dilluns, 18 de febrer de 2013

Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica

L'antic edifici del CIFB del carrer Aurora 11 bis (Foto: Tot Barcelona)

En ple Raval, al carrer Aurora 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va ser una antiga fàbrica de pastes alimentàries i que després acolliria el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). A la façana s’hi conserven les pintures d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997, que representen les figures més importants de la història de la fotografia: retrats que van de Daguerre a Robert Frank, sense oblidar a mestres en clau barcelonina com Oriol Maspons o Xavier Miserachs.

El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 i en va ser director Albert Guspi (1943-1985), que havia estat fotògraf abans no obrís la que seria la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum (1) del carrer Balmes 86 de Barcelona, inaugurada el 1973. El Centre va néixer amb la voluntat de ser un espai de formació de nivell superior en un moment en què la fotografia encara no formava part ni dels circuits culturals ni acadèmics del país. Però volia ser, també, un fòrum públic de debat sobre la cultura fotogràfica i audiovisual i un espai d’exposicions, i com ja s’anunciava en el primer número de la revista Imagen (2), publicada pel CIFB, volia promoure la imatge com a mitjà de comunicació social i com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.

La Perona, d'Esteve Lucerón

Són sense dubte aquests trets programàtics els que millor han reflectit el treball de bona part dels fotògrafs formats en el CIFB i dels professor que els van orientar en la tècnica i en l’orientació de l’objectiu. Les dates són prou significatives: sortíem d’una dictadura i Barcelona era una ciutat estigmatitzada que començava la seva personal transició de renovació i de conquesta de l’espai públic, de la mà de les associacions veïnals i dels promotors culturals, fins que la ciutat va acabar girada com un mitjó amb les obres dels jocs olímpics.

I malgrat la importància que el CIFB va tenir en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el projecte va acabar morint en la mesura que naixien noves galeries, noves escoles i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. La fotografia es va començar a integrar en les polítiques culturals: recuperar el patrimoni fotogràfic era un pas important en la recuperació de la memòria, perduda o dormida durant quaranta anys, fet que va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. Finalment, la manca dels patrocinis de què gaudia fins aleshores i el rebuig a col·laborar amb les administracions públiques va dur el CIFB a tancar el 1983.

Manolo Laguillo

L’any 1977, un any abans que obrís el CIFB, la meva vida erràtica em va dur, per casualitat, a fer un curs de fotografia en una empresa que es dedicava a fer reportatges fotogràfics portant l’ambient clàssic d’estudi al domicili familiar. Com que l’empresa feia promocions per barriades i localitats, vaig estar dos anys voltant Barcelona i mitja Catalunya visitant la realitat social d’aquells primers anys sense dictadura. Vaig entrar a centenars de llars i se’m va permetre conèixer intimitats que les parets amaguen, però també barris degradats, barris de barraques i condicions de vida que no m’hagués imaginat mai que fossin possibles: misèria extrema, insalubritat (brutícia, deixalles i rates compartint habitacle), droga, delinqüència, degradació moral... Per aquella gent la fotografia era l’esperança de modificar o embellir la realitat; aquesta era la raó per la qual gastaven uns diners que hauria estat millor gastar en coses menys supèrflues. Però dels viatges als falsos paradisos no ens n’escapem ningú. Ho saben molt bé les agències de publicitat i de viatges.

Segurament, en dos anys vaig rebre la lliçó de realitat que en els anys de lluita antifranquista estudiantil només coneixíem a través de discursos i llibres. I encara que sembli mentida perquè estem parlant de finals dels setanta, la gent em mostrava la seva intimitat i la seva realitat amb la innocència dels qui van néixer exclosos del paradís.

D’aquells centenars de reportatges no en guardo més que la experiència i la memòria. Jo no tenia accés als processos de positivat ni de venda, ni mai se’m va acudir fer un tiratge paral·lel. Els negatius eren propietat de l’empresa i no sé què se’n deuria fer de tot aquell material. El més probable és que es destruís. De l’experiència fotogràfica (trencada pel servei militar i per la meva persistència erràtica) en van quedar un parell de reportatges personals preolímpics: un, de la muntanya de Montjuïc i el vell estadi; l’altre, dels horts i les precàries cases d’hortolà de la plaça de les Glòries. Una mirada més decadentista que no pas de realisme social que dorm, de moment, en un calaix.

