divendres, 17 d’agost de 2012

1968 i la televisió


1968 s’ha convertit en una mena de marca generacional, sobre tot pel Maig francès, però també per la Primavera de Praga; per l’inici de l’etapa més cruenta de la guerra del Vietnam; els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy; la matança de plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, a Ciutat de Mèxic, preludi dels Jocs Olímpics que es van inaugurar deu dies després; Berkeley; el moviment beat; 2001: una odisea del espacio; i un llarg etcètera prou significatiu.

No és estrany que Juan Álvarez (Mazarrón, Murcia, 1960), dibuixant habitual d’El Jueves durant molts anys, hagi triat 1968: un año de dos rombos com a títol del còmic que acaba de publicar. Un còmic que reflecteix la presa de consciència d’un nen de vuit anys: conceptes com l’amistat, l’amor, el pas del temps i la mort es dibuixen en un món on la vida transcorre entre la llibertat del carrer i la imaginació que proporcionava la televisió (d’aquí els dos rombes del títol).

La generació dels nens que vam néixer entre la dècada de 1950 i principis de la de 1960, -la primera generació audiovisual- no vam viure de forma activa i racional els esdeveniments que he esmentat abans, tot i que en teníem coneixement. Mentre semblar ser que la generació eren tots a París, nosaltres ens vam haver d'esperar a 1973 per prendre la iniciativa, amb dos esdeveniments cabdals: l'assassinat d'Allende i el cop d'estat de Pinochet a Xile, i la Revolució dels Clavells a Portugal.

L’autèntica revolució que va marcar les nostres vides adolescents va ser la televisió, que a Barcelona arribava a principis de 1959. Com més tard ho seria la música, la televisió ens obria una petita finestra a la realitat, mutilada per la censura o manipulada pel Règim; però sobretot, a través de la ficció de les sèries americanes, ens obria la ment (com els tebeos) a la imaginació.

Per a Juan Álvarez tot comença el 1968, però com que estem parlant de presa de consciència i de record, els més grans d'aquesta generació tenim presents sèries anteriors com Furia, Perry Mason, Viaje al fondo del mar, Bonanza, La familia Monster, Bronco, El Santo, Embrujada, Los intocables, Daniel Boone, El túnel del tiempo, El Virginiano, Guardianes del espacio, El Superagente 86, El agente de CIPOL, Daktari, Misión imposible, Perdidos en el espacio, 77 Sunset Strip, El fantasma del Louvre o Los Vengadores. Però el gran esclat televisiu, és cert, arribava el 1968, no sem`re de forma qualitativa, però sí quantitativa, amb El Capitán Escarlata, Conquistando el Oeste, Flipper,  Granjero último modelo, El hombre del maletín, Los invencibles del Némesis, Ironside, Jim West, Los invasores, Mannix, Mi bella genio, Los Monkees, La familia Addams, Cuarta dimensión, Cita con la muerte, Mi marciano favorito y El prisionero. No he esmentat les sèries de dibuixos animats perquè considero que són un capítol a part, i ja hi haurà ocasió de parlar-ne (un tast, però, amb Los autos locos).

També mereixen un tractament a part les sèries i els programes de producció nacional (Los Chiripitifláuticos, La casa de los Martínez o El Séneca, per exemple), però de l'any 68 val la pena esmentar tres programes que acompanyaven les sèries de ficció amb la ficció de la realitat, animat-nos a fer esport: Contamos contigo; a fer-nos rics: Un millón para el mejor; o se’ns instruïa militarment amb Por tierra, mar y aire.

De gairebé totes les sèries en guardo un bon record, però n’hi havia una que jugant precisament amb la realitat i la ficció aconseguia fer-nos ballar el cap i a mi m’angoixava: Rumbo a lo desconocido (en anglès, The outer limits, 1963-1965).

La sèrie jugava amb la idea de controlar els televisors i les nostres ments. Ven mirat, les coses no han canviat gaire des d'aleshores. La televisió continua sent la gran eina de manipulació popular. S'ha tornat, això sí, més agosarada, i a l'hora de buscar "altres límits", els guions dels realities ja no són interpretats per actors sinó per titelles.

