dissabte, 5 de novembre de 2011

Ramon Llull: primus inter pares



Els humans tenim tendència a mirar-nos el melic, a vegades de tan a prop que perdem la perspectiva i només hi veiem el polsim que se'ns hi acumula. Les peculiaritats (si el melic és més o menys rodó o si del polsim te'n pots fer una bufanda) passen massa sovint per elements adornats d'essència i, per tant, reduccionistes. D'això és construït el món, de palissades culturals (tòpics, artesanies i botigues de souvenirs) que demostren massa sovint quanta ignorància hi corre. Quant més se subratlla un fet diferencial més ignorant s'és d'allò que ens ha acabat fent com som i més bibelots es posen a la venda. És el mateix que passa quan en una discussió a algú se li acaben els arguments: crida. Els arguments passen pel coneixement de l'entorn i la capacitat d'expressar-lo, i quant més coneixement, més arguments. La diferència, quan es manifesta com a únic argument, ens empobreix.

Aprofitant que entre finals de 2015 i el 2016 se celebren els 700 anys de la seva mort, posem un argument sobre la taula: Ramon Llull. Un individu del segle XIII que, a la manera dels humanistes que havien d'aparèixer dos segles més tard, va entendre que per abastar el món calia parlar les llengües del coneixement, endinsar-s'hi i posar-hi ordre, en un temps en què jueus i àrabs portaven anys d'avantatge. Un argument, doncs, del coneixement amb majúscula, i que per entendre'l de veritat cal submergir-s'hi i copsar-ne quin és el seu abast per no quedar-nos en la superfície, en allò que és anecdòtic i fàcil de reivindicar.


 L'arbre de la ciència de Ramon Llull


Ramon Llull (Palma, 1232 - Tunis, 1316), mallorquí de naixement, era fill d'una família que possiblement pertanyia a la noblesa barcelonina. El seu pare va arribar a Mallorca amb les hosts que acompanyaven el rei Jaume I després de la conquesta de l'illa als musulmans. Va ser un personatge prolífic i polifacètic, escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner, que es va expressar en llatí, en català, en occità i en àrab.

Llull va ser un cortesà de vida mundana que va patir una transformació religiosa als trenta anys, a partir de la qual va abandonar família i fills i va dedicar la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre jueus, musulmans i tàrtars, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels infidels, però passant abans per una etapa d'autoaprenentatge de llengües i de totes les ciències que conformaven el món medieval. Després, la difusió del seu pensament la va realitzar mitjançant l’escriptura, l’ensenyament i la disputa amb autoritats teològiques, aplicant la seva peculiar fonamentació científica.

El nucli de l’aportació de Llull en la història del pensament és el que ell anomenava Art: un sistema general d’interpretació de la realitat visible i invisible, que se serveix de tècniques semimecàniques, de notació simbòlica i de diagrames combinatoris, que són els que fa servir en les seves obres. L’Art és el fonament de l’apologètica i basteix una base metodològica única per a tots els camps del saber del segle XIII: de la teologia a les ciències naturals i humanes.

Aquesta idea de la combinatòria, que té una base binària, va ser presa per Leibniz després de llegir Llull (Dissertatio de arte combinatoria, 1666) i s'ha volgut veure com una precursora de la informàtica. Sabem que la informàtica s’assenta sobre una doble base: la idea d’un càlcul lògic i la seva ulterior automatització. Un alfabet del pensament humà que funcioni, en paraules de Leibniz, automàticament, que funcioni per ell mateix. Aquest automatisme conceptual voltava pel cap de Leibniz i va ser el primer a planejar, després de Pascal, una màquina de calcular que realment funcionés.

El seu perfil intel·lectual és complex i atípic. I subratllo el terme "intel·lectual" tant per la importància del seu pensament, teòric i pràctic, com per la influència que ha tingut en la societat de la seva època com al llarg de tota la història. A més, com a novel·lista, va ser un dels primers a proposar temes contemporanis, vius i que preocupaven a la gent. I això sense oblidar que va ser un dels primers escriptors que va usar la llengua vulgar, el català, per tractar aspectes que estaven reservats a la llengua culta, és a dir, el llatí, tant en el camp de la teologia com de la filosofia i la ciència.

Actualment es conserven 240 obres de Ramon Llull, d’entre les quals podem anomenar el Llibre de contemplació en Déu, Llibre de l'orde de cavalleria, Romanç d'Evast e Blaquerna, Llibre de santa Maria, Llibre de meravelles, Desconhort, Arbre de ciència, Arbre de filosofia d'amor o Cant de Ramon.

Enllaço el documental Phantasticus, que en el seu moment va emetre TV3, i que li posa més passió i més contingut a la figura de Llull, un boig genial que ens il·lumina i il·lumina el món inabastable del coneixement fent-nos a tots més grans.





6 comentaris :

  1. Ai, Llull el foll, com no tornar-hi de tant en tant?
    “Dix Fèlix -Lo firmament, qui'l sosté? -Respòs lo pastor que lo sosteniment del firmament és natural per moviment circular.” Llegit això al Llibre del Cel t'has de posar dempeus i saludar la seva saviesa.
    No fa molt, l'esquiu Gell-Mann, després de les seves descobertes quàntiques, va intentar escriure una “Teoria unificada de totes les coses”; vaja, que volia tornar a Llull (amb el permís de Lucreci).
    També, davant l'allau de mots científics que Llull es va treure del barret, imagines que s'ho havia de passar de conya jugant tot sol al disseccionari.