L’any 1986 encara vaig tenir una darrera experiència amb el món de la imatge com a cap de l’arxiu de fotografia de la Corporació Metropolitana de Barcelona, com a curador, com a documentalista i com a responsable d’omplir de contingut aquell arxiu que la Corporació feia servir per a la seva imatge corporativa (mai millor dit) en els esdeveniments (fires, exposicions i congressos) que organitzava o en què tenia presència institucional.

Amb els jocs olímpics en l’horitzó, vaig rebre l’encàrrec de perpetuar el que quedava (arribàvem una mica tard) d’aquell litoral barceloní que feia de pantalla entre el Poblenou i el mar. Pels coneixements que se’m suposaven (vaig inflar el currículum), es va posar en les meves mans la feina de localització però es va llogar la càmera de la Colita. Durant tres dies ens vam dedicar a passejar per aquell món en plena decadència, que jo em coneixia molt bé, i vam immortalitzar el paisatge i les gents que l’habitaven: les estacions de Bogatell i Poblenou, els camps de contenidors, les barraques de darrere del cementiri... Des del final del passeig Marítim fins el Camp de la Bota. Tot material inèdit que potser caldria rescatar.

No sempre pels millors camins, però aquella ciutat frontera, aquella ciutat que deixava els desheretats als marges: barrancs, ponts o polígons, semblava haver desaparegut després de l’esclat dels jocs olímpics. Però la realitat és tossuda i la dictadura política que ens va tocar viure després de la guerra ara ens visita (si mai ens havia deixat) en forma de dictadura econòmica i escup als carrers i als descampats les seves víctimes. La misèria no l’hem sabut eliminar mai, només l’escampem lluny i, com les restes d’un naufragi, sempre acaba tornant a la platja. I tancar els ulls a aquesta realitat ens fa febles i futures víctimes.


L’any passat el Macba va fer una exposició amb el material generat i exposat en el CIFB: Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Ara ja no som a temps de veure-la, però la podem recrear amb un catàleg (3) que amb els anys es farà tan imprescindible com els llibres dels grans noms de la fotografia barcelonina. Va ser una mostra que no va tenir l’èxit ciutadà ni mediàtic d’altres exposicions que vénen avalades per un nom que s’associa a la marca Barcelona, com Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Forcano, Català-Roca, Colom, Miserachs, Maspons, Pomés, Massats, Aymerich, Colita... O potser l’arc cronològic de l’exposició no era prou atractiu. El passat llunyà que no forma part de l’experiència però sí de la memòria capta de seguida el públic: Brangulí, La maleta mexicana o (fora de l’àmbit estricte de la fotografia) l’exposició del Paral·lel 1894-1939. En canvi, la Transició queda massa a prop i massa viscuda com per tornar-hi. Potser la mirada de la gent percep tristament la mateixa imatge cutre que a Manolo Laguillo el feia vibrar. Per altra banda, però, les exposicions, els llibres i la recuperació urbanística testimonial del barraquisme ha portat als vells barraquistes a col·laborar sense complexos en la restitució d’un passat que per a bé o per a mal és part d’ells.

Com a recordatori del que es pot veure en el catàleg d’aquella exposició i com a exemple del que es va perdre qui no ho va veure, recordem que la mostra s’estructurava en tres àmbits. El primer incloïa imatges dels barris populars i dels seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, fotografiades per Anna Boyé (4), Pep Cunties (Meublés 1978) i Jordi Pol; algunes comunitats marginals com les barraques de la Perona, documentat per Esteve Lucerón (5); espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi incloïen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, o reportatges d’alguns fotògrafs barcelonins que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Ferran Freixa o Manolo Laguillo (6), el fotògraf inspirat, com ell mateix afirma, en tot allò que és cutre.

Fotomuntatge de Meublés 78, de Pep Cunties

El segon àmbit estava dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf (7).

Aquest espai era especialment colpidor. La projecció mostrava d’una manera molt viva la doble presó dels interns: l’exterior, els murs, les cel·les i els patis del sanatori; i la interna, provocada per les diverses malalties mentals dels residents. Malgrat que les condicions d’aquests interns va canviar molt en els darrers anys de la institució, no podem apartar de la memòria el record de les velles pràctiques. Pocs indrets tenen la capacitat de preservar els fantasmes del passat com un manicomi. Vaig visitar l’Hospital Mental després que tanques les portes el setembre de 1987, i tot i que no hi havia malalts la impressió recorrent passadissos i cel·les va ser molt gran. La bogeria continua sent un gran tabú perquè, com en les fotografies, fa por veure-s’hi reflectit... o atrapat (quan feia fotografies a famílies gitanes compraven el reportatge sencer perquè no volien que la seva ànima estigués en mans alienes).

