Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica

L'antic edifici del CIFB del carrer Aurora, 11 bis
Foto de Marcel Albert

En ple Raval, al carrer Aurora, 11 bis, continua existint l’edifici que temps enrere va ser una antiga fàbrica de pastes alimentàries i que després acolliria el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (CIFB). A la façana s’hi conserven les pintures d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, restaurades el 1997, que representen les figures més importants de la història de la fotografia: retrats que van de Daguerre a Robert Frank, sense oblidar a mestres en clau barcelonina com Català-Roca, Colita, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons o Xavier Miserachs, predecessor de la dècada de 1960.

El CIFB es va inaugurar l'octubre de 1978 i en va ser director Albert Guspi (1943-1985), que havia estat fotògraf abans no obrís la que seria la primera galeria comercial de fotografia d'Espanya, la galeria Spectrum (1) del carrer Balmes 86 de Barcelona, inaugurada el 1973. El Centre va néixer amb la voluntat de ser un espai de formació de nivell superior en un moment en què la fotografia encara no formava part ni dels circuits culturals ni acadèmics del país. Però volia ser, també, un fòrum públic de debat sobre la cultura fotogràfica i audiovisual i un espai d’exposicions, i com ja s’anunciava en el primer número de la revista Imagen (2), publicada pel CIFB, volia promoure la imatge com a mitjà de comunicació social i com a agent constitutiu de la cultura visual i l'entorn social.

La Perona, d'Esteve Lucerón (1980)

Són sense dubte aquests trets programàtics els que millor han reflectit el treball de bona part dels fotògrafs formats en el CIFB i dels professor que els van orientar en la tècnica i la mirada de l’objectiu. Les dates són prou significatives: sortíem d’una dictadura i Barcelona era una ciutat estigmatitzada que començava la seva personal transició de renovació i conquesta de l’espai públic, de la mà de les associacions veïnals i dels promotors culturals, fins que la ciutat va acabar girada com un mitjó amb les obres dels jocs olímpics.

I malgrat la importància que el CIFB va tenir en l'escena fotogràfica de finals dels setanta, el projecte va acabar morint en la mesura que naixien noves galeries, noves escoles i la fotografia s'incorporava als estudis artístics superiors. La fotografia es va començar a integrar en les polítiques culturals: recuperar el patrimoni fotogràfic era un pas important en la recuperació de la memòria, perduda o dormida durant quaranta anys, fet que va marcar l'inici d'una recuperació del patrimoni fotogràfic. Finalment, la manca dels patrocinis de què gaudia fins aleshores i el rebuig a col·laborar amb les administracions públiques va dur el CIFB a tancar el 1983.

Can Tunis (1983). Manolo Laguillo

L’any 1977, un any abans que obrís el CIFB, la meva vida erràtica em va dur, per casualitat, a fer un curs de fotografia en una empresa que es dedicava a fer reportatges fotogràfics portant l’ambient clàssic d’estudi al domicili familiar. Com que l’empresa feia promocions per barriades i localitats, vaig estar dos anys voltant Barcelona i mitja Catalunya visitant la realitat social d’aquells primers anys sense dictadura. Vaig entrar a centenars de llars i se’m va permetre conèixer intimitats que les parets amaguen, però també barris degradats, barris de barraques i condicions de vida que no m’hagués imaginat mai que fossin possibles: misèria extrema, insalubritat (brutícia, deixalles i rates compartint habitacle), droga, delinqüència, degradació moral... Per aquella gent la fotografia era l’esperança de modificar o embellir la realitat; aquesta era la raó per la qual gastaven uns diners que hauria estat millor gastar en coses menys supèrflues. Però dels viatges als falsos paradisos no ens n’escapem ningú. Ho saben molt bé les agències de publicitat i de viatges.

Segurament, en dos anys vaig rebre la lliçó de realitat que en els anys de lluita antifranquista estudiantil només coneixíem a través de discursos i llibres. I encara que sembli mentida perquè estem parlant de finals dels setanta, la gent em mostrava la seva intimitat i la seva realitat amb la innocència dels qui van néixer exclosos del paradís.

