Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Diableries, l'infern estereoscòpic



Les Diableries són un joc de postals estereoscòpiques que mostren un submón aparentment imaginari, poblat per dimonis, sàtirs i esquelets que es diverteixen reproduint escenes de la vida a l'infern, dels pecats del món dels mortals i escenes religioses de sants. Les targetes són obres d'art en elles mateixes, i estan construïdes de manera que puguin ser vistes (en un estereoscopi) il·luminades des de la part davantera, oferint una aparença normal diürna en blanc i negre (de fet, en colors ocres i sèpia), o il·luminades des la part posterior, oferint una escena nocturna on els colors ocults apareixen de forma màgica, amb els ulls dels esquelets il·luminant-se macabrament de vermell.

Les escenes representades en aquestes Diableries van ser fetes en fang, amb una habilitat i un detall impressionants, per un petit grup de talentosos escultors, i després fotografiades amb una càmera estèreo. Les impressions del parell de fotografies resultants van ser realitzades en paper d’albúmina i pintades amb aquarel·la, no a la superfície frontal, com en el cas de les targetes estereoscòpiques normals, sinó a la part posterior de les impressions. Els ulls de cada esquelet es punxaven després amb un instrument afilat i s’hi aplicaven petits trossos de gel de color vermell o taques de vernís enrogit a la part posterior dels forats. Darrere d'aquest doble impressió s’hi col·locava una capa de paper de seda, que ocultava les ombres en la superfície posterior de la vista. La impressió i el teixit de suport es muntaven junts, suportats entre dos marcs de cartró (26,5 x 13,6 cm).


Etiqueta de la caixa de la sèrie A, 
publicada per Adolphe Block (1968)


Les primeres Diableries es van crear probablement en la dècada de 1850, però el gruix de la producció es va fer a França entre 1860 i 1900. La primera sèrie completa, anomenada A, va ser publicada per l'editor Adolphe Block, el 1868, i està composta de 72 postals, en caixes de 12 exemplars, numerades i de molt alta qualitat. No era, però un conjunt nou del tot, sinó que incloïa una sèrie d'escenes que ja s'havia publicat el 1860.

La majoria d'aquests quadres van ser realitzats per Pierre Adolphe Hennetier (1828-1888) i Louis Alfred Habert (1824-1893). Els estils dels dos artistes, tot i ser molt similars, presenten diferències. Degut a l'èxit de la sèrie, se’n van produir moltes més, algunes pels esmentats Hennetier i Habert, però també hi van intervenir d’altres artistes, com Edmond Cougny (1831-1900). Les seves biografies es poden veure a Les Diableries, 3D Visions of Hellfrom the 19th Century, de M. Kaba.




Tota la història de com es van produir les Diableries ha estat investigada per l’especialista en història de la fotografia Denis Pellerin. Segons la seva opinió, les escenes revelen molt més que diversions lligades a la mort, el pecat i l’infern; s’hi amaguen, també, missatges subliminals i satírics relacionats amb esdeveniments polítics i socials d'aquest període de la història de França. Des d'aquesta perspectiva, les Diableries prenen una altra dimensió.




Malgrat que Jac Remise ja va publicar Diableries: La vie quotidienne chez Satan a la fin du 19 siècle (Poitiers: Ballard, 1978), aquesta obra només recull les postals de la sèrie A (veure la llista de les postals publicades per Remise i les que no, i algunes reproduccions). La gran notícia per a tots els que estimem l’art i la cultura popular lligats a la mort i a aquest món terrorífic que la religió ens ha volgut inculcar és que l’any que ve es publicarà un llibre amb la història i les fotografies estereoscòpiques infernals gràcies a la London Stereoscopic Company, de la mà de Denis Pellerin en col·laboració amb Paula Fleming, experta nord-americà en fotografia, de la Smithsonian Institution, i de Brian May (19 de juliol de 1947), astrofísic, especialista en fotografia estereoscòpica, més conegut entre tots nosaltres com a guitarrista de Queen, el mític grup musical que liderava Freddie Mercury.

Si no en teniu prou amb les il·lustracions d'aquest apunt, podeu accedir a la galeria de les set sèries existents.


Miséres de saint Antoine, al natural i amb llum


Fins que no arribi el moment, qualsevol festa religiosa tradicional és una bona ocasió per mostrar la part fosca de la creació. El revers de la moneda amable que, sacrificant un capó, en el cas de Nadal, es vesteix de consum durant el solstici d’hivern. Per molt que les Escriptures ens mostrin una religió monoteista, no és difícil rastrejar les restes d’una religió dual. En el cas de l’Antic Testament, aquesta dualitat és de gènere i es percep en la figura de Lilith, que segons la mitologia hebrea seria la primera dona, creada conjuntament amb Adam (ja en parlaré un altre dia). I pel que fa als evangelis, Jesucrist i el Diable conformen les dues cares d’una mateixa moneda, que representa la dualitat bé/mal i que es dóna a gairebé tot l’Orient.




El Diable, el Príncep de les Tenebres, és aquesta part fosca a la que l’home no ha volgut renunciar mai i que és representada en aquestes fotografies estereoscòpiques. No tant com a desig del mal, sinó com representació de la transgressió i la perversió dels costums. Quant més ha insistit l’Església a voler-nos apartat del mal i del pecat més hem desenvolupat la necessitat d’abocar-nos a l’abisme. L’àngel caigut va temptar el fill de Déu oferint-li els béns terrenals a canvi de sotmetre’s a ell. Jesucrist va resistir la temptació (d’aquesta temptació n’hi ha una referència a Barcelona; en parlem també un altre dia), però quedava ben clar que la porta del món i la carn no era en el cel, sinó en un lloc més calent.