No tinc a l’abast aquella projecció de diapositives però adjunto el vídeo Stultifera navis de Josep M. Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, autor també del llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006).

Lluita lliure en el Price (1977), de Jordi Sarrà

L'últim espai contenia una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars que evidenciaven el paper clau que la cultura de masses i les reivindicacions socials festives –sobretot del món gai i transsexual, amb Ocaña com a gran icona, fotografiat per Miquel Arnal– van tenir en aquells anys en la conquesta del espai públic, però enllaçant directament amb el món de l’espectacle que entrava en decadència: la lluita lliure en el Price, la boxa, la revista, el circ tradicional... En aquest bloc s'hi van poder veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà, i l'extens document de Josep Tobella sobre El Molino. Un final d’exposició que no sé a vosaltres, però a mi em va fer venir ganes d’aplaudir dempeus cridant “l’autor, l’autor!”




Abans d'acabar, paga la pena esmentar Barcelona 1974 (Barcelona: SD Edicions, 2012), amb fotografies de Bernard Plossu i textos de Jacques Terrasa. Plossu és una mena de beatnik de la fotografia; ha recorregut el món sencer amb la seva càmera i l'ha fotografiat amb aquest estil que ell creu més proper a l'escriptura que a les arts plàstiques. Plossu arriba a Barcelona l'abril de 1974 per exposar, precisament, a la galeria Spectrum. Només baixar del tren que el du a l'estació de França fa la primera fotografia dels tretze rodets de material barceloní. Un fotògraf poc interessat en el material urbà, es va deixar seduir per aquella Barcelona que feia uns dies havia perdut un dels seus fills, Puig Antich, executat per Franco.

El llibre recull 64 d'aquelles fotografies, que han dormit un llarg son: no van ser positivades fins l'any 2011. Són, doncs, un petit miracle que cal contemplar amb els mateixos ulls nets d'aquell Plossu que descobria Barcelona per primera vegada. Un luxe!


Notes:

(1) Imagen, setembre de 1979, p. 67-79.

(2) Ribalta, Jorge; Zelich, Cristina. “De la galeria Spectrum al CIFB. Apunts per a una història”, dins Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012, p. 13-32.

(3) Marí, Bartomeu; Zelich, Cristina; Ribalta, Jorge. Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012.

(4) Boyé, Anna. Districte V. Vida quotidiana del barri xinès de Barcelona (1979-1980) [PDF on line] < http://www.annaboye.com/proyectos/districte_v.pdf.

(5) Durant el més de gener el Centre Cultural Can Fabra va mostrar l’exposició Sedimentacions, d’Esteve Lacerón i Xavier Basiana, sobre l’antic barri de barraques de la Perona. També es pot veure l’exposició itinerant Gitanos de La Perona (1980-1989), amb fotografies d’Esteve Lacerón.


(6) Chevrier, Jean-François; Laguillo, Manolo; Ribalta, Jorge; Sassen, Saskia; Solà-Morales, Ignasi de. Manolo Laguillo. Barcelona 1978-1997. Barcelona: Macba, 2007.

(7) Del març al juny de 2011, Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías tornaven a exposar el material del Mental a l'exposició 1979, un monument a instants radicals (veieu el vídeo) de La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició que proposava un salt en el temps a través de material audiovisual, documentació, quadres, textos i dades. Plantejada com un assaig històric, la mostra prenia com a punt de partida la tesi que Peter Weiss desenvolupa a la novel L'estètica de la resistència (1975-1981), en què afirma que l'art no és tant l'obra física com la reflexió que es crea al seu voltant:  "l'art és la consolidació d’un període de temps determinat. El quadre La vaga (1886) de Robert Koehler obria l'exposició i servia per reflexionar al voltant dels moviments obrers i els nous models d'indústria que es desenvoluparien durant el segle XX; un marc temporal que es tancava l'any 1979, tancant una dècada de crisis capitalista, del model socialdemòcrata, amb l'esclat de les revolucions socials de Zimbabwe, Xina, Argentina, Itàlia, però sobretot de Nicaragua i d'Iran, i que coincideix amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles en una Transició que posava fi de manera lamentable a quaranta anys de dictadura. L'obra dels fotògrafs Pep Cunties, Eduardo Subias i Jesús Atienza (així com el reportatge de Colita sobre  els autolesionats de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), el documental de Llorenç Soler, Más allá de las rejas (1980), o treballs de Kim Manresa, Pilar Aymerich o Pérez de Rozas) servia, precisament, per mostrar les esquerdes de la Transició, que la història ha acabat demostrant que va ser un pedaç que es descús per tots costats. [+ Bloc de l'Àngel Pagès]

