dilluns, 18 de juliol de 2011

La construcció de la memòria


De Juan Marsé sempre s'ha dit que és l'autor que ha dibuixat el mapa literari de Barcelona. Del seu espai urbà, i de les classes socials que l'habiten, n'ha fet un univers reconeixible per on s'hi mou la memòria. Però aquesta memòria no és el testimoni personal de l'escriptor ni aquell lloc on ens hi podem reconèixer. Si fos així tot plegat seria massa simple. Marsé no construeix una narració realista en el sentit estricte de la paraula, entre d'altres coses perquè queda molt clar que tota reescriptura de la realitat la modifica. La memòria és el resultat de l'experiència assimilada i, per tant, modificada. Transformada, en el cas de l'escriptor, en matèria narrativa.

És especialment interessant observar el cas d'Últimas tardes con Teresa, una novel·la que neix en els darrers dies del realisme social i que es construeix al mateix temps que la "realitat" es va convertint en memòria. Tant és així que llegida avui, més de quaranta anys després, és alhora el retrat d'una època i un exercici de memòria. És la mateixa novel·la?


En les novel·les de Marsé, com és el cas de la darrera, Caligrafia de los sueños, no és només l'expressió de la memòria individual, i potser col·lectiva, allò que té importància, allò que és important en Marsé, sinó que és un tractat sobre com es construeix aquesta memòria, com arribem a convertir en record l'experiència i aquesta en matèria narrativa. Marsé utilitza el recurs (no només un, però) de les "aventis". Tots els que tenim una determinada edat sabem què són aquestes històries inventades, que no per inventades són mentira. Ja he explicat moltes vegades que el relat oral -el conte- forma part del nostre aprenentatge: construeix el nostre imaginari i ens ensenya que darrera d'una determinada estructura narrativa hi ha un missatge. No és tan important que la història sigui verídica com que sigui plausible i compleixi el seu objectiu. Marsé ens fa còmplices del seu relat i, un cop atrapats, mai podrem dir que no és veritat allò que hem viscut. La bona literatura ho fa; Marsé, a més, ens ho ensenya.

Si amb Marsé veiem de quina matèria està feta la realitat, amb Vázquez Montalban hem après a inventariar aquesta realitat. Ell, millor que ningú, ha estat capaç d'analitzar el present i el passat immediat, i de catalogar-lo. Sobretot amb la seva obra periodística i amb els assajos (però també amb bona part de la seva narrativa), Vázquez Montalbán ha posat nom a les coses i als fets. No ha deixat que cap fet de la nostra contemporaneïtat s'hagi perdut per les clavegueres de l'oblit. Conscient que la història que naixia amb la guerra freda es feia dia a dia i que els mitjans de comunicació de masses s'erigien en guardians de la "veritat", ell es va nomenar notari major, com si no volgués que "memòria" es convertís en sinònim de "passat".


La seva obra periodística recollida recentment és testimoni  d'aquesta actitud: és la crònica política, cultural i, sobretot, sociològica d'aquest país. Debate ha editat dos volums: Obra periodística 1969-1973. La construcción del columnista, ones  rescaten els seus treballs periodístics a la  premsa falangista: El Español, Solidaridad Nacional; a Tele/eXprés, Siglo XX i Hogares Modernos, després de passar per la presó; i l'etapa potser  més coneguda de Triunfo. El segon volum és Obra periodística 1974-1986. Del humor al desencanto, que recull  l'època en què  funda Por favor (1974-1978), Arreu  (1976-1977) i La calle (1978-1982), publicacions que no sobreviuen a la Transició.  I són també els anys en què  s'incorpora a publicacions com Interviú  (1976), El Periódico de  Catalunya (1978) o El  País (1984). El tercer volum, Obra periodística 1986-2003. Las batallas perdidas, inclou les col·laboracions setmanals a Interviú, Avui i El País.

Però la memòria és fràgil i fàcilment manipulable. Sobretot quan es perd el referent que ens permet saber quin lloc ocupem com individus dins de la Història. La ignorància, en aquest sentit, és el pitjor dels mals perquè ens converteix en esclaus de cronistes malintencionats que aprofiten aquesta ignorància per injectar la seva veritat.

