dilluns, 13 de juny de 2016

Barcelona, metròpoli colonial



Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Colònies espanyoles a Àfrica


Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Orà, a les regions de Yebala, Tarfaya i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i els enclavaments repartits per la costa de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.


Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona
© Zoològic de Barcelona


Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista de la National Geographic el va treure en portada del març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.


Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona
Foto: Pérez de Rozas (1967)


Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.


Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos


A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.



Xocolata Batanga



Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.


 El pot de Cola-Cao dels anys 60 que
hem cedit a l'exposició


“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.


26 comentaris :

  1. Som producte de la història. El passat colonial forma part del nostre imaginari infantil, i aquells cromos que col·leccionàvem, aquells tebeos que llegíem, eren la nostra finestra al món. Evidentment, amb el temps la percepció ha canviat i la mirada s'ha tornat crítica. Però amb el pic no s'anul·la el passat, només se l'amaga de la vista. Per això, em quedo amb les paraules amb què tanques l'article: "Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val la pena anar a l'exposició, Sícoris, perquè permet una immersió incòmode. De cop, formes part del paisatge. Als anys 50 i 60 ja no exhibíem zoos humans, com sí ho feien encara a Bèlgica, però a la Fira de Mostres encara hi recordo l'estand de Guinea. És cert que l'aparença i la nostra actitud eren innocents. Eren uns altres temps. Però és bo saber que la xocolata era més amarga que no pas ho detectaven els nostres sentits.
      Per això em queixo d'aquestes actituds que pretenen eliminar del paisatge (que és com dir de la memòria) elements molestos com l'estàtua del marquès de Comillas. Prou d'esborrar. El que fa falta és construir més espais de memòria perquè, en general, en tenim molt poca.

      Elimina
  2. EL DE GUINEA..I EL DEL MARROC,QUE DESPRENIA UNA FARUM¡¡¡ELS SEUS PARFUMS XARONS,TENIEN MOLT D'EXIT.
    PROU DE BORRAR¡¡¡,TAMBE TOT ALLO ES LA NOSTRE HISTORIA.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Oliva. Tot forma part de la nostra història i és millor no oblidar-ho.

      Elimina
  3. El meu pare, que era ferroviari, m'explicava que algunes travesses eren de futa noble, fins i tot de caoba (potser exagerava). Però sí que em crec que a Guinea hi van anar a arrabassar tot el que van poder, sense sentiment de culpa. Tan lluny va arribar l'afany depredador...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Joa.net, caoba per a les travesses de les vies és un pèl exagerat. Però l'espolo va ser sistemàtic, cert, com a totes les colònies dels països occidentals. I el pitjor és que la colonització continua sota el poder econòmic de les multinacionals que fomenten les dictadures en aquests països per treure'n més profit.

      Elimina
  4. Imaginari infanti i personal també. El meu oncle Rafel va ser el cap durant molts anys d'una plantació a Guinea fins la independència del país. Quan venia, ell, la tieta i els cosins, per a passar les vacances a Barcelona, tot eren històries tan encisadores com ho pot ser Àfrica mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquests moments, Xavier, t'envejo profundament! Mira que en tinc, d'històries familiars! Però gairebé totes d'Amèrica. Però la crida de la selva africana no es pot comparar amb res. Tot el que jo en sabia ho treia dels atles, els llibres i les pel·lícules.

      Elimina
  5. Doncs deu ni do, Amèrica és molt gran i dona molt de sí. Quan el 1988 vam anar a Cuba vam telefonar als pares des de l'Havana perquè sabés que havíem arribat bé. El pare es va posar a plorar al sentir la paraula Cuba. Ell recordava velles històries de la seva família de quan la guerra i de com hi anaven a lluitar els més pobres que no tenien diners per lliurar-se'n. Les meves històries africanes estan en un núvol de misteri i subjugació, jo era molt petit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Amèrica dóna molt de si. Però eren històries familiars i urbanes gens exòtiques. Cuba potser sí. La meva àvia Pilar era l'única dels germans que no va néixer a l'illa. I mon pare era l'únic dels germans no nascut a l'Argentina. Hi tinc molta família que no conec. Guinea, en canvi, era de pel·lícula.

      Elimina
  6. El problema del Comillas sembla que és dir-se López, amb en Prim s'hi fica poca gent i no el volen treure ni de l'estàtua, ni del nomenclàtor, som així de carallots, en això i en moltes coses mes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna cosa d'això hi ha, Júlia. També molta gent va exculpar Pujol. Els nostres lladres són més bons que els de fora.

