Els banys i urinaris públics de Barcelona

Vespasiana (esquerra), a la Rambla de Santa Mònica,

al costat d'una garita de tramviàries

Ballell (1905). AFB

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.

Gravat i plànol del projecte dels urinaris

dissenyats per Gaudí (1878)

El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.

Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908

Amb l’Exposició Universal de 1888 en l’horitzó es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de sumideros. El projecte va ser elaborat el maig de 1885 per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias (1816-1889), i pels plànols que s'han conservat sabem que es tractava d'una cabina de ferro colat amb forjats, d'ús individual, amb un desguàs en un dels racons del terra. Sobre la porta d'entrada hi havia l’escut de la ciutat. Entre d’altres llocs, n’hi havia a la plaça del Rei, a la Gran Via amb Balmes, a la plaça de Catalunya davant del Portal de l’Àngel, al passeig de Gràcia, a la plaça Comercial davant del Born i al passeig de Colom.

Sumidero projectat per Antoni

Rovira i Trias, el 1885

A partir del 1892, el sumideros van ser substituïts progressivament per les populars vespasianes, que rebien aquest nom en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer d’aquest any anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència als sumideros.

Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909

Foto: Frederic Ballell

Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.

Entrada ala urinaris públics del carrer Salmerón

(Gran de Gràcia) amb Sèneca, l'any 1924

Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat –com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924–, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre (sota el monument d'en Pitarra), Josepets (Lesseps), Sarrià, Espanya, Urquinaona, Catalunya (els grans amb entrada doble pel costat de mar i uns sanitaris a la banda de muntanya, al costat de la Guàrdia Urbana, avui Mossos d'Esquadra), Can Mantega (les Corts) o Sagrada Família; al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Sèneca), davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Pare Claret, darrere del monument a Clavé), o a l’Avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables. Avui són tots tancats.

Urinaris de l'Avinguda de la Llum

Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

Carrer del Cagar-hi, a la dreta del Banc de Barcelona,

a principis del segle XX

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.

Els banys de Tras-Correo, del passatge de la Pau,

el 1888 (a dalt), col·lecció Víctor Oliva;

i el 1895 (a baix), col·lecció Francisco Arauz

Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correo, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

De l'any 1845 era el Balneario Barcelonés del metge J. Delhom, situat en el número 6 del carrer de la Mina amb el de Cid, en ple Barri Xino i davant del Portal de Santa Madrona. Als serveis habituals oferia banys de vapor i russos, i serveis d'hidroteràpia amb aigua de mar que s'obtenia dels pous del mateix balneari, que s'abastaven gràcies a la proximitat de l'establiment al litoral. Les instal·lacions van estar en servei fins l'any 1911, en que va tancar i van ser posat a la venda les banyeres de marbre, les aixetes i la resta de material aprofitable (així ho anunciava La Vanguardia, el 1915).

L'any 1846, el metge Antoni Pujadas (no va completar els estudis de medicina fins dos després) obre uns banys terapèutics a la Rambla de Sant Josep, però els trasllada, el 1850, al carrer de la Canuda, 31, cantonada amb Ventrallans, i els posa el nom de Neothermas. L'establiment acull, també, malalts mentals, que seran traslladats a Sant Boi l'any 1853, i el centre serà clausurat davant les queixes dels veïns, que argumenten que els crits dels pacients els molesten dia i nit. Seran els inicis del manicomi de Sant Boi, inaugurat el 1854.

Durant la primera meitat del segle XIX es construiran altres banys escampats per la ciutat, com els de Sant Pau, davant de l'Arc de Sant Agustí; o els banys del carrer de Davant del Portal Nou, entre el Rec Comtal i el carrer d'en Cortines.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 9 de la Rambla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.

Anunci de la revista La Tuies (1926)

N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; els Baños Boada de Sant Pau 16; els Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueria i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els del carrer de Lancaster, les dutxes dels quals estaven al voltant d'un jardí; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els del carrer de Carders cantonada amb Blanqueria (dels mateixos amos dels de Sant Agustí Vell); els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21; els del carrer d'en Guifré, al Raval, entre Joaquim Costa i de la Lluna..

Banys de la plaça de Sant Agustí Vell

Francesc Català-Roca, 1974

Fora de Ciutat Vella hi trobem, a banda dels Baños Populares, els Turcos i les Termes Municipals que veurem més endavant: els del carrer de Sant Domènec (Gràcia); els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); al carrer Arizala (Les Corts, entre Pintor Pahissa i travessera de les Corts, on una caldera alimentada amb fustes encara escalfava l'aigua, als anys 60); al carrer Marquès de Sentmenat amb Equador (Les Corts), al costat del Bar Tomàs; al carrer Galileu al costat del cinema Alborada (Sants); els banys i els safareigs del carrer Atlàntida, davant del mercat, a tocar de la cantonada amb Maquinista (Barceloneta); o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.

Publicitat dels Baños Riera del carrer

de Sant Pau, 18, l'any 1925

Publicitat dels banys Riera (1925)

Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.

Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene

de la plaça Urquinaona, els anys 20

Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).

El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,

el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla

D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.

 

Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler (o Solé), coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872), que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas, Astillero (1856), Sant Miquel (1861, situats inicialment a Can Tunis), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de Sant Miquel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. Inaugurat el 13 de juliol de 1905 i tancats a principi dels anys 30, el balneari Zoraya oferia banys de pila i d'onades, piscines, gimnàs i restaurant, i a l'estiu s'hi organitzaven regates de vela. El públic del balneari era benestant, en uns anys en què la burgesia barcelonina freqüentava la Marina de Sants, com ho indica que va ser aquí on es va construir l'hipòdrom de Barcelona, anomenat de Can Tunis (1883-1934)

A Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.

Els Baños Orientales, l'any 1881

Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.

Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.

Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria

Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria

Arxiu particular d'Enric H. March

Baños populares del Clot, Gràcia i Ronda de Sant Pau (cliqueu l'enllaç per veure la història d'aquests banys públics construïts a principis de la dècada de 1940, just després d'acabada la guerra.


Agraïments: Jaume Almirall, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Josep Azemà, Miquel Barcelonauta, Enric Comas, Mercè Garay, Joan Carles Gil, Carmen Giménez, María José González, Juan Gutiérrez, Nuri Mestres, Rosa Plana, Joan Ramon Rovira, Pepi Ruiz, Miquel Solanas, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta.

*

Podeu trobar aquest capítol ampliat, amb més històries urbanes de la ciutat de Barcelona al llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)