Sobres sorpresa

A les dècades de 1950 i 1960 es venien en els quioscs sobres sorpresa. Les distribuïdores i les editorials que publicaven tebeos es treien de sobre els estocs empaquetant a l’atzar exemplars endarrerits, venent-los dins de sobres a un preu molt mòdic, diferenciant entre els continguts per a nens i per a nenes. Si un tebeo costava 1,5 pessetes, un sobre sorpresa amb dos o tres exemplars de col·leccions diferents (alguns sobres també portaven retallables, figuretes i peces per muntar) costava 1 pesseta i ens proporcionava l’emoció de no saber què ens hi trobaríem. I si ja els havíem llegit, no importava gaire: rellegir-los formava part de l’activitat lectora amb el mateix plaer que s'obté veient, repetidament, un pastís esclafat contra la cara d'un personatge de cine còmic.

Si us hi heu fixat, quan expliquem contes als nens petits acostumen a demanar que els repetim les històries que ja saben. Hi ha més curiositat per comprovar que el món continua igual d’ordenat que en eixamplar aquest món afegint-hi més informació. Això és així perquè l’adquisició de coneixement no es fa per acumulació de dades sinó per la possibilitat d’entendre cada cop millor de què està fet el món i com es relacionen els diferents elements que el componen. Sense comprensió no hi ha coneixement. I la intel·ligència és precisament això: el domini d’allò que ens envolta i la capacitat d’extrapolar aquest coneixement.

Vivim en un món on la informació està per sobre del coneixement, i viatja a tal velocitat que sovint no hi ha temps de pair-la, de reflexionar. La novetat s’ha convertit en un valor i menyspreem la repetició i la memòria.

Quan col·lacionàvem cromos l’emoció es produïa cada cop que dins d’un sobre ens apareixia un cromo que ens faltava en el nostre àlbum. Aquesta emoció hauria estat impossible sense l’existència dels cromos repetits, als quals sabíem donar un valor afegit: el de l’intercanvi. Tenien, però, un altre valor menys evident: la fixació del contingut a la memòria a través de la repetició. Col·leccionar cromos formava part d’un aprenentatge.

Els cromos ja no són cromos des que són autoadhesius. I fa temps que ja no hi ha tebeos, que no hi ha l’emoció de retrobar-nos cada setmana o cada mes en el quiosc amb les aventures dels nostres personatges preferits.