dijous, 1 de desembre de 2011

L'estigma?


Estrena diumenge 27 de gener de 2013 en els Cinemes Girona de Barcelona

Dijous 7 de febrer de 2013: 18:00 h
Dijous 14 de febrer de 2013: 19:30 h

Estrena a TVC Canal 33, 2 de maig a les 22:35 h 

L'estigma? és un documental realitzat per Martí Sans i produït per Altervideo, que actualment es troba en fase de muntatge, del qual us ofereixo un tràiler per anar fent boca. Algunes de les coses que es diuen no us sonaran a noves; d'altres us deixaran bocabadats. Però escoltar-ho en veu alta, pels carrers de Barcelona, davant d'una càmera i amb un micròfon a la mà, trasbalsa. La ignorància ens fa agosarats, i la gosadia ens fa idiotes: no és un documental de preses falses ni de relliscades televisives. Baixant la filosofia a peu de carrer, em faré venir bé les paraules de Wittgenstein i el parafrasejaré: del que no se'n pot parlar, se n'ha de callar.

Martí Sans, director, guionista i productor, ens explica quins van ser els motius que el van impulsar a tirar endavant aquest projecte projecte:

"L’idea neix de la necessitat d’explicar-me per què durant els meus primers 50 anys ho he ignorat gairebé tot sobre una tradició que és part del nostre ADN cultural i genètic. La necessitat d’explicar-m’ho i la voluntat d’explicar-ho.

El judaisme és un dels vectors bàsics de la nostra cultura. Un enigma històric que ha irritat sempre Occident, que sabent-se dependent d’ell, tracta de desprendre-se’n. Una contradicció viscuda amb angoixa al llarg de la història i massa vegades resolta de forma tràgica.

La immersió, per circumstàncies personals, en la petita comunitat jueva de Barcelona em va forçar a replantejar els meus propis prejudicis.

Amb L’estigma desitjaria oferir claus per poder qüestionar idees heretades durant segles d’incomprensió i d’intolerància que mereixen ser repensades.

El passat 20 de setembre, a L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang, explicava quins eren el motius d'aquest enigma històric: "Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu". I ho acompanyava de l'entrevista que Xavier Casals va fer a l'historiador Juan Hernández.

S'ha generat un mite a partir d'un tòpic. Ara continuem alimentant tòpics, no només dels immigrants, sinó de tot allò que passa pel nostre cervell, i sense criteri, creem una imatge falsa del nostre entorn i del paper que cadascun de nosaltres juguem a la societat. El pensament sense criteri és com una esponja que absorbeix qualsevol missatge sense contrastar-ne el contingut. Espanta més la credulitat del ciutadà que la mala fe de qui ens enganya i alimenta prejudicis. El documental serà emès per televisió. Esperem que serveixi per despertar consciències i que ens alliçoni a tots.

12 comentaris :

  1. Es molt interesant la història del Jueus a Barcelona i a Girona, per exemple. Jo respecto totes les religions. El que passa que aqui coincideix una religió amb un estat, es com si els catòlics els haguessin expulsat del Vaticà i segles més tard hi haguessin tornat i tinguessin que conviure amb musulmans

    ResponElimina
  2. Aris, no és el mateix. Des de l'ocupació romana fins ara, malgrat la diàspora, sempre hi ha hagut jueus a Palestina, i aquella terra mai va tornar a ser un estat fins la creació d'Israel el 1948. Va ser colonitzada per diferents imperis, però les diferents tribus i comunitats que l'habitaven no conformaven un país.

    Després, si vols, a Israel, com estat, li podem recriminar el que sigui de justícia, com a qualsevol altre estat. Però el dret a existir és del tot legítim. Com legítim ha de ser que els palestins que resideixen allà decideixin el seu futur mantenint la seguretat de tothom.

    Dic "els palestins que resideixen allà" perquè en la primera partició que es va fer de l'antic territori colonial britànic, Jordània va ser creada (no existia fins llavors) amb... "palestins". El territori es va dividir en dos: una part pels àrabs (l'actual Jordània) i una altra pels jueus. El tractat no va ser respectat, i així fins avui.

    ResponElimina
  3. Imagino que estàs enterat de la moguda que estan organitzant els xuetes mallorquins, tan estigmatitzats pels seus cognoms. Tinc una pila d'amics d'allà que s'estan associant per preparar un memorial dels conversos a s'illa. El meu segon cognom (Crespí) no està a la llista però el meu avi sempre deia ben content que era d'origen jueu. Quin rollo que t'he fotut..

    ResponElimina
  4. kalamar, estic al cas. En parlo a http://enarchenhologos.blogspot.com/2011/09/els-estatuts-de-puresa-de-sang.html

    Si el teu avi ho deia és que era veritat. Malgrat la conversió forçosa, la tradició va passar de generació en generació fins avui.

    ResponElimina
  5. És cert que l'antisemistisme és un fenòmen estrany, perquè els espanyols o catalans actuals no han conviscut mai amb jueus. Però alguna cosa es va quedar enquistada en el nostre subconscient col·lectiu.
    De fet, també es van expulsar els jesuïtes i no obstant aquest col·lectiu sembla que ha quedat molt poc marcat.
    A l'antisemistisme deu contribuir-hi un to més global que supera de llarg les nostres petites fronteres: caldria analitzar a quins conceptes associem els jueus. Com que no vull jutjar ningú, penso per dins meu. I se m'acuden els termes "usura", "banca". En la cultura que hem rebut, tot això viatja junt. En el meu cas, no puc evitar associar jueus i estat d'Israel, amb tota la brutalitat que gasta. Per a les persones formades en l'univers de l'esquerra, Israel és un exemple d'estat expansionista i perillós, paradoxalment exterminador.
    Caldria dissociar Israel-jueus, però alguna cosa cultural m'ho relaciona.
    D'altra banda, l'herència és més complexa: el meu segon cognom (Albert) sembla que procedeix dels jueus -conversos- de Figueres. El meu avi formava part d'una secta maçònica que fàcilment podria haver encobert la pràctica judaica, però ell mai no va manifestar-ho obertament.
    De manera que ja ho veus: la qüestió segueix sent vigent.