N'és un exemple la sempre lloada Transició espanyola, que si bé va permetre un canvi polític no sagnant, va esborrar de cop la memòria més propera i no va permetre, entre d'altres coses, que es fes justícia a les víctimes de quaranta anys de repressió.

Avui es compleixen 75 anys de l'inici de la Guerra Civil. La ignorància sobre l'esdeveniment és tan gran -al carrer, a les aules, a les llars...-, que cal fer un esforç complementari per explicar-la, juntament amb la dictadura i la repressió posteriors, sense que sembli una batalleta més del passat sense conseqüències immediates en les nostres vides. Extingit el relat familiar, aquella solució de continuïtat que a través d'avis i pares ens va permetre saber d'on veníem, ens trobem immersos en una dialèctica -la de l'anomenada "caverna mediàtica"- que, un cop més, ens arrossega a l'enfrontament. És el mateix discurs, no de fa 75 anys, sinó anterior. De quan? No m'ho feu dir perquè ens deixaria en mal lloc com a poble, com a país, com a estat i com a persones. Serveixi com exemple, però, les paraules de Joaquín Beunza, parlamentari basco-navarrès, carlí i defensor dels privilegis de l'Església: "¿Somos hombres o no? Quien no está dispuesto a darlo todo en estos momentos de persecución descarada, no merece el nombre de católico. Hay que estar dispuesto a defenderse por todos los medios, y no digo por los medios legales, porque a la hora de la defensa todos los medios son legales". Veu que sona a inquisició i que du la larva immemorial d'aquells que defensaven la puresa de sang i que ara defensen i reclamen la conversió a la vera fe de qui pensa diferent o té la gosadia d'expressar-se en dialecte no cristià.


En aquest sentit, és benvingut l'assaig El holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después, de l'hispanista britànic Paul Preston. Un llibre que recupera la memòria. Una anàlisi que mira tant a un costat com a l'altre. Que no amaga que l'odi i la mort van venir de part de tots els elements combatents, que van aprofitar la guerra per deixar anar la ràbia que aquest país du acumulada des de fa segles. Però deixant molt clar que la persecució i l'extermini sistemàtic d'opositors es va allargar més enllà de la guerra i va ser una acció programàtica dels vencedors.

I encara se senten els tambors!

15 comentaris :

  1. Trobo que Marsé i Montalbán són una bona tria per a celebrar el 18 de juliol. No he vist gens la TV, però em temo que la data passarà desapercebuda i ignorada, tal com dicten els manuals vigents de bones maneres. El govern que tenim a la Generalitat no é cap interès a dir-ne res, i de fet la vice-presidenta Joana Ortega ja va advertir que el "Memorial democràtic" ha de recordar "totes les víctimes de la guerra". Segurament ella creu que els 40 anys de feixisme no van honrar prou les victimes feixistes. Aquesta paradoxa avui no ho és gaire, i a tothom li sembla natural que es recordin tots els morts sense distinció.
    En tot cas, fets com aquest deuen explicar que en aquest país l'odi no acabi mai, i que si un dia (resem perquè no passi) es reinicia la confrontació, serem al mateix punt. Amb un odi vell i intacte. La recent "aventura" de Garzón i els jutges explica també que el país es va quedar encallat allà, gràcies a una jugada tan desafortunada com mal analitzada: aquella transició penosa.

    ResponElimina
  2. Construir la memòria però, com bé dius,sense caure en el lirisme de tots som iguals i tots tenim la mateixa responsabilitat. La història ha de ser tots però el franquisme no pot netejar la culpa en la defensa republicana. Recollir veus és més que necessari; recollir fets imprescindible per no caure en les trampes dels revisionistes.

    ResponElimina
  3. Lluís, curiosament, no ho he fet expressament. Ha vingut rodat, perquè l'apunt el tenia a mig fer.

    Com he dit a unatrobadora en el seu bloc: "I no hi ha res tan terrible com el silenci, que dissol les paraules, els crits i el patiment. Muts les víctimes i els qui en som hereus, només se senten les veus dels botxins."

    ResponElimina
  4. Marta, benvinguda!

