González (La vaquilla, Moros y cristianos...). Chus Lampreave (El verdugo, Moros y cristianos), actriu també amb una imatge com característica, a qui va arribar l'èxit a partir dels anys 80 de la mà d'Almodóvar.



No és desviar-se del panegíric a Berlanga mencionar tots aquests actors (i molts d'altres) perquè, segurament, gràcies a ell van adquirir notorietat. I ve al cas la darrera menció a Almodóvar perquè el director manxec és hereu del cinema surrealista, dramàtic i divertit de Berlanga. Molts personatges d'Almodóvar no tindrien sentit sense l'herència del director valencià. Darrere de l'aparença burlesca d'alguns dels seus personatges més caricaturescos s'hi amaga aquesta capacitat compartida de saber convertir els personatges vulgars en prototípics de la cultura popular.

Berlanga era un gran conversador (qui hagués pogut!), però sobretot, com a bon amant de la literatura, era una persona a qui li agradava explicar històries. I això és el que va fer a la seves pel·lícules, explicar. Explicar allò que tothom sabia però sempre cal recordar perquè som un país amb tendència a la pèrdua de memòria. No fora cas que amb l'oblid acabem alimentant un botxí.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada