dimarts, 21 de juny de 2011

Només un Cesc


L'avi March, que tenia la sensibilitat dels burgesos amb diners (me l'estimava molt; a ell, no els seus diners, que no vaig veure mai), va omplir les parets de quadres, la biblioteca de milers de llibres i de joguines la meva infantesa: caravel·les, goletes, un kit meravellós de cinema: zoòtrop, llanterna màgica, caixes fosques, diversos Nic; segells, monedes romanes, cromos antics. Els quadres eren tenebristes, amb escenes de l'Antic Testament, amb alguna concessió messiànica. I entre tanta foscor, il·luminaven la sala (en dèiem "el quarto d'allà davant") els Opisso: com m'agradaven aquelles noies vestides d'estiu, les pameles, els para-sols, i aquella Barcelona de carrers populosos!


Els fills mascles (dos, de dues dones diferents) li van sortir artistes. Tan artistes com de moral distreta i relaxada. Van fer carrera i fortuna, això sí; tanta com mala sort van tenir (ho acabarien perdent tot, com l'avi). I tots dos, per camins diferents, tenen enterrats els seus ossos en algun cementiri proper al Carib veneçolà, com pirates borratxos de rom. I d'aquell patrimoni en van fer encenalls abans de marxar. Mort l'avi, i amb la família sense herència (la història dóna per a una saga), el petit, només quinze anys més gran que jo, es va malvendre la meva infantesa embolicada en els Opisso. Va deixar els llibres, que ja se sap que si no és a pes, no hi ha qui se'ls tregui de sobra, fins que el pare (que no era un March) va decidir que a pes en donen més que llençats a les escombraries. Oncle i pare esmicolaven una part del meu imaginari (de fet el pare no va fer altra cosa durant la seva vida), però, en justa venjança, tieta i mare (muller i muller) em donaven les claus de la porta que obria l'imaginari adult. Al final, com Eva, el coneixement sempre ve de la mà de les dones.

Quina pena de biblioteca, que si bé no era excepcional (va ser expurgada després de la Guerra), sí que tenia una col·lecció completíssima de literatura sicalíptica, on regnaven autors de la primera literatura eròtica com Felipe Trigo, Pedro Mata, Eduardo Zamacois, Alberto Insúa o "El Caballero Audaz" (José María Carretero), que superaven el naturalisme de finals del XIX presentant, sobretot Trigo, uns personatges femenins forts i autònoms que s'enfrentaven a l'autoritat patriarcal; o un dels primers autors castellans de novel·la rosa, Rafael Pérez y Pérez, que no deu sonar gairebé a ningú, però que té una novel·la, Los cien caballeros de Isabel la Católica (1934), que va inspirar a Manuel Gago les aventures del Guerrero del Antifaz. I no vull oblidar-me, és clar, d'autors majors com Blasco Ibañez, Gómez de la Serna i Cansinos Assens.


I tot això venia perquè, a banda d'algun d'aquells quadres tenebristes que són a casa de ma mare i algunes teles de poc valor que conservo jo dels meus oncles, d'aquella lluminositat de la sala de l'avi, desapareguts els Opisso, em queda el Cesc que encapçala aquest apunt: una aquarel·la (sense data, però dels anys 50), de 35x32 cm, que du la inscripció "El senyor March, quan començava a donar-se a conèixer".

10 comentaris :

  1. T'hauries d'animar a escriure aquesta saga...per sort els records els conserves intactes.

    Aquesta és veritablement l'herència que no et podran manllevar :-)

    ResponElimina
  2. Ha, ha... veig que la història de la meva família no és única i que també tenim parents enterrats al Carib i biblioteques malmeses i trinxades amb restes de naufragi!

    ResponElimina
  3. No sembla gens un Cesc, però suposo que tots tenim un passat. El teu sembla que mereixi tractament en profunditat.

    ResponElimina
  4. Carme, és una de les feines que tinc pendents. Fa uns anys vaig renunciar a continuar escrivint quan ho tenia tot de cara perquè vaig haver de triar. Ara torno a escriure, però necessito trobar una veu.

    ResponElimina
  5. Galderich, doncs sembla que no. Està per escriure la història del que mai va poder ser. Estaria bé escriure una història d'històries creuades.

    ResponElimina
  6. Allau, és un Cesc primitiu.

    I el meu passat és veritablement complex. He tingut una família ben estranya que permet fer molta literatura, que és una teràpia com qualsevol altra.

    ResponElimina
  7. Estirant el fil del quadre has arribat fins al Carib, sí senyor. Explicar històries (sagues) familiars té això. Potser arribaríem a la conclusió que en totes les famílies hi ha aquesta mena de personatges i de relats, i algú enterrat i prèviament arruïnat per allà als tròpics.

    ResponElimina
  8. Caram, quines ganes que trobis aquesta veu i que ho escriguis tot.

    ResponElimina
  9. Lluís, n'estic segur. Com a mínim, segur que trobaríem una ovella negra.

    ResponElimina
  10. Marta, no és tan fàcil, però m'hi he de posar algun dia. Primer he d'aconseguir vèncer la impaciència. Escriure relats és relativament senzill (fer-ho bé o malament, ja és una altra història), però fer novel·la requereix temps i saber tenir el cap allà on es cou la literatura.

    ResponElimina