dimecres, 25 de novembre de 2015

Fructuós Canonge i la màgia de la Reial

El racó de la plaça Reial on treballava Fructuós Canonge
Cartell publicitari de crema per enllustrar sabates Búfalo (1956)
Fotografia: Francesc Català-Roca (Arxiu Família Català Pic)


La Fundació Setba (plaça Reial, 10) inaugura aquest proper 26 de novembre de 2015 l'exposició La màgia de la Reial, dedicada a Fructuós Canonge, enllustrador de sabates que exercia el seu ofici sota les voltes de la plaça Reial i que es va convertir en un dels mags més prestigiosos d’Europa, conegut amb el sobrenom del “Merlí espanyol”.

L'exposició restarà oberta fins el 30 de gener de 2016 acompanyada de diverses activitats paral·leles (rutes, conferències), entre elles la visita guiada que dins del cicle En Obert organitza Fundacions en Obert, i que farà Xavier Theros el dissabte 28 de novembre sobre la història de la plaça Reial i la vinculació amb Fructuós Canonge. La mostra es complementa amb obres inspirades en la màgia de cinc artistes contemporanis: Isao, Ramon Enrich, Carles Pujol, Patricio Reig i Joan Brossa, que va estar molt vinculat al món de la màgia com podeu veure a l'article sobre el Fakir Kirman.


Trampa (1988), de Joan Brossa


Comença la màgia

Canonge és el gran precursor de la primera gran generació de mags catalans. Però abans de traslladar-nos a aquella època de l'esclat de la màgia com a espectacle de masses, hem de recular fins el segle XVIII, quan els prestidigitadors es presentaven com a professors de física recreativa per diferenciar-se dels bruixots, endevinadors i xarlatans que entabanaven el públic amb creences vingudes del més enllà i amb productes miraculosos.

Quan el mag va deixar de ser un artista transhumant i va esdevenir professional i va consolidar el seu estatus, va abandonar els carrers i les places i va convertir el seu saber i la seva tècnica en espectacle de saló i d'escenari. Amb els avenços de la tècnica, la màgia va adquirir categoria d’indústria. Autòmats, fantasmagories, grans aparells mecànics, l’electricitat o les imatges en moviment compartien escenari amb l’habilitat natural dels prestidigitadors i amb escenificacions exòtiques que atrapaven i transportaven l’espectador a països llunyans: el misteriós Orient, d’on venien els imants i les lupes que els gitanos feien arribar al Macondo de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.


Fructuós Canonge en un romanço vuicentista


D’aquells mags pioners dels grans espectacles, probablement el més famós sigui Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna. El 1845 va inaugurar el Téâtre des Soirées Fantastiques, al costat del Palais Royal de París, després traslladat al bulevard dels Italians, a Montmartre. La seva vídua el va mantenir en funcionament fins 1888, en què va decidir vendre’l a... Georges Méliès. El gran mag del cinema va remodelar el teatre i hi va incorporar projeccions de llanterna màgica i, a partir de 1896, les primeres projeccions cinematogràfiques i efectes òptics amb la seva pròpia productora. Però el cinema acabaria canviant molts paradigmes del món de l’espectacle i el teatre es va acabar arruïnant. El 1925 era enderrocat.

La popularització de la màgia com a espectacle va trigar a arribar a Barcelona. Les grans capitals europees i americanes tenien els seus circuits comercials gràcies a l’empenta de les grans exposicions universals. Fins aleshores, només la gran burgesia i les corts tenien accés als grans espectacles. Va caler que Barcelona es convertís en capital industrial, a partir dels anys trenta del segle XIX perquè la burgesia catalana busqués noves formes d’entreteniment i s’acabés convertint en la capital de la màgia a tot l’Estat. No oblidem que el Teatre del Liceu, per exemple, no s’inaugura fins 1847, i que fins aleshores només existia el Teatre Principal (1).

Caldria esperar a principis de la segona meitat del segle XIX per veure aparèixer aquell primer grup de mags catalans que van portar la seva indústria al cim de l'espectacle, entre un públic crèdul i àvid de meravelles.


Fructuós Canonge


Canonge porta la màgia als escenaris

Fructuós Canonge (1824-1890), fill de Montbrió del Camp, es trasllada amb set anys a Barcelona amb la seva família. Després d'uns primers anys guanyant-se la vida fent de venedor ambulant i d'enllustrador davant del número 18 de la plaça Reial, i de venedor ambulant, va haver de complir condemna en una presó a Cuba per saltar-se per error un toc de queda o, segons altres versions, per ser confós amb un instigador de la revolta progressista de la Jamància de 1843, que va comportar un nou bombardeig de la ciutat, aquest cop sota les ordres de Prim. Quan és alliberat torna a Barcelona, on amb el temps i el contacte amb la gent es va fer famós pel seu sentit de l'humor, les seves excentricitats (es menjava el betum amb pa per demostrar que era d'excel·lent qualitat) i els seus trucs de màgia (treia cigars de darrere de l'orella de qualsevol transeünt i aixafava ous en els mercats per treure de dins..., una moneda d'or).

