La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 7 de novembre de 2016

Els banys públics de Barcelona

 
Vestíbul dels Baños Populares de la Ronda de Sant Pau
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar


Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.


 Gravat i plànol del projecte dels urinaris
dissenyats per Gaudí (1878)


El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.


Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908


Arran de l'Exposició Universal de 1888, es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer de 1892 anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència a les vespasianes.


Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909
Foto: Frederic Ballell


Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.


Urinaris públics de l'any 1924


Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Josepets (Lesseps), Espanya, Urquinaona, Catalunya (els grans amb entrada doble pel costat de mar i uns sanitaris a la banda de muntanya, al costat de la Guàrdia Urbana, avui Mossos d'Esquadra), Can Mantega (les Corts) o Sagrada Família, al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Sèneca), davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Pare Claret, darrere del monument a Clavé), o a l’avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables.



Urinaris de la plaça de Catalunya



Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.


Els banys de Tras-Correos, del passatge de la Pau



Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

L'any 1846, el metge Antoni Pujadas (no va completar els estudis de medicina fins dos després) obre uns banys terapèutics a la Rambla de Sant Josep, però els trasllada, el 1850, al carrer de la Canuda, 31, cantonada amb Ventrallans, i els posa el nom de Neothermas. L'establiment acull, també, malalts mentals, que seran traslladats a Sant Boi l'any 1853 i el centre clausurat, davant les queixes dels veïns, que argumenten que els crits dels pacients els molesten dia i nit. Seran els inicis del manicomi de Sant Boi, inaugurat el 1854.

Durant la primera meitat del segle XIX es construiran altres banys escampats per la ciutat: els del carrer del Cid cantonada amb Mina; els de Sant Pau, davant de l'Arc de Sant Agustí; o els banys del carrer de Davant del Portal Nou, entre el Rec Comtal i el carrer d'en Cortines.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 3 de la Rambla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.




N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueia i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els del carrer de Lancaster, les dutxes dels quals estaven al voltant d'un jardí; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els del carrer de Carders cantonada amb Blanqueria (dels mateixos amos dels de Sant Agustí Vell); els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21.


Anunci de la revista La Tuies (1926)


Banys de la plaça de Sant Agustí Vell
Francesc Català-Roca, 1974


Fora de Ciutat Vella hi trobem, a banda dels Baños Populares, els Turcos i les Termes Municipals que veurem més endavant: els del carrer de Sant Domènec (Gràcia); els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); al carrer Arizala (Les Corts, entre Pintor Pahissa i travessera de les Corts, on una caldera alimentada amb fustes encara escalfava l'aigua, als anys 60); al carrer Marquès de Sentmenat amb Equador (Les Corts), al costat del Bar Tomàs; al carrer Galileu al costat del cinema Alborada (Sants); els banys i els safareigs del carrer Atlàntida, davant del mercat, a tocar de la cantonada amb Maquinista (Barceloneta); o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.


Publicitat dels Baños Riera del carrer
de Sant Pau, l'any 1925


Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.


Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene
de la plaça Urquinaona, els anys 20


Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).


El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,
el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla



D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.




Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler (o Solé), coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872), que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas, Astillero (1856), Sant Miquel (1861, situats inicialment a Can Tunis), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de Sant Miquel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Inaugurat el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30, el balneari Zoraya oferia banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica que va ser aquí on es va construir l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

A Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.


Els Baños Orientales, l'any 1881


Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.


 Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya


De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.


Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March


Baños populares

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.


Arxiu particular d'Enric H. March


Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Entre finals dels anys 50 i 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.



La piscina dels Baños Populares de la Ronda de
Sant Pau als anys 50 (a dalt) i el 2016 (a baix)



Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.


Vestíbul dels Baños Populares de la Sèquia Comtal
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.


Porxos i vestíbul dels Baños Populares de Gràcia
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.




Agraïments: Jaume Almirall, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Josep Azemà, Miquel Barceló, Enric Comas,  Mercè Garay, Joan Carles Gil, Carmen Giménez, María José González, Juan Gutiérrez, Nuri Mestres, Rosa Plana, Joan Ramon Rovira, Pepi Ruiz, Miquel Solanas, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta.


 Abans del bany, 1895
Ramon Casas, Museu de Montserrat

47 comentaris :

  1. Una llàstima si els tanquen però encara em sorprèn com han aguantat tants anys, malauradament pel sector també es va perdre la piscina de la plaça Folch i Torras, crec que no tan sols hi anava gent molt modesta, hi anava de tot, feien cursets, qui trobava massa car l'AiguaJoc del carrer Viladomat acabava a la de la Ronda.