    ResponElimina
  2. Ara si que m'has trepitjat l'ull de poll! I amb les plataformes de festorra!
    No hi ha país que, per definició, poc o molt, no es miri el melic; és el seu primer referent, allò que l'ha fet com és i per tant el defineix. Hi ha països que viuen dintre el seu melic d'encantats com estan d'ells mateixos; vull dir que més enllà del seu marc autoreferencial no en tenen, o no en volen tenir d'altres.
    Et demano algun exemple de peculiaritat disfressada d'essència, sisplau.
    Allò que ens ha acabat fent com som són, precisament, les peculiaritats, i si per circumpstàncies les hem de reivindicar, perquè no són respectades, això és una altre cosa.
    Dius: la diferència ens empobreix i allò que és comú ens enriqueix. Ho dius a consciència això, o estas corrent amb el portàtil? Una de les coses que defineixen la nostra espècie és justament la diferència, no hi podem fer res, hi tendim de forma natural. De fet, quan no hi tendim , o quan no ens hi deixen tendir, és per que ens ha caigut al damunt un règim totalitàri que, també per definició, és uniformitzador; posa'm un exemple del contrari.
    Parles de valors universals i de justícia. D'on són aquests valors? De tot l'univers? O més aviat de la cultura (amb el seu senyor melic) occidental? Són les peculiaritats dels altres les que acaben formant part del bé comú... si ens convenen.
    D'en Llull no coment, només posar-m'hi de genolls. Ara bé, que m'el posis d'exemple després del teu comentari introductòri...
    Dit tot això de la manera més Zen, assegut en la posició del lotus i sense cap mena de cridòria.

    ResponElimina
  3. Una de les peculiaritats del "país" (jo l'escric entre cometes) és que som molt susceptibles. Això és una característica de les minories, que sempre se senten amenaçades i amb ganes de brega. Tenim molts Bravehearts corren pel carrer amb aspecte normal, però a punt per tallar el coll del qui faci una mica de posat de botifler.
    Llull és realment un foll, l'exemple més clar d'una forma de ser que per aquí enllaça amb fil tènue amb Francesc Pujols, Dalí, i fins i tot una mica amb Salvat-Papasseit, o el nostre més contemporani Perejaume (entre molts d'altres). Un mescla de bogeria, ingenuïtat, esperit lliure i una capacitat creativa enorme que rebenta la cotilla catalana.

    ResponElimina
  4. Lior, perdona el retars en la meva resposta, però no he trobat temps per explicar-me fins ara.

    Des d'un punt de vista antropològic no són les peculiaritats les que ens defineixen com som. I la biologia reafirma aquesta tesis. Per no estendre'm, citaré Jorge Wagensberg: "Comprendre en ciència és trobar allò que és comú entre el que és divers. [...] El màxim gaudi intel•lectual científic per comprensió es dóna justament quan dues coses ben diferents comparteixen una mateixa essència."

    Em diràs que això ens defineix com a espècie, i que després ens definim intel·lectualment d'una altra manera. Sí, cert. Però abans d'arribar a la cultura ens hem de construir psicològicament. Això ho fem des de la individualitat. Individualment ens definim per contrast: sóc per oposició a l'altre. Jo no sóc tu. El pas cap a la cultura, però,es dóna en la identificació, un altre cop, del que és comú. Aquí és on surt Llull.

    Llull estén el seu saber a tota la cultura coneguda buscant escriure el llibre que englobi tot allò que és l'home. Busca una veritat superior que permeti recollir totes les peculiaritats.

    Un altre tema és com la humanitat decideix organitzar-se i com traça fronteres físiques i mentals. Però això és una qüestió logística, que pot estar emparada per la cultura però que té com a única raó la convivència. Si dues persones o dos pobles no poden compartir espai i experiència és que la logística (diguem-li també política) no funciona i caldrà trobar una nova manera d'organitzar-se.

    Sóc, per sobre de totes les coses, racionalista. Tinc molt clar què em defineix individualment i socialment. Cert que el meu apunt té una certa ambigüitat no exempta de provocació (sense buscar polèmica). Però no voldria que ningú em consideri sospitós de cap mena de traïció. Tinc idees polítiques que preservo, però crec que fent un simple cop d'ull pels escrits del meu bloc es veu quin és meu tarannà i en quina llengua peculiar està escrit.

    Una abraçada, Lior.

    ResponElimina
  5. Gràcies Enric. M'hauré de rellegir la teva resposta el cap de setmana per estudiar-la amb més deteniment.
    M'he quedat amb una a cosa, mentrestant: ...abans d'arribar a la cultura ens hem de construir psicològicament... Aquesta construcció individual es pot fer sense cultura? Vull dir que de nadons, on deu começar aquesta construcció psicològica, la fem en una o més llengües, en un entorn cultural determinat, etc. No acabo d'entendre com es pot fer una cosa sense l'altre. El cap de setmana agafo paper i llàpis. Gràcies novament.

    ResponElimina
  6. Lior, aquesta construcció psicològica, la del "jo", es produeix (com a mínim es comença a produir) al marge de la cultura. Un nadó comença a prendre consciència d'individualitat per qüestions sensorials i intel·lectives en el procés de diferenciació de l'altre. En aquest procés la cultura i la llengua no hi fan res perquè és un procés intern. Llengua i cultura només les necessitem quan construïda la nostra personalitat bàsica ens ajuntem a d'altres per esdevenir tribu (utilitzo tribu en sentit absolutament positiu).

    ResponElimina