dilluns, 24 de març de 2014

El cabaret de la mort



Entre novembre de 1925 i gener de 1926, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa publicaven l’anunci, mig en català mig en castellà, d’un local, el Cabaret de la muerte, del qual no n’hi ha cap constància en cap de les fonts habituals que parlen de la història del Paral·lel ni a les hemeroteques. Estava situat, segons la publicitat, en el número 72 d’aquesta avinguda, és a dir, en el mateix indret on hi havia el Café Concert Sevilla (1906-1947), però en unes grutes. El Sevilla ocupava l’espai on abans hi va haver la barraca del Cinematógrafo Lumière (1897-1903), el primer que es va instal·lar en el Paral·lel, i més tard el mateix lloc va ser ocupat pel saló de descans del veí Teatre Olympia (1901-1908), que ocupava els números 68-70.

El nom de Cabaret de la muerte ens du immediatament a pensar en el Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. Un local on s’oferien espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes, l’infern, en un ambient d’esquelets, taüts, on les begudes simulaven estar fetes de pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.


El Cabaret du Néant, al costat dels
cabarets Le Ciel i L'Enfer,
del mateix propietari

Si en el Cabaret de la muerte s’oferia un espectacle similar, no ho sabem. Ni tan sols sabem si el local era el mateix del Café Concert Sevilla. Però intentarem especular i construir una història versemblant.

El Sevilla va néixer com un local atrotinat, però amb la reforma de 1908 es va convertir en un dels establiments més populars del Paral·lel gràcies, sobretot, a les cambreres que servien d’esquer i negoci. Per aquesta reforma, Carpinell, el propietari, va haver de demanar la preceptiva autorització a l’Ajuntament, que en un informe municipal de novembre de 1907 descriu quines són les condicions del local i quines modificacions cal fer:

“El terreno sobre el que se levanta el café es bajo de nivel respecto a la rasante de la calle y el piso del cubierto situado al nivel de éste, dejando un espacio a manera de sótano sin luz ni ventilación directa; que la construcción del titulado Café Sevilla es toda de madera y el local está destinado para café y cervecería con un tablado al fondo para baile flamenco, habilitándose también a dicho objeto los expresados sótanos a los que se baja por una escalera de madera de unos 60 centímetros de ancho, careciendo de aire, luz y ventilación necesarios en establecimiento de esta clase, por lo que entiende el facultativo que procede a ordenar la desaparición de los expresados sótanos que no sólo no puede autorizarse su existencia por estar destinados a establecimiento público, sino porque contravienen el artículo 122 de las Ordenanzas Municipales.”

Explica Miquel Badenas a El Paral·lel, història d’un mite que Carpinell va voler defugir les ordres de l’informe al·legant que el soterrani no el feia servir com a part del local, sinó que el tenia llogat a una societat, La alegría del Paralelo. La creença de Badenas i la general és que aquesta societat no existia. Però és arriscat fer afirmacions com aquesta en aquells anys en què les barraques d’espectacles i comerços del Paral·lel apareixien i desapareixien d’una setmana per l’altra. La alegría del Paralelo va existir.

Els dictàmens de la Comissió d’Eixample apareguts en l’ordre del dia de l’Ajuntament, de 26 de maig de 1904, la mencionen. Aquesta Comissió era l’encarregada de regular la construcció dels edificis del Paral·lel i de vetllar perquè es respectessin els amples de calçada i vorera perquè no s’envaís el lloc destinat als porxos dels edificis, que al final només es van construir en part. Segons aquest dictamen, La alegría del Paralelo era un espai situat entre el Pabellón Soriano i el Salón Venus, en el tram entre Nou de la Rambla i Vila i Vilà. El terreny era ocupat pel Tiro Nacional, l’entrada al Trianon i un cobert on se servien begudes, gelats i es feien actuacions.


El Café Concert Sevilla després de la reforma de 1928


Si aquesta La alegría del Paralelo té cap relació amb la que esmentava Carpinell ni ho sabem ni ve al cas. Si era un invent del propietari del Sevilla tampoc ho podem saber, però un local està enfront de l’altre. El que és important és l’existència d’aquest soterrani sota el Sevilla i la voluntat de l’amo de no voler-lo tancar. No era l’únic local amb un espai construït sota terra. El mateix Badenas afirma que moltes d’aquelles precaris barracons en tenien, segurament aprofitant el desnivell del fossar de la muralla enderrocada el 1854.

