dilluns, 11 de febrer de 2013

El corralet de l'antic hospital de la Santa Creu



“[…] Quan érem petits, travessàvem quatre vegades cada dia el pati de l’hospital de la Santa Creu per anar i tornar del nostre carrer al del Carme, on hi havia l’escola laica d’on els papàs eren mestres. Ell es deturava de vegades davant del “corralet”, que així anomenàvem el dipòsit de cadàvers; donava a un carreró transversal i només una reixa el separa dels transeünts. Jo m’havia d’arrapar a la reixa i posar-me de puntetes per veure els morts; n’hi solia haver tres o quatre cada dia, de vegades més. Com que estaven dipositats de cara a la reixa, el que se’n veia millor eren els peus descalços: uns peus grocs... i bruts. ¡Quina tristesa, la d’aquells peus! ‘Vet aquí la fi que ens espera’, deia invariablement en Llibert, ‘si no ens espavilem’”.
Incerta Glòria, Joan Sales (1)


El carreró del Corralet de l’antic hospital de la Santa Creu encara existeix. Bastit a principis del segle XV, l'edifici gòtic de l'hospital va reunir els sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona: el de l'Almoina, el d'en Marcús, el d'en Colom, el de Sant Macià, el de Santa Eulàlia, i el de Santa Margarida; i va estar en servei des de 1401 a 1926, en que fou traslladat a l'actual hospital de Sant Pau. Entrant pel carrer del Carme 47, a mà esquerra, just després de la Reial Acadèmia de Medicina, sobreviu el carreró. La reixa encara hi és, però més enllà ara s’hi obren els Jardins del Doctor Fleming, que delimiten amb el carrer de les Floristes de la Rambla, antigament d'en Cervelló.

Aquest espai va ser ocupat fins el segle XVIII pel cementiri de l’hospital. Els cadàvers havien de ser traslladats al Cementiri Vell (Poblenou) quan van ser prohibits els cementiris paroquials i tota mena de fossar dins de muralles; però això no va ser ben bé així com veurem més endavant. Entre l'Acadèmia i les galeries de l'Hospital de la Santa Creu hi ha havia l’anomenat Corralet, on es dipositaven els cadàvers que es feien servir a la sala de dissecció, que consistia en un recinte, probablement sense coberta, de planta quadrada i de trenta-dos pams de costat (poc més de sis metres), amb un portal obert sobre un dels quatre murs per accedir a l’interior. Va estar en aquestes condicions fins que va ser reformat com a Theatrum Anathomicum a finals del segle XVII (2).


Planta del nou Col·legi de Cirurgia (1764). Les lletres ILM
delimiten el Corralet, davant del carrer d'en Cervelló
Archivo General de Simancas


L’any 1760 es va inaugurar l’actual edifici neoclàssic de l’Acadèmia de Medicina (que abans va ser Col·legi de Cirurgia i després Facultat de Ciències Mèdiques) i el nou amfiteatre anatòmic, d'estl neoclàssic i que es pot visitar. Malgrat aquesta magnífica instal·lació la sala de dissecció del corralet va continuar en actiu (com es pot veure a la foto dedicada al professor Gil Vernet, datada el 1918) i els cadàvers es continuaven emmagatzemant en el Corralet com ho descriu la Trini d’Incerta glòria, fins que el “carro de la bassa” se’ls enduia al Cementiri Vell ("llençar a la bassa" per llençar a l'escombreries, es manté a molts llocs com a expressió popular).


"Al nostre mestre d’Anatomía, en record de las lliçons donades
al “Corralet” del Hospital de la Sta. Creu. Barcelona Gener 1918.
Dr. R. Arqués" (Gil Vernet és el de la dreta)
Arxiu Salvador Gil Vernet


Com dèiem al principi, cap a finals del segle XVIII ja s'havia parlat d'escurar el cementiri. Va ser per aquest motiu que es va edificar un mausoleu per a pobres, on la gent anava a resar per les ànimes el Divendres Sant. El monument estava guarnit amb una imatge del Purgatori i rematat amb una piràmide, una campana i dues calaveres de pedra, tot plegat desaparegut quan es va obrir la plaça que avui hi ha darrere del teatre anatòmic.