    ResponElimina
  6. Lluís, amb els jesuïtes ha passat una cosa ben estranya perquè han quedat més mal parats dins la pròpia Església que no pas en l'imaginari col·lectiu.

    Sí que és veritat que existeix l'associació jueu-banca, però és un percentatge molt petit el que s'hi dedica; posar-hi èmfasi no té gaire sentit. La gran majoria de jueus són gent anònima no identificable ni tan sol pel fet religiós.

    Pel que fa a l'Estat, tres quarts del mateix: la majoria de jueus viuen fora de l'Estat d'Israel i molts d'ells no són sionistes.

    Ara, com Estat en si, és tan recriminable com la resta. Tots són aparells repressors per molt democràtics que siguin. Jo no defenso ni defensaré cap política d'Estat mentre no pugui ser democràticament tutelat. Ara, els estats són uns monstres que han pres vida pròpia i es mengen els seus fills. Tots són brutals: la democràcia els va concedir el monopoli de la mort.

    Des del punt de vista teòric no et puc donar la raó pel que fa al binomi jueus-esquerra. Han estat molts els jueus que han ajudat a propagar i desenvolupar els programes d'esquerres. I inicialment, els kibutz, com a cooperatives autogestionades, eren modèlics. Però tot s'espatlla. L'esquerra inclosa.

    Tots els que portem cognoms patronímics som de procedència conversa. De fet, malgrat l'expulsió, el llegat jueu és impressionant. Sense anar més lluny, la literatura castellana des de finals de l'Edat Mitjana fins les avantguardes no s'explicaria sense l'herència jueva.

    Ens vam quedar sense jueus, però tots els duem dins. Uns, en el codi genètic i cultural; d'altres, en el tarannà forjat des del rebuig.

    Tot plegat és una gran paradoxa. I la paradoxa més gran és que el cristianisme, que ha acabat amarant tot l'imaginari i la ideologia occidental té com a déu un deu jueu, que es va encarnar en el seu fill, Jesús, que va néixer jueu i va morir jueu. El pare del cristianisme no és ell. És Pau, que va vèncer enfrontat-se a un Pere que no renegava del seu judaisme.

    I a mi, Lluís, la religió, des del punt de vista antropològic i literari, m'apassiona! No hi ha res més darrere d'aquest interès meu en el tema jueu (encara que la meva ascendència sigui jueva) i religiós en general (malgrat ser absolutament ateu).

    ResponElimina
  7. Gràcies per penjar el tast del documental, miraré de no perdre-me'l.
    Pel que fa a la relació de l'esquerra amb l'antisemitisme, Pel poc que en sé, sol ser curiosa. Crec que és el Martí Anglada a Afers no tan exteriors que fa una observació interessant. Descriu com, arran de la guerra dels sis dies, la majoria d'estudiants militants de grups d'esquerres del seu entorn universitari van passar d'idolatrar l'estat d'Israel a considerar-lo el dimoni i a posar els palestins damunt del pedestal.

    ResponElimina
  8. Lo rat, benvingut.

    Va ser després de la Guerra del sis dies que Israel va bloquejar les fronteres amb els països àrabs ocupant territoris (Sinaí, Golan, etc.). Això, barrejat amb el suport nord-americà va decantar les simpaties de l'esquerra cap a l'OLP, que rebia el suport soviètic. Encara eren temps de Guerra Freda i la política de blocs condicionava massa la ideologia dels partits d'esquerres.

    A tot plegat s'hi ha sumat molta desinformació i el desenvolupament de les tensions provocades per un país, Iran (amb Síria i Hezbolà), que han convertit la zona en un polvorí i han pressionat sobre la política palestina.

    Confiem que tot tingui solució pel bé dels ciutadans que volen viure en pau.

    ResponElimina
  9. Per sort, i per necessitat, hem substituït el brogit de les matraques -i el "matar jueus"- pel de les cassolades de protesta.
    Segons alguns indicis el meu rar cognom prové dels hugonots que, arran la persecució per part de Lluís XIV, es varen refugiar al Pallars. La història d'una altra diàspora.

    ResponElimina
  10. Girbén, jo encara vaig viure el "matar jueus", i vaig veure nens fent sonar les matraques.

    Quants misteris es deuen amagar, oi, darrere un cognom viatger. Sempre m'he preguntat quant arrosseguem, sense ser-ne conscients, de tantes i tantes experiències. Ja no culturalment parlant, sinó quin pòsit en queda en el nostre adn.

    ResponElimina
  11. Enric,
    Els noms patronímics, com el meu, són de persones sortides de les incluses. En no tenir cognom se'ls donava el que creien les monges i sempre coincidia en el d'un sant, per donar-li protecció a l'infant abandonat, normalment fruit de relacions il·lícites del moment i de la prostitució.

    Jo sempre dic que sóc descendent d'un "fill de puta" certificat!

    ResponElimina
  12. Galderich, aquesta és una altra procedència. Depèn també de quina època estiguem parlem.

    No ho poses en el currículum, oi?

    ResponElimina