20 comentaris :

  1. Magistral Bereshit, com sempre!
    I tant el 68! quins episodis de revolta i quines meravelles televisives que has ressenyat.
    Va bé l'estiu?
    Doncs ara ja pots venir a can Bogarde... ha arribat el gran moment, el torn màgic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He penjat els meus auguris a can Bogarde. La revolta està servida!

      Elimina
  2. Doncs els qui teníem vint anys el 68 ja et pots pensar com anàvem... De fet la tele i el turisme van tenir molt més pes que les revolucions perdudes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament tens raó, Júlia. Però és ben trist perquè no s'ha creat consciència social. O millor dit, la que hi havia ha quedat en no res.

      Elimina
  3. Com a la Júlia, a mi també em sembla que -almenys a la península- el 68 li deu més als turistes (i les turistes), i a algunes sèries de la TV que no pas a cap ideologia.
    Jo no era massa de TV en aquells temps (tenia 4 anys), però de tot plegat em quedo amb la Dimensió desconeguda. Tot i que, no sé pas perquè, recordo que em vaig aficionar a El Virginiano. Ja em diràs tu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, em remeto al que li he dit a la Júlia. Així ens ha anat!

      Vés a saber si una anàlisi crítica d'El Virginiano ens portaria algunes sorpreses!

      Elimina
  4. A mi el 68 em va afgafar en calça curta... Em sonen les coses però poca cosa més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha un petit tall generacional depenent de en quin moment dels 60 prenem consciència del que ens envolta. Però pel que et conec, segur que alguna cosa vas arreplegar.

      Elimina
  5. ¡Ostras, quins records! Rumbo a lo desconocido m'agradaba molt i també Misterios al descubierto amb Luis Miravitlles, que deia alló de "saber es útil, soñar es necesario, imaginar es imprescindible". I Los nuevos ricos? amb la zarigüella com a mascota, que jo no sabía quina clase d'animal era!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, "Misterios al descubierto" era un programa genial, i més per aquella època. "Los nuevos ricos" i "Granjero último modelo" eren sèries surrealistes! Molt divertides!

      Elimina
  6. Tot just començava a deixar els bolquers al 68, em temo. Però hi ha molts programes dels que smentes que recordo amb claretat. Imagino que és perquè més tard encara es podien veure. Recordo aquesta Rumbo a lo desconocido que enganxes, però em sembla que és un record posterior. Los chiripitifláuticos sí que els recordo: recordo el capitant tan i locomotoro i els situo en el pis de Gràcia on van viure fins que jo tenia set anys.

    De la televisió actual poc en puc dir: fa temps que no tinc aparell a casa. Aquest estiu he tingut ocasió de veure quina és l'oferta i no m'agafa cap mena d'urgència per anar a la botiga a comprar-ne un.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, alguns els van repetir més tard, d'altres s'han pogut veure a TV3... De "Rumbo a lo desconocido" hi ha una versió moderna en color; potser recordes aquesta.

      La tele és com tot: depèn de l'ús que se'n faci i si hi ha o no espai a les nostres vides per dedicar-li un temps. A mi hi ha sèries que m'agraden molt; "Mad Men", per exemple. Però ho gravo i ho veig normalment sopant.

      Elimina
  7. Uf! Del 68 no en tinc ni records intrauterins!!!! Però algunes sèries sí que les conec perquè, per sort, les han tornades a passar vàries vegades: Embrujada, La familia Monster i la dels Adams, La dimensió desconeguda... quasi totes. Després, als 70 i fins ara, també s'han fet i es fan molt bones sèries, però aquelles aguanten el tipus perfectament, i molt per sobre d'actacs com són la majoria de penoses adaptacions que s'han dut d'elles al cinema. Potser creuen que per tenir més mitjans i millors efectes especials les podran igualar, i podria ser, però sempre fallen sobre tot en els guions, que els d'aquelles sèries eren excel·lents, i a més els antics fectes especials tant simples avui, estan plens d'encant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Toronto. Només m'he centrat en els 60, però durant els 70 i 80 hi ha esplèndides sèries, sobretot britàniques ("A dalt i a baix", "Retorn a Brideshead"...), i a finals dels 80 "El detectiu fantasma", "Pintallavis al coll", "Sí, ministre" i "Sí, primer ministre", "L'escorçó negre"...

