Fotografia aèria sobre la Ciutadella, amb les marques
de la cistella del dirigible Ciudad de Barcelona
El 15 de març de 1996 La Vanguardia publicava en el suplement Vang la notícia de la troballa en els arxius del Ministeri de Defensa espanyol d’una fotografia aèria de la Ciutadella militar datada l’any 1853. L’historiador barceloní Jaume d’Andratx explicava a l’article que aquesta data situava la imatge com la primera fotografia aèria de la història, superant les que va fer Félix Nadar des d’un globus aerostàtic sobre la localitat francesa de Val de Bièvre, l’any 1858 (l’article diu 1867, però és un error), de les quals no se’n conserva cap. La primera de què es té notícia és la que James Wallace Black va fer l’any 1860 sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.
En el relat, Jaume d’Andratx narra els principis de la navegació aerostàtica barcelonina, amb les aventures de François Arban a la plaça de toros de la Barceloneta (1847) i les vicissituds d'un inventor, l'industrial Práxedes Vilanova, i del seu fill, Francisco de Asís Vilanova, gran aficionat a la fotografia i protagonista de l'històric vol a bord del dirigible comandat pel militar francès, coronel Adolphe Theodore. El dirigible Ciudad de Barcelona alçava el vol el dia 28 de desembre de 1853 des del Torín de la Barceloneta, com es pot veure a les fotografies originals que publiquem en aquest apunt, procedents de l’Arxiu Militar de Melilla. Travessava la ciutat sota la gran expectació dels barcelonins, com relatava el Diario de Barcelona, fins aterrar en unes vinyes de Sant Genís dels Agudells, prop d’on antigament s’havia alçat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron després de 50 minuts de vol.
El dirigible sobrevolant la Ciutadella
El dirigible sobre la Muralla de Mar
Segons explica Andratx, el dirigible estava tot ell construït amb tecnologia catalana. La tela estava teixida a Sabadell, a la fàbrica tèxtil d’Ignacio Riu. La cistella era una manufactura procedent de les Drassanes de Barcelona. I una de les grans novetats de l’enginy era que es tractava d’un dels primers dirigibles propulsat per un raig de vapor a pressió (una idea de don Práxedes) que generava una màquina alimentada amb aigua procedent dels aqüífers del balneari de Vichy Català, a Caldes de Malavella.
La història, però, té una segona part. L’historiador Jaume d’Andratx no existeix, tampoc els personatges relacionats amb aquesta fotografia ni el dirigible i les imatges són un muntatge. Tot plegat va ser obra del periodista Guillem Martínez i del fotògraf Martí Llorens a partir d'una proposta realitzada pel suplement cultural del diari barceloní La Vanguardia, que va dedicar un dels seus articles a la creació de falses notícies en els mitjans de comunicació i la seva condició de creadors de realitat. El mateix diari s’encarregava de desmentir la notícia i deixava en evidència la credulitat dels lectors que durant la lectura de les dues pàgines anterior havia assumit com a cert un relat ben travat i profusament documentat.
Fins aquí la cosa no hauria de tenir més transcendència si no fos perquè periòdicament la fotografia aèria de la Ciutadella reapareix amb tota la seva càrrega de versemblança. Internet, i sobretot les xarxes socials (Facebook en concret), s’encarrega de tornar a la vida els morts. Perquè Internet és això: un immens cementiri de notícies i informació que neix corrompuda i pul·lula com els zombis. Acceptem la bondat de la informació pel sol fet d’existir sense prendre-li el pols al mort per veure si és veritat que és viu. I sovint, el neòfit defensa a capa i espasa la seva troballa i no accepta cap comentari ni cap crítica.
La informació no és coneixement si no se la contrasta, si no es verifica amb una font fiable. Hi ha molta gent que dedica la seva vida i molt d’esforç a investigar perquè ens creguem al primer que passi. Això no treu que, gràcies a les possibilitats de recerca que ofereix Internet, una veritat defensada durant anys s’ensorri per una troballa fortuïta d’un aficionat. De fet, ciències com l’astronomia gaudeixen de fa temps de la col·laboració desinteressada de milers d’aficionats sense els quals no seria possible abastar l’espai infinit.
*
[Fonts]
La Vanguardia, suplement de cultura Vang, 15 de març de 1996
Martí Llorens, Narración y memoria
Enric H. March, “Les primeres fotografies”, Bereshit, 28 de gener de 2012
Maqueta de la Ciutadella que es va fer servir per manipular la imatge
Font: Fototeca d'Enciclopèdia Catalana
Ok ¡¡ ara t´entenc ¡¡
ResponEliminaUna abraçada.
Ja veus, hem d'anar amb peus de plom perquè ens la poden fotre per tots costats, Miquel.
EliminaEstoy totalmente de acuerdo contigo ENRIC. Ahora bien, Si en el apartado de cultura de un diario serio me aportan pruebas y lo suscribe un historiador con visos de verosimilitud ¿ qué se ha de hacer ? no creerlo ?.
