Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 3 de novembre del 2011

Nino Rota i Fellini



La realitat és tot allò que et desperta del somni. La realitat no es du a sobre com si formés part de l'equipatge existencial: amb la realitat s'hi ensopega. És el significat real que té l'expressió del Quixot "Con la iglesia hemos dado, Sancho" (2a part, capítol 9), que no té en el text de Cervantes el significat figurat que se li atribueix, sinó que es tracta literalment de l'església d'El Toboso.

Fa uns anys vaig topar amb la realitat, i d'aquell ensurt va néixer aquest blog: era l'any 2009 i enguany en fa 13. La constatació que estem fets de matèria mortal i corruptible em va portar a l'exercici, abandonat feia temps, de voler transcendir la vida convertint-la en matèria literària. Perquè, al cap i a la fi, és literatura tot allò que surt transformat de la nostra ment. Pensar, recordar i expressar és fer ficció, el resultat de la qual és un artefacte que, sota l'aparença de realitat, ens permet comunicar-nos amb l'experiència dels altres. Construïm llocs comuns, construïm ponts que permeten el transit entre "tu i jo". Bastim una realitat compartida, que és l'única realitat que existeix.

L'any 2011 se'm va acudir fer un regal d'aniversari; un regal que es pogués compartir entre tots, jugant amb aquests conceptes de ficció i realitat. El 3 de desembre de 2011 feia 100 anys del naixement de Nino Rota (3 de desembre de 1911 - 10 d'abril de 1979); l'any passat en va fer 100 del naixement de Federico Fellini (20 de gener de 1920 - 31 d'octubre de 1993); enguany en fa 70 que va dirigir la seva primera pel·lícula en solitari Lo sceicco bianco (1951). Rota i Fellini són del tot inseparables perquè les bandes sonores de les millors pel·lícules del director italià són de Rota: La strada, Il bidone, Li notti di Cabiria, La dolce vita, 8 ½, Giulietta degli spiriti, Satyricon, I Clowns, Roma, Amarcord, Casanova, Prova d'orchestra.

Només de pensar-hi em trasbalso de dalt a baix. La música de Nino Rota conforma una de les bandes sonores de la nostra vida i Fellini dibuixa bona part del nostre imaginari cinematogràfic... i vital. És curiós! Ell deia que era un artesà que no tenia res a dir, però que sabia com dir-ho. Segurament fa temps que ja està tot dit. Però l'art ens proporciona la manera de dir-ho perquè, en el fons, estem parlant de llenguatge. I Fellini parla de nosaltres a través de la ficció, que és l'única manera de compartir la realitat més enllà de l'experiència, personal i intransferible sense un llenguatge comú.

Amb tots vosaltres, l'espectacle de la vida: Nino Rota i Fellini!












18 comentaris :

  1. És curiosa la "realitat"... Fellini, Rota i "aniversari" els tinc enllaçats de fa un any. En el darrer aniversari em van regalar l'edició "de luxe" del 8 i 1/2, que no em canso de veure. Fellini sempre em diu alguna cosa, encara que ell ho negui. Cada cop que reviso una de les seves pel·lis me n'adono que m'he fet gran, perquè hi trobo matisos que no havia vist abans.
    D'altra banda, de vegades buscant i de vegades per casualitat, m'he trobat versions de jazz de la música de Rota. Una que m'agrada molt és la del Xavi Maureta sobre Le notte di Cabiria.

    ResponElimina
  2. Aniversaris i més aniversaris. És impossible no trobar aniversaris per tot arreu però aquesta coincidència és molt bona encara que sigui atzarosa!

    I sobre el teu segon aniversari de transcendència virtual, benvingut sia perquè és un bloc que aporta com en Nino Rota i Fellini.

    ResponElimina
  3. Lluís, si fer-se gran vol dir trobar matissos per on ja hi hem passat, benvinguts siguin els anys.

    Fellini és un mag.

    ResponElimina
  4. Galderich, l'altre dia en parlàvem a Can Mil Dimonis, de la numerologia. Un joc fàcil i trampós que permet trobar excuses per parlar de nosaltres mateixos. En sóc conscient. Però també és una bona manera de, tot parlant de nosaltres mateixos, crear el teixit que ens posa en contacte amb més gent.

    I, tot i l'exageració, t'agraeixo de tot cor la comparació que no mereixo.

    ResponElimina
  5. De res. En vida teva, Leb!

    ResponElimina
  6. Enric, és norma que els dies d'aniversari siguis el receptor dels regals, no que els ofereixis. Gràcies, tanmateix, i felicitats!

    ResponElimina
  7. Allau, jo estic disposat a rebre'n. Però he passat una bona estona sabent que ho compartia amb vosaltres.

    ResponElimina
  8. Feliç aniversari!
    T'obsequio amb un tall de l'homenatge "Federico i Giuletta" del Caetano Veloso.
    http://youtu.be/59ZSqBd7sLY

    ResponElimina
  9. Feliç aniversari, també. Felicitem-nos tots plegats :)

    ResponElimina
  10. Gràcies, Girbén. Amb Caetano Veloso sempre s'està ben acompanyat.

    ResponElimina
  11. Gràcies, Clidice.

    ResponElimina
  12. Són els dos primers de molts més!!!

    Felicitats i gràcies.

    2 grapats ben grans de petons, Enric!!

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies, Carme! Espero poder-los compartir amb tots vosaltres.

    ResponElimina
  14. Ei, el Sivius!!! És el Sivius!!! Des que l'he vist que no paro de plorar d'emoció! Enric, la propera trobada ha de ser per celebrar Sant Kowalski!

    ResponElimina
  15. Yes, Leb, el Sivius! Estic realment sorprès perquè aquesta imatge està creant més expectació que no pas pensava. I m'he adonat que Kowalski és el nom que tothom recorda.

    ResponElimina
  16. Imposible evocar las escenas sin la música.
    Monumental Anita Ekberg.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Mármol de Carrara, José Luis!

      Elimina