La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 11 d’octubre de 2011

La maleta mexicana

Gerda Taro i Andrei Friedman (Robert Capa), a París (1936)
F. Stein © Magnum. International Center of Photography


No era una maleta, eren tres caixes amb 126 rotllos de pel·lícula i més de 4.500 negatius de fotografies realitzades per Ernest Andrei Friedman, Gerda Pohorylle i David Seymour: Capa, Taro i Chim. El nom de Robert Capa va ser, en un principi, un invent per poder incloure els treballs de Friedman i Gerda, a qui rebutjaven les fotografies pel fet de ser dona.

Tres fotògrafs que, de fet no venien d'enlloc: tres jueus procedents d'una Àustria-Hongria amb els dies comptats, d'una Galitza que pertanyia a tothom i a ningú, i d'una Polònia repartida entre tots els seus veïns (ja ho deia Jarry a Ubú rei: Polònia és com dir enlloc). Tres fotògrafs que van decidir cobrir la guerra des del costat republicà fugint del nazisme, i a qui podem considerar pioners del fotoperiodisme de guerra. I a la guerra hi van trobar la mort: Indoxina (1954), batalla de Brunete (1937) i Guerra del Sinaí (1954), respectivament.

Gerda Taro va perdre la vida en un accident tornant del front de batalla a Brunete. La confusió provocada per l'aviació enemiga la va fer caure de l'estrep del cotxe del General Walter (comandant de la XIV Brigada Internacional) i va ser atropellada per un tanc de l'exèrcit republicà que anava marxa enrere. Malferida, va morir poques hores després a l'hospital El Goloso de l'Escorial, el 26 de juliol de 1937, amb només 26 anys. Va ser enterrada al cementiri del Père-Lachaise de París davant de milers de persones amb honors d'heroïna republicana i amb les paraules de Pablo Neruda i Louis Aragon.


Gerda Taro amb un soldat en el front de Còrbova
© Magnum. International Center of Photography


Fotografies de tots els fronts de la Guerra Civil, de la rereguarda, de la vida als carrers durant el combat, dels camps de refugiats... Testimonis d'una tragèdia, del somni de resistència a l'avanç del feixisme a Europa, del dramàtic exili després de la derrota. Sense ells és impossible entendre la història del fotoperiodisme (més tard, Capa i Chim van ser cofundadors, amb Cartier-Bresson i George Rodger, de l'agència Magnum). Però tampoc s'entendria la història del país perquè sense la seva presència ens haurien faltat uns testimonis clau del relat republicà. I malgrat aquest testimoni que tots coneixem, moltes de les seves imatges, les d'aquestes caixes, es van perdre durant la Guerra Civil i no van ser localitzades fins...


David Seymour Chim


La nostra generació va conviure amb els relats emocionants dels aventurers. Els de la ficció literària: Verne, Fenimore Cooper, Scott, Stevenson, Dumas, Haggard... I els reals. Ens apassionaven els relats de les aventures de gent com Champollion, descobrint la pedra de Rosetta; Howard Carter, trobant la tomba de Tutankamon; Schliemann, identificant la mítica Troia; Livingstone, Speke i Stanley, a la recerca de les fonts del Nil; i tants d'altres. L'aventura per ella mateixa era emocionant: la incertesa, la lluita contra els perills, les adversitats, els enemics... Però el més emocionant de tot és el contacte amb l'objecte. Quan trobes el que busques, perquè és la culminació de molts esforços i molta dedicació. Però quan topes amb una pedra de Rosetta (us imagineu el batec del cor de qui descobreixi la manera de desxifrar el linial A?) o amb els manuscrits de la Mar Morta sense buscar-ho, l'emoció encara és més gran. És trobar un tresor.

Però continuem amb el relat. Acabada la guerra, el 1939, davant l’avanç implacable del feixisme, Robert Capa abandona el seu estudi fotogràfic de París i fuig als Estats Units. El seu col·laborador, Emericz Tchiki Weiss, també emigrant jueu hongarès, va salvar les tres caixes amb els negatius de les fotos de Capa, Taro i Chim fetes durant la guerra, duent-les a una oficina diplomàtica mexicana a França pensant que allà estarien segures.


Una de les caixes amb els negatius


Weisz va anar a Mèxic, però sense les caixes. Allà, si se'm permet un parèntesi a manca de més notícies sobre ell, Weisz es va casar amb Eleonora Carrington (1917-2011). Pintora i escriptora mexicana d'origen britànic, va conviure artísticament amb Breton, Picasso, Max Ernst (amb qui va estar casada), Dalí, Octavio Paz, Remedios Varo, Buñuel i Joan Miró, i va ser la darrera figura viva del surrealisme fins que va morir el passat 26 de maig de 2011. Coses del destí, Carrington mor el mateix any que s'exhibeixen al públic les fotos que va salvar el seu marit.

Sembla ser que el general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic davant el Govern de Vichy entre 1941 i 1942, inclou entre les seves pertinences el material que va amagar Weisz. Quan l'ambaixador va tornar a Mèxic ho va fer amb les caixes. I allà hi van romandre durant gairebé set dècades sense saber què tenia entre les mans.

Mort el General, les caixes passen a mans dels seus hereus. Un d'ells, una amiga del general, cedeix el patrimoni al seu nebot, el mexicà Benjamín Tarver, que contacta el 1995 amb un museu de Qeens i amb un professor universitari nord-americà per demanar-li consell sobre com catalogar aquell material fotogràfic. Sap que és de la Guerra Civil, però no en coneix el valor real. D'alguna manera, la notícia arriba a oïdes de Cornell Capa, germà i custodi del llegat de Robert des de la seva mort a Indoxina el 25 de maig de 1954, després de trepitjar una mina. Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de Nova York (ICP), portava anys desitjant localitzar els valuosos negatius. Però la relació epistolar entre Cornell i Tarver des d'Estats Units és del tot infructuosa. Tarver no volia vendre, sinó que volia treure un profit "intel·lectual" del seu material.

