dimecres, 30 de novembre de 2011

Claude Cahun i les dones en el surrealisme



En les llistes oficials de membres del moviment surrealista no hi apareixen mai les dones. Les dones tampoc acostumen a liderar llistes, com no siguin les de condemnats a la foguera de la Santa Inquisició. Quan Eva es va autoexpulsar del paradís no sabia que els del part no havien de ser els pitjors dels seus dolors.

Per als  surrealistes la dona era un ésser que exercia de mediador entre la naturalesa i el subconscient. Eren muses inspiradores i objecte dels desitjos dels homes (en termes psicoanalítics). És a dir, els homes objectivaven la dona segons les necessitats masculines, entrant en conflicte amb les necessitats subjectives de les dones, que buscaven poder-se expressar amb llibertat des del punt de vista individual a través de l’art i de l’escriptura. Les dones que es movien al voltant del surrealisme van haver de viure la contradicció d’un moviment que obria les portes a la lliure expressió sense pressupòsits morals i intel·lectuals, però topaven amb un món que es regia per la prepotència masculina que infantilitzava el paper de la dona: l’home artista deixava de ser un tirà, però es convertia en un pare. I aquest pare tenia nom i cognoms.


Paul Eluard embracing unknown nude (ca.1942), 
expressa el valor d'ús de la dona

Amb aquest estat de coses, la dona no podia defugir l’encarnació de rols: amigues i amants que participaven del procés creatiu -gràcies a la seva gran intuïció, pensaven, més que no pas a la seva intel·ligència-, però sense intervenir en l’elaboració intel·lectual que formulava el surrealisme com a moviment. Les artistes van quedar sempre fora del cercle de poetes i pintors que van redactar els manifestos i van formular la teoria surrealista. André Breton n'era el portaveu i qui proclamava qui pertanyia o no al moviment. En les seves declaracions els integrants eren homes, sempre i quan no fossin dissidents.

No és estrany que les dones se sentissin alienes a aquesta forma de relació amb uns artistes que assumien un paper masculí creador, on el paper de la dona estava relegat a la imatge fecundant. Trencaven amb la donna angelicata, reverenciable i passiva, però construïen un model que responia a la visió fàl·lica masculina. És probable que pensessin, innocentment, que no existia cap altra realitat. No oblidem que estem en el primer terç del segle XX. Però, les dones surrealistes s’havien de sentir alienes a la teoria del moviment, i no és estrany que artistes com Frida Kahlo, Remedios Varo, Leonora Carrington, Leonor Fini, Maruja Mallo o Claude Cahun no realitzessin la seva obra de maduresa fins que no van abandonar el cercle. Van contribuir al llenguatge del surrealisme tardanament, quan el moviment ja estava definit. I encara ara ens sorprenem davant de les seves obres, com si estiguéssim descobrint un nou llenguatge. Potser sí que és així, però elles no són cap excepcionalitat: el que caldria és reformular el surrealisme i oblidar-nos d’un academicisme que el surrealisme no hauria d’admetre.

Fins al febrer del 2012, Virreina Centre de la Imatge va mostrar l’obra fotogràfica de Claude Cahun (1894-1954), una “desconeguda” artista adscrita al surrealisme. L’exposició va ser organitzada pel Jeu de Paume de París, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge  i The Art Institute of Chicago. La mostra incloïa, a la Sala Xavier Miserachs, la pel·lícula Playing a Part: the story of Claude Cahun (2011), dirigida per Lizzie Thynne, que combina imatges d’arxiu poc conegudes de l’artista amb imatges actuals que imiten l’estil surrealista de la fotògrafa.




Claude Cahun, escriptora, dona de teatre, artista plàstica, dissenyadora i fotògrafa, és el nom artístic  de Lucy Schwob, nascuda en el si d’una important família jueva d’intel·lectuals de la ciutat francesa de Nantes. Tot i ser una molt activa representant del moviment i relacionar-se amb Breton, Bataille, Man Ray, Desnos o Michaux, sempre es va moure al marge de l’oficialitat. El seu activisme social i polític en defensa de l’emancipació de la dona, de la llibertat sexual (era homosexual) i la seva participació en la Resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial (va ser detinguda per la Gestapo), va fer d’ella una persona massa inquieta i independent com per festejar amb frivolitats.