    ResponElimina
  2. Recordo molt bé l'establiment de Calàbria, i un al carrer de Santa Margarida, al Raval, jo no els havia vist mai per dins però fa quaranta anys, anant de càmping per França, en un poble força grandet ens van enviar a banyar-nos a uns banys públics del poble, tota una curiositat ja aleshores. Aquests establiments moderns amb banys suposadament àrabs podrien considerar-se uns hereus de luxe d'aquells establiments. Malauradament per la zona de la Ronda i Poble-sec no hi ha piscines a l'abast, públiques, has d'anar a les Picornell, a l'Eixample, o són de pagament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, cert que van enderrocar la piscina del Montjuïc, a la plaça de Folch i Torras, però vam obrir el Centre Esportiu Municipal de Can Ricart, al carrer Sant Pau darrere de l'església. No hi anava només gent modesta, cert, però com tu dius, tant la piscina del Montjuïc com el Sant Pau Sport Club eren les entitats que acollien les persones amb menys recursos. El tancament del Sant Pau les exclourà.
      Els banys turcs de Calàbria els vaig arribar a conèixer quan ja eren força decadents, però la decoració et transportava a un món exòtic. Eren l'equivalent als balnearis de luxe.

      Elimina
  3. Enric:
    Cuando delas barracas me fui con mi madre a la calle Carretas/Aurora, no duchábamos una vez por semana allí.
    No había dinero para más.
    El resto de los días a palangana y por partes.
    Y a lo que voy.
    Recuerdo que en la escalera, que era de personas mayores en aquel tiempo y todas habían pasado la guerra allí, nos decían que acabada la guerra se abrió otra vez la piscina, y que allí se habían encontrado enterradas a personas. entre cal y cal y tierra por medio.
    Jamás supe si era verdad o un bulo, pero que aquello sorría , si que lo recuerdo.
    Como recuerdo que el agua salía caliente por una ostra y se le tenía que poner leña a un enorme fogón que la calentaba y que estaba en los sótanos del establecimiento.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. El testimoni dels morts a la piscina és esfereidor. Sempre és possible que sigui una llegenda, però d'aquells temps tot és possible. I si no va passar allà, va passar a altres llocs.

      Elimina
    2. Sens dubte, una legenda. Els anarquistes o comunistes que van aterroritzar Barcelona durant la guerra civil no tenien cap necessitat d'amagar els cadavers dels que torturaven i assasinaven, i la maquinaria franquista encara menys.

      Elimina
  4. Y mis baños de todos los sabados eran en calle Nueva de la Rambla los "Baños Orientales" ,eran los años 40.
    En Montevideo tambien usaba los baños populares en los años 50 .
    M´agradat molt tote l´historia dels banys ,es excepcional i ens porta molt records als que em fet servir , ha !! i anavet amb una muda de roba neta per cambiar-nos . Obrigado Enric per resusitar el nostre passat,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, he afegit els Orientales a la llista, i l'aniré augmentant a mida que els lectors me'n diguin de nous. Jo havia anat als del carrer de la Sèquia Comtal.

      Elimina
  5. Els meus pares els van fer servir durant una pila d'anys. A casa no teniem bany ni dutxa ni res de similar, i a mi i al meu germà ens rentaven en un gibrell, ho tinc viu com si fos avui mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li comentava al Jaume, Xavier, jo havia anat als del carrer de la Sèquia Comtal. Però de petit em rentaven en el safareig de casa. Encara recordo l'olor de l'aigua!

      Elimina
  6. Hi ha qui pensa que el Sant Pau Sport Club és una relíquia que a penes fa cap funció social. Com bé dius al començament de l'article, s'equivoquen perquè hi ha molta gent del barri que està en risc d'exclusió social i que en fa ús. És irònic que es vulgui tancar per ser un vestigi del franquisme i una antigalla ja superada dins la Barcelona del disseny. Quina memòria tan curta i quina poca capacitat d'observació! (en el millor dels casos).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, a mi em subleva cada cop més la ignorància (suposo que com que ara hi ha més veus, la ignorància és més abundant); la que no dóna importància al passat, al valor de les emocions, al sentiment que ens hi lliga perquè som conseqüència de la història; i la gent que s'omple de boca de bones causes sense tenir el més mínim coneixement del que passa al seu voltant. El que tu dius: "quina memòria tan curta i quina poca capacitat d'observació".