      Comparteixo amb tu aquest encant pels efectes especials; i també pels decorats!

      Elimina
  8. A casa, per raons econòmiques, tan el cotxe com la TV van arribar tard. És a dir, de petit (soc del 57) escoltàvem la radio i els caps de setmana els passàvem a BCN o, si anàvem a Premià, ho fèiem amb tren, una veritable "expedició".
    Al 68 feia poc que havia entrat a les nostres vides la TV, evidentment (cal remarcar-ho) en blanc i negre i sense comandament (amb dos canals ja hem direu de qué podia servir...). La radio doncs ens permetia escoltar emissores on, poc o molt, et posaves al dia i els diaris es llegien al revés (no de cap per avall, s'entén), els bons eren els dolents i "viceversa".
    Recordo com si fos ara mateix, un bon dia tornant de "La Salle Gràcia" trobar-nos (mon germà i un servidor)al pis de Gràcia: la caixa i un tècnic que tot just acabava d'ajustar l'aparell...
    El primer que vàrem veure, com si d'un "just in time" es tractés, va ser la presentació dels dibuixos...aquella de ..." la función va empezar, ya llegó la diversión..." i després, com no, en acabar l'horari dels nens... el "vamos a la cama que hay que descansar...".
    En canvi a Premià (segona residència d'estiu a casa familiar d'aleshores) no entrà la TV fins al cap de molts anys i el que fèiem tota la mainada era anar a veure-la tots junts a casa de l'únic veí que en tenia. D'aquells vespres recordaré sempre les marionetas d'Herta Frankel, us confesso que em feien por ("tengo mieeeedoooo").
    Finalment recordaré sempre aquell vespre d'estiu del 63 (tenia 6 anys) amb el "se'n va anar" de la Salomé i en Raimon al festival del Mediterrani, tots els veïns celebrant la victòria com si s'hagués mort en Franco...
    En fi, prehistòria dels records que el teu excel·lent escrit ha fer renéixer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalikenyo, la meva relació amb les marionetes d'Herta Frankel era ambivalent, però cert que alguns personatges em produïen si no por una mena de tristesa angoixant. Però ara el record és entranyable, el d'Herta Frankel i la de tots els components dels Vienesos.

      Pel que fa a la Salomé, la relació és molt íntima. Si et ve de gust veure per què pots llegir l'apunt "Entre la nova i la vella cançó".

      Elimina
  9. Per cert... un apunt (i dispenseu el meu llarg comentari): l'actual sistema de TV's codificades "pay x view" i en concret el cas del futbol ens ha permès retrobar aquell exercici de veure la TV en grup i no sols la unitat familiar aïllada i a casa.
    ¿Quanta gent veia la TV el 68 en colla.. als bars o a casa d'amics??? era, us ho ben asseguro, molt més divertit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, KaliKenyo, el component social era molt gran. Nosaltres havíem anat a casa d'amics i veïns, i també n'havien vingut a casa.

      Elimina
  10. Gairebé un manifest generacional. Que a mi, per cert, em toca des resquitllada, doncs no es ben bé la meva generació però en vaig rebre algunes ones: Bonanza, Chiripitifláuticos, bé, aquestes coses que un no sap ben bé si les recorda de veritat o és un record prestat de tantes vegades com ha sentit evocar-les. Jo sóc del 67 i la meva generació es va veure influida de forma més directa per coses com els tres globos de la tele, la Maria Luisa Seco que al cel sia, els angels de Charlie, la Pippi, la abeja Maya, la Heidi i el Marco, els payasos de la tele, Vacaciones en el mar i Hulk, l'homenot verd. Dintre de tot, força bé hem sortit, penso jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tot cas, Ramon, una diferència generacional (ja em diràs si és el teu cas) és que nosaltres vam néixer sense tele: era nova per als nens, però també per als grans, mentre que per a la següent generació ja no era una novetat.

      Elimina