dilluns, 30 de juliol de 2012

Per què corro?

Ovett amb la samarreta de l'URSS

Una hipòtesi

Al carrer, quan érem nens, sempre corríem. Pels descampats, per aquelles fractures que els barris, els antics municipis del Pla de Barcelona, conservaven encara com antigues fronteres després que la retícula de l’Eixample els atrapés com una teranyina. Corríem carrer amunt i carrer avall, fent voltes a la mançana, pujant i baixant les escales de les cases, per amagar-nos als terrats. No teníem gaire oportunitats de veure atletisme ni en directe ni a la televisió: l'esport, més enllà del futbol, era (és) residual i a les escoles només fèiem taules de gimnàstica. Sí que eren cita obligada els crossos d'hivern i el mític Mariano Haro, que representava la bandera esportiva d'aquella Espanya endarrerida de figures aïllades, com Manolo Santada o Ángel Nieto, que competien com lluitava Agustina d'Aragó. No oblidaré mai (sobretot pel que tenien d'aire fresc) aquelles matinals del diumenge compartides entre les curses camp a través i la pilota basca; o les tardes del dissabte amb el rugbi: una debilitat personal (compartida amb tots els aficionats) que va més enllà de l'esport.

Els jocs olímpics eren una altra cita ineludible. Sempre ha estat atractiu aquest aire ecumènic que desplega el colorit mosaic de països que hi participen. L'esport és una forma endolcida del combat i els jocs volen exemplificar aquesta voluntat no bèl·lica. A la canalla ens havien arribat els ressons dels Jocs de Tòquio, de 1964, sobretot perquè Abebe Bikila va guanyar la marató calçat i no a peu nu com ho va fer a Roma. Però van ser els de Mèxic de 1968 els que, a través de la tele, ens van deixar els primers noms mítics: Bob Beamon, fent 8,90 en el salt de longitud; Fosbury, que revolucionava l'alçada saltant d'esquena al llistó; Haynes, el primer atleta a baixar de 10" en els 100 m.ll.; Keino, Gammoudi... i el Black Power, representat pels atletes nord-americans Tommie Smith i John Carlos (primer i tercer en els 200 m.ll.; Peter Norman, l'australià que va fer segon, els va fer costat), que amb un guant negre al puny protestaven pels drets civils dels afroamericans.

Tot plegat, però, era marginal. Ni els nens fèiem atletisme quan corríem al carrer, ni l’atletisme era una cosa que formes part de les nostres vides. L’atletisme era dels atletes, personatges sorgits d’un Olimp que desconeixíem.

No va ser fins finals dels 70 que l'atletisme va prendre una dimensió que mai havia intuït fins aleshores. Un duel em va marcar per sempre: Steve Ovett vs Sebastian Coe. Però no era un duel només atlètic. En aquella època tots estàvem ficats en política i l'enfrontament entre aquest dos grans atletes era alguna cosa més que esport (si és que l’esport és només esport, cosa realment discutible): representava la lluita de classes. M'emocionava veure el vell Ovett lluint la seva samarreta vermella gastada i plena de forats, una samarreta soviètica, enfrontant-se a la pulcra imatge de sir Sebastian Coe. Dos britànics, dos atletes, dues maneres d’entendre la vida.

Amb un amic vam començar a anar al vell i decadent estadi de Montjuïc per córrer a la pista de cendra. Corríem, però de fet el que volíem era amarar-nos de l'esperit: estar entre aquelles ruïnoses pedres ja ens feia sentir bé. Aquella cendra estava impregnada de memòria. En cap moment se'ns va passar pel cap competir: l'atletisme era per als atletes, i si no tenies un cert nivell no podies plantejar-te la competició. Però tot es va conjurar perquè aquell ànim que ens empenyia a córrer sense cap ànim competitiu s'acabés transformant en un moviment que ens va dur a uns quant iniciats aficionats a envair l'asfalt, els parcs i la muntanya, mentre apareixien les primeres curses populars.