D’aquells centenars de reportatges no en guardo més que la experiència i la memòria. Jo no tenia accés als processos de positivat ni de venda, ni mai se’m va acudir fer un tiratge paral·lel. Els negatius eren propietat de l’empresa i no sé què se’n deuria fer de tot aquell material. El més probable és que es destruís. De l’experiència fotogràfica (trencada pel servei militar i per la meva persistència erràtica) en van quedar un parell de reportatges personals preolímpics: un, de la muntanya de Montjuïc i el vell estadi; l’altre, dels horts i les precàries cases d’hortolà de la plaça de les Glòries. Una mirada més decadentista que no pas de realisme social que dorm, de moment, en un calaix.

L’any 1986 encara vaig tenir una darrera experiència amb el món de la imatge com a cap de l’arxiu de fotografia de la Corporació Metropolitana de Barcelona, com a curador, com a documentalista i com a responsable d’omplir de contingut aquell arxiu que la Corporació feia servir per a la seva imatge corporativa (mai millor dit) en els esdeveniments (fires, exposicions i congressos) que organitzava o en què tenia presència institucional.

Amb els jocs olímpics en l’horitzó, vaig rebre l’encàrrec de perpetuar el que quedava (arribàvem una mica tard) d’aquell litoral barceloní que feia de pantalla entre el Poblenou i el mar. Pels coneixements que se’m suposaven (vaig inflar el currículum), es va posar en les meves mans la feina de localització, però es va llogar la càmera de la Colita. Durant tres dies ens vam dedicar a passejar per aquell món en plena decadència, que jo em coneixia molt bé, i vam immortalitzar el paisatge i les gents que l’habitaven: les estacions de Bogatell i Poblenou, els camps de contenidors, les barraques de darrere del cementiri... Des del final del passeig Marítim fins el Camp de la Bota. Tot material inèdit que potser caldria rescatar.

No sempre pels millors camins, però aquella ciutat frontera, aquella ciutat que deixava els desheretats als marges: barrancs, ponts o polígons, semblava haver desaparegut després de l’esclat dels jocs olímpics. Però la realitat és tossuda i la dictadura política que ens va tocar viure després de la guerra ara ens visita (si mai ens havia deixat) en forma de dictadura econòmica i escup als carrers i als descampats les seves víctimes. La misèria no l’hem sabut eliminar mai, només l’escampem lluny i, com les restes d’un naufragi, sempre acaba tornant a la platja. I tancar els ulls a aquesta realitat ens fa febles i futures víctimes.

Reunió al CIFB. Olivella

L’any 2012, el Macba va fer una exposició amb el material generat i exposat en el CIFB: Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Ara ja no som a temps de veure-la, però la podem recrear amb un catàleg (3) que amb els anys es farà tan imprescindible com els llibres dels grans noms de la fotografia barcelonina. Va ser una mostra que no va tenir l’èxit ciutadà ni mediàtic d’altres exposicions que vénen avalades per un nom que s’associa a la marca Barcelona, com Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Forcano, Català-Roca, Colom, Miserachs, Maspons, Pomés, Massats, Aymerich, Colita... O potser l’arc cronològic de l’exposició no era prou atractiu. El passat llunyà que no forma part de l’experiència però sí de la memòria capta de seguida el públic: Brangulí, La maleta mexicana o (fora de l’àmbit estricte de la fotografia) l’exposició del Paral·lel 1894-1939. En canvi, la Transició queda massa a prop i massa viscuda com per tornar-hi. Potser la mirada de la gent percep tristament la mateixa imatge cutre que a Manolo Laguillo el feia vibrar. D'altra banda, però, les exposicions, els llibres i la recuperació urbanística testimonial del barraquisme ha portat als vells barraquistes a col·laborar sense complexos en la restitució d’un passat que per a bé o per a mal és part d’ells.