Van passar més de deu anys fins que Cornell va trobar algú que intercedís per convèncer Tarver de la conveniència de tornar als seus legítims propietaris el llegat de Capa. A principis de 2007, la directora de cinema Trisha Ziff, d'origen britànic i establerta a Ciutat de Mèxic, que havia exercit com a comissària assistent en l'ICP, és l'escollida per acostar postures. L'escriptor i periodista mexicà Juan Villoro l'assessora en les converses amb Tarver i es proclama notari oficial quan publica la notícia que va donar la volta al món el gener de 2008, al diari El Periódico: "Descubiertas 3.000 fotos de Capa de la Guerra Civil", article que li va valer el Premi Ciutat de Barcelona de Premsa.

Cornell Capa es retrobava amb seu germà, amb la seva ànima, als 89 anys, després que Trisha aconseguís portar amb avió fins a Nova York els 126 rotllos de pel·lícula de la maleta mexicana.


Robert Capa (7/9/38), batalla del Segre, front d'Aragó


Després de la seva presentació a l'ICP de Nova York sota el títol "The mexican suitcase", l'exposició amb les fotografies de Capa, Taro i Chim van arribar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, el 2011. La mostra del MNAC, dirigida per David Balsells i comissariada per Cynthia Young (conservadora de l'ICP), enriquia el format original de Nova York i incloia documents, imatges ampliades, còpies d'època i, sobretot, sèries presentades com a fulls de contactes acabats de revelar, milers de petites imatges per rastrejar. Però com explica la mateixa Young, el que és realment interessant del material és que es poden veure les seqüències senceres dels negatius; és a dir, es pot seguir el treball fotogràfic però també el periodístic, el documental, tant pel que fa al treball en equip dels fotògrafs com pel context de la imatge, que esdevé una narració històrica i permet entendre millor què passa en cadascuna d'elles.

L'exposició va anar acompanyada d'activitats i conferències. En sobresortien dues. D'una banda, el projecte endegat per El Peródico, que amb el nom Els nens de la maleta mexicana va posar en marxa la cerca dels nens de les fotografies per trobar-ne avui els supervivents.




I de l'altra, es va estrenar la pel·lícula documental La maleta mexicana (2010), dirigida per Trisha Ziff, la mateixa que va ajudar a recuperar els negatius, i que mostra no només el procés de recuperació del material, sinó el procés històric relatat en les imatges.

Va ser una exposició diferent. Mirar fotografies és fer l'exercici de veure-hi a través de la mirada del fotògraf. Aquesta mirada ens deixa una instantània. Però en aquest cas la mirada és, a més, treball i consciència. Les seqüències fotogràfiques que abans mencionava tenen un rerefons moral doble: d'una banda, el del fotògraf, que ha de conjuminar ideologia, art i feina; i d'una altra, la de les pròpies imatges en context, davant dels nostres ulls, amb les quals haurem de conviure i triar entre el testimoni vital o el testimoni artístic. O potser no: mirem-ho només com un tresor i emocionem-nos amb la intensitat dels descobridors.


Entrevista amb Trisha Ziff

8 comentaris :

  1. És una història apassionant. I que ens demostra el valor simbòlic enorme de la guerra espanyola, que encara és vista des de tot el món com un moment clau de la història.
    En seguirem les passes.

    ResponElimina
  2. És com esventrar la forma de treballar d'en Capa, Shim i la Taro. De moltes imatges n'agafaven una. Tenir la seqüència ens permet diagnosticar què passava pel seu cervell per agafar-ne una i a més renquadrada.

    ResponElimina
  3. Lluís, estic d'acord en aquest valor simbòlic. Però penso a vegades si aquest valor simbòlic no enterboleix el valor pragmàtic. El sentiment de derrota i la idea d'allò que hauria pogut ser i no va ser ens porta a contemplar la història com una cosa del passat, com imatges de museu. Quanta gent hi deu haver capaç de visitar una exposició com aquesta i buscar el correlat amb el present?

    ResponElimina
  4. A això em referia, Galderich. Per això em pregunto quina ha de ser la nostra postura davant les imatges.

    ResponElimina
  5. "apassionaven els relats de les aventures de gent com Champollion, descobrint la pedra de Rosetta; Howard Carter, trobant la tomba de Tutankamon; Schliemann, identificant la mítica Troia". Déus, tombes i savis?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, Enric: "Dioses, tumbas y savios". Llibre que va caure a les meves mans l'any 1970 i que em va permetre descobrir un món fascinant. Encara conservo aquella edició.

      Elimina
    2. Ceram va ser el verdader culpable del meu interès per el passat i per la història, desprès de llegir Dioses, tumbas y sabios, he pogut trobar al Mercat dominical de St. Antoni, altres llibres d'ell "los hititas", "en busca del pasado" o "el primer americano" que he gaudit amb delectació. Un gran divulgador de la història antiga. Avui dia, per desgràcia, pràcticament oblidat.

      Elimina
    3. Em sembla, Joaquín, que Ceram va ser el culpable que més d'una generació ens sentíssim atrets per la història. I en el meu cas no només això, sinó aquesta necessitat d'intentar escriure'n un relat que posi en contacte els fets amb les emocions del lector.

      Elimina