Després de debutar professionalment el 1858 en el teatre dels Camps Elisis del passeig de Gràcia, va decidir deixar-ho tot per dedicar-se a la màgia. Fins aleshores, mags i prestidigitadors actuaven com a artistes ambulants al carrer o en els cafès. Canonge va ser el primer a pujar la màgia dalt dels escenaris. Com a prestidigitador va obtenir grans èxits recorrent Amèrica i Europa. Malgrat ser d'idees republicanes, va acceptar ser nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d'Espanya i de Carles III, condecoracions que lluïa al pit seguint aquella antiga tradició que relaciona còmics i bufons amb l'entreteniment de les corts reials.


Diuen que en una actuació que havia de fer davant la reina Isabel II va arribar tres hores tard. Quan el mag va comparèixer en presència de la monarca, i abans que fos recriminat per la seva falta de consideració, el mag va deixar bocabadats els assistents mostrant que els rellotges de palau marcaven l'hora precisa en què havia de començar l'espectacle.




Durant les festes de la Mercè de l'any 1871, Canonge va actuar per Amadeu de Savoia, aquell rei de circumstàncies que havia de donar pas a la Primera República sense saber-ho. Mentre l'entretenia amb uns jocs de mans (com aquells que el van dur al tron espanyol), el mag va treure de dins d'un mocador un paper que duia escrit "Què vol el poble?", que va acabar substituint per un pa que feia aparèixer i deaparèixer en un barret de copa i que representava, diuen, la pobresa i la fam que passaven els barcelonins. En tot cas, si volem acostar-nos a la figura d'aquest mag pioner, haurem de llegir la biografia que va escriure Josep Ollé i que va editar l'Ajuntament de Montbrió del Camp l'any 2007: Fructuós Canonge i Francesch, de llustrador a prestidigitador.

Mentre als grans prestidigitadors que escamotejaven negres a l'Àfrica i els feien aparèixer en una plantació de sucre a Cuba se'ls ha erigit estàtues, del pas de Canonge per Barcelona gairebé no en queda gairebé cap rastre. Un parell de relíquies urbanes. L'esmentada referència de la plaça Reial, un anunci en el que va ser el seu racó d'enllustrador: "Limpia botas Canonge", i una pintura mural en el Pas de l'Ensenyança, el petit carrer que uneix Ferran amb la plaça de Sant Miquel i que recorda el convent de l'Ensenyança (1636), institució que va obrir la primera escola per a noies de la ciutat, enderrocat per obrir el carrer Ferran cap a la plaça de Sant Jaume, l'any 1846.


Fructuós Canonge
Pintura mural del
Pas de l'Ensenyança


Aquelles condecoracions, que Canonge lluïa sempre al pit i que tants prestidigitadors han imitat, van desaprèixer probablement venudes en algun moment de necessitat. Però Barcelona és com un cofre que amaga molts tresor que, de tant en tant, tornen a la superfície com els vaixells enfonsats. Les medalles no han desaparegut, sinó que són a les mans d'un vell col·leccionista que les amaga com la relíquia que són. On? Mantindrem el misteri de moment.

Més miraculosa va ser la recuperació de la butaca que Canonge feia servir per als clients que anaven a la plaça Reial a enllustrar-se les sabates. Durant la rehabilitació del número 1 de la plaça per a instal·lar-hi l'Hotel D. O., just a l'altre costat del carrer de Colom on treballava Canonge, s'hi va trobar el seient. Va ser restaurat per la família propietària de l'hotel i és la peça estrella de l'exposició La màgia de la Reial de Setba. Una joia que paga la pena veure.


La butaca d'enllustrar sabates de Fructuós Canonge
Foto: Jaume Almirall


Els companys d'aquell primer viatge

Melcior Millà (1830-1906), patriarca de la coneguda impremta i llibreria especialitzada en teatre del carrer Sant Pau 21, i que està considerat el primer mag que va pujar a un escenari teatral en tot l’Estat espanyol.




Joaquim Partagàs (1848-1931), que va triomfar durant deu anys a l’Argentina abans de tornar a Barcelona on va obrir la botiga El Rei de la Màgia (1881), que encara subsisteix al carrer de la Princesa 11 i que actualment té també el Museu Teatre el Rei de la Màgia, al carrer Jonqueres 15, i va crear el Teatro Salón Mágico (1894-1900), en el número 30 de la Rambla dels Caputxins.


