dilluns, 29 de novembre de 2010

La dona silenciada o Eva expulsada del paradís

Príap
 
Hi ha moltes maneres d'exercir la violència. Des de què existeix la humanitat la força ha estat la forma més habitual de defensa i conquesta, de la tribu, del territori o de la pàtria; d'obtenció d'aliment, caçant o escorxant; d'imposició de la raó o de la no-raó, de les ideologies, de les creences. La violència forma part també de les competicions humanes, en el terreny de joc, en l'acadèmic, en el laboral... Hi és també en les relacions humanes quan es converteixen en relacions de poder, entre amics, en la relació de parella... Hi ha violència a la llar, al carrer, a la carretera... I aquesta violència es fa més evident quan hi ha, com a conseqüència, morts. Conflictes bèl·lics, revoltes socials, violència de gènere... Hi ha, però, altres maneres d'exercir la violència. Verbal, psicològica... Totes igual de doloroses. Hi és en totes les capes de la societat; és transversal. L'exerceix el poder. Polític, religiós, militar. Però també qualsevol forma de poder jeràrquic. L'amo, el cap, el patriarca...

I tot plegat té un component marcadament de gènere. Aquell mascle que es veia obligat, per pura distribució de tasques (la dona recol·lectava i criava) , a abandonar la llar per caçar, per defensar el territori, i que de la seva força en va fer marca de gènere, aquell mascle continua habitant entre nosaltres. Ha construït una societat a la seva mida, i de la necessitat biològica en va fer conducta. Hem teixit una societat on totes les relacions humanes s'han convertit en relacions de poder, supeditades a aquella força física que primer fou necessària per subsistir i que ara són valor de comportament.

El nostre món és patriarcal. El descobriment de la inseminació instaurà el model patriarcal i propicià la fi de les deesses. El mascle fecunda,  té la força, la veu i la raó i, en conseqüència, la dona viu subjugada a aquest poder. Els models i els rols són masculins, i, ja sigui per comoditat o per instint de supervivència, són moltes les dones que els perpetuen des del mateix moment del part. Allò que li va donar el poder, ara l'esclavitza.

Venus de Willendorf

No dic res nou. Només cal mirar al nostre voltant. Els optimistes diran que les coses han canviat molt en els darrers anys. Potser sí. Algunes consciències, algunes actituds. Però quan em ve al cap la imatge d'aquelles monges traient la pols a l'altar de la Sagrada Família, retransmesa en directe a milions de persones... Ja sé que hi ha accions més colpidores i sagnants; ja ho sé. Però n'hi ha d'aparentment innocents que denoten quin és el pensament imperant i que, subliminalment, calen en els nostres cervells.

Hi ha moltes d'aquestes actituds masclistes que no es jutgen com a violentes perquè en el món masculí s'accepta que hi ha un alt grau de competitivitat, sobretot a l'esport, en l'àmbit laboral, en el món educatiu i en les relacions socials en general. Pensava en un cas que ha sortit a la llum darrerament.

James Watson i Francis Crick, de la Universitat de Cambridge, van rebre el 1962 el premi Nobel de Medicina gràcies al descobriment de la doble hèlix de l’ADN i al posterior article que a l’abril de 1953 van publicar a la revista Nature.

 
En aquest article es feia una breu referència a Rosalind Franklin, biofísica del King’s College de Londres, que conjuntament amb el biòleg Maurice Wilkins, amb qui tenia una tensa relació pel fet de ser dona, investigava l’estructura molecular de l’ADN. Wilkins va filtrar alguns dels resultats de Franklin als dos biòlegs que van acabar rebent tot el mèrit del descobriment, entre ells l’anomenada fotografia 51, on es podia veure l’estructura de doble hèlix.

 La foto 51, signada per Rosalind Franflin

Com que no es podia prescindir del seu treball acadèmic públic, Franklin, com deia, va ser esmentada a l’article. Però va tenir la mala sort de morir de càncer el 1958, degut, segurament, a l’exposició a les radiacions. A partir d’aquí, el silenci sobre el treball de Franklin va ser absolut, i s’ha sabut que intencionat perquè ha estat trobada la correspondència, que es creia perduda, entre Wilkins i els premiats amb el Nobel, on es parla de forma despectiva sobre ella.

