dimarts, 26 de març de 2013

L'aqüeducte romà de Barcelona

Reconstrucció dels arcs de l'aqüeducte romà, segons
un projecte de Serra-Ràfols i Florensa (1958)

L’aqüeducte romà de Barcino, construït durant el segle I, portava aigua des del riu Besòs fins a l’entrada de la ciutat emmurallada, al costat de la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca. Aquest apunt farà un passeig pel suposat recorregut de l’aqüeducte i traurà a la superfície els pocs vestigis arqueològics existents; alguns coneguts, com els arcs de la plaça Vuit de Març; i d’altres que no són a la vista. Però en tot cas, que quedi ben clar que els arcs de la plaça Nova són falsos.

La documentació escrita i arqueològica ens permet afirmar que l’inici de l’aqüeducte de Barcino era a la mateixa mina de Montcada que dóna origen al Rec Comtal (s. X), on segurament hi va haver una presa o una resclosa on s'acumulava l'aigua, i després seguia en gran part subterrani per permetre regular la inclinació del recorregut i afavorir la millor conservació de l'aigua (*).

En aquest tram inicial, la dada documental més antiga és de l’any 987. En un document testamentari del Cartulari de Sant Cugat, a l’hora de descriure la localització d’uns terrenys donats al monestir, es diu: “ipsa Aquaria antiqua vel in via”, la qual cosa permet situar aquesta primera referència a l'àrea del turó de Sant Joan, concretament al torrent de Tapioles (en el barri de Can Sant Joan), que marca el límit territorial entre Montcada i Barcelona. La via esmentada ressegueix el traçat de l'aqüeducte i s’identifica amb l’strada francigena o via Francisca, un ramal de la via Augusta que unia el Vallès amb el pla de Barcelona pel coll de Finestrelles (Trinitat Vella) i arribava a Barcino pels carrers Carders, Corders, Bòria i Baixada de la Llibreteria (Cardo).

Però la primera evidència arqueològica és un tram documentat al carrer Fernando Pessoa 6-16 (Sant Andreu de Palomar), on s’ha localitzat una canalització (2) d'opus signinum que cobreix una distància de 108 m (96 m en continuïtat). En aquest mateix jaciment s’han identificat restes del Rec Comtal i del molí de Sant Andreu (3).

Restes de l'aqüeducte i camí romà, i del Rec Comtal
(Daniel Giner, 2004)

Tret de Barcino i del burg de la Vilanova dels Arcs (un dels primers ravals fora muralles, nascut enfront de la plaça Nova), aquesta de Coronel Monasterio és l’única evidència de què disposem lluny de Barcino, i cal recórrer a la documentació escrita i historiogràfica per localitzar antigues restes que ens permetin reconstruir el recorregut de l’aqüeducte.

A Sant Martí de Provençals, Jeroni Pujades, a la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya (1609)  documenta un tram d'aqüeducte a prop del Molí del Clot. Més endavant, prop de la frontera de Sant Martí de Provençals amb Barcelona, Pere Miquel Carbonell, a Choniques d’Espanya (1547) i Jeroni Pujades, a la Coronica esmentada, parlen de l'existència de restes entre el camí de Sant Adrià i el d'Horta. Isidoro Bosarte, a Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona (Madrid: Antonio de Sancha, 1786, p. 20) també afirma l’existència de restes de l’aqüeducte en aquesta àrea a finals del segle XVIII. I un altre document citat per Marc Mayer i Isabel Rodà (4) parla de la presència d’uns arcs de l’aqüeducte prop del Coll de la Celada, petita elevació de terreny entre els esmentats camins de Sant Adrià i el d'Horta.