[+]

AAVV. Guia secreta de la Rambla. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010 [catàleg de l’exposició Guia secreta de la Rambla, La Virreina Centre de la Imatge, 2010].

“CIFB”, del bloc Toronto.

Doctor Roncero, Rafael (dir.). FotoRAMBLAS: Boxeadores, luchadores, varietés y otras imágenes de un estudio de Barcelona 1956-1985. Madrid: Tf. Editores, 2002.


“FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina”, del bloc Des de la meva riba.

18 comentaris :

  1. Em vaig perdre aquesta exposició, però penso recuperar-la comprant-ne el catàleg que, pel que dius, amb el temps serà una obra de referència.

    És una llàstima que no haguessis conservat els negatius de les fotos que vas fer i que, molt probablement, es deuen haver perdut per sempre, com ha passat amb tantes altres col·leccions que ara serien un testimoni gràfic de la Barcelona de la transició. Una època mitificada per molts i que caldria analitzar amb cura perquè va suposar el tancament en fals de la dictadura, i ara, en certa manera, en patim les conseqüències.

    Ah, i gràcies per la menció!


    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Sícoris. Sí que és una llàstima, però no vaig tenir mai la possibilitat de tenir els negatius, i no tinc ni idea de què va passar amb els negatius quan l'empresa va tancar.

      El catàleg t'agradarà molt.

      Elimina
  2. que interessant! he vist algunes fotografies d'aquesta exposició i son molt bones. Reialment es un gran buscador de localitzacions i amb la Colita!. Jo, durant un any, ens varem encarregar de fer les fotografies del districte de L'Eixample i també varem coneixer molts escenaris, no a l'altura del raval però l'Eixample abans era poblada per més d'un 60% de jubilats que vivien en pisos de lloguers barats de temps de la guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, doncs segur que també et deuries trobar amb situacions i escenaris curiosos, sobretot si era gent gran que vivia sola.

      Elimina
  3. Jo també em vaig perdre l'exposició, i ara hauria de pensar en trobar aquest catàleg. No sé pas si en comprar-lo, però. La meva economia m'inclina més a mangar-lo i així de passada fer un homenatge a la Barcelona dels quinquis que vam viure a l'edolescència. (Tot i això, les fotografies del Meublé les recordo d'haver-les vistes on-line).
    Ara estic inentant escriure una història ambientada als 70 i 80, i trobo que el material fotogràfic ajuda més que alguns llibres d'història...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, el catàleg és car, per tant no descartis cap altra possibilitat.

      Com intento explicar a l'apunt, hem volgut fer nen de molts aspectes d'aquella societat desagtradable. La delinqüència i la droga són aspectes paradigmàtics. Les fotos ajuden molt, i també les pel·lícules com "Perros callejeros" i similars.

      Elimina
  4. PD: Crec que t'agafo aquesta fantàstica Stultifera Navis per a reproduir-la al blog d'aquí a poc, ja esmentaré qui me l'ha donat a conèixer...!

    ResponElimina
  5. Quan torni a passar per carrer de l'Aurora recordaré tota aquesta història personal i col·lectiva. El món de la fotografia barcelonina és com un oasi intel·lectual enmig d'una Barcelona atrapada pel franquisme. Les fotografies eren tant bèsties retratant la realitat que les autoritats no se n'adonaven perquè precisament reflectien la realitat que veien però que no compraven amb la lògica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Galderich, no només són un testimoni sinó també un relat que difícilment s'hauria pogut fer amb paraules.

