Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

diumenge, 8 de gener de 2012

El so del silenci



El llenguatge és una de les característiques que ens defineix com a éssers humans. Ho és des del punt de vista lingüístic, però no exclusivament. La música ho és, també. Si no en sabem, ens podem deixar dur pel diàleg de les notes musicals, dels acords, de l’harmonia. Alguna cosa hi ha dins nostre que ens permet descodificar els sons de forma sensible. Ho són també les matemàtiques, el llenguatge que permet l’abstracció de la realitat reduint-la a la bellesa d’un símbol o d’una fórmula.

El contacte, l’estudi, la necessitat, la voluntat ens permeten l’aprenentatge. El que no és tan clar és com s’aprèn que el silenci és també un llenguatge. Perquè ho és. De la mateixa manera que la negació de la realitat et porta a una altra realitat, les absències, les el·lipsis i la manca de paraules (orals o no) ens construeixen igual que posant nom a les coses, als conceptes, a les imatges. Cal, però, un món referencial que permeti identificar un missatge en el silenci entès com a manca de so. Un sord de naixement no té marc referencial, per tant, el seu silenci és buit de contingut: no el pot compartir de manera sensible, però sí que és una realitat compartida.

Segurament no som conscients del silenci fins que algú ens el fa evident. Penso en la infantesa; o en la seva negació: l’adolescència, quan el so de les tardes d’estiu era la pols movent-se entre les escletxes de llum de les persianes abaixades; quan ens submergíem dins del silenci de l’aigua del safareig; quan el so de la lectura era el silenci absolut de tot el que era fora del llibre; quan el so de la llar era silenci però no absència, silenci còmplice, amor mut, pell nua, foc; quan el silenci de la nit era el tic-tac del rellotge de paret; quan el pas del temps era el so d’un tren.


Tystnaden (El silencio, 1963)


En el paradís res és evident. Cal ser-ne expulsat per copsar de què estem fets. I és estrictament necessari ser-ne expulsat i saber amb què hem de carregar. Cal que es faci el silenci per escoltar el significat de les paraules que no hem sentit, sense haver de renunciar a res.

Així ho vaig entendre d'Ingmar Bergman (14 de juliol de 1918 – 30 de juliol de 2007) quan encara no en sabia res del silenci que ens envoltava. Catorze, quinze, setze anys? No ho recordo. Però en cap silenci hi he sentit tantes paraules com en el cinema de Bergman. Especialment a El silenci (1963), on se'ns obliga a construir el món dels protagonistes a partir d'allò que no es diu, que té molt d'incapacitat d'expressar la realitat i els sentiments. Bergman era com veure passar la vida des de la finestra d’un tren en lloc de veure passar els trens des de la vida. Bergman és inquietant, però deixes d’estar sol. Un cop més, l’art salva. L’alternativa no pot ser ni el cel ni l’infern perquè són la mateixa cosa.




A Persona (1966) Bergman ens ensenya com el que comença sent una pèrdua de la parla per estrès d'una actriu que estava representant Electra es converteix en l'element que permetrà la construcció dels personatges: l'actriu i la infermera que la cuida. Dues cares d'un mateix individu. Una relació de simbiosi i vampirització que es produeix per la manca de llenguatge d'una i la necessitat de construir en el buit per part de la infermera. Un joc de realitat i representació que es correspon amb la pròpia voluntat manipuladora del director: crea "realitat" més enllà del que nosaltres puguem pensar i creure. És l'efecte contrari de les pel·lícules mudes, on la realitat ha de ser representada gestualment pels actors perquè el gest (i l'expressió) és el llenguatge. L'expressionisme com a moviment utilitzarà aquesta tècnica per anar més enllà i convertir l'expressió en la forma de representar allò que s'amaga rere la realitat aparent. El gest, que va ser abans que no pas la paraula. La paraula és la constant lluita per aconseguir interpretar el gest. El cinema és imatge: el resultat de la mirada del director a través de d'una càmera. I nosaltres podem estar a un costat o l'altre de l'objectiu.


Ingmar Bergman

12 comentaris :

  1. Aquest apunt, tan sucós i tan reconfortant, i amb la seva dosi de severitat i en diumenge, pren un caire de sermó. Ep! En un sentit absolutament positiu, eh!
    Només puc dir: Amén!