Al cementiri del Corralet, a més  dels cadàvers que feien servir a les disseccions els estudiants de la veïna Acadèmia de Medicina, també hi anaven a parar les despulles dels pobres de solemnitat i els cossos dels morts sense identificar. Cap a finals del segle XIX es va decidir clausurar el cementiri de pobres, que encara es mantenia dins del recinte. Però mentre es decidia què es faria amb els morts i on es construiria la nova morgue amb les calaveres dels cadàvers es va edificar un macabre mural que va quedar tapiat.


Fragment del quarteró 56 de Garriga i Roca (c, 1860). La zona
enderrocada és la meitat de la dreta, entre els carrers del Carme
i d'en Cervelló. El cobert del Corralet i el dipòsit de cadàvers
queden a má esquerra, a tocar del Col·legi de Medicina
El dipòsit dels morts en desgràcia és l'últim de la dreta
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


Entre els anys 1925 i 1931, es va enderrocar un mur durant les obres perquè la Biblioteca de Catalunya ocupés l'actual seu a l'antic Hospital de la Santa Creu (des de la seva creació, el 1914, havia estat al Palau de la Generalitat). El mur enderrocat va destapar una macabra sorpresa de la qual ja se'n tenia notícia des de l'any 1918: centenars de calaveres farcien la paret i dibuixaven creus i altres signes. Els fotògrafs Alexandre Merletti i Jaume Ribera ho van fotografiar i el testimoni ens ha arribat recentment a través del fons de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona És el que mostren les fotos que recentment han sortit a la llum a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Es va autoritzar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona a fer-se càrrec de l'ossari per estudiar-lo. És probable, doncs, que les calaveres que mostren les fotos siguin només una part de les que van ser descobertes.


Alexandre Marletti Quaglia (1925)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Jaume Ribera Llopis (1931)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Jaume Ribera Llopis (1931)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona



Ara, l’antic espai del corralet per la plaça del Doctor Fleming, ocupada per un parc infantil, i tothom, criatures, mares, pares i veïns, són aliens als humors en descomposició que van impregnar el sòl, o al tràfic de cadàvers que segons Joan Amades s’hi produïa per fer encanteris: podies comprar un mort per un duro. O de les històries de fantasmes i ànimes propiciades per l’obscurantisme i pel culte religiós al Sant Crist del Corralet que presidia l’arc d’entrada: tres confraries (la del Sant Crist del Corralet, la Confraria de les Ànimes del Purgatori i la Pia Unió del Santíssim Rosari) es tornaven tots els diumenges i festes de guardar per passar un rosari cantat. Es cantaven lletanies i laments com aquest:

No reparis, oh mortal,
A entrar a la Confraria
De esta gent devota y pia
Establerta en lo Hospital:
Enceneuvos en fervor
No pareu, correu, veniu:
A las Animas ohiu,
Que cridan: ay que dolor!
Penseu que en est Cementiri
Estant en ell sepultats
Los vostres antepasats,
Y que os cridan per veniri:
Ateneu lo seu clamor,
Pregueu per ells a Déu viu [...] (3)

També explica Amades que abans que aquest indret fos fossar de l’hospital i dipòsit de cadàvers hi va haver el primer teatre de Catalunya, al qual s’anomenava “corralet” prenent el nom del corral de comedias del teatre de Castella, i que d’aquí en ve el nom. L’hospital de la Santa Creu va ser autoritzat a organitzar funcions de teatre, ja que era costum concedir l’explotació de l’art escènic als hospitals.

A l’entrada del corralet la gent del barri l’havia anomenat “pati dels estudiants” perquè els estudiants pobres s’hi aplegaven perquè l’hospital, a càrrec de la universitat, els dones la sopa (la sopa boba, que se'n diu en castellà).


El carreró del corralet tal com és avui
Foto: EHM, 2013


Abans que l’antic hospital fos traslladat i es convertís en l’actual hospital de Sant Pau i de la Santa Creu, al cap de munt de l’avinguda Gaudí. Picasso va pintar, l'any 1903, un oli sobre tela. Havia anat a recollir el seu amic el doctor Cinto Reventós a l'Hospital de la Santa Creu, on treballava. Gràcies a ell, tenia accés a diferents dependències, i va ser al Departament anatòmic, el Corralet, on va veure el cos sense vida d'una dona que el va impressionar fins al punt de fer-la servir de model per a aquests obra (4).