      No ho deixaré de fer, però com cansa haver d'estar recordant la importància del terra que trepitgem abans d'inventar nous camins que no sabem on ens duran!

      Sí, també penso en l'Arnau! Ningú s'ha adonat que l'Arnau és la caixa de sabates on un munt de persones hi voldrien veure els seus record? I que si hi ha qui vol convertir-lo en la seva joguina hi ha altres llocs on jugar (els oferim el solar del Talia!) i deixar el teatre dempeus, amb totes les reformes que calguin enderrocar-lo?

      Perdona. He canviat de tema. O no.

      Elimina
    2. No, no, Enric, el tema continua sent el mateix. L'únic que canvia és l'edifici, però les intencions són les que són en ambdós casos. Amb l'Arnau intenten fer-nos passar ase per bèstia grossa, i només desitjo que no se'n surtin.

      Elimina
  7. Quina casualitat, Enric! Aquest tema m'amoïna especialment perquè des de fa unes setmanes, ve cada dia una noia a la biblioteca, que no és estudiant de la universitat, però com l'accés és lliure, entra i s'hi està una bona estona als ordinadors, navegant per internet... Des del primer dia que porta la mateixa roba, va bruta i la resta d'usuaris eviten seure al seu costat. No sé com s'ho prendrà, ni en quina llengua m'entendrà quan m'adreci a ella, perquè sembla estrangera... però havia pensat en donar-li la llista de llocs a on dutxar-se i canviar de roba que ofereix actualment l'Ajuntament, vaig trobar-ho aquí: https://w30.bcn.cat/APPS/portaltramits/portal/channel/default.html?&stpid=20100000332&style=ciudadano


    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, crec que faràs bé si li dius alguna cosa i li dones un cop de mà. Persones com ella acostumen a ser refractàries als ajuts. Cal anar, però amb molt de tacte. En el seu cas la manca d'higiene s'evidencia exteriorment, però és molta la gent que té comportaments antihigiènics i no els diem mai res perquè en molts casos no ens n'adonem. Segur que als lavabos us hi trobeu de tot.

      Elimina
    2. I tant, hi trobem de tot! Pel cas de la noia, vàrem trucar a la fundació Arrels per preguntar quina és la millor manera de parlar amb ella... i ens van aconsellar delicadesa, però és complicat això de trobar el punt just que no li molesti o provoqui el seu rebuig. Ho intentarem. El que està clar és que avui encara són molt necessaris els banys públics!

      Elimina
  8. Fantàstic i refrescant passeig pels banys de Barcelona! Informació de primera mà com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich! A veure si ara el puc omplir amb les experiències que em van arribant.

      Elimina
  9. Fantàstic una vegada més, Enric! Jo no els he conegut, i em temo que per la meva edat només podria haver conegut llocs infumables, pudents i trinxats. Recordo haver vist per fora els de Urquinaona, i em sorprenia la combinació dutxes+perruqueria. Si vols pots afegir els de l'Avinguda de la Llum, amb dutxes incloses, que em penso que en algun moment van dependre de l'ajuntament. Per cert, ni aqui ni a Urquinaona la meva mare em deixava entrar, degut a l'ambient que hi flairava. I no només de nassos.

    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! Tens raó. Havia posat els urinaris de l'Avinguda de la Llum, però havia oblidat que també hi havia dutxes. Jo sí que els vaig conèixer tots. La història "humana" d'aquests indrets encara està per escriure.

      Elimina
  10. Hola Enric, Els teus articles ens permeten veure com era Barcelona en altres èpoques, com si hi fóssim presents. Si a més, per edat, les vam viure, se'ns posa un somriure nostàlgic a la cara, i comencen a aflorar els records. I així recordo quan era un crio i el meu pare em duia a tallar-me el cabell al barber dels urinaris soterrats de la plaça de Sants, llavors plaça de Salvador Anglada. Hi havia també servei de dutxes. Recordo que acompanyava de vegades a un amic de la meva edad que anava cada dissabte al matí a dutxar-se, perquè a casa seva no en tenien, de dutxa. Hi venien el xampú en uns envasos individuals, com petites bosses. I jo m'esperava llegint tebeos en una cadira. Em sembla que hi havia un altre soterrani a la plaça, per les dones. No sé què se'n va fer, ni recordo quan van desaparèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluís. Si aconsegueixi fer reviure el passat i reconstruir-ne el paisatge, no puc demanar més. I si a més el text s'enriqueix amb les vostres aportacions, millor encara. Incorporo els urinaris i les dutxes de la plaça de Salvador Anglada.

