Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 9 d’agost del 2011

El secret de la bicicleta de Bartali



Gino Bartali (1914-2000) va ser un dels mites del ciclisme i de l'esport italià durant tres dècades. Va guanyar tres Giros (1936, 1937 i 1946) i dos Tours, el del 1938 i el del 1948, amb set etapes, 10 anys més tard i amb la Guerra Mundial enmig. Catòlic i, diuen, que de dretes, Mussolini el va convertir en estendard del Partit Feixista.

El seu gran rival va ser Fausto Coppi (1919-1961), guanyador de cinc Giros (1940, 1947, 1949, 1952 i 1953), dos Tours (1949 i 1952) i un Mundial (1953). Agnòstic i, diuen, que d'esquerres, va ser el rostre esportiu del Partit Comunista. La sempre dividida Itàlia va convertir els dos ciclistes en icones de les seves desavinences, i la rivalitat de Coppi i Bartali va adquirir ressons polítics. Però aquests enfrontaments a la carretera i a la cosmogonia italiana tenien també un caràcter personal que les llegendes atribueixen a qüestions de faldilles, i on sembla que hi estaven implicades les dones dels dos esportistes. Coppi tenia llarga experiència buscant caliu en llits aliens. Aquesta rivalitat va durar fins el Tour de 1952, en què una ampolla d'aigua va unir les mans dels dos ciclistes pujant el Galibier. La fotografia va quedar per a la història, sense que ningú es posi d'acord sobre qui va calmar la set de qui.


Bartali i Coppi en el Tour de 1952


Els mites, tal i com ens arriben, poc tenen a veure amb la realitat; i la realitat poc té a veure amb el que percebem o ens fan percebre. Per les raons que siguin, el Coppi d'esquerres no va saber imposar el seu esperit i va acabar lluitant per la Itàlia feixista a Àfrica, allistat a la Divisione Ravenna, on va ser fet presoner pels anglesos i alliberat el 1945. Però això no li van tenir en compte els seus seguidors dels anys 50 ni el PCI de Togliatti (sabrem mai si va estar implicat en l'assassinat de Nin?).

I d'altra banda, el Bartali que els catòlics havien convertit en estampeta de culte amagava un secret que no va sortir a la llum fins que el 2003 els fills de Giorgio Nissim, activista antifeixista d'origen jueu, lluitador per als drets dels infants i delegat del DELASEM (Delegazione per l'Assistenza degli Emigranti Ebrei), van descobrir en els diaris del seu pare que Bartali utilitzava la seva bicicleta per fer de correu clandestí.

Ningú s'imaginava que en aquells anys foscos Bartali, un dels símbols del Partit Feixista de Mussolini, era en realitat un dels personatges clau d'una organització dedicada a salvar la vida dels jueus italians que havien de ser deportats als camps d'extermini nazis. En plena guerra, Gino Bartali seguia entrenant per les carreteres de la Toscana o d'Úmbria. Ningú podia suposar que en el quadre de la bicicleta o sota el seu seient transportava documents i passaports.

Bartali no despertava sospites tot i que la guerra impedia qualsevol competició i resultava estrany veure algú entrenant en aquell ambient. Corria amb roba on es podia llegir el seu nom, la qual cosa li permetia recórrer quilòmetres rebent les salutacions efusives dels soldats italians, per a qui era un autèntic ídol. I quan una patrulla alemanya el detenia la resposta era senzilla: "Segueixo treballant per a les carreres que vinguin després". I el deixaven marxar. Els exèrcits s'havien acostumat a veure passar Bartali d'un costat a un altre amb la seva bicicleta, pujant i baixant muntanyes, canviant contínuament de ruta. Era el correu perfecte.

La xarxa organitzada per Giorgio Nissim, amb la col·laboració dels partisans i d'alguns monestirs, es dedicava a elaborar els passaports destinats a salvar la vida de centenars de jueus i Bartali els transportava jugant-se la vida en aquells viatges per carreteres que coneixia com ningú. Durant 1943 i 1944 el corredor toscà, el "monjo" Bartali (com era conegut després de salvar miraculosament la vida en un accident de bicicleta), es va dedicar a aquesta missió sense que ningú el descobrís.

Va acabar la guerra i aquells entrenaments quilomètrics encara li van valer per a la seva carrera esportiva perquè amb 32 anys va poder guanyar un altre cop el Giro (1946) i el 1948, amb 34, el Tour de França en una demostració colossal a la muntanya i imposant-se en set etapes d'aquella edició. Era el premi que es mereixia aquell home que va salvar la vida de 800 jueus jugant-se la seva.