Amb la seva actitud política, sentimental i sexual, amb la defensa de la llibertat individual amb independència dels codis que regien la societat i l'entorn, Cahun trencava amb els escrits teòrics del surrealisme. Però ho va fer participant en el debat polític del surrealisme amb l'assaig Les Paris sont ouverts que, cosa curiosa, li va valer l'aplaudiment i reconeixement públic de Breton, segurament seduït per l’obra i la imatge d’una artista que jugava amb l’androgínia fins els últims extrems. Tot i així, Cahun no és “descoberta” fins 1992, quan el Museu Nacional de Art Modern de París, l’Institut de Art Contemporani i la Tate Modern de Londres, i la Grey Art Gallery de Nova York van interessar-se per ella.

La seva obra suposa una mirada nova sobre el món que habita, tant en el fons com en la forma. Crea  un univers original i desconegut (tan visible en l'obra onírica de Remedios Varo) en el surrealisme d'extracte masculí. El plantejament continua sent el mateix: trencar amb les barreres que estableix la raó, però aquest cop des d'un punt de vista totalment nou al reivindicar la dona com a subjecte des de la feminitat, entesa com a món interior que no es manifesta des dels plantejaments psicològics masculins imperants en la societat i la cultura.

Sent el moviment que ha comptat amb més creadores, no ha tingut, ni oficialment ni acadèmicament, el ressò que mereix la seva producció. Ha calgut parar l'orella -quan ja no queda cap membre viu- per sentir aquestes veus que reivindiquen la posició de subjecte de la dona i que amplien la perspectiva del surrealisme que, tot i el seu desig teòric d'alliberament, sempre ha privilegiat el seu paper de musa en detriment de la seva activitat creativa.


L'exposició del Jeu de Paume, a París


Veure també:

Lauren Elkin, "Reading Claude Cahun", a The Quarterly Conversation.

Cristina Ballestín Cucala, "Dos mujeres del entorno surrealista: Remedios Varo y Claude Cahun". Universidad de Zaragoza, publicat en MAV Mujeres en las artes visuales.

6 comentaris :

  1. Mai ha estat el "meu" moviment, el surrealisme, encara que l'ocultació de la dona no li és privatiu. Un apunt interessantíssim i, no cal dir, no em penso perdre l'exposició.

    ResponElimina
  2. El paper subordinat i cosificat de la dona en el món artístic i inteŀlectual (no només en el surrealisme) corre paraŀlel --ni un miŀlímetre més endavant ni més endarrere-- que en la resta de la societat.
    De tota la vida, des de l'antiguitat, la producció inteŀlectual ha sigut possible gràcies al l'excedent productiu un cop cobertes les necessitats vitals. Doncs bé, els homes sempre s'han apropiat d'aquest excedent, mentre que les dones sumaven el seu treball manual al dels obrers i esclaus.

    ResponElimina
  3. Clidice, tampoc ho ha estat per a mi, si exceptuem el cinema i les pintores.

    No és un cas privatiu del surrealisme, però tenint en compte que va ser un moviment "alliberador", resulta més sagnant.

    ResponElimina
  4. Brian, el teu és un resum exemplar. No es pot dir més en tan poques paraules.

    ResponElimina
  5. Poc més es pot afegir. Els espais que es destinaven a les dones pertanyien a l'esfera privada, la qual cosa les feia invisibles. L'única manera de sortir d'aquest àmbit era convertir-se en font d'inspiració o en objecte de desig. L'alliberadora vereda surrealista es tornava angosta quan es tractava de la qüestió femenina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Sícoris. Jo no sé com ho deurien viure elles, però aquesta vereda angosta que descrius a mi m'asfixia només de pensar-hi.

      Elimina