Del 1907 de l’informe municipal a l’anunci del Cabaret de la muerte de 1926 hi van molts anys i no tenim cap seguretat de la seva existència, però no tindria res d’estrany que els propietaris d’aquells barracons no fessin cas a les Ordenances Municipals i mantinguessin locals i espectacles sota terra, ocults a les autoritats. Sabem que entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX prostíbuls, tavernes i cabarets oferien espectacles exclusius per a la clientela més “selecta”, com ho descriuen Josep Maria de Sagarra a Vida privada, o Juli Vallmitjana a La Xava o Sota Montjuïc. A les rerebotigues, als altells i als soterranis es muntaven balls, escenificacions i quadres on s’exhibien deformacions físiques i morals, i tota mena de relacions sexuals.

En aquest Cabaret de la muerte segurament l’espectacle volia imitar aquell Cabaret du Néant del Montmartre parisenc, continuació i escenificació de les Diableries estereoscòpiques de Pierre Adolph Hennetier i Louis Alfred Habert.

Fins fa poc, l’única dada que documentava mínimament l’existència del Cabaret de la muerte a més de l’anunci de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, era un anunci aparegut a La Vanguardia d’octubre de 1925, on es demana un proveïdor de taüts per al cabaret, que torna a situar en el número 72 del Paral·lel, a les grutes del Café Concert Sevilla. 35.000 taüts per consum diari (30.000 segons la publicitat de l'Esquella) semblen una broma.




Tot plegat sembla més una broma d'aquestes publicacions humorístiques que no pas una realitat tenint en compte el silenci de la premsa i dels cronistes. Però una breu nota del periodista Jaume Marxuach (1906-1966), defensor de la moral cristiana, apareguda el 12 de desembre de 1925 a Catalunya Social, ens aporta el que fins ara és l'únic testimoni de l'existència del Cabaret de la Muerte. Marxuach, que pensa que tots els cabarets són de la mort perquè inciten al vici i a la disbauxa, s'escandalitza quan passa per davant del Cabaret de la Muerte i explica que al rètol l'acompanya "un timbre continuat i la illuminació corresponent feien reclam a una porta voltada de dibuixos de cranis i altres ossos humans esgarrifosos". Un anunci posterior ens situa el Cabaret de la muerte de forma clara en el mateix local i coexistint amb Café Concert Sevilla, on és qualificat com a "único en España".




No sembla, de moment que el local sobrevisqués gaire temps. Potser van ser escoltades les oracions de Jaume Marxuach, que es preguntava: "Com ha assolit la matèria d'esborrar la lògica de l'esperit dels homes fins arribar a aquests extrems?




Dos anys després de la redacció d'aquest article, hem documentat l'existència d'un Cabaret de la Muerte a les instal·lacions del Saturno Parque, el parc d'atraccions que entre 1911 i 1926 va ocupar part del Parc de la Ciutadella. Vegeu la història a l'article El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses.

Agraïm a Emilio Gómez Fernández la col·laboració en aquest apunt, facilitant-nos la informació apareguda a Catalunya Social.






[+] Sobre el Cabaret du Néant

Ramón Mayrata, Magia y terror: en el Cabaret du Néant

39 comentaris :

  1. realmente curioso.
    No solo por la cantidad, sino por el objeto en si.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantes curiositats com aquesta s'hauran perdut, Miquel!

      Elimina
  2. Ha, ha... genial aquesta reconstrucció sobre unes notícies de diari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galderich, perquè notícies no hi ha enlloc.

      Elimina
  3. Interessant, això del Pasaje del Terror a aquella gent els semblaria per a parvulets... Per cert, durant anys les Pompes Fúnebres van ser al carrer Campo Sagrado, on després hi va haver la telefònica, i les caixes de morts s'apilaven al sol, les devien fer allà mateix, m'imagino.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur, Júlia, perquè, a més, eren molt més crèduls que ara.

      No sabia que Pompes fúnebres havia estat a Campo Sagrado. El nom del carrer s'hi adiu allò més. I això de "pompes" és magnífic!

      Elimina
  4. Macabra, tétrica y horripilante, m'encanta...

    ResponElimina
  5. Ara perquè estem molt acostumats en aquest tipus de fer por, però en aquells temps devia de ser molt tètric tot plagat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Josep. I entre la credulitat i la poca llum que hi havia, encara més.

      Elimina
  6. Fascinant! Quina pena que no existexin els viatges en el temps, perquè pagaria l'entrada multiplicada per 10...!
    Em guardo aquest post teu, segur que algun dia aprofito el Cabaret de la Mort en algun text...!