Francesc Roca (ca. 1900)
Museu de les Arts Escèniques


Francesc Roca (ca. 1860-1945), home polifacètic de qui hem parlat a bastament en aquest blog arrel del seu Museu Roca de figures anatòmiques. I d’altres mags de gran prestigi internacional com Josep Florenses (1872-1944), Pau Areny de Plandolit (1876-1936) o Vicenç Cortés (1878-1915).

Tot i que a Barcelona no hi van actuar ni Robert-Houdin ni el gran Harry Houdini (el cognom és un homenatge a Robert-Houdin), la capital catalana es va convertir en la porta d’entrada dels grans mags des de finals del segle XIX i el primer terç del XX. Barcelona ja no era només aquella ciutat en què la burgesia buscava un nou espai d’oci, sinó que la menestralia i la nova urbs obrera sorgida de l’annexió dels pobles del Pla, l’any 1897, abandonava els populars jardins i els precaris teatres del camí de Gràcia de quan encara no era passeig, i construïa en el Paral·lel un nou territori lúdic –que compartia espai amb les lluites obreres–, i que aviat es convertiria en l’avinguda interclassista on l’escena catalana s’equiparava a la de les grans ciutats del món: el Broadway i el Montmartre barcelonins. Però aquesta és una altra història.





*


(1) Per al Teatre de la Santa Creu (precursor del Principal), el Sant Agustí, l’Odeon i el Romea, vegeu 150 anys del Romea: una història oblidada. Per als teatres de la plaça Catalunya: Ex-plaça Catalunya. I per als teatres del Passeig de Gràcia: En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX.


[+]

Montilla i Castellsalgar, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.

19 comentaris :

  1. Yo, con tu permiso, y en el idioma paterno y nada en el materno, te contesto.

    Como caminador sin sandalias, hacedor de buscavidas, caminador sin sentido, y comehambriento necesitado, recuerdo los lugares, que no las fotos.
    Sobre todo los del limpiabotas de la Plaza Real..(uno hubo de ser ayudante durante un limitadísimo tiempo)..
    Y recuerdo los cuatro recuadroscon sus abocinados ábsides esquineros, donde se guardaban los utensillos menesteres para el trabajo diario de los limpia zapatos.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no t'estranyi, Miquel, que d'aquells dies "menesterosos" enllustrant sabates t'impregnessis del betum màgic que et permet mirar la ciutat amb ulls àvids de coneixement. Estimo aquesta inquietud que et fa persona.

      Elimina
  2. Bon dia,
    La fotografia de Bufalo va ser feta per Francesc Català-Roca i es troba a l'arxiu de la Familia Català Pic, que era l'empresa que feia les fotografies de Bufalo.
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la informació, Pablo. He afegit les dades a la imatge.

      Elimina
  3. Ha la "meva plaza Real " de quant i jogava amb una colla de nens del barri fins que venia aquell home, amb una vare llargue, encenen tots els fanals de gas ,,,era els temps de tornar cap a casa doncs ,per nosaltres, no existian els rellotges ,,,,,Gracies Enric,,,quants records,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, a veure si pots venir aquest dissabte a les 12 del migdia a la ruta que fa el Xavier Theros. I si ve la Joana, millor.

      Elimina
    2. Ah, i a la plaça Reial és un ens vam conèixer, Jaume. Un dia que no oblidaré mai!

      Elimina
  4. No saps com he gaudit d'aquest article!...(i a més, t'he manllevat unes quantes fotos per dur-les a Pinterest).
    Fructuós Canonge va ser un d'aquells personatges irrepetibles de Barcelona. No sé si totes les anècdotes que s'expliquen sobre ell són reals o no, però és igual: tot plegat forma part de la llegenda i, si parlem de màgia, així ha de ser .
    Ja friso per veure l'exposició de la Setba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, a partir d'un determinat temps realitat i llegenda es diferencien de ben poc, oi? Un cosa és tergiversar la realitat (la política ho fa contínuament) i una altra de ben diferent, construir-la. La màgia juga a dues bandes: ens fa qüestionar la realitat (ens modifica la percepció) a força de construir una il·lusió de realitat.

      Manlleva, manlleva, que jo també les he manllevat.

      Elimina
  5. Un màgic minireportatge sobre en Fructuós Canonge, tot un artista. Avui hem estat admirant el seu retrat al passatge de l'Ensenyança amb uns amics. Un detall que passa desapercebut i que és molt bo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. Ja és ben trist, però, que d'en fructuós Canonge només en quedi aquesta imatge mural. Que poc fa aquesta ciutat per alguns personatges que en el segle XIX i principis del XX omplien els diaris de la ciutat.