      Elimina
  7. El pitjor és que Guinea estava molt millor en els darrers temps del colonialisme hispànic que després, i no és l'únic cas, les descolonitzacions covardes i apressades també caldria estudiar-les a fons, amb tot plegat es fa molta demagògiz

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és un dels grans problemes en la majoria de regions amb conflictes: la descolonització, que va deixar el govern en mans de dictadors que permeten l'espoli de les multinacionals en benefici propi i estats que apleguen grups humans amb costums diferents i conflictes que no existien abans de ser colonitzats perquè no compartien el territori ni els recursos.

      Elimina
  8. Colonials... com que tinc molts anys acumulo molts records, però de petita em pensava que colonials venia de colònia. El meu pare tenia un amic, el Pepito, que comerciava amb fustes a Guinea; aquell paio semblava Peter Lorre, el traïdor de les pel·lícules en blanc i negre. Molt allunyada estava jo de la realitat de les colònies, perquè el record dels parents de Cuba, que van portar un piano allà i el van tornar en plegar, és de música, havaneres i platges de colors, com als cromos, amb 'malecón'inclòs, res de cruel ni espantós, fins que ja gran vaig saber les veritats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molts conservem aquesta imatge idíl·lica de les colònies, Olga. A banda de l'experiència personal, el missatge que se'ns venia tenia molt de paradisíaca i, sobretot, d'un món entre la tradició i la civilització, aportada, és clar, per l'Occident cristià.

      Elimina
  9. Excelente trabajo, Enric y muy interesantes los comentarios siguientes, que lo amplían y, todo junto, dejan con el deseo de saber más porque en todo ellos se advierten un montón de historias que piden ser contadas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Eugenio. Esa és una de las razones por las cuales es necesario recuperar ese mundo: experiencias que tienen que ver con una concepción del mundo y que condicionan el pensamiento y los tópicos y las supremacías culturales consiguientes.

      Elimina
  10. De cap al Museu de les Cultures sens falta! Malgrat tot el tema de les colònies em provoca molta vergonya aliena. M'apunto als comentaris anteriors al respecte. Trobo molta ironia en que es faci en un museu que s'anomeni de les cultures, les mateixes que els nostres avant-passats es van carregar, ara nosaltres les exposem en un museu!
    I no puc deixar de fixar-me en la preciositat d'il·lustracions que, com és habitual, has posat a l'entrada! Especialment l'àlbum Batanga, la foto de publicitat i el mapa de les colònies! O les lletres IKUNDE, espectaculars, amb que has canviat la capçalera per a l'ocasió! Recordo també aquells negrets de Coll pel TBO!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Toronto. Ironia i paradoxa, però en tot cas, un encert que un museu sigui crític. Crítica que compartim; però malgrat tot, no podem deixar de captivar-nos per les imatges perquè som presoners d'una determinada estètica. Podem rebutjar els fets, però l'àlbum i el mapa, amb aquesta estètica escolar dels 50-60 ens atrau. La publicitat està a l'alçada de la millor escola de fotomuntatges. I sobre Coll, què n'hem de dir? Un mestre absolut!

      Elimina
  11. En acabar de llegir tot el que ens relates, he tingut la sensació de trobar-me asseguda davant d'un TBO menjant pa amb xocolata. Una època que recordo com si fos avui, i que per cert vaig compartir Pensionat amb les filles del director de la xocolata Batanga. El toc final ha sigut escoltar l'anunci del Cola-Cao, encara que tot plegat ha estat un cúmul de records de la nostra historia i que com be dius, no hem d'esborrar res, mes al contrari, cal recuperar la memòria perque la poca que hi pot haver, no sigui oblidada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A banda de compartir lectura i emocions, Rosa, aquest mitjà té una característica impagable: interaccionar amb el lector i enriquir el contingut amb les seves experiències. Batanga, per exemple, deixa de ser només una referència per convertir-se en un nexe gràcies a la vida que li dónes tu a través de les filles del director de l'empresa. Amb tot, em quedo amb el gust del pa amb xocolata i el record de les tardes de la infantesa; aquelles tardes que en el record eren infinites com si el temps el construíssim nosaltres.

      Elimina
  12. Enric molt bon article, estic en contra de borrar el passat, per que es l'historia, pero lamentablement seguim fent el mateix, amb aquells productes i una altres de nous, seguim esquinazo les poples mes pobres en benefici dels mes rics

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Esteban. Continuem aprofitant-nos d'altres pobles i dels seus recursos. I estic d'acord amb tu que cal preservar el passat tant si parla bé de nosaltres com si no.

      Elimina
  13. Com sempre una informació interessant. Gràcies. A veure si encara soc a temps de veure l'exposició!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que t'agradi, encantada. Tens temps fins el febrer de l'any vinent.

      Elimina