Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 2 de juliol del 2013

L'efímer cinema Estrella de Gràcia

L'antic cinema Estrella del carrer de Santa Àgata,
convertit en taller de reparació d'automòvils
Foto: Manuel Vilamitjana (AFDG)


El llibre Els cinemes de Barcelona (Barcelona: Proa-Ajuntament de Barcelona, 1995), de Joan Munsó Cabús, és, a data d’avui, el més complet dels que recullen les sales de cinema que han existit a Barcelona. Es fa difícil, però, tenir coneixement exacte de totes les que han existit perquè els primers locals, quan no eren barraques, eren de vida efímera, i en molts casos no han deixat rastre a les hemeroteques, que és la font habitual per localitzar les projeccions dels primers anys. Fora dels diaris, cal recórrer a treballs d’especialistes com Palmira González López o Luisa Suárez Carmona, que, no dedicant-se als espais de projecció en concret, ens donen pistes per localitzar-ne de nous.

Avui parlarem del cinema més efímer de Barcelona, l'Estrella, al qual Munsó li dedica una breu nota i en va sortir una notícia a la premsa quan havia de ser inaugurat.


La façana de l'edifici amb la torre d'aigua, el 2017
Foto: Ramon Solé



El cinema Estrella

El cinema Estrella té l'honor de ser la sala cinematogràfica de Barcelona amb una vida més curta. No va arribar a viure ni tan sols un dia. La seva existència va durar només unes hores, tot i que és probable que s'hi fes cinema quan va ser ocupat per alguna de les entitats que veurem de seguida.

El cinema Estrella Joan Munsó només va poder situar-lo en el carrer de Santa Àgata, 2-6, de Gràcia. Una notícia (l’única) publicada en el diari El Diluvio n'anuncia la inauguració el 24 de novembre de 1910 amb el Don Joan de Serrallonga (1910), de Ricardo Baños i Albert Marro:

“Hoy, gran función a beneficio del público: Don Juan de Serrallonga (1ª, 2ª, 3ª y 4ª partes) y La mano negra, película dramàtica de gran emoción; exclusiva en este cine y única en España. ¡Toda Gracia a ver La mano negra!”

A no ser que miraculosament n'aparegui una altra notícia, l'Estrella només va projectar aquesta pel·lícula. Malgrat la seva existència efímera, però, l’edifici de l’Estrella, amb l’estructura original, la galeria de l’amfiteatre, les taquilles, la porta d’entrada, els soterranis amb els camerinos intactes com el primer dia, les bambolines, els telons, els bastidors i tot l’utillatge, es van mantenir en el seu lloc fins a principis del 2000, en què tota la finca va ser enderrocada per construir-hi habitatges unifamiliars, i només se’n va conservar la façana i una torre d’aigües del segle XIX que figura amb el número 2664 en el registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (1).

Aquesta llarga preservació va ser possible perquè l’edifici va estar en mans de diverses entitats gracienques: l’Amèlia Gracienca (1917), la Penya Canigó (1919), l’Agrupació Coral Obrera, l’Amtiga Banya Gracienca (1926), el Niu Artístic Gracienc (1928), el Grup Artístic (1935) i la Penya Escènica Pitarra (1936). L’any 1940 el local va ser comprat pel pare de Savaldor Brun, que hi va muntar un taller de reparació d’automòbils i hi va conservar l’espai de la sala de cinema i els estris que hem esmentat abans. El fill, Salvador, va dur el negoci i en preservà l’estructura fins l’enderroc del local. Què se n'ha fet de tot plegat? No ho sabem. Caldria preguntar-li al senyor Brun.


Interior del taller de reparacions, cap als anys 80, on
encara es pot apreciar la barana de l'amfiteatre
Foto cedida per Maria Luisa López


Ara, quan passeu pel carrer de Santa Àgata abans d’arribar a Salmeron (Perdó! Gran de Gràcia), podreu tancar els ulls davant de la relíquia de la façana (blanca com una pantalla) i sentir la pianola que acompanyava el gest mut de Joan de Serrallonga.


Nota:

(1) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 2664, carrer Santa Àgata 2-6.



Històries com aquesta i moltes d'altres les podeu trobar en el llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)

13 comentaris :

  1. Això si que és arqueologia i recuperació de la memòria. Imagino un mapa interactiu de Barcelona on cada lloc amb un passat estigués marcat amb qualsevol tipus d'esdeveniment, com una espècie de piràmide asteca amb les seves diverses capes.

    ResponElimina
  2. No és broma: seguint amb la idea del Galderich, podries pensar en una aplicació per a telèfons "intel·ligents" de realitat augmentada, en què quan passis per cada lloc se't vagin obrint les fotografies del passat. Seria genial i encara faries la primera pela. Ara per ara aquestes aplicacions només serveixen perquè t'anunciïn Macdonalds i Burgerkings.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, Lluís, la vostra idea és excel·lent, però la feina és immensa. Una persona sola necessitaria anys: documentació i desenvolupament de l'aplicació. Però donaria pasta segur!

      Elimina
  3. M'agrada especialment aquest rastreig a la recerca de cinemes fantasmes del passat, en un moment en què moltes sales actuals són en perill d'extinció (l'Urgell, a poc de cumplir el 50è aniversari, ja és història).

    L'altre dia vaig llegir que a Pontevedra havien tancat l'última sala que quedava: una ciutat de més de 80.000 habitants i sense ni un trist cinema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, forma part del meu petit nínxol ecològic :)

      No voldria ser dramàtic, però la desaparició dels cinemes (i d'altres fenòmens, com el poc temps que les pel·lícules estan en pantalla) està acabant amb una part essencial de l'art cinematogràfic: l'espai d'exhibició i la relació que s'estableix amb aquest espai, la gran pantalla i l'individu. No és una qüestió de nostàlgia.

      Elimina
  4. Passo sovint per la zona i m'havia preguntat moltes vegades què deuria haver estat aquest edifici tan curiós... fantàstic Enric, com sempre!!! Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Ja veus, era una mómia conservada durant dècades i eliminada en quatre dies.

      Elimina
  5. Ara tindrem que començar a escriure l'historia del cinemes que van desapareixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier. Ens estem quedant sense sales, i el que és pitjor, ens estem quedant sense una filosofia del cinema, sense els vessants socials i els estètics de la sala i la pantalla gran.

      Elimina
  6. Que bueno, que bueno...muy lograda esta entrada...
    salut

    ResponElimina
  7. Moltes Gracies

    ResponElimina