Com a recordatori del que es pot veure en el catàleg d’aquella exposició i com a exemple del que es va perdre qui no ho va veure, recordem que la mostra s’estructurava en tres àmbits. El primer incloïa imatges dels barris populars i dels seus habitants: les zones en decadència del Barri Xino i la Rambla, fotografiades per Anna Boyé (4), Pep Cunties (Meublés 1978) i Jordi Pol; algunes comunitats marginals com les barraques de la Perona, documentat per Esteve Lucerón (5); espais urbans perifèrics com el port i Montjuïc, amb reportatges de Xavier Martí Alavedra i Enric Aguilera; l'escorxador, vist per Pep Cunties; o les zones autoconstruïdes del litoral sud, fotografiades per Jordi Sarrà. També s'hi incloïen projeccions de treballs presentats al CIFB per alguns dels membres de l'equip docent, com Mariano Zuzunaga, Eduard Olivella, Manel Esclusa i Jordi Sarrà, o reportatges d’alguns fotògrafs barcelonins que van participar en les vetllades fotogràfiques, com Humberto Rivas, Lluís Casals, Ferran Freixa o Manolo Laguillo (6), el fotògraf inspirat, com ell mateix afirma, en tot allò que és cutre.

Meublés 78, de Pep Cunties

El segon àmbit estava dedicat íntegrament a la projecció de diapositives sobre l'antic Hospital Mental de la Santa Creu, realitzades per tres fotògrafs estretament vinculats al CIFB –Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías–, tal com es va presentar el 1980 en una projecció pública, acompanyada de la música de piano de Mariano Zuzunaga, pianista a més de fotògraf (7).

Aquest espai era especialment colpidor. La projecció mostrava d’una manera molt viva la doble presó dels interns: l’exterior, els murs, les cel·les i els patis del sanatori; i la interna, provocada per les diverses malalties mentals dels residents. Malgrat que les condicions d’aquests interns va canviar molt en els darrers anys de la institució, no podem apartar de la memòria el record de les velles pràctiques. Pocs indrets tenen la capacitat de preservar els fantasmes del passat com un manicomi. Vaig visitar l’Hospital Mental després que tanques les portes el setembre de 1987, i tot i que no hi havia malalts la impressió recorrent passadissos i cel·les plenes d'objectes personals va ser molt gran. La bogeria continua sent un gran tabú perquè, com en les fotografies, fa por veure-s’hi reflectit... o atrapat (quan feia fotografies a famílies gitanes compraven el reportatge sencer perquè no volien que la seva ànima estigués en mans alienes).

No tinc a l’abast aquella projecció de diapositives però adjunto més avall el vídeo Stultifera navis de Josep M. Comelles, professor del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, autor també del llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006).

Lluita lliure en el Price (1977), de Jordi Sarrà

L'últim espai contenia una selecció de treballs centrats en la representació d'espectacles populars que evidenciaven el paper clau que la cultura de masses i les reivindicacions socials festives –sobretot del món gai i transsexual, amb Ocaña com a gran icona, fotografiat per Miquel Arnal– van tenir en aquells anys en la conquesta del espai públic, però enllaçant directament amb el món de l’espectacle que entrava en decadència: la lluita lliure en el Price, la boxa, la revista, el circ tradicional... En aquest bloc s'hi van poder veure reportatges d'Eduardo Subías, Anna Boyé i Jordi Sarrà, i l'extens document de Josep Tobella sobre El Molino. Un final d’exposició que no sé a vosaltres, però a mi em va fer venir ganes d’aplaudir dempeus cridant “l’autor, l’autor!”

Stultifera navis versio revisada from Josep M. Comelles on Vimeo.

Abans d'acabar, paga la pena esmentar Barcelona 1974 (Barcelona: SD Edicions, 2012), amb fotografies de Bernard Plossu i textos de Jacques Terrasa. Plossu és una mena de beatnik de la fotografia; ha recorregut el món sencer amb la seva càmera i l'ha fotografiat amb aquest estil que ell creu més proper a l'escriptura que a les arts plàstiques. Plossu arriba a Barcelona l'abril de 1974 per exposar, precisament, a la galeria Spectrum. Només baixar del tren que el du a l'estació de França fa la primera fotografia dels tretze rodets de material barceloní. Un fotògraf poc interessat en el material urbà, es va deixar seduir per aquella Barcelona que feia uns dies havia perdut un dels seus fills, Puig Antich, executat per Franco.