    (Ara he recordat que -almenys fa un parell d'anys, al Papiol i enganxat a les vies del tren hi havia dues cases de barrets, porta per porta, que es deien "Cielo" i "Infierno").

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, jo donaria diners per viatjar a aquells temps! I per anar a les cases de barrets no sé si donaria diners, però seria interessant haver fet un cop d'ull.

      Elimina
  7. Magnífica reconstrucció Enric. Quan vaig fer l'apunt del Cafè Sevilla per Barcelofília no vaig gosar incorporar referències al cabaret de la Muerte perque no n'estava totalment segur de la coincidència entre ambdós locals malgrat compartir el número 72. Si trobo més dades i amplio el meu article del Sevilla hi posaré un enllaç al teu per arrodonir-ho. Per cert, alguns altres locals que esmentes en el teu apunt tenen ja entrada a Barcelofilia. Si els vols enllaçar sobre el text sàpigues que el Salón Venus és a http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/03/salon-venus-parallel-1901-1904.html i el Pabellón Soriano el trobaràs a http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/10/pabellon-soriano-teatre-parallel-1905.html Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la poca informació que hi ha encara ha quedat un apunt apanyadet. A veure si algú és capaç d'aportar alguna dada, però ho veig difícil perquè he consultat força gent.

      Ara afegeixo els enllaços. No entenc com se m'han passat.

      Elimina
  8. Respostes
    1. I quan l'acabi de destapar i afegeixi el submón de la plaça Catalunya encara ens sorprendre'm més!

      Elimina
  9. Una reconstrucció apassionant. Llàstima que a Barcelona no hi hagués un Eugène Atget que en deixés constància fotogràfica, si és que realment va existir. En qualsevol cas, el misteri que envolta aquest no-lloc de les entranyes del Paral·lel deixa un aura fantasmagòrica molt atraient.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, pel que estic comprovant hi ha una gran diferència entre Barcelona i París. La capital francesa era molt més mundana i era fàcil trobar algun burgès que deixés testimoni dels baixos fons. Però aquí la burgesia visita els antros d'amagat, i entre la massa era difícil que algú tingués càmera de fotos. D'aquí el gran problema que tinc a trobar material gràfic.

      Elimina
  10. Ostras !! que interessant Enric el "nostre" Paral-lel, m´el coneixia prou be,
    les unicas entradas que vaig fer per els Cabarets va esser als 17 anys de pantalons curts i " con la camisa azul y postinera" ,ana-vem posan una bandereta a las solapas de los frecuentadores i recollin las pesetas en un potet, no recordo hem quina conmemoració de " la patria" .Era emocionan entra-hi : ple de fum de tabac,olor d´alcool.soroll de cants crits.estosecs de borratxos i meucas arreu,,, Era un altre mon a on no hi entrava ,menores ,curas ,amas de casa. Molt bo Enric et felicitu per l´investigació .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, ja t'imagino amb els pantalons curts i les corretges, amb les senyores que fumen intentant despertar els vostres instints mentre vosaltres explicàveu que s'estaven condemnant a l'infern! Un dia hem de parlar d'aquest tema, Jaume.

      Elimina
  11. ¡¡¡30.000 caixes de morts diàries!!! Si haguessin dit 10 ja em semblarien moltes! Segur que és un recurs més de l'estil charlatán de l'època... tan exagerat que més que por fa riure... però riure histèric, de por!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, són moltes, Toronto. Mira que si al final resulta que tot plegat és una broma macabra...

      Elimina
  12. Gràcies per la teva tasca com historiador del Paral·lel i d e Barcelona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vell Combo! M'alegra que trobis interessants aquests apunts.

      Elimina
  13. Em quedo amb ganes de saber més !!!!, son d'aquestes informacions que t'atrapen ja d'entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi, Javier! Fa molt temps que vaig darrere del tema. Tant de bo trobi més informació.

      Elimina
  14. Enric, he passat unes setmanes de força brogit i feina, sense gairebé temps de llegir els meus blogs de capçalera. Avui que faig feina endarrerida, aquest post m'ha alegrat el matí. Resulta que fa anys vaig començar a preparar per una revista que després no pagava als seus col·laboradors una sèrie sobre espectacles desapareguts que conseqüentment va acabar inacabada i inèdita. El primer article indagava sobre Le Théâtre du Grand-Guignol i la moda dels espectacles macabres. Però aleshores no recordo que trobés cap esment del Cabaret de la Mort. Aquesta entrada teva m'ha fet pensar en recuperar i actualitzar aquell "rastre". Revisitaré les fonts emprades: si sona la flauta, seràs el primer en tenir-ne noves.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs t'ho agrairé, Alexandre. La meva recerca ha estat infructuosa. I començo a tenir sospites (no fonamentades) que es tracta d'una broma.