      Elimina
  6. El teu blog Enric, es subtitula “la reconstrucció de Barcelona i altres móns”, cal suposar que és una Barcelona que cal reconstruir perquè ja ha deixat d’existir derruïda pel temps, per les circumstàncies i pels mateixos habitants; una Barcelona que també conté aquests altres móns i que són part d’ella i són ella mateixa de manera indiferenciada, tots els móns en un, la ciutat.

    Pel barri de Sant Antoni encara em trobo amb un senyor argentí, ja retirat, que es dedicava a enllustrar sabates pels bars i ara intenta vendre algun bitllet de la loteria, sempre amb el seu puret als llavis. Hi ha dies que, assegut en alguna terrassa del carrer Sepúlveda o de La Gran Via, es queda adormit mentre tothom passa atrafegat sense adonar-se’n que fa la migdiada. Alguna vegada li havia demanat que m’enllustrés les sabates, era una meravella veure’l treballar..

    De petit hi ha via uns enllustradors que treballaven al començament de la Ronda, a la vorera del senars, a prop dels Tres Tombs. I uns altres que anaven buscant clients des de la Giralda fins a la Plaça Universitat.

    Tothom guarda secrets i qui sap si el meu enllustrador argentí amaga unes virtuts que no puc ni imaginar ni que em tornés boig de debò. Tot és possible, i el millor és que, a més, tot és probable, tant probable com que surtin conills de dins d’una txistera i cigars pudents i fumejants darrera de les orelles boniques de les noies. Tant com que Barcelona s’està reconstruint alhora que va perdent plomes, canviant la pell com les serps i traient pans dins de mocadors davant de reis nus.

    Tot un món que no s’acaba ni s’acabarà.

    Sempre aprenc coses noves llegint-te, gràcies. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Xavier. Aquesta reconstrucció de Barcelona fa referència a la seva mutabilitat inevitable, però també a altres coses intangibles que sovint formen part només de les emocions. Com tu dius, la ciutat ho és tot; el que es veu i el que no es veu; els vestigis i els buits.

      A mi m'agrada fer de notari, i sempre que es pot, recuperar algunes veus. Fructuós Canonge representa tots els enllustradors. De cop, amb ell apareixen tots aquells personatges que amb la seva caixa d'eines han estat testimonis de la vida que passa per la ciutat. Aquesta és la màgia. Tot passa en el nostre cervell. I el plaer més gran que en trec jo és el testimoni i l'emoció compartida en aquestes línies. Per tant, gràcies a tu, Xavier.

      Elimina
  7. GRACIAS POR RECORDAR A MI TIO ABUELO FRUCTUOSO CANONGE VENDRE A LA EXPOSICION EMILIO GIMENEZ CANONGE

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias a ti por tu comentario, Emilio. Es un placer poder recuperar la figura de tu tío abuelo, un personaje que merece un lugar destacado en la historia de Barcelona. No te pierdas la exposición.

      Elimina
  8. Personatge popular, aixecat del no-res, fill del Baix Camp a qui no se li ha reconegut la seva vàlua.
    Molt bé pel paràgraf que diu que als que escamotejaven negres a l'Àfrica i els feien aparéixer a Cuba, se'ls aixeca un monument i als fills del poble com en Fruitós, se'ls menysté.
    Gràcies per acostar-nos als que també han llaurat la història barcelonina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Joa.net. No he pogut resistir-me a fer la comparació entre l'oblit de Fructuós Canonge i la rellevància qüestionable que tenen altres personatges a la ciutat.

      Elimina
  9. Com sempre, un plaer llegir els teus articles, Enric! I moltes ganes també de veure l'exposició sobre el Gran Canonge! Vaig a una de es fonts que cites i llegeixo que Canonge va ser el primer en "penjar-se medalles"! I que, imitant-lo, altres mags ho continuaren fent... com el màgic Andreu per exemple (bé, no sé del cert si ve d'allà el show que es munta amb les medalles, però podria ser). Si alguna cosa és d'admirar dels mags, a part de ser bons en el seu ofici, és veure el respecte pels pioners i les generacions passades! Medalles per a tots!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toronto. Darrerament he tingut ocasió de parlar amb uns quants mags i he tingut la mateixa impressió que tu descrius. Suposo que al ser un grup de gent que viuen del secret, han acabat fent pinya per protegir-se. En un món com l'actual, on la informació viatja arreu a la velocitat de la llum seria fàcil escampar els trucs.

      Per cert, ja es vist el que explico sobre el goril·la a l'apunt que vaig fer sobre l'exposició "El prodigi"?

      Elimina