La dona morta (1903), pintada per Picasso
després d'haver-la vist en el Corralet.


L'Hospital de Sant Pau és a la frontera entre el Clot i el Guinardó, en els terrenys que havien estat de Can Xifré, i el teníem a tocar de l’escola i de l’institut. Al sortir de classe pujàvem el carrer de Sant Quintí i saltàvem la tàpia per enfilar-nos la teulada del dipòsit de cadàvers des d'on controlàvem el magnífic recinte modernista i fumàvem els primers cigarrets fora de les mirades de familiars, coneguts i transeunts, mentre ens explicàvem aventis i històries de por, sobretot a l’hivern, que ja era fosc quan sortíem d'escola. No ens escapem de rondar la mort i provocar-la, per la inconsciència i per l'atracció fatal de l'abisme.

Ara, quan passem pel carreró del Corralet pensarem en els morts i les ànimes. I si encara existís el Corralet de l’antic hospital ens posaríem de puntetes com la Trini per veure els cadàvers.


*

Notes:

(1) Sales, Joan. Incerta glòria. Barcelona: Club Editor, 1971, p. 328.

(2) Martínez Vidal, Alvar; Pardo Tomás, José. “El primitivo teatro anatómico de Barcelona”, dins Medicina & Historia, núm. 65 (1996).

(3) Dolorosos - Sentiments / De - Las / Santas Animas - Del Purgatori. Sense peu. Ribas Ponti, Francesc. “Els goigs de l’hospital de la Santa Creu, de Barcelona”, Gimbernat: revista catalana d'història de la medicina i de la ciència, 1993, XX, p. 9-81.

(4) Llegiu-ne la història sencera a De la Santa Creu i Sant Pau, de Pilar Salmerón.


 El corralet (1927), de Jaume Biosca (Font: Arxiu fotogràfic del
Centre Excursionista de Catalunya, ref. AFCEC_BIOSCA_G_31-0564)

39 comentaris :

  1. Se m'acut un guió possible sobre un parc infantil diabòlic posseït pels esperits dels cadàvers del 'corralet'.

    ResponElimina
  2. De petit vivia aprop de l'Escola Massan, i era usuari de la Biblioteca infantil. En veure les fotos he recordat el carreró, i de seguida me l'he pogut imaginar amb els cadàvers, gràcies a aquest fragment del Sales. No hem de cansar de citar i reivindicar el Joan Sales...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Lluís, una lectura pot connotar allò que recordàvem asèpticament. Joan Sales ajuda a esborrar aquesta asèpsia. He gaudit molt amb "Incerta glòria".

      Elimina
  3. Vaig néixer i viure 11 anys en un primer pis davant per davant del "dipòsit" de l'Aliança (això quan la Quinta de Salud era alguna cosa i la Travessera s'estrenyia entre Padilla i Castillejos). Sempre em van tranquil·litzar les reixes de les petites finestres: Veus, Jordi, ningú s'escapa d'aquí dins si no és en cotxe fúnebre...
    També, pels volts de Sant Joan, era bonic de veure com la canalla més gran s'afanyava a enfilar la fusta per a les fogueres al teulat del "dipòsit"; una metàfora de la renovació que sempre em fa companyia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que deia, Girbén, hi ha d'haver una atracció nataural cap els morts. Potser és que ens resistim a abandonar-los perquè seria com oblidar-nos de nosaltres mateixos.

      Elimina
  4. Felicitacions. Una entrada molt interessant. M´he imaginat a en Burke i en Hare traginant cadàvers per aquest carreró. Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben trobat, Miquel. Tan fàcil que ho tenim per construir un imaginari així amb les històries que ens han vingut de fora quan a Barcelona mateix tenim experiències similars. No sabem explotar els nostres costums!

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gràcies, Veí de dalt. Has comprovat si tots els veïns de la finca són encara vius?

      Elimina
  6. A l'hospital del mar la planta infantil tenia el dipòsit davant, i pernoctant amb una filla meva que hi estava ingressada hi veia desfilar bosses amb cadàvers cap al cotxe funerari. Alfa i omega.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, recordo les tètriques processons en aquells pavellons que anys enrere, a la postguerra, havien estat els d'infecciosos. Un cop més vius i morts es fan companyia.

      Elimina
  7. jo encara hi passo sovint...molt interessant. Sempre m'oblido que allí sota hi ha un cementeri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no ho oblidis, Aris. Jo vigilaria per on trepitges, no fos cas que ensopeguessis.