Fonts:

Diableries, World of Stereo Views (sobre l'obra de Jac Remise)
Les Diableries, 3D Visions of Hellfrom the 19th Century.  A History by M. Kaba
What are Diableries?, de Brian May
Life of the Devil in Hell at the End of the 19th. Cemtury, Early Visual Media

All photographs © Brian May 2011

13 comentaris :

  1. Profe, ja he fet els deures (post Llull, no me'l facis buscar que el vaig passar a pdf per estudiar-lo) i em sembla que ja ho he entès.
    Sobre la interacció/interrelació (no sé si parlo en termes cientificament correctes) biologia-cultura, que em (i em sembla que ens) pirra d'allò més, no t'estiguis de seguir fet-nos-hi llum.

    ___________________________

    Superlatiu i endimoniat post, aquest! Suposo que quan et moris deixaràs (almenys) el teu cervell a la ciència, oi? A part de tota la teva mega-documentació... :-)))

    ResponElimina
  2. Tot i no ser formalment alumne teu, m'hi he sentit una mica llegint aquest apunt tan rodonet que t'ha sortit. desconeixia totalmente les Diableries, i mira que he perdut temps de la vida buscant cosetes diabòliques d'aquest estil...
    Si finalment em quedo a l'atur seria un bon moment per començar a fer les Diableries del segle XXI.

    ResponElimina
  3. Lior, estava segur que el dubte no era que ho entenguessis, sinó que jo m'hagués explicat bé.

    Dels dimonis en gaudirem (si no pica massa) del llibre que es publicarà l'any vinent. Jo només sóc un missatger, més o menys hàbil, que té la paraula com a únic déu.

    Comença a ser necessari escurçar distàncies posant una taula i un got pel mig.

    ResponElimina
  4. Lluís, la nostra sembla una relació d'amor cortès; l'amour de loin que em cantava la Cirlot. Fa 30 anys que no ens posem la mà a sobre, i en el nostre cas el got comença a ser urgent.

    Saps, em fa l'afecte que els dimonis del XXI no tenen la gràcia dels del XIX (els del XX ja no els menciono perquè van tocar sostre). Jo, que sóc de mena decadent, prefereixo el dimoni pervers que sent la necessitat d'amagar-se en les ombres perquè el pecat li pesa massa. Els dimonis del XXI són tan descarats com ignorants qui els defensen.

    ResponElimina
  5. amagat a les ombres28 de novembre, 2011

    et deixo mostres de les diableries del XXI:

    http://telamamaria.blogspot.com/2011/11/danielle-tunstall-anglaterra.html?zx=7de0ddf8dc2c4cff

    ResponElimina
  6. Gràcies, amagat a les ombres. Sens dubte, efectius i ominosos, però sense l'encant i la ingenuïtat del segle XIX.

    ResponElimina
  7. Primer he pensat en "La Branca Daurada", en l'influx del mazdeisme, en les pedres abraxas, en el millor Tim Burton i coses així; fins que he llegit un rètol de la darrera imatge: "Excentricite des toillettes", i m'he quedat rumiant què coi pot voler dir.
    Ah, quin format tenien les imatges? Perquè la vella visionadora estèreo de l'avi

    ResponElimina
  8. Sou molt gentil, però us expliqueu estupendament.

    Potser sabries explicar-me perquè quan he llegit ...(els del XX ja no els menciono perquè van tocar sostre). Jo, que sóc de mena decadent, prefereixo el dimoni pervers que sent la necessitat d'amagar-se en les ombres perquè el pecat li pesa massa... m'ha vingut al cap El mestre i Margarita?

    ResponElimina
  9. Girbén, si que ha treballat ràpid el teu cap! Imprescindible, "La branca daurada"!

    L'"Excentricite des toillettes" té a veure amb els balls, sobretot de màscares, els excessos, la vanitat i el dandisme.

    He afegit les mides: 26,5 x 13,5 cm.

    ResponElimina
  10. es magnífic aquest apunt! veritablement l'encant del diable pel èsser humà no te limits! d'aquest temps son les societats secretes que adoren al diable! El Paris de Tardi!

    ResponElimina
  11. Lior, perquè has entès quins eren el dimonis del XX i ràpidament t'has traslladat a una obra on llum i obscuritat retraten el comportament humà. Però a la novel·la de Bulgàkov, l'amor salva.

    A mi m'agraden els personatges, ficticis o reals, que són capaços de preservar aquest "amor" sense renunciar a la pesantor del "pecat".

    ResponElimina
  12. Aris, gràcies!

    Com podríem renunciar a les ombres que generen els plecs de l'ànima!

    ResponElimina
  13. Quina meravella! Aquestes Diableries m'han recordat molt les imatges del curt "Satán se divierte", de Segudo de Chomón. També l'estètica del Cabaret de l'Enfer, les "Catrinas" de Guadalupe Posada i, en general, tota la iconografia mexicana de la mort.
    Un infern estereoscòpic sempre serà un infern més proper!

    ResponElimina