Fins el dia 15 de desembre de 2012, la biblioteca Ignasi Iglesias-Can Fabra programa l'exposició "Capitán Trueno: La PlayStation dels anys 50 i 60": tebeos, cartells, revistes, escrits i dibuixos que han sortit a la llum durant els 56 anys de vida del Capitán Trueno. Quan el 14 de maig de 1956 va sortir al quiosc el número 1 d'aquestes aventures, nens i nenes van quedar enganxats a les seves vinyetes igual que avui en dia passa amb els jocs electrònics.
Quan vam començar a llegir els tebeos del Capitán Trueno als anys 50 i 60 el que ens atreia era el marcat concepte de justícia del cavaller de l'Empordà (després ho explico) i, sobretot, el valor que se li donava al concepte d'amistat que l'unia als seus companys de viatge: Goliath i Crispín. De fet, eren els valors clàssics de les novel·les d'aventures, però ara traslladats als tebeos. Acostumats a les narracions costumistes, més o menys còmiques, més o menys àcides, del TBO o de les publicacions de Bruguera, el Capitán Trueno donava una dimensió nova a aquelles lectures de consum ràpid.
Iniciant el seu periple a les croades, al costat de Ricard Cor de Lleó, lluitant contra els infidels sarraïns per alliberar Terra Santa, de la mà d'Ambrós, el dibuixant, i de Víctor Mora, el guionista, van tenir l'oportunitat d'acompanyar-lo viatjant per tots els pobles i civilitzacions repartits pels continents i mars coneguts.
Carta marina (fragment), d'Olaus Magnus (1539)
Com que no hi ha cavaller sense princesa que l'esperi eternament que torni de repartir justícia, a Thule feia mitja la nòrdica Sigrid. Thule no és un nom gratuït. Els gots anomenaven Tiel o Tiule a les terres remotes en general. L'origen d'aquest indret mític està en la descripció que el geògraf grec Píteas de Massàlia (380-310 a.e.c.) va fer d'una illa amb què va topar en un dels seus viatges, i que estaria situada a l'Atlàntic Nord. Tolomeu la situa a les actuals Shetland, i d'altres pensen que podria ser Islàndia o algun punt de la costa de Noruega.
A banda que Sigrid era rossa i bonica, no despertava en nosaltres cap mena d'interès. Res en sabíem del descans del guerrer i res insinuaven, tampoc, les aventures dels tebeos ni tampoc ho hauria permès la censura.
El tàndem Ambrós-Mora és el clàssic, però també eren molt bons els primers dibuixants, Ángel Pardo i Fuentes Man, que van substituir Ambrós quan ho va deixar el 1965. Les aventures del Capitán Trueno s'han allargat durant més de seixanta anys, amb reedicions, silencis i tornades poc afortunades. Per això va ser una gran sorpresa veure que Ambrós i Mora es tornaven a unir per editar una nova i darrera aventura testamentària del Capitán Trueno. Exepte per als fans del capità, aquesta tornada va passar mig desapercebuda perquè aquesta historieta de vuit pàgines va ser publicada dins la Historia de los cómics que Toutain i Javier Coma van editar el 1983: El adivino de los ojos muertos. Més tard, el 1996 amb el títol de Capitan Trueno, fill de l’Empordá, l'Ajuntament de Castelló d'Empúries va traduir i reeditar aquesta darrera aventura. Per què Castelló d'Empúries? Doncs perquè és la vila natal del capità i on hi ha les restes del seu casal. No hi ha mite que no acabi tenint la seva bíblia, la seva casa i la seva tomba.
Restes del casal del Capitán Trueno a Castelló d'Empúries
Però el més sorprenent d'aquesta nova aventura va ser que allò que mai havíem pensat es va fer realitat en una sola i única vinyeta en què Sigrid, insinuant la seva nuesa, i el capità jeuen al llit.
Hisoria de los cómics (1983)
No va representar cap trauma i l'estranyesa va ser relativa (anys més tard tornaria a sortir més nua, però aquesta no és la nostra Sigrid), però després d'aquesta nova realitat vaig fer una nova relectura de les aventures i no vaig ser capaç de mirar Sigrid amb els mateixos ulls.
No sé quin percentatge de pell nua haurà mostrat la Sigrid de la pel·lícula El Capitán Trueno y el Santo Grial (la de voltes que ha fet el vas que es va endur Josep d'Arimatea!). Pintava malament i no l'he vist. Però quan el director havia de ser Bajo Ulloa i l'actriu Elsa Pataki, ens la van passejar vestida per a l'ocasió.