Era un altre ciclisme, uns altres temps, una altra realitat... I mentre passa l'estiu sense gestes, sense herois, us deixo amb el Bartali, de Paolo Conte, mentre "tramonta questo giorno in arancione e si gonfia di ricordi che non sai". I a continuació, per ser equitatius, Coppi, de Gino Paoli, "contro il cielo blu con la neve che ti canta intorno".


Bartali, de Paolo Conte


Coppi, de Gino Paoli

16 comentaris :

  1. Desconeixia totalment l'existència d'ambdós ciclistes i potser per això he xalat com mai llegint-les i anant més enllà del que els mitjans de comunicació de l'època volien oferir.
    És curiós com dintre de les organitzacions clandestines sempre hi va haver algú que era una cara coneguda que podia amagar la realitat.

    ResponElimina
  2. Mira que a mi l'esport és una cosa que em deixa fred: ni futbol no gasto, em carrega i em cansa. Però la premsa del ciclisme ha deixat fotografies bestials sobre l'esforç, la fatiga i la suor. Aquestes portades transmeten alguna cosa intensa i angoixant...

    ResponElimina
  3. Fascinant la història i veure que res és el que sembla!

    ResponElimina
  4. Galderich, no deus ser gaire seguidor del ciclisme, oi? Però tens raó: quan desconeixem res sobre un personatge és més fàcil seguir el relat, anar construint la imatge que ens torna i sorprendre'ns al final.

    I sobre el que dius de les cares conegudes de les organitzacions clandestines, em ve al cap algun cas divertit, com el Gil de Biedma rebent la policia a casa seva amb batí de seda i escenificant una sofisticada pantomima que feia creure que aquell personatge res tenia a veure amb el Partit Comunista.

    ResponElimina
  5. Lluís, el ciclisme és potser la darrera activitat homèrica que li queda a la humanitat.

    ResponElimina
  6. Clidice, segurament el joc entre aparença i realitat és el que continua fascinant les ments inquietes. I m'encanta saber que escrivint sobre el tema estic ajudant a conèixer i alhora modificar la realitat.

    ResponElimina
  7. La història, que també desconeixia, és absolutament fascinant. Em fa pensar en un no sé què que només tenen els ciclistes italians..., ara penso en el Pantani.

    Sí que he de discrepar de què el ciclisme sigui el darrer recer homèric. Te n'explicaria unes quantes d'alpinistes fabulosos i pràcticament desconeguts. Enguany moria el gran Loretan: ascens i descens de l'Everest en 43 h non-stop per una nova via al 86; i els 14 8mils sense oxigen.

    ResponElimina
  8. Girbén, em sembla impressionant això del Loretan! Tinc en ment els alpinistes, però és un món desconegut per a mi. Sort que he dit "potser" per curar-me en salut!

    ResponElimina
  9. La realitat sempre és polièdrica, i les aparences, enganyoses.
    Desconeixia les peripècies d'aquest parell de ciclistes que vénen a desfer prejudicis i estereotips maniqueus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. Per desgràcia és una cosa que continua passant. És agosarat pretenir que podem arribar a conèixer algú i jutjar-lo. En tot cas podem jutjar els pactes incomplerts, tant els personals com els col·lectius.

      Elimina
  10. Respostes
    1. Gràcies, Cristina. Realment, és d'aquestes històries que sorprenen i emocionen.

      Elimina
  11. El meu pare me n'havia parlat seduït ell pel mite que va viure com espectador de l'època. En el meu cas el mite comença amb Bahamonde, Anquetil, Poulidor, Perez Francés i Gimondi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bahamontes, Anquetil i Pérez Francés em van agafar massa petit i encara no m'interessava el ciclisme. Poulidor i Gimondi, sí. Sobretot Poulidor, que el fèiem servir com a sinònim de qui no aconsegueix guanyar mai. Pobre home! Set podis al Tour de França sense aconseguir mai la victòria! A mi em van enganxar els duels Merckx-Ocaña.

      Elimina
  12. Jo també sóc, per generació, dels duels Merckx-Ocaña. Coneixia al Coppi i Bartali, però no la història q expliques. Ho toques tot tu, eh? ��

    ResponElimina
    Respostes
    1. El ciclisme, Josep, ha estat l'excusa per tocar el tema jueu, que aquest sí forma part dels meus interessos. Sense deixar de banda, és clar, que el ciclisme forma part de la nostra educació sentimental.

      Elimina