      Elimina
  6. Encara em sobta la visió un tant 'pintoresca' de la realitat que manifesten determinats fotògrafs així com la fascinació per la misèria antiga quan la del present no sembla desvetllar el mateix interès. Al món de la fotografia barcelonina de culte també hi ha i sobretot, hi havia, molt de 'pijo' del Bocaccio, no ho oblidem. La fotografia i el seu món encara em desvetlla molts interrogants i inquietuds com quan veig fotografies premiades que mostren morts i tragèdies llunyanes i en les quals els protagonistes no hi han pogut dir res ni n'han tret cap benefici. El món d'avui no és tan fàcil de retratar com el d'abans, la gent té més cura de la seva imatge, bona o dolenta, àdhuc els pobres i els marginats.

    Una iniciativa interessant és la que intenta que la gent pobre de països desafavorits faci 'les seves' fotografies i sigui qui en tregui fama i diners, si pot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, la fotografia és una manera com una altra de narrar; pot ser esteticista i buida de contingut o pot ser un relat. Dins d'aquest grup que girava al voltant del CIFB el discurs era molt concret i diferent del de la gauche divine. La imatge que trameten les seves fotografies no és de misería, sinó d'alteritat: quan Lacerón fotografia La Perona ho fa des de dins, convivint amb els gitanos, com ho va fer el "payo Chac".

      Pel que fa a les fotografies premiades que mostren reñortatges de guerres, morts i tragèdies llunyanes, jo sóc molt crític: una mateixa escena enquadrada d'una manera o d'una altra pot tenir significats molt diferents i juguen massa amb els sentiments d'una societat poc crítica i mal informada.

      Elimina
  7. Buf, magnific post.
    En un altre caire recordo començaments del 80 com un esclat de la revalorització del món de la fotografia. Hi havia un munt de revistes que parlaven de fotografia. Des de el punt de vista més amateur (Arte Fotográfico), les més artístiques, les més progres,... les artistiques-erótiques (Photo),... Paral·lelament s'anava morint o s'havia mig mort el gran reportatge fotogràfic de revistes com la Gaceta Ilustrada, La Actualidad Española,... versions casolanes del gran Life.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Jordi! Tens raó, a finals dels 70 i principis dels 80 hi va haver un esclat de la la fotografia amateur i de les revistes que tractaven sobre el tema. Canon i Nikon van invertir molts diners subvencionant galeries i en publicitat.

    A casa arribaven la "Gaceta ilustrada" i "La actualidad española", i també la "Life" en castellà. Jo m'ho passava pipa. Durant molts anys va córrer l'exemplar on sortien les fotos de l'assassinat de Kennedy.

    ResponElimina
  9. Bon dia, Enric.

    La Barcelona de la Transició em sembla fascinant i completament desaprofitada. En clau literària realista es va treballar al seu moment, però queda molt per fer, sobretot afegint distorsions al relat. La era dels kinkis, el Caso, el posporciolisme i preolimplisme, de l’especulació urbanística presentada amb ínfules socials, del gran Barça perdedor i el nuñisme, de la Barcelona canalla, de la burgesia robant a la burgesia (Banca catalana) i del nou relat pujolista... trobo que ara hi ha un buit de reflexions sobre els tardofranquisme i la Transició, després de l’empatxament que es va viure a finals dels vuitanta per l’excés dels anys anteriors.

    D’aquella exposició fotogràfica el que més em va provocar reflexions i més interessant humanament va ser la part dedicada al psiquiàtric, encara que potser la més original era tota la part dedicada als espectacles kitsch.

    ResponElimina
  10. Sí que ho és, Missatger. És una època de grans canvis, de transformacions, i per primer cop e som conscients. Fins aleshores el temps estava dissociat de la realitat i tot canvia quan passem a ser elements participatius d'aquest canvi. I hi ha molt per fer perquè segurament falta perspectiva per poder parlar-ne, com dius tu, distorsionant el relat.

    ResponElimina
  11. En maig del 2011 vaig veure a La Virreina una exposició (petita) que també recollia (part?) del material de Cunties/Atienza/Subías sobre l'Hospital Mental. S'acompanyava d'altre material molt interessant, com el vídeo "Més enllà de les reixes" de Llorenç Soler (1980) o les fotos dels autolesionats de la COPEL de Colita (1978)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Pacou. M'havia passat per alt. Ho he esmenat amb una nota i una referència pro extensa.

      Elimina