Josep Coll i Bonaventura Baldomà, a l´estadi de Montjuïc, als anys 50

Córrer es va convertir en un fet habitual, un hàbit que acompanyava la resta d'activitats. Vaig començar a competir. No em plantejava per què corria: era una activitat més que compartia amb d'altra gent: uns anaven a missa, d'altres rentaven el cotxe en un descampat, jo corria. Evidentment, l'activitat esportiva comportava un benefici físic, però el càlcul i la millora no formaven part de la racionalització existencial.

No va ser fins l'any 1985 que no em vaig plantejar de veritat per què corria. Va ser en el cros Antoni Amorós, a Santa Coloma de Gramenet. Fins aleshores jo només havia corregut curses urbanes en línia, en recorreguts d'una sola volta, que permeten dissimular les mancances en el grup. Però en un cros es fan voltes a un circuit, i si no corres prou, et doblen. I aquí la vam liar. A la darrera volta, José Manuel Abascal, bronze en 1500 m.ll. en els jocs olímpics de Los Angeles 1984, em doblava. I no em doblava un atleta qualsevol, em doblava un atleta que era capaç de disputar la victòria a Ovett, Coe i Cram.

Amb això en vaig tenir prou. No volia que em tornessin a doblar en un cros. Ara sabia per què corria. Corria perquè perseguia un lloc en el món. Esforçant-se el mateix, cadascú arriba on arriba, això ho tenia clar. Mai correria tant com els atletes professionals, però em deixaria dur per la seva estela i la meva cursa valdria el que valia el meu esforç: aquest era el meu capital. Faria que el circuit girés per a mi igual que per a ells.

La necessitat de saber em va dur a estudiar per ser monitor de d'atletisme. L'aparició del triatló mitjan anys 80 em va empènyer a provar noves emocions. Amb les categories per edats vaig trobar el meu nínxol ecològic i van arribar els èxits. Però la dedicació a l'esport de competició ha entrat sempre en conflicte amb l'activitat intel·lectual: no és gens difícil compaginar esport i activitat professional, però si amb les activitats creatives i literàries perquè totes dues demanen un alt grau de concentració i entrega personal.

He fet més d’un miler de competicions. He sentit la sang a la gola i el dolor a les cames i als braços. Corria per agafar aquella samarreta vermella. La samarreta d’Ovett. I mentre vas, vius. Més enllà d'una arribada n'hi ha una altra, i mentre no arriba el final, ets etern.

Un conte

Les cames van lleugeres. Sobre el cap, la línia del cel (Urà); sota els peus, la línia de la terra (Gea). Dues línies rectes. A l'infinit (ho deia Tales) cel i terra es trobaran: Urà i Gea. I de la unió dels dos déus, naixerà un tità: Cronos. Les cames van lleugeres, però mai prou lleugeres. Cronos acabarà devorant els seus fills.

Un epíleg

A la samarreta vermella d'Ovett hi ha una falç, com la que Cronos va fer servir per tallar els testicles al seu pare. I dels testicles d'Urà i l'escuma del mar, va néixer Afrodita.

31 comentaris :

  1. Un escrit fantàstic, Enric. Un cop vaig llegir que correm per perseguir un antílop daurat que, des de temps prehistòrics, habita en el nostre cervell. Et recomano el llibre del Murakami sobre el córrer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Puigmalet.

      No seria d'estranyar que alguna resta atàvica hagi perviscut en el nostre instint. En tot cas, l'antilop daurat és una bona metàfora.

      Sobre Murakami en vaig parlar a Atletisme i literatura.

      Elimina
  2. Un atleta et doblava. Com els homes ens dobleu a les dones, millor dedicar-nos a la gimnàstica, pensava jo. Sort que moltes han aconseguit fites nobles.

    Estarem pendents de què els passa als germans Afrodita i Cronos..