      Elimina
  8. Aquest carreró del corralet representa el gran teatre de la vida (i mai milor dit!): on abans s'hi aplegaven els cadàvers ara hi juguen les criatures...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot té continuïtat, oi Sícoris. Qui pensi que està deslligat del passat és que ja és mort.

      Elimina
  9. Molt interessant. Felicitats pel blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Insonrible. Et dono la benvinguda, i si no ens veiem aquí, ens veurem a Toronto.

      Elimina
  10. Ja no hi podré passar mai com abans, absent al coneixement del corralet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que això del coneixement, Galderich, no pot ser bo: quant més sabem més patim!

      Elimina
  11. M'ha interessat molt el que dius sobre l'ús que se'n fa ara del lloc i el que va tenir en aquell passat, dipòsit i cementiri. Pel mig, entre molts més segurament, hi col·locaria el temps de la meva època d'estudiant, quan hi anava a diari per allà, llavors hi havia molta droga al barri, heroïna, ionquis que es punxaven en aquest i altres carrers propers, com al carrer Egipciaques i darrera la Boqueria. D'alguna manera eren quasi cadàvers també, o morts vivents (...més idees per a un guió!). I el cronista enlloc de Joan Sales, seria el seu nebot Pepe Sales, amb aquells poemes d'amor i droga tan sòrdids.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'una manera o d'una altra, Toronto, sembla com si els llocs quedessin lligats a un passat i a un destí sense que en siguem conscients. És tràgic, en sentit literal!

      M'hauré de mirar el Pepe Sales.

      Elimina
  12. Bona tarda Enric,

    Abans de tot, disculpa el retard en la resposta del teu comentari a l’entrada del Teatre en el nostre bloc. Moltes gràcies per les teves paraules, tant el Miquel com jo gaudim molt en totes les que fem.

    Vaig veure la teva entrada sobre el Corralet buscant dades per un article, em va agradar molt.

    A l’Arxiu Històric de l’Hospital no hi ha cap notícia de que al costat del corralet hi hagués un teatre en el que es representaven comèdies, potser es referia al Teatre anatòmic del Reial Col•legi de Cirurgia, però les obres que es representaven eren ben diferents a les que es feien al Teatre de la Santa Creu, situat al final de la Rambla.

    Pel que fa als plànols, hi han custodiats de l’antic hospital de la Santa Creu. Pots consultar-los demanant una cita prèvia al seu correu electrònic arxiuhistoric@santpau.cat.

    De nou en nom del Miquel i el meu propi et reitero les gràcies.

    Una abraçada,

    Pilar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pilar.

      En Joan Amades quan parla d'un teatre al costat de l'Hospital es refereix a un teatre de comèdies anterior al teatre de la Rambla, no al teatre anatòmic, del qual ja en parlo a l'apunt. És possible que Amades estigui prenent una llegenda oral com a dada certa. No sé si ho sabrem mai.

      Gràcies de totes maneres per l'interès.

      Elimina
  13. Al final de l'apunt hi trobareu un enllaç cap a "La dona morta", de Pilar Salmerón, a De la Santa Creu i Sant Pau, un magnífic apunt sobre el quadre de Picasso i la seva relació amb el Corralet i l'antic hospital.

    ResponElimina
  14. La meva mare, de petita, havia viscut al carrer del Carme, a la porteria de Ca l'Erasme i també al carrer Fortuny, que aleshores no tenia sortida a la Rambla i ho recordava tot fosc i trist, és clar que les circumstàncies familiars d'aquells anys també van ser força tràgiques i ella era petita. La meva besàvia explicava que no hi havia pedra del carrer del Carme que no tingués un record per a ella i ja m'està passant el mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I segur, Júlia, que et deu passar una mica com a mi, que s'acaben barrejant els records propis amb els aliens i conformant una realitat diferent.