ResponEliminaUno no es experto en Historia, lo que es es un curioso impenitente y es de recibo creer que lo que pone un historiador refrendado por unas fotos sea verosimil.
A lo único que me lleva La Vanguardia con esta noticia es a no creerme absolutamente nada de sus historiadores, porque corro el riesgo de que se mofen de mí.
Guardaba el artículo como oro en paño desde que salió, así que inmediatamente lo romperé porque como te imaginas, desde el 15 de marzo del 96 han pasado más de 19 años, y el papel del diario no sirve ya ni para limpiarme lo que te imaginas.
Un abrazo
Salut
Por lo demás
Sóc conscient que és una canallada, Miquel. A mi em van saltar les alarmes fa uns mesos quan a Facebook algú va penjar la foto. Aleshores jo no sabia res de l'article de La Vanguardia, però havia fet un article sobre les primeres fotos i tenia constància que la primera aèria conservada era de Boston. Aleshores no li vaig donar més importància. Però ahir algú altre la va tornar a penjar afirmant rotundament que era autèntica. Va ser aleshores que vaig arribar a l'article de La Vanguardia a través teu i buscant informació sobre el tal Jaume d'Antratx vaig topar amb Guillem Martínez i el fotògraf Martí Llorens que, casualment, és amic meu.
EliminaEn el mateix suplement ja es deia que la notícia era falsa però, és clar, no sempre ens ho llegim tot i menys després d'una notícia tan fantàstica que ens obliga a aturar-nos i pair-la. Estava tot molt ben confeccionat per caure en el parany.
La pregunta és, i no només per La Vanguardia, quantes coses passen per certes i no ho són. Bé, tu això ja ho saps perquè ets gat vell.
Una abraçada molt forta, Miquel!
Enric, era un experiment i en el mateix diari es feia constar, d'experiments d'aquest tipus se n'han fet molts en premsa i en cinema i televisió, el problema és no haver-ho llegit 'tot' i no és problema del diari,precisament. El que passa és que quan alguna cosa passa a la creença mítica i popular ja és molt difícil rebatre-la, encara més com quan s'ha escrit en llibres per part d'experts, que també n'hi ha molts casos, en el fons tot és mentida i reconstrucció, popular o acadèmica, un exemple paradigmàtic és el de la Vampira famosa
EliminaSí, Júlia, ja explico a l'article que en el mateix diari es feia constar que era un experiment. Era una tercera pàgina, just darrere de la notícia.
EliminaEstem d'acord com n'és de difícil rebatre allò que ha passat a formar part de les creences. Però sempre que m'hi vegi implicat (com ha estat aquest cas) faré el possible per posar-me de la part dels coneixements, que res tenen a veure amb les creences.
Discrepo una mica del tema'internet', hi ha molta gent que conec que no es fia de la xarxa i si li dius que has llegit alguna cosa allà et comenta, 'bé, a internet, no te'n pots refiar' i que per altra banda creu de bona fe tot el que ve escrit a llocs com ara la GEC, en algunes edicions de la qual hi ha errades de gruix, per exemple. També es dóna molt de crèdit als nivells acadèmics quan alguna cosa la diu un metge, un historiador, i d'aquests n'hi ha de tota mena, també de rucs i d'ignorants,per cert. Si jo amb quaranta anys de pedagogia en sé tan poc no vull ni pensar el que poden saber tants experts amb títols.
ResponEliminaPer sort hi ha gent seriosa, en uns itineraris que hem fet per aquí el Pallars joves historiadors incideixen en què el que ens diuen és el que es pensa fins ara però que si hi tornem més endavant potser ens explicaran coses ben diferents, el que passa és que hi ha una tendència generalitzada a acceptar més aviat seguretats dogmàtiques que dubtes imprecisos.
Júlia, no és qüestió de discrepar. Les creences en el déu Internet estan polaritzades: hi ha tants detractors com gent que venera tot el que genera.
EliminaEl resum de tot plegat seria alló de "no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular". O com diuen els italians: se non è vero, è ben trovato.
ResponEliminaCom ja heu comentat, d'experiments així se n'han fet uns quants, i no només en el camp del periodisme. Un dels més sonats va ser aquella famosa retransmissió radiofònica de l'Orson Welles advertint d'una invasió marciana sobre la terra. Tot i que al començament del programa van aclarir que era una dramatització de "La guerra dels mons", la població va entrar en pànic i no hi havia manera de convèncer la gent que es tractava d'una impostura.
Pel que fa a internet, i en especial a les xarxes socials, estic d'acord en què és un calaix de sastre on tot hi cap. L'única defensa contra qualsevol informació estranya o sospitosa (vingui d'on vingui) és contrastar-la sempre i consultar diferents fonts per intentar treure'n l'aigua clara. Quan les proves són irrefutables, no hi ha res a dir; el teu article n'és un exemple claríssim.