      Elimina
  11. Hola Enric, Les dutxes de la plaça Espanya, recordo que una veïna em portava
    amb ella, no se el perquè, però sembla ser que havia alguna cosa fosca en elles,
    La veritat és que no puc recordar el que ??? però ara m'ho imagino.
    Quns records. gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Joana. No sé què deus imaginar, però sí que et puc dir que en un moment o altre els banys públics han amagat conductes que no podien manifestar-se públicament.

      Elimina
  12. recordo de petit a Sabadell, 'a cal ral' car aquest era el nom que li donaven a uns banys que hi havia al barri de Gràcia i costaba en aquella época 1 ral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, m'encanten aquestes denominacions populars com 'cal ral'. Al Clot en teníem unes quantes: Can Pocasolta, Cal Guarro, Can Robacols...

      Elimina
  13. Recordo molt bé els Banys Turcs del carrer Calabria,79. Jo els vaig utilitzar per primera vegada a la meva vida que anava a una sauna.
    Recordo que tenia tres sales de vapor a temperatures diferents, cada cop más calenta. La tercera era inaguantable de calor. Com a anécdota curiosa, una de les vegades que hi era, a la mateixa sala hi va entrar el polític en Joan Raventós, i vaig veure som suava al meu costat.
    El que si que trobava deliciós era tirar-se a la piscina amb aigua fresqueta quan sorties mig bullit de les saunes.
    Grans records de joventut...!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro de trobar un usuari del Banys Turcs. Jo hi havia anat a finals dels 70 i principis dels 80. Realment, era un lloc molt especials; no hi havia res semblant a Barcelona.

      Elimina
  14. Esplèndid Enric.
    Jo recordo els clàssics d'Urquinaona i Catalunya, no posaria la mà al foc pel de Plaça Espanya. i si recordo els tres del meu exbarri, els de la Plaça Sagrada Família davant del cinema Niça, els del principi del carrer "Mayor de Gracia" com es deia en l'època, i un que, o no comentes o jo no he vist, al passeig "General Mola" actual Passeig de Sant Joan, entre el carrer Padre Claret, (encara no l'havien ascendit a Sant) i Traveresa de Gràcia, just pel darrera del monument a Anselm Clave, hi havia uns altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, José María; m'oblidava dels urinaris del passeig de Sant Joan. Moltes gràcies! Ara els afegiré. Els vostres comentaris ens ajudaran a completar aquest mapa peculiar de la ciutat.

      Elimina
  15. Hola Enric, em sembla fantastica la tasca de recopilació de dades qye has fet en el teu article.
    I en sembla una pena que vulguin eliminar vestigis de la historia de Barcelona. Un cop enderrocat el sant pau sports, que faran? Un hotel per turistes? Un bershka?? Increible el que está pasant a Barcelona. Estan enterrant la nostra historia recent.
    Llegint el teu article m'ha vingut a la memoria que a baix de tot de la Rambla hi havien uns urinaris meta.lics allá al mig. Recordo que el meu pare n'havia fet us. Sobre l'any 1980 aproximadament.
    Els que no recordo són els de Plaça Espanya, tot i que vivia just al costat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Aquests urinaris metàl·lics de la Rambla no els recordo. Els de la plaça del Teatre, sí. Els que tu dius, eren exteriors?

      Elimina
  16. Es una pena aixo del Sant Pau. Precisament coneixo la familia que porta el bar i aixo sera greu per ells. Jo ja no havia conegut les dutxes, pero si les piscines i concretament la de travessera de gracia es molt antiga i et transporta a un passat que no cal oblidar. En fi, m encanten els teus articles i les fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Aris. La de la Travessera era de 1941. Ara és un supermercat. És una llàstima que desaparegui el de Sant Pau tenint en compte el servei que ofereix.

      Elimina
  17. Al de la Sèquia he ido cuando vivía en la calle Gabriel y Galán y cuando viví en la Calle Pardo iba a uno que había en la calle del Arte,ahora de l´Art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Juvadi! Els del carrer de l'Art, recordes el número i fins a quin any van ser oberts?

      Elimina
    2. No,Enric,yo iba desde el 65 al 69 aproximadamente,lo que si recuerdo que era cerca del principio de la calle,subiendo a la derecha.