      Elimina
  15. Una entrada molt interessant Enric! Amb el carreró del corralet de l’antic hospital de la Santa Creu i el seu cementiri. A mi, personalment, m'ha resultat impressionant la possibilitat de poder estar present en mig de l'Antic amfiteatre anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgians de Barcelona i descobrir la taula de dissecció enmig de l'actual seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Per cert, es pot visitar els dimecres de 10 a 12 hores. I paga la pena!


    http://turismecultural.blogspot.com.es/2010/02/descobrint-antic-amfiteatre-anatomic.html http://www.btv.cat/btvnoticies/2012/04/05/la-reial-academia-de-medicina-de-catalunya-custodia-lamfiteatre-anatomic-on-es-van-formar-els-primers-cirurgians-catalans/

    http://turismecultural.blogspot.com.es/2010/02/descobrint-antic-amfiteatre-anatomic.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ramon! Realment, val la pena visitar l'amfiteatre anatòmic; és una sala magnífica. De fet, tot el conjunt de l'Antic Hospital de la Santa Creu és una meravella.

      Elimina
  16. Molt interessant! Ho desconeixia per complert i m'ha agradat molt saber-ho. Barcelona és una caixa de sorpreses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Retroimagen, benvingut a Bereshit. M'alegro que t'hagi semblat interessant l'article. Certament, Barcelona és una caixa de sorpreses i intento destapar-ne algunes. Si vas a la pestanya "BCN: relíquies urbanes" en trobaràs algunes més.

      Ja he vist que ets un apassionat de la fotografia i de les velles càmeres. Al bloc en parlo sovint. I si vols fer-li un cop d'ull a l'apunt "Barcelona 1978-1983: una història fotogràfica " veuràs per què: http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/02/barcelona-1978-1983-una-historia.html

      Elimina
  17. Bon dia Enric,

    Moltes gràcies comentari i per l'enllaç a la teva entrada, si et sembla bé, farem el mateix amb la nostra. Una abraçada, Pilar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Pilar,

      Em sembla molt bé aquest agermanament. Trobo que es complementen a la perfecció els dos apunts.

      Elimina
  18. Feu un cop d'ull a l'apunt "La dona morta", de Pilar Salmerón, en el bloc De Santa Creu a Sant Pau:

    http://desantacreuasantpau.blogspot.com.es/2013/05/la-dona-morta.html

    ResponElimina
  19. Molt interessant, jo que passava cada dia per anar a l'escola per aquest camí, em sorprèn tota aquesta història, de ben segur que ja no serà el mateix per a mi
    De totes maneres aquells jardins del hospital sempre em feien una mica de por, eren una mica tétrics.

    ResponElimina
  20. Aquesta denominació de "Corralet" va passar al nou hospital del Guinardó, per referir-se al dipòsit de cadàvers que hi havia a l'angle nord.

    No puc saber si molta gent n'hi deia així, o era argot intern de l'hospital. En tot cas és com l'anomena la meva mare. Potser ho sabem per una relació familiar amb l'Hospital: una cosina germana de la meva besàvia, l'"hermana Micaela", Maria Sala Suñé (1879-1954), encarregada de la farmàcia a l'antic i al nou hospital.

    Un luxe, aquest article!, Enric. Pel contingut i per les connotacions ancestrals de les relacions entre vius i morts. Potser ara els tenim més lluny que mai, a les societats dites "avançades" nord-occidentals, físicament i mental, els morts i la mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una dada molt interessant, Raimon, aquesta notícia del trasllat del nom de "Corralet" al nou hospital de Sant Pau. Jo hi vivia molt a prop però mai vaig sentir aquesta denominació. Probablement tampoc m'hauria cridat l'atenció aleshores. De tota manera em sembla molt plausible.
      Tens raó. Ens hem anat allunyant de la mort. Continua havent-hi funerals i continua sent tràgica i sentida, però s'ha tornat molt asèptica. Les vetlles a casa, els llargs períodes de dol o els altars domèstics han anat desapareixen. També ens hem tornat més hedonistes i individualistes.

      Elimina
  21. A part de ser una recerca molt interessant, Enric, m'ha esgarrifat la descripció d'alguns punts com " el carro de la bassa" o el quadre de Picasso de la dona morta entre altres, que encara que certament necessaris per completar l'història, posa els pels de punta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb aquestes històries, Rosa, es fa molt evident com han canviat les sensibilitats i la manera de relacionar-nos amb la mort. És curiós com malgrat perdrn les referències, el llenguatge amaga traces del passat. I amb el quadre de Picasso s'evidencia com n'és d'important conèixer la història i el context: gràcies a això la mirada i el significat de "La dona morta" pren un un sentit molt més profund.

      Elimina