Al llarg de la història són moltes les dones que no han vist reconegut el seu talent i el seu treball. En uns casos, perquè se les ha ignorat o han estat a l'ombra dels seus marits, com Mileva Maric, la primera dona d'Einstein, i que segurament va tenir molt a veure en la teoria de la relativitat; en d'altres, perquè el seu treball ha estat signat pel seu marit, com és el cas de l'escriptora María Lejárraga, dona del dramaturg Gregorio Martínez Sierra, la major part de l'obra del qual va ser escrita per ella. O les primeres obres de Colette, signades pel seu marit. El mateix cas que Concha Méndez, esposa de Manuel Altolaguirre, o María Teresa León, sempre a l'ombra de Rafael Alberti. I el cas de Zenobia Camprubí, que va renunciar a tot a canvi del "benestar" de Juan Ramón Jiménez: "Zenobia Camprubí: una heroína en la sombra", de Manuel Vicent [Babelia, 1 gener 2011]


La història de la filosofia ha estat poc inclinada a parlar de les dones pensadores a la Grècia clàssica: Diòtima, Areté, Hipàrquia, Temistoclea, Aspàsia, Hipàtia.

En l'art hi ha el cas, entre molts d'altres similars, de la pintora renaixentista Sofonisba Anguissola, pintora de cambra de Felip II, les obres de la qual han estat atribuïdes a pintors com Ticià, El Greco o Rubens. O la pianista Cossima von Bulow, dona de Wagner i filla Liszt, que mai va poder tocar en públic.

La nòmina seria molt extensa. "Aviat ens sortirà dels ulls fum de bruixa", deia Wilkins referint-se a Rosalind Franklin. I ja sabem quantes bruixes van acabar a la foguera.


El silenci que la dona ha patit en el món de la cultura, de l'art i de la ciència és una forma més de violència. Una violència callada, sorda. La mateixa que les dones han patit dins les parets de la llar, sota els llençols o al banc de l'església.

Com deia l'altre dia a propòsit de l'òpera Lulú, el coneixement ens va arribar de la mà d'Eva, i el preu que li hem fet pagar ha estat la seva expulsió del paradís. Però amb la seva expulsió el paradís l'hem perdut tots. 

Violència de gènere

El passat 25 de novembre es va celebrar el dia internacional contra la violència de gènere. No vull que ningú pensi que amb els exemples anteriors vull banalitzar el problema, però si s'ha entès el que he dit fins ara, i si he sabut explicar-me, una cosa hauria de quedar ben clara. Utilitzem el terme "violència de gènere" pensant sempre en les víctimes quan, en realitat, hauríem de centrar la nostra atenció no en qui la pateix, sinó en qui la provoca: l'home.

Se senten, una i mil vegades, les mateixes consignes que demanen a la dona que segui forta i denunciï els maltractaments. I això no té cap sentit.  Evidentment, s'ha de construir un entorn de seguretat que permeti a la dona maltractada fer el pas i denunciar el maltractador, però no oblidem que si són les dones, i els nens, els qui pateixen aquesta violència, no se'ls pot demanar que siguin tan fortes perquè si són víctimes és precisament perquè no poden reaccionar davant del poder i l'ascendent que els maltractadors exerceixen sobre elles i els nens. A més, centrar la lluita contra la violència només sobre aquestes víctimes és fer-ho sobre una part petita del problema, per molt feridor que ens pugui resultar.

La violència s'exerceix sobre les dones, els nens, els subordinats, els dèbils, els afamats, els marginats, els oblidats; a les llars, al carrer, a la feina, a les escoles, a l'esport; s'exerceix de forma individual i col·lectiva; a la guerra, econòmicament, des dels governs, des de l'Església. Allà on hi ha una forma de poder, hi ha violència. I, sento molt dir-ho, allà on hi ha violència, hi ha un home, un mascle.


El problema de la violència és un problema de tots, i no hauríem de deixar que s'exerceixi en cap àmbit de la vida. Només cal que girem l'esquena davant d'un fet violent perquè el virus s'estengui com una plaga. I els homes... els homes hauríem de començar a reflexionar seriosament sobre quin tipus de societat volem i quin lloc hi volem ocupar. No crec que valgui la pena estar sempre sota sospita.

3 comentaris :

  1. Les meves felicitacions, Enric, per un text interessant, clar i a més èticament esplèndid. Gràcies per parlar de la violència que ens afecta a tots.

    ResponElimina
  2. Felicitacions pel teu bloc, fa dies que el llegeixo i cada cop faig descobriments agradables. Tenim molts interessos en cómú! Gràcies també per les teves paraules sobre el meu bloc. Espero que ens puguem continuar llegint.

    Una abraçada

    ResponElimina