El llibre recull 64 d'aquelles fotografies, que han dormit un llarg son: no van ser positivades fins l'any 2011. Són, doncs, un petit miracle que cal contemplar amb els mateixos ulls nets d'aquell Plossu que descobria Barcelona per primera vegada. Un luxe!

Notes:

(1) Imagen, setembre de 1979, p. 67-79.

(2) Ribalta, Jorge; Zelich, Cristina. “De la galeria Spectrum al CIFB. Apunts per a una història”, dins Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012, p. 13-32.

(3) Marí, Bartomeu; Zelich, Cristina; Ribalta, Jorge. Centre Internacional de Fotografia de Barcelona (1978-1983). Barcelona: Macba, 2012.

(4) Boyé, Anna. Districte V. Vida quotidiana del barri xinès de Barcelona (1979-1980) [PDF on line] < http://www.annaboye.com/proyectos/districte_v.pdf.

(5) Durant el més de gener el Centre Cultural Can Fabra va mostrar l’exposició Sedimentacions, d’Esteve Lacerón i Xavier Basiana, sobre l’antic barri de barraques de la Perona. També es pot veure l’exposició itinerant Gitanos de La Perona (1980-1989), amb fotografies d’Esteve Lacerón.

(6) Chevrier, Jean-François; Laguillo, Manolo; Ribalta, Jorge; Sassen, Saskia; Solà-Morales, Ignasi de. Manolo Laguillo. Barcelona 1978-1997. Barcelona: Macba, 2007.

(7) Del març al juny de 2011, Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías tornaven a exposar el material del Mental a l'exposició 1979, un monument a instants radicals (veieu el vídeo) de La Virreina Centre de la Imatge. Una exposició que proposava un salt en el temps a través de material audiovisual, documentació, quadres, textos i dades. Plantejada com un assaig històric, la mostra prenia com a punt de partida la tesi que Peter Weiss desenvolupa a la novel·la L'estètica de la resistència (1975-1981), en què afirma que l'art no és tant l'obra física com la reflexió que es crea al seu voltant:  "l'art és la consolidació d’un període de temps determinat. El quadre La vaga (1886) de Robert Koehler obria l'exposició i servia per reflexionar al voltant dels moviments obrers i els nous models d'indústria que es desenvoluparien durant el segle XX; un marc temporal que es tancava l'any 1979, tancant una dècada de crisis capitalista, del model socialdemòcrata, amb l'esclat de les revolucions socials de Zimbabwe, Xina, Argentina, Itàlia, però sobretot de Nicaragua i d'Iran, i que coincideix amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles en una Transició que posava fi de manera lamentable a quaranta anys de dictadura. L'obra dels fotògrafs Pep Cunties, Eduardo Subias i Jesús Atienza (així com el reportatge de Colita sobre els autolesionats de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha), el documental de Llorenç Soler, Más allá de las rejas (1980), o treballs de Kim Manresa, Pilar Aymerich o Pérez de Rozas) servia, precisament, per mostrar les esquerdes de la Transició, que la història ha acabat demostrant que va ser un pedaç que es descús per tots costats. [+ Bloc de l'Àngel Pagès]


[+]

AAVV. Guia secreta de la Rambla. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010 [catàleg de l’exposició Guia secreta de la Rambla, La Virreina Centre de la Imatge, 2010].

“CIFB”, del bloc Toronto.

Doctor Roncero, Rafael (dir.). FotoRAMBLAS: B    oxeadores, luchadores, varietés y otras imágenes de un estudio de Barcelona 1956-1985. Madrid: Tf. Editores, 2002.

“FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina”, del blog Des de la meva riba.