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, una de les fites que ha aconseguit l'atletisme popular ha estat construir un lloc individual on instal·lar l'esforç personal al marge de qui corre més. El resultat d'una cursa es mesura per la capacitat d'administrar l'esforç i els recursos de cadascú. En una cursa coincideixen molts objectius diferents.

      Cronos, fill de Gea i Urà (mare i fill), és l'últim d'una casta de deus lligats a les necessitats més primordials. Afrodita, en canvi, és més una Eva que, a través de la bellesa, i per tant de la subjectivitat, ens permet aspirar a un món que no està lligat al cel, la terra i el temps.

      Tot plegat em serveix com a metàfora per representar els que estan lligats a l'esclavitud del temps i els que es deixen arrossegar per la bellesa de l'esforç.

      Elimina
  3. Jo corro perque tinc colesterol. Va millor que les pastilles. Pero esta molt be la teva entrada, estic dacord en tot. La meva filla corre per guanyar, pero no sempre ho consegueix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, sort que no es guanya sempre perquè si no seria impossible assaborir la victòria.

      Elimina
  4. Tu ets un sportsman clàssic, corres filo-líricament!
    Gràcies per l'epíleg, m'he estalviat els postres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sempre torno als comentaris i posts passats; em curo en salut. He respost la teva pregunta a d'argila i de paraules.

      Elimina
    2. He vist la resposta, Lior.

      I ja et pots imaginar com de feliç em fa haver-te estalviat les postres. Senyal que hi havia alguna cosa a assaborir.

      Elimina
    3. Els testicles d'Urà, acabats de tallar a les braves, a l'escuma de mar; sí, sí, quin assaboriment! Mira,ara potser no dino...
      :-))

      Elimina
  5. Et felicito per la prosa, de veritat. El meu pare, que va dedicar molts anys a l'atletisme, explicava coses que remeten al teu text, tot i que amb les seves paraules d'home amb poca cultura.
    Als anys 50 un "espia" del Barça va anar-lo a veure i el va fitxar, perquè buscaven atletes amb un bon sprint (?). Ell ho va provar uns dies i després els va plantar: només volia córrer, sense cap pilota al davant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluís.

      Quina sorpresa, Lluís. Ja m'explicaràs aquesta dedicació atlètica del teu pare. Cal tenir les coses molt clares per renunciar al "caramel" que li van posar al davant.

      Elimina
  6. Una prosa excel·lent i un contingut completíssim. Llàstima que se t'ha escapat una hac de més: "ha peu". Sisplau, corregeix-ho.

    ResponElimina
  7. la teva dimensió esportiva i el teu exit olimpic ha quedat prou clar en el darrer article del bogardisme, felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Formar part de la selecció de les Illes Medes ja m'omplia d'orgull, però no us negaré que la victòria m'ha satisfet tant com un petó de l'agent 99.

      Elimina
  8. Jo et recomanaria "Correr" de Jean Echenoz, sobre l'Emil Zatopek. Crec que t'agradarà.
    Per cert, l'Arlequí, del bloc Antaviana, li va donar al Caligrafias urbanas un premi Liebster. Ara jo he d'escollir cinc afortunats, i crec que Bereshit s'ho mereix. Et deixo l'enllaç:
    http://caligrafiasurbanas.blogspot.com/2012/07/premio-liebster.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Primer de tot, moltes gràcies pel premi, Barcelonauta.

      Pel que fa a "Correr", és un llibre molt interessant, efectivament; en vaig fer un comentari a Atletisme i literatura.

      Elimina
  9. Sempre tinc una admiració secreta pels qui corren. Jo amb el tema esport sóc un negat i m'impressiona els càlculs que feu per a superar-vos.

    Jo prefereixo quedar-me amb Afrodita, per la bellesa, i pensar, com en Reixach, que "correr es de cobardes"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'asseguro, Galderich, que és més cansat el càlcul que el fet en sí de córrer. Si només es corre per córrer, és un plaer, però quan et poses objectius es converteix en una feina que et treu molt de temps a altres activitats.