      Si recuperes el material i vols compartir res, ja ho saps. Jo estaré encantat de col·laborar.

      Elimina
  15. Al·lucinant que això existís! La veritat és que dóna ganes de rastrejar més o ja directament de poder viatjar en el temps i saber més d'això... Potser n'aprendríem més de la societat barcelonina de l'època que amb uns quants locals del Paral·lel plegats...

    Com sempre, molt bona feina de documentació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Elisabet. Jo també vaig al·lucinar quan vaig descobrir que havia existit aquest local. Des d'aleshores pensava que potser era una broma, però amb aquesta nova dada queda comprovat que va existir.

      Si viatgéssim en el temps em sembla que no donaríem crèdit al que veuríem. Segur que hi ha moltes coses que han quedat esborrades de la memòria.

      Elimina
  16. Que poc s'imaginava aquest articulista tan devot i escandalitzat que el seu escrit contribuiria a perpetuar el nom del cabaret de la mort.
    Ironies del destí?, justícia poètica?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyora! Quina ironia! No és el primer cop que em passa. L'única crítica que he trobat sobre les pel·lícules que distribuïa Francesc Roca, el del museu anatòmic, és precisament d'un mossèn que les ataca.

      Elimina
  17. Hola M Trinitat.
    No en sabía rés d´aquest Cabaret.
    Gràcies per la teva aportació.
    Avui día dirien que era un cabaret de moda gótica.
    Doncs els joves que els hi agrada vesteixen de negre i amb calaveres.
    Molts petons, Montserrat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Montserrat. Aquest blog no és de la M. Trinidad, sinó meu (Enric H. March).
      M'alegro que t'hagi agradat aquest cabaret. No només no en sabies res tu: no en sabia res ningú. Per aquí hi trobaràs moltes coses de Barcelona que són poc o gens conegudes.
      Una abraçada.

      Elimina
  18. Hola Enric, no havia llegit encara aquest article. Impressionant, no nomès la història en si, sinó els passos de la investigació, molt grats de llegir, especialment quan pots unir ni que sigui algunes puntes. Interessant també l'esment al cabaret de Neant o de l'Enfern, que jo ja fa temps que el vaig descobrir i li vaig dedicar una petita fitxa el meu arxiu només pel fet que vaig trobar l'entrada força semblant a la "cova del drac" de l'Autopark. Recordo haver llegir que el seu creador, Josep Vallès, havia viatjat per tota Europa captant detalls aqui i allà i de tot el que l'inspirava va construir un aiguabarreig en forma de parc d'atraccions, entre ells l'anomenada "cova del drac", construïda artesanalment en una època en què la indústria de les atraccions no existia a les nostres contrades. Crec recordar que es va ajudar de Salvador Alarma, que es dedicava a fer decorats pels diferents teatres del Paral·lel... Potser era una decoració de moda a l'època, com relacionar els castells amb el terror o els tratjos platejats amb el futur. En qualsevol cas em va cridar l'atenció i ho vaig guardar. També hi ha alguna simil·litut amb part de la decoració de la muntanya russa del Saturno-Park. Bé, perdó per haver-me estés sobre aquest assumpte, i moltes felicitats per l'article i investigació.
    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan faig recerca, Jaume, articular aquestes històries és el que més m'agrada. Vas estirant fils i mica en mica vas lligant caps fins que tens un llençol.
      Tens raó. L'estètica del Cabaret du Néant i la d'algunes atraccions de l'època és molt similar i està relacionada. L'Autopark i el seu continuador, les Atracciones Apolo, em tenen el cor robat. Em va produir una gran tristesa que desapareguessin.

      Elimina
  19. Doncs hauriem de parlar sobre el particular. Si cal, tot remenant un cafè. A mi em passa el mateix.

    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Busquem una data, Jaume. Ara tinc unes setmanes amb molta feina, però pensem-hi.

      Elimina
  20. "articular aquestes històries és el que més m'agrada. Vas estirant fils i mica en mica vas lligant caps fins que tens un llençol."

    Doncs sí, deu ser realment emocionant, gairebé com un detectiu resolent un crim, valgui l'expressió parlant de cabarets de la mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho és, Xavier. D'aquesta manera m'allunyo de les recerques habituals sobre història de Barcelona i puc oferir uns relats diferents.

      Elimina