dimecres, 29 de desembre de 2010

Opisso i Perico Pastor. Barcelona i la Bíblia: dos retrats de la realitat

 
Unes de les imatges que decoren el record de la meva infantesa a casa de l'avi March són els dibuixos del seu amic Opisso. Després de la purga, acabada la Guerra Civil (per perdre-la), els dibuixos d'Opisso van ser alguns dels objectes preciosos que l'avi va poder salvar. El temps, però, i la mà destructiva d'alguns parents amb pocs escrúpols es van encarregar de fer-los desaparèixer a canvi d'uns diners que no van satisfer més que vicis temporals.

Els dibuixos no són més que una part minsa d'aquells objectes que articulen la memòria i la sensibilitat del record d'una família que va enterrar el seu passat material opulent i l'intel·lecte de l'avi. A mi em queda, només, el record immaterial, fruit d'una narració oral contínua que perdura entre uns pocs llibres, quadres, monedes i escrits esgrogueïts salvats del drapaire.

La galeria Francesc Mestre Art (Enric Granados 28) presenta, aquests darrers dies, l'exposició Ricard Opisso, entre París i Barcelona. M'alegra poder veure de nou dibuixos i pintures d'ell, i tornar a admirar, sobretot, les seves estampes barcelonines, costumistes i iròniques, aquelles noies de vestits florejats, sabata de taló i pamela; la crònica social i política que recorre tot el segle XX fins que va trobar la mort als anys 60. Però, alhora, m'entristirà la visió del paisatge perdut, el de la meva infantesa, però també el de la ciutat. Tinc una edat difícil. Una edat que m'ha permès viure la imatge estàtica del final de la postguerra i la dinàmica que es projecta des dels anys 70 fins avui. No és síndrome de paradís perdut; és consciència que tot és molt viu.


Si no en teniu prou amb l'exposició, és imprescindible passar per l'Hotel Astòria del carrer París 203 i visitar la Sala Museu dedicada a Opisso. I us podeu quedar a dinar en els seus magnífics menjadors a un preu de menú de migdia. Passant per davant de les vidrieres de l'hotel ningú es pot imaginar que aquelles portes són obertes a tothom. Barcelona té llocs amagats com aquest.


El següent pas és anar a la Pedrera. Perico Pastor exposa, a la Bíblia Il·luminada, 300 dels 1500 dibuixos i aquarel·les que va fer el 2007 per a l'edició de la Bíblia Interconfessional que va publicar Enciclopèdia Catalana.

 Moisès obre les aigües del mar Roig, Perico Pastor

Així com els dibuixos d'Opisso representen una determinada realitat i és fàcil establir vincles entre aquesta realitat (la seva) i la nostra, i podem reconèixer sensacions, llocs i personatges en la seva obra, la Bíblia imposa una realitat que som nosaltres els qui anem dibuixant o anem acceptant perquè no se sustenta sobre cap imatge real. Sempre se'ns han presentat els textos bíblics com relats interpretables i, per tant, subjectes de ser representats de diferents maneres. L'art ha anat modificant la sensibilitat de la mirada i l'artista ha anat adaptant la representació segons aquesta sensibilitat: hi ha una dialèctica constant. No és el mateix una pintura de tema bíblic del Barroc que el Jardí de les Delícies del Bosco. Dues sensibilitats artístiques diferents; però també dues maneres diferents d'interpretar.

 La travessia del mar Roig, Esteve March (ca. 1616 - ca. 1668)

D'aquí, doncs, que resulti tan interessant submergir-se en la mirada de Perico Pastor sobre la Bíblia, com ho ha fet Robert Crumb amb el llibre del Gènesi [veure El Gènesi, segons Robert Crumb]. Ni l'un ni l'altre ens oferiran un retrat de la nostra visió, sinó una nova visió d'un mateix retrat (la Bíblia). Això és el que resulta enriquidor d'un llibre com la Bíblia si ens traiem de sobre tota interpretació teològica prèvia. Com és igual d'enriquidora una obra com El Quijote. Des d'un punt de vista absolutament literari, estem parlant d'obres totals.

La Bíblia -l'Antic Testament, de fet- és dibuixada, com les il·lustracions d'Opisso, en el paisatge de la meva infantesa. Com els contes, els relats dels patriarques i els reis d'Israel formen part de la memòria oral en la veu de la meva àvia: el diluvi, Lot i la seva dona convertida en estàtua de sal fugint de Sodoma, l'incest de les filles de Lot, Abraham, Sara, Jacob, Josep i els seus germans, Moisès, les plagues i la fugida d'Egipte, la Terra Promesa, Samsó, David i Goliat, Salomó... Un paisatge oníric, de conte de Les mil i una nits, dibuixat sobre la sorra del desert, però que ens vesteix amb capes de realitat perquè el conte ens construeix de petits tant com l'experiència ens desconstrueix d'adults. És una realitat imaginada despullada del dogma i la moral dels Evangelis. Per això sempre m'ha semblat més terrible el déu del Nou Testament que el del Pentateuc. El Déu de la Torà és el déu mític de la Història; el de l'Evangeli és massa humà i, en canvi, el seu regne no és d'aquest món.

4 comentaris :

  1. Als amants del dibuix, us aconsello que aneu a veure la Cristina Losantos a la Galeria Rovira, Rbla. Catalunya 62.

    Una anècdota: Hi ha qui encarrega xeflis al célebre restaurant de l'hotel "els Casals" de Sagàs .... i com que són parents, ho va a recollir a la Galeria (que també és botiga de material d'escriptori. http://www.hotelelscasals.com/

    D'aquesta manera un client demana un boli i el següent una pintada al forn que tenia encarregada i el tercer veu l'exposició de la Cristina.

    ResponElimina
  2. Molt bona, Jim!

    Prenc nota de l'exposició de la Cristina Losantos (www.cristinalosantos.com).

    Saps a qui m'han recordat sempre alguns dibuixos de la Cristina? A l'il·lustrador Josep Coll...

    ResponElimina
  3. Bé, ella té gairebé de la nostra edat i per tant ha vist els TBO amb els dibuixos del Coll.

    Ja li preguntaré ..... demà mateix.

    ResponElimina
  4. Li vaig preguntar i em va dir que era la segona vegada que li feien aquesta mateixa observació.

    La primera vegada li va dir el periodista i crític Josep Maria Cadena.

    En qualsevol cas, li ha agradat perquè admira a Coll.

    ResponElimina