divendres, 3 d’octubre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Les botigues més antigues de Barcelona

Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la Farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V va fer enderrocar part del barri de la Ribera per construir la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la Farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la Farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antiga de Barcelona.


La farmàcia Padrell del carrer Sant Pere més Baix,
fundada l'any 1561


Malgrat que podem trobar (encara) algunes botigues que remunten el seu origen a la primera meitat del segle XIX o fins i tot al XVIII (Can Ramonet, 1753, carrer de la Maquinista; Can Culleretes, 1786, carrer d'en Quintana; l’Herbolari del Rei, 1828, carrer del Vidre; Restaurant 7 Portes, 1836, passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, 1850, Rambla amb Bonsuccés), si les mirem des del punt de vista gremial les farmàcies i els herbolaris són les que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos a l’Edat Mitjana, com és el cas especial de l’Herbolari del Rei.

La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels coneixements acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.

Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.


El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el Portal
de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)
Fragment d'un plànol de 1806 (ICC, RM19425)


El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.

Si bé la venda ambulant d’herbes recollides per velles a la muntanya va existir fins els anys 60, els herbolaris de Barcelona també han gaudit dels jardins botànics com a font de subministrament fins a principis del segle XX. On era aquest jardí botànic? Ara hi anem.

L'Herbolari del Pi

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyorada Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.


Entrada de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.


Interior de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol


El jardí botànic de La Florida

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i magatzem d’herbes i llavors.


El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879


La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.


Fragment d'un plànol de 1890, amb el jardí botànic
situat entre la carretera de Ribes i el carrer Casp


De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors i sangoneres als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.


 Factura de 1879 a nom de Mauricio Torras,
signada per la seva criada Pilar Bruballa

28 comentaris :

  1. Chico, me entusiasma esta página.
    No sólo pones la historia, sino que te haces con unas fotos de categoría.
    Muy bueno....como siempre.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel.
      Procuro que la història s'aguanti per ella mateixa. Però quan es tracta de coses que ja no existeixen les imatges ajuden molt. De fet, com que sovint toco temes desapareguts, primer parteixo de la troballa d'una dada o una imatge i després construeixo el relat. En aquest cas, tot va partir del dibuix del jardí botànic.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Mulțumesc, Jindřich. M'alegra que t'hagi agradat. Coneixes Barcelona?

      Elimina
    2. No, Enric, no la conec. Conec unes quantes ciutats, ara habito a Pilsen i treballo a Praga, molts anys he treballat a Bucarest, també conec altres ciutats, però no conec Barcelona.

      Elimina
    3. Llàstima no haver-te conegut abans perquè fa tres anys vaig estar una setmana a Praga i m'hauria agradat saludar-te. Si algun cop véns a Barcelona, avisa'm. Dobrou noc.

      Elimina
    4. Potser vens tu a Praga o a Pilsen? Bona nit.

      Elimina
  3. El món de les farmàcies sempre està envoltat d'una estètica especial. Desconeixia que en Peius fos farmaceutic i suposo que d'aquí li devia venir que anés fort d'armilla...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Galderich. Família acomodada i el pare crec que també era farmacèutic.

      El món de les farmàcies i el dels herbolaris. Tots dos hereus de les cambres de meravelles.

      Elimina
  4. Renoi la vida de l'apotecari, que n'és de rica amb històries!!! Molt interessant tot plegat. Memòria al detall i a l'engròs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, rica la de l'herbolari, la criada de l'herbolari i la criada de la criada. Moltes sangoneres. L'últim només buscava bolets. Potser és una metàfora.

      Elimina
  5. Fascinant! Aquí s'hi aplega tot: la història de la ciutat, l'apunt científic i la literatura de canya i cordill. I de retruc, el noucentisme de Guerau de Liost.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més d'un segle d'història de retalls embastats. Pedaços que per ells mateixos no són res però junts produeixen il·lusió de realitat.