      Corrent hi ha unes quantes afrodites. I a vegades resulta prou engrescador.

      Elimina
  10. Jo també vaig córrer, de fet vaig representar al Canadà en dues olimpíades. Vaig guanyar la medalla d'or a les dues voltes a la mançana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquells eren uns grans temps! Jo havia arribat a representar Sant Martí de Provençals en llançament de pinça d'estendre.

      Elimina
  11. Doncs potser vas conèixer al meu pare, pioner al gran fons a Catalunya, Eusebi Ferrer, del Guinardó. De fet, va córrer fins que l’edat i les lesions s’ho van permetre, les 20 primeres Maratons de Barcelona, o així, a més de moltes proves de 100 quilòmetres o més.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sona el nom; potser he coincidit amb ell algun cop, però personalment no l'he conegut. Tot i que he fet alguna marató, jo no em dedico al gran fons. Ja buscaré informació sobre ell.

      Elimina
  12. Corro a apuntar-me al teu devessall de bones raons per córrer. M'has fet recordar el meu breu episodi maratonià... Per fer alguna cosa absorbent, a la mili, amb un alferes -mestre d'aikido- ens entrenàvem fent sessions fabuloses:
    Del Paní baixàvem a Roses d'on, pel Bulli i la Jòncols, costejàvem fins a Cadaqués, i d'aquí, carretera amunt, fins tornar al quarter del darrer cim del Pirineu... Un trajecte que, reiterat amb les miserables bambes de l'exercit (igual que unes "victòria"), em va acabar destrossant els lligaments del turmell...

    D'un estrany i antic Cronos en parlava aquí:
    http://foravial.blogspot.com.es/2008/10/artaitz-ms-endins-ms-abans.html

    I, quan les trobi, t'enviaré les fotos del meu avi, dels anys 20, sobre temàtica atlètica. Ell, apart de remer (tot un altre gran tema), va ser marxador i jutge de pista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, potser un excés de motivació? ("Motivació" és la paraula que la meva filla utilitzar per fer referència a l'excés per ell mateix).

      M'he llegit el teu vell i bell apunt i l'he deixat convenientment comentat i vinculat.

      Si algú més llegeix aquest comentari, m'agradaria dir com n'és d'interessant que els lectors ens acostin els seus apunts quan es produeix aquesta màgica relació i comunió amb els continguts, com ha fet en Girbén: el seu foravial i el meu bereshit s'agermanen i sobreviuen al temps.

      Elimina
    2. Girbén, rebudes aquestes magnífiques fotos que m'has enviat, i que alguna idea em fan rondar pel cap.

      Elimina
  13. L'Ivan Illich -el de "la societat desescolaritzada"- en diu de molt bones sobre caminar a "Energía i equidad"; en especial al capítol 15 -'Sobre los grados del moverse':
    http://habitat.aq.upm.es/boletin/n28/aiill.html#16

    ResponElimina
  14. Em sento molt identificat amb els teus escrits, el que passa és que jo no tinc la faciltat de paraula i d'escriptura que tens tu; sóc de ciències...
    Més d'un cop l'he dit a les meves filles esportistes que si fos dolent còrrer (com fumar o quelcom semblant) també ho faria. A la dona no li dic perque no m'entendria. Soposo que tu si que m'entens...

    Tonivet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, t'entenc perfectament. La relació que cadascú de nosaltres estableix amb el seu propi cos (i amb la seva ment) és molt difícil d'explicar, i més encara fer-se entendre. Allò que ens produeix satisfacció no sempre està relacionat amb el plaer (i això és el que més costa d'entendre) sinó amb la manera amb què cadascú dialoga dialoga amb el seu cos; és la cerca d'un equilibri que només un mateix pot interpretar.

      Elimina