    Malauradament, hi ha dues generacions que s'ha vist privades de veus i fets. Fent classe me'n faig creus de la ignorància dels meus alumnes; i són de batxillerat!

    Quantes coses em fet malament!

    ResponElimina
  5. La transició està mal feta. Cada vegada n'estic més convençut. Cada vegada els llençols perduts de la bogada ens deixen amb el cul enlaire. I fot fred i vergonya. Sort que un Marsé i un Montalbán van intentar sargir-ne algun, però en queden tants... i a més ens foten el Memorial Democràtic. Què els fa por d'aquestes dues paraules?

    ResponElimina
  6. (Només un comentari al marge. Avui no però potser un altre dia els primers paràgrafs d'aquest apunt es podrien enllaçar amb Proust i la memòria involuntària.)

    ResponElimina
  7. Galderich, deuen ser com els llençols que s'eixugaven al sol al terrat de la Casita Blanca: nets, però que havien tapat infinites vergonyes.

    ResponElimina
  8. Marta, molt ben vist!

    Tinc molts apunts que parlen de la memòria: és un tema recorrent. És sospitós haver de recórrer sempre a ella: estem fets de pedaços que cal recosir constantment.

    Lligant amb el que diu en Galderich, potser és que la vida està feta d'estrips i la veritable cultura és un anar sargint i fer labors.

    ResponElimina
  9. Hi ha qui no vol saber res del què va passar. I pitjor encara, qui vol canviar la història. A València, per exemple, Franco encara és alcalde honorífic.

    Cal, els que tenim fills i nets, explicar la veritat una i altra vegada. I també, Enric, si podeu, als vostres alumnes.

    Pucurull

    ResponElimina
  10. Cap al final de la biografia de Franco (molt recomanable) d'en Paul Preston, a l'hora de fer síntesi, deixa anar una idea -que segons com, sembla un acudit de Forges, i segons com, és prou inquietant-, i és el fet que ell es pregunta com pot ser que tot un país "suporti" durant ni més ni menys 40 anys, un dictador tan mediocre. Fa pensar

    ResponElimina
  11. Amb Marsé tinc un problema: em semblen tan bones Últimas tardes..., Si te dicen que caí, La oscura historia de la prima Montse, Un día volveré, Rabos de lagartija o El embrujo de Shangai que tinc molta recança a llegir les seves darreres obres, tot i que les referències parlen molt bé d’aquesta Caligrafia...

    Pel que fa a la memòria i Espanya: el país ha viscut un procés d’intentar oblidar el seu passat similar a la resta de països “occidentals”, ja que la memòria crea ciutadans més crítics, i això no convé a les exigències plantejades per l’economia financera. Aquest procés és encara més sever a Espanya per raons evidents (Transició injusta). El més preocupant és la qüestió de l’odi a la que et refereixes al final de l’escrit. Odi abans i odi ara. I de l’odi, al meu parer, no surt res de bo, per molt que alguns ho defensin.

    Salut!

    ResponElimina
  12. Miquel, el que és una llàstima és que abans, de forma més o menys anecdòtica, la Història formava part del relat familiar. A casa, no només es parlava de la Guerra Civil, sinó de la guerra de Cuba.
    Ara ja existeix aquesta comunicació natural i és més fàcil que qualsevol missatge impregni les ments poc educades.

    ResponElimina
  13. Luigi, home, això de la mediocritat és molt subjectiu. Jo crec que no és gens fàcil fer una comparació entre dictadors. Si agafem coma referent a Hitler, qualsevol dictador es queda curt, és clar.

    ResponElimina
  14. Missatger, cal arriscar-se. Aquesta darrera, jo l'he trobat molt interessant. Era arriscat posar-hi tants elements autobiogràfics que ens portaven a confondre narrador i protagonista. Però crec que li ha sortit bé. Una molt bona novel·la.

    ResponElimina
  15. Missatger, i he de reconèixer que aquest odi em fa una certa por.

    Ara coincideix que aquesta mateixa setmana Alemanya ha exhumat el cadàver de Hesse per evitar que la seva tomba fos un santuari de peregrinació nazi. I mira, m'ha vingut al cap el Valle de los Caídos!

    ResponElimina