      Elimina
  6. Que t'haig de dir Enric, que novament ens has fet gaudir amb aquests retalls d'història tan interessants. Com deia aquell "la ciutat és un mil-lió de coses" i tu ens acostes les que van ser, ens les fas viure; fins al punt de fer-nos desitjar haver vist aquelles coses i poder viure en aquella ciutat ni que fos per uns moments ....Novament, gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àgata, si realment aconsegueixo despertar aquest desig de vivència a través del meu relat em puc donar per satisfet. Evidentment, m'agrada rescatar aquests retalls del que s'anomena intrahistòria, però el que m'agrada de veritat és construir la narració que permet que arribi al lector.

      Elimina
  7. Molt interessant i amè. La vida quotidiana i els seus afers són els que al capdavall formen l'argamassa on se sosté la gran història, la qual a dia d'avui, encara n'hi ha que s'entossudeixen a resumir-la en quatre dades i noms... però aquest no era el comentari!

    Desconeixia que al Monestir de Pedralbes hi hagués un jardí botànic. A finals dels 80, tot jovenet, vaig col·laborar en un grup de recerca sobre aspectes d'ornitologia i etologia, i la feina de camp era precisament als horts del Monestir, a on només hi podien accedir les monges (i nosaltres, només el matí dels diumenges). A mitja investigació, allò ens ho van "clausurar", per dir-ho soberanament (desconec els detalls). Bé, una anècdota.

    Bon article!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Luigi. Per sort, cada cop més hi ha historiadors que baixen al carrer i estudien de què està feta aquesta argamassa. De fet, des que hi ha testimonis "anònims" escrits que ens expliquen com es vivien els esdeveniments que marquen la història ja no és possible escriure-la sense aquestes dades. La Segona GM en va deixar molts, però tenim casos més antics, com és el cas del Baró de Maldà a Barcelona.

      Pel que fa al jardí botànic del Monestir de Pedralbes, potser he estat una mica exagerat. En el seu moment, en els horts que esmentes s'hi van cultivar plantes remeieres, i ara el que hi ha és un jardí medieval de plantes medicinals.

      Elimina
  8. Molt bo , com sempre a fas ,et un historiador de Barcelona com pocs,,,,,
    jo nomes esperu un llibre amb tots els teus reculls,que pot ser ja arrivin a la centena,,,per are segueixo el "rastre" dels llocs que anomenes ,per retratar
    els que no hi he estat , la farmacia Pedrell hem falta per dins hi anir-he,,,
    Souvenirs !! i endevan,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! La setmana que ve, dimarts, es presenta a la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps, un projecte de llibres electrònics dins del qual m'han publicat un recull dels meus apunts. Es diu "Retalls de Barcelona". El que em publicarà l'Ajuntament continua en procés de redacció.

      La farmàcia Padrell t'encantarà, però hauries d'anar al Poble Espanyol a veure què se n'ha fet de l'Herbolari del Pi, que m'ensumo que se l'han carregat.

      Elimina
  9. Realment fascinant, és un món que desconeixia, encara que les farmàcies antigues i els herbolaris sempre m'han fascinat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són els últims testimonis d'un passat lligat a la ciència, la màgia i el saber popular. I l'estètica atrau, oi Javier?

      Elimina
  10. Molt interessant. Encara no deu fer un mes que vaig estar al Teatre Nacional, a dins no, pel devant. Llástima. Aviat hi tornaré a anar-hi (ara pel darrere).
    Sempre s'aprenen coses noves aquí. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quants llocs i quantes històries se'ns amaguen a la vista, oi, Emetor? M'alegra poder contribuir a posar una mica de llum als escenaris del passat.

      Elimina
  11. Els herbolaris - en petita escala- encara son les botigues que millor olor fan. Salut !

    ResponElimina
  12. Les botigues dels herbolaris encara son les que millor olor fan. Salut.

    ResponElimina
  13. Hola Enric. Gràcies per l'article, és molt interessant. M'agradaria posar-me en contacte amb tu per comentar-te alguns aspectes d'aquest. Estic estudiant Pompeu Gener i tinc interès, si ets tan amable, en aprofundir en les dades que aportes. Espero notícies teves. També he fet servir el facebook per contactar amb tu però no en sóc usuari habitual.

    Gràcies per l'article i per la resposta!

    ResponElimina