      Elimina
    3. Ya lo he localizado, Juvadi. Estaba en el número 12.

      Elimina
  18. Hola Enric, vaig viure la meva joventud al casc antic de l'Hospitalet (allò que ara en diuen "Hospitalet centre"), com a anècdota puc aportar que hi havia tres temes tabús, aquelles persones que s'havien destacat avans del '39, els "vegetarians" (nudistes) i els "altres sexes", dels primers s'en deia que "és una família que es va ficar en política", dels segons "es vegetaria" i "es van a banyar a la farola" això segon ja era mes greu, i dels tercers "es van a dutxar a la Plaça d'Espanya" potser això aclara el "morbo" que tenien per a algunes persones aquestes dutxes, això es clar,com sempre, no vol dir que tothom o fos . . .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona la teva aportació, Jaume! Els banys públics sempre han estat llocs de contactes sexuals a causa de la repressió sexual. Em plau saber pel teu testimoni que en la primera postguerra aquests hàbits ja existien en els banys, com també existien en els banys de mar.

      Elimina
  19. Vaig nèixar al carrer santa Margarida núm. 6. A casa no hi havia bany, de tant en tant, quasi com un premi anavam als banys de sota de casa els de Joan Badó.Per nosaltres era fantàstic, sortia l'aigua molt calenta i ens hi passavem hores. La normalitat era banyar-nos en un gibrell al pati a on l'aigua es refredava de seguida i a l'hivern feia fred. M'agradaria entrar a veura'ls.

    ResponElimina
  20. Seria possible que algú em pugués dir quelcom del safareig del carrer dels Códols? Hi anava amb la mare i l'àvia a rentar els llençols. He vist que han fet obres però han posat una porta amb candaus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari, nsafon. Quan expliquem experiències com aquesta els més joves no deuen entendre res. Jo sóc del Clot i també ens banyàvem en un cossi o en el safareig. Sota casa, però, hi havia un safareigs públics on ens banyàvem la canalla. Però la higiene més a fons la fèiem als Banys populars del carrer de l'Sèquia Comtal.

      Pel que fa als safareigs del carrer dels Còdols, no en sé res. A veure si algun lector ens en diu alguna. Sé que n'hi havia uns al carrer d'en Carabassa, que donaven al carrer d'en Serra. Et deixo el meu article sobre el carrer d'en Carabassa:

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/09/els-jardins-ocults-de-la-barcelona.html

      Elimina
  21. Avui que llegeixo aquest article, amb motiu de la prevista desaparició de la Piscina de la Ronda... i amb tots els detalls i vincles que la higiene i els banys tan importants d'aquella època(!!) m'han vingut infinitat de records. Em centro només en el de la piscina.. i afegeixo que, encara que ja grandot, l'aprenentatge a nadador va ser en aquestes instal·lacions, de la mà del meu amic, ara cunyat, Ramon. Això va succeir els anys 57/58... ja han passat uns quants dies... però avui encara nedo tres cops per setmana... ara, a l'Aiguajoc, que és a les antigues cotxeres de les Rondes, al Barri de Sant Antoni !!
    Una vegada més... gràcies Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jaume, per compartir els teus records. Coses com aquesta són importants de recordar perquè les generacions més joves no s'imaginen les precarietats que vam viure ni saben que el benestar de què gaudim ens l'hem guanyat lluitant. Jo, fins als anys 70 encara vaig fer ús dels Banys Populars del Clot, en un barri on les mancances sanitàries i higièniques eren importants, com a la resta de barris de la ciutat. Avui, tenir dutxa sembla la cosa més natural del món, però abans no ho era; i els banys de la Barceloneta eren uns dels pocs esbarjos de què es podien gaudir.

      Elimina
  22. Després de veure aquest excel·lent treball d'Enric i tots els comentaris que s'han aportat i ho han enriquit, solament em queda que felicitar a l'autor i a tots els comentaristes per les seves aportacions.
    Jo crec que "Mai saps el valor d'un moment, fins que es converteix en record"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carlos! Tenim la sort que avui el contacte amb les persones a través de les xarxes socials ens permet aquest retorn que enriqueix les tasques de recerca i divulgació. I tens molta raó, sovint ens adonem de la importància de les coses quan ja no les tenim. Però també és veritat que a través del record podem reconstruir no només el passat, sinó a nosaltres mateixos com a persones i com a societat.

      Elimina