Comparació dels traçats de l'aqüeducte romà i el
Rec Comtal, amb les restes arqueològiques i els
punts documentats (Dibuix: Héctor Orengo [2])

Ja no hi ha cap més referència documental fins arribar a Ciutat Vella. A l’alçada d’on a l’Edat Mitjana hi va haver el Portal Nou, l’aqüeducte passava entre l’actual carrer Trafalgar i el monestir de Sant Pere de les Puel·les (ara només església), per sobre del carrer Alt de Sant Pere, per dirigir-se cap a la plaça Nova. Fins a principis del segle XIX, en aquest punt a tocar de Sant Pere hi va haver, probablement, unes restes de l’aqüeducte (5), que coincidirien amb el traçat de l'actual passatge de Sant Benet, com es pot observar en el plànol. Quan es facin obres en el solar existent entre Sant Benet i el carrer del Rec Comtal hi podria haver alguna sorpresa.

Tram de l'aqüeducte romà al costat del monestir de Sant Pere de les Puel·les (69)
(Fragment del Plano de la Ciudad y del Puerto de Barcelona, 1806. ICC RM 19425)

Des de la zona del Portal Nou, per on el Rec Comtal també entrava a la ciutat, l'aqüeducte romà menava cap al costat oriental de Sant Pere de les Puelles –per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, com hem dit, en una zona que s’ompliria d’hortes durant l’Edat Mitjana, regades per un ramal del Rec–, fins les proximitats del convent de Sant Francesc de Paula (on ara hi ha el Palau de la Música), lloc on hi havia l’Hort d’en Favà. El traçat continuava girant en direcció a mar pel carrer dels Arcs de Jonqueres i la Riera de Sant Joan (desapareguts a l’obrir-se la Via Laietana), on hi havia el Palau Comtal Menor o de Valldaura i on al segle XIV s’hi va obrir el carrer Comtal.

Restes arqueològiques i punts documentats dins de
Barcelona (Dibuix: Héctor Orengo [2])

L’aqüeducte seguia per l’actual carrer de les Magdalenes, on a l’alçada del carrer de Montsió Carbonell (5) i Pujades (6) esmenten la Volta de l'Heura (nom que fa referència un dels arcs romans), davant del convent de les Magdalenes, que ocupava l’espai on ara hi ha la Comandància de Policia. Per veure més informació sobre l'Arc de Jonqueres i la Volta de l'Heura, aneu aquí.

Pilar de l'aqüeducte del carrer Magdalenes 25
(© Enric H. March)

Sense deixar el carrer de les Magdalenes, durant les obres del número 25 s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. A partir d'aquest punt resulta més fàcil reconstruir el recorregut perquè a la plaça Vuit de Març s’hi conserven íntegres quatre arcades de l'aqüeducte romà, els seus pilars i també la canalització que aquestes sustenten amb l'specus per on lliscava l'aigua. El conjunt va quedar al descobert quan es va enderrocar la casa del carrer Duran i Bas que ha deixat la plaça actual (veure més informació a la Carta arqueològica).

Els quatre arcs de la plaça del Vuit de Març

Abans d'abandonar aquesta zona, però, cal esmentar que en el subsòl de la casa del carrer Ripoll 25 (on són abundants les restes arqueològiques que van des de l'època alt medieval fins el segle XIX) es conserva una estructura de combustió de planta circular que, a manca de l’estudi final, es podria datar entre els segles XIII i XIV. En aquest mateix sector, en un dels angles (a la fotografia, a l'esquerra del jaló), es conserva un pilar del tram de l'aqüeducte més proper al Besòs (en oposició a la derivació que passava pel carrer dels Arcs). L'estructura està força malmesa a causa de l’aprofitament d’aquest espai al llarg dels segles; en la seva aparença actual, s’hi recolzen diversos murs i el mateix pilar que va ser escapçat verticalment amb la finalitat de guanyar espai a l’interior de l’edifici (7).

