Marita Kock i la construcció del jo

El 6 d’octubre de 2010 feia un quart de segle d’una carrera històrica. A Camberra (1985), l’alemanya oriental Marita Koch (nascuda el 18 de febrer de 1957) va destrossar el rècord dels 400 m llisos (rècord que continua vigent) i el va deixar en 47,60 segons, la segona marca més antiga de l’atletisme encara avui després dels 1:53,28 en els 800 m llisos de la txeca Jarmila Kratochvilova, també de 1983. L’ombra del dopatge a la RDA ha perseguit sempre Koch. Però ella parla de treball dur, com es pot llegir en l'entrevista que li va fer El País. Aquí, si voleu veure les imatges del rècord del món.

Certament, és així. El dopatge no et fa més ràpid, sinó que t'ajuda a entrenar més i recuperar-te abans per tornar a entrenar; i si no parteixes d'unes qualitats innates i li poses molt de treball, el dopatge no serveix de res. A mi em posa la pell de gallina imaginar-me l'esperit de sacrifici d'aquesta gent, tant des del punt de vista esportiu com personal. Penso que el mèrit de tot plegat està en la manera com la gent de l'Est va construir la seva personalitat i el significat vital que va donar a la seva carrera esportiva.

Parlar del dopatge en aquella època és banalitzar la manera tan intensa com aquella gent vivia l'esport. No crec que es pugui comparar amb el dopatge d'ara, molt més professional i que, en el fons, no deixa de ser una opció de l'atleta, amb totes les pressions socials i professionals que es vulguin, però és ell qui pren la decisió.

No oblidem que aquella gent estaven construint herois socialistes, estaven inventant un món i una manera d'entendre la vida, i el dopatge no topava amb els objectius proposats. Sí, darrere hi havia un Estat tot poderós que guiava el destí dels ciutadans amb un catecisme a la mà. Però no és gaire diferent del catecisme capitalista que t'empeny a ser el millor sense mirar quins són els mitjans que et duen als objectius proposats. El capitalisme també vol triomfadors. I els perdedors es converteixen en clients del capitalisme.

Quin gran invent el capitalisme i el seu codi moral, que es reinventen cada dia! I ens ho empassem.

El socialisme real no ha triomfat perquè demanava més sacrifici, més renúncia. I perquè cap estat l'ha aplicat de veritat. Però, pot alçar la mà algú de nosaltres que no es vegi obligat cada dia a renunciar a una part de si mateix i a una part dels seus somnis?

M'emociona tot el que la Marita no diu però que es pot llegir entre línies. M'emociona la creença profunda que li fa pensar que sempre va fer el que calia. Dins d'un món que ella no podia canviar, va viure amb una gran dignitat i ningú li pot negar el seu esforç i el seu sacrifici.

Aquell, segurament, no era un món desitjable, però amb ell hem mort tots una mica. A finals del segle XIX Nietzsche va matar Déu, mentre Marx donava ales a l'esperit de l'home, amo i senyor de la seva força de treball. Freud va dibuixar el mapa dels nostres somnis i, fent-nos més dèbils, ens va fer més humans. Hitler va aniquilar tots els somnis dins d'una càmera de gas. El Maig del 68, amb els seus antiherois, ens va fer sortir de l'estat de coma (per caure en un altre poc després). La democràcia moderna tal i com la coneixem nosaltres, neix d’aquell maig. Fins avui, que anem enrere perdent drets i llibertats. I nosaltres en som responsables havent dimitit de la política real (la de la polis, la de tot allò que ens afecta) deixant que els partits polítics defensin els seus interessos i no els nostres.

Però, és clar, tot plegat costa un esforç.