Sícoris, si no hagués estat perquè la gent no acceptava que era falsa sense aportar cap documentació, no hauria fet res. Pensa que no ho justificaven ni amb l'article de La Vanguardia, el qual desconeixien del tot!
EliminaJo dirïa que es una historia digne d´en Jules Verne,havia lleigit tots els seus llibres i aquesta en seria com una mes de las seva epoca. Una explicació Enric tan real com la propia fantastica historia ,,,,
ResponEliminaSí, Jaume. De fet, com comentàvem a dalt amb la Sícoris, és una pena haver espatllat la història amb la veritat.
EliminaEnric,
ResponEliminaUna vegada més sorprenent! Tenia la meva filla al costat i em deia constantment que deixés de llegir i mirés el Google a veure què en deia contrastant l'escrit. He acabat de llegir-lo i ja no ha calgut consultar el Google per contrastar el que s'hi deia.
De totes maneres la cal·ligrafia de les fotos que incorpora la notícia no tenen molta pinta de ser del s. XIX...
Galderich, tu ja saps com funcionen aquestes coses. Si donem una informació, l'article ha d'incloure tots les dades possibles. Sempre poden aparèixer dades noves, és clar, però l'article s'ha de defensar sol.
EliminaSeñores....1984 de Orwell.....eso es todo. Un abrazzo !!
ResponEliminaAlgo así, Chordi. Sirve como ejemplo de lo fácil que es manipular la información y de asumirla como verdadera.
EliminaPero es que hay más. Yo fui uno a los que le enviaron (vía internet) la noticia y las fotos, pero no leí lo de atrás porque me fue practicamente imposible.
ResponEliminaAquello tuvo, tal como se publicó (pude ver las páginas tiempo después) toda la verosimilitud del mundo.
Quien me las mandó, con historia y fotos incluidas, se sigue mereciendo todo mi respeto y no por eso le he perdido la confianza. esa es una de las cosas con lo que los autores de la "broma" no contaron.
Desde luego una cosa si he aprendido, a pasar página cuando veo artículos de estas personas.
Por otro lado no se quien las publico en Facebook, jamás he enlazado Tot y tan siquiera he publicado, en más de 8 años, un sólo artículo suelto.
Salut.
No, Miquel, no hi ha res de nou. La notícia que has vist a l'altre blog és la mateixa. En aquell blog no hi publico articles, sinó notícies i enllaços als apunts de Bereshit.
EliminaA Facebook hi va aparèixer perquè la gent es dedica a agafar fotografies del blogs i dels arxius, i els penja sense avisar i sense criteri.
Una abraçada!
"Perquè Internet és això: un immens cementiri de notícies i informació que neix corrompuda i pul·lula com els zombis."
ResponEliminaAmb tu sempre s'aprenen coses!!
Gràcies, Xavier. I si hi sumem la manca de criteri de la gent, incapaç de contrastar les notícies, tenim servida una societat que mai ha estat tan informada i tan ignorant alhora.
EliminaPerò... i les altres fotos?
ResponEliminaA quines altres fotos et refereixes?
EliminaEl lector d'un diari no té per què ser un historiador ni un estudiant d'Història. Ni tan sols li pots demanar que es llegeixi TOT l'article. El lector fulleja i llegeix amb més o menys deteniment segons l'interès que li desperti el reportatge. Per molt que hi hagi el desmentiment a continuació i, tècnicament o legalment, quedin a cobert, l'article és una fake news més o menys enginyosa, més o menys versemblant. I molta gent haurà quedat amb la idea (encara avui, segurament) que la fotografia és autèntica. Contribueix a intoxicar, doncs.
ResponEliminaPer cert, la foto com la van fer? A partir d'una maqueta?
Jordi, entenc que el lector no en sigui responsable. L'article volia ser un exemple de com es poden construir notícies falses, i tant és així que encara apareix la fotografia habitualment a les xarxes socials, i per molt que expliquis que és falsa, la gent no ho vol creure. Serveix, però, per demostrar que la gent es queda sovint amb els titulars i no aprofundeix en les notícies ni contrasta les dades.
EliminaSí, entenc la teva pruïja perquè la gent no es quedi en els titulars i contrasti la informació. Els qui de prop o de lluny estem relacionats amb els media ho trobem normal. Però en un cas com aquest, on la informació no és superrellevant, l'únic culpable que la foto vagi apareixent intermitentment a Internet és de qui la va fer. També, quan van fer el reportatge, en l'era pre-Internet, era difícil de preveure que la seva foto quedaria penjada in saecula saeculorum a l'abast de la gent; ells segurament volien fer una broma i punt.
EliminaTens raó, Jordi. No t'ho discuteixo.
EliminaAh, ja vaig que ho expliques aquí mateix.
ResponElimina