Elsa Pataky
I Crispín i Golith? Per què serà que sempre corre més tinta per les coses menys evidents? I per què serà que aquestes especulacions sempre venen d'individus... pressuposadament heterosexuals? El mateix ha passat amb Roberto Alcázar i Pedrín, Batman i Robin... i de Tintín n'he sentit de tots colors! I ara m'adono que tots els jovenets acaben en -in.
je je, jo era més del Jabato i el Capitan Trueno el vaig llegir més tard. He arribat a conèixer a Victor Mora perquè va fer amb Carlos Giménez Dani Futuro i per una sèrie de questions varem coincidir en la presentació a la llibreria Continuarà, quan estava al carrer dels Templers.Uns grans professionals, aconsello "El dibujante en Invierno" de Paco Roca per saber més sobre Victor Mora. Molt bona entrada
ResponEliminaJo també era més del Jabato, però també llegia el Capitan Trueno. Què bé que m'ho passava amb les seves aventures. Tampoc he volgut anar a veure la pel·lícula. Preferia quedar-me amb els records de la meva infantesa.
ResponEliminaPer posar l'excepció que confirma la regla, en Terenci Moix també li agradava de veure parelles d'homosexuals en tots el còmics.
ResponEliminaCaram amb la Sigrid, tota una valkíria i un record de la turista maciza y rubia. No es va enamorar de cap moreneta de la terra?
ResponEliminaAris, gràcies. Jo era de tot el que queia a les meves mans. A casa el avis, TBO i Bruguera; a casa, Jabato, Capitán Trueno, Hazañas bélicas i El hombre enmascarado.
ResponEliminaCarlos Giménez m'encanta!
Ricard, jo també m'ho passava molt bé. Tinc un record inesborrable.
ResponEliminaNo he anat a veure la pel·lícula no per preservar res, sinó perquè vaig veure el tràiler i em va semblar un nyap. I sobretot, res a veure a com pintava el projecte inicial amb el Bajo Ulloa.
Jordi, jo em penso que la ficció en general conforma un món que funciona sol; que ens arriba com un tot que té sentit, però on hi anem posant coses que pertanyen a la nostra realitat fins configurar un producte que en el nostre cap és una deformació interessada de l'original. I en part aquesta deu ser la funció de l'art, de la literatura, de la música, el cinema i, és clar, el còmic.
ResponEliminakalamar, tota una walkíria, però no és això el que s'intuïa en la Sigrid vestida; una dona molt més estilitzada.
ResponEliminaEl que va passar, imagino, és que es van voler donar el gust de treure's de sobre tot el que s'havien reprimit amb la censura. Pensa que Sigrid i el capità es veien poc per evitar que ningú pensés que cohabitaven sense estar casats.
No li recordo cap altra relació que no fos amb la princesa de Thule. El capità era cast :-)
Enric, el Trueno ens ha donat dies i tardes màgiques a tots els seus lectors! I agraeixo que citis a dos dels seus dibuixants, autèntics genis de la tinta xinesa: l'Ambrós i qui va esdevenir el seu deixeble més avançat, el Frank Fuentes Man. Es parla sempre d'en Mora, però els seus guions sovint nedaven en la mediocritat, salvada sempre per la potència del dibuix d'Ambrós i més endavant d'en Fuentes Man. Potser la -relativa- mala sort que va tenir el Jabato és no poder comptar de bon començament amb cap d'aquests dos dibuixants.
ResponEliminaLeb, estic amb tu: el traç de Fuentes Man era exel·lent!
ResponEliminaÉs curiosa aquesta mania de sexuar els personatges y pretendre embolics amorosos. Són éssers superiors més enllà del bé i del mal, com una nova espècie d'hagiografia contemporània.
ResponEliminaO potser és això els que ens dona el morbo del Tintín, el Capitán Trueno, Micke Mouse, la Madre Teresa de Calcuta... en pilotes?
Que passa amb el post d'en Bergman?
ResponEliminaSóc jo que tinc problemes amb l'urdi o l'has retirat? No he tingut temps ni de copiar-lo!
Lior, estava a mig fer i se m'ha escapat. Ara ja el tens un altre cop.
ResponEliminaGalderich, és una mania (que funciona) i que deu estar relacionada amb la necessitat d'omplir els "buits" de la història. Ho volem tot i no sabem què fer amb el silenci (del qual parlo en el següent post).
ResponElimina