Pilar de l’aqüeducte romà (l'angle de l'esquerre; el jaló és just enmig),
en el subsòl excavat a Ripoll 25, (Foto: J. Sans)

Tot seguit, en línia recta, el recorregut de l'aqüeducte pel carrer de Capellans també està documentat per Pere Miquel Carbonell (1547),  Iorba (1589) (8), Jeroni Pujades (1609) i Isidoro Bosarte (1786) (9). Aquest tram es va mantenir com a mínim fins a principis del segle XIX perquè Juan Agustín Ceán Bermúdez (1832) (10) ens parla dels fragments d'un aqüeducte a l'entrada del carrer. L’arquitecte Francesc Cardoner (11) també esmenta l'existència d'aquestes arcades, o d’unes de similars, a l'interior de l'edifici que va ser enderrocat per construir-hi el Col·legi d'Arquitectes, a la plaça Nova, entre els anys 1958 i 1962. Van desaparèixer amb l’enderroc del vell edifici, com ho confirma Fernández Casado a Acueductos romanos en España (Madrid, 1972). El carrer dels Arcs, que condueix a l'antiga plaça de Santa Anna, avui part baixa del carrer del Portal de l'Àngel, també fa referència a les arcades de l'aqüeducte i del pont de la Moranta perquè el seu traçat va seguir-les restes, igual que en el cas del carrer de Capellans.

Tot i així, si ens fixem en els murs interiors de les botigues del carrer de Capellans, per sobre del Col·legi d’Arquitectes (una d’elles el magatzem d’El Palacio del Juguete), veurem que segueixen l’orientació de l’aqüeducte cap els arcs de la plaça Vuit de Març, la qual cosa vol dir que les cases van ser construïdes en la direcció que imposava l’aqüeducte. És fàcil, doncs, que dins d’aquestes cases o en el subsòl encara hi hagi restes materials de la construcció romana.

En aquest punt les restes arqueològiques situades en el subsòl de la plaça Nova documenten la presència de dues conduccions paral·leles: les restes de cinc pilars que correspondrien a dos aqüeductes que entren a Barcino al costat de la Porta Praetoria, al carrer del Bisbe, introduint-se dins de la Casa de l’Ardiaca, dins de la qual es poden veure les dues seccions d’entrada.

Detall dels dos trams de l'aqüeducte dins la Casa de l'Ardiaca
(Núria Miró, 2010)

La documentació existent i les restes arqueològiques han fet pensar que existien dos aqüeductes romans, un procedent de Montcada i un altre de Collserola. Però els darrers estudis efectuats afirmen que en realitat es tracta d’un desdoblament de l’aqüeducte de Montcada, construït probablement per reduir la velocitat del cabal d’aigua. Són diverses les raons per rebutjar l’existència d’un segon aqüeducte. Una, la dificultat tècnica de l’obra degut a l’excessiva inclinació del terreny; una altra, de tipus geoquímic: les aigües de Collserola aporten carbonats que deixen concrecions en els conductes, evidència que no ha estat constatada en cap de les dues conduccions que entren a la ciutat. La documentació que parla de l’existència d’arcs (el nom del carrer dels Arcs ho confirma toponímicament) és tota ella posterior a la canalització que es van fer en època medieval i és fàcil que facin referència a aquesta i no a una de romana. Malgrat tot, no es pot negar rotundament que no existís algun sistema d’aportació d’aigua d’origen romà des del Collserola (12).

Arribats aquí és quan cal dir (si algú encara no ho sap) que els arcs i els dos pilars de la Casa de l’Ardiaca són una reconstrucció hipotètica feta el 1958, segons un projecte de J. de C. Serra-Ràfols i Adolf Florensa. La clau de l’arc de l’aqüeducte original va ser posat parcialment al descobert l’any 1954. A l’exterior es van documentar part de les dues branques de l’aqüeducte. El primer, amb una amplada d’1’65 m, bastit amb aparell petit, se situava sota la fornícula amb la imatge de Sant Roc; i el segon, a 45 cm del primer, presenta una amplada de 1,80 m amb la mateixa factura (13).

Ja dins de muralles es produïa la distribució de l’aigua per a diversos usos: domèstic, industrial, termes, neteja... Les restes són totes arqueològiques i requereixen un estudi especialitzat degut a la complexitat de la xarxa, i no és l’objectiu d’aquesta guia de vestigis de l’aqüeducte romà. Deixem un plànol amb les restes i les dades conegudes per poder-les situar sobre el terreny.

Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)

De tota manