Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 6 de desembre de 2022

Barcelona Freak Show: l'home mico



Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics, aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent, han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”, també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”, en el local del carrer Montserrat 18-20.


Font: Bibliothèque Nationale de France


Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888), Nova York (1893), Mèxic (1894) o Escòcia (1913), últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901 durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895).

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”.

Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira.

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913 ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”

Més conegut com a "l'home aranya", ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.




Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.




Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupi

Aquest apunt reflecteix només una petita part dels espectacles tant de barraca de fira com de circ que van passar per Barcelona durant el segle XIX i principis del XX, amb homes o dones mico o salvatges. Si sentiu curiositat per aquesta mena d'atraccions, en trobareu més a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona.








"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

4 comentaris :

  1. Benvolgut Enric: Curiosísim i fascinant article! (A veure si aconsegueixo el llibre)
    Apofito per desitjarte unes bones festes de Nadal i un bon any 2023!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jorge! Crec que et pot agradar molt; i ja et pots imaginar que estàs en els agraïments! Bon any i perdona pel retard!

      Elimina
  2. Bon llibre¡
    Una abraçada i bona entrada de any 2023
    Salut

    ResponElimina