    ResponElimina
  2. Recordo la primera vegada que vaig tenir noció del silenci quan vaig començar a representar les notes en el pentagrama, aquell símbol, era un ens per si mateix, per fi, silenci, no era només l'absència de so. Aniré resseguint l'apunt amb més calma.

    ResponElimina
  3. Un apunt inquietant, i és que en el silenci hi ha tanta energia..

    ResponElimina
  4. Com que la meva cinefília em pot, més enllà del discurs sobre el silenci m'he quedat amb Bergman. M'agrada això de la vida, els trens i l'Ingmar. M'ha fet pensar en d'altres cintes seves on també tracta de l'assumpte, en concret "L'hora del llop" i "La vida de les marionetes", que si no has vist no te les pots perdre: incursions bergmanianes en el cinema fantàstic i el policíac, respectivament.

    ResponElimina
  5. Lior, dono per bo el sermó si mereix un amén. Hi ha coses que són molt personals i s'agraeix que, d'alguna manera, algú hi connecti.

    ResponElimina
  6. Clidice, quina sort teniu els que sabeu música. És fantàstic que existeixi una notació per al silenci entès com a entitat.

    ResponElimina
  7. kalamar, sí que és inquietat. Ho és el silenci, ho és Bergman i jo hi he afegit boira.

    ResponElimina
  8. Lluís, ja és mala llet! Aquestes dues són de les poques que no he vist. Hi posaré remei.

    No sé si algú ho ha fet, però algun dia caldrà parlar seriosament dels trens.

    ResponElimina
  9. La imatge del tren és un recurs que s'ha emprat molt en literatura ("Anna Karènina", el principi de "Secret candent" de Zweig, que m'ha recordat una mica "El silencio" de Bergman, o el conte "El Sur" de Borges).

    També el cinema ha utilitzat aquest mitjà de transport com a metàfora evident del viatge iniciàtic, com a símbol eròtic (el final de "North by Norwest" de Hitchcock" n'és un cas típic) i també com a espai opressor on els desconeguts estan obligats a conviure, i que funciona com un microcosmos que reflecteix com són les relacions personals dins la societat.

    Saber plasmar la força del silenci i donar les claus per a que es pugui interpretar és un repte del bon cinema. De vegades, inclús, es posa l'èmfasi sobre la incomunicació incloent diferents idiomes dins de la mateixa pel·lícula (una espècie de Torre de Babel). Així ho fa Bergman, utilitzant el recurs del país estranger i la llengua desconeguda, i Tarkovsi a "El espejo", barrejant rus i espanyol (en aquesta pel·lícula també hi ha una escena silenciosa, molt potent, entre una mare i un fill). Els silencis plens de contingut de "Nothing personal", així com els seus personatges fronterers, em recorden "La vida secreta de les paraules" de la Coixet, un altre exemple de cinema "de silencis".

    El cas contrari, igualment efectiu, és la incorporació de diàlegs insulsos que només actuen com a rerefons d'allò que la càmera ens mostra i que és l'autèntic leit-motiv de la pel·lícula. Penso novament en Hitchcock i l'escena del sopar, amb el bagul-féretre-taula a "The rope".

    L'assumpte donaria per molt, però no voldria enrotllar-me més. Només dir-te que m'ha encantat aquesta entrada on hi barreges de manera magistral les referències cinematogràfiques i l'apunt personal, amb un toc poètic que dóna a tot plegat una absoluta unitat de conjunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És fantàstic, Sícoris! Primer, perquè sempre tens referències al cap i a mà, i això és una cosa que m'encanta. I segon, perquè amb comentaris com el teu s'enriqueixen els apunts.

      No he vist "El espejo" de Tarkovsky. Fes-me'n cinc centims de l'escena aquesta que em descrius, siusplau.

      M'alegro que t'agradi aquesta barreja d'assaig i apunt personal. Procuro fer-ho sempre que puc, tot i que hi ha casos com aquest que resulta molt difícil i he de ser críptic (o poètic) per no ser evident.

      Elimina
    2. Enric, no havia llegit aquest últim comentari teu. En realitat, no es tracta només d'una escena: tota la pel·lícula és plena de símbols que hom pot interpretar de diverses maneres.
      T'incloc, però, un dels fragments onírics que a mi em va semblar bastant revelador:
      http://www.youtube.com/watch?v=0P3qtwqtLfU

      Elimina
    3. Cert, Sícoris, molt revelador. La "casa" de la mare no és sempre accessible. Però sempre és allà. I tot depèn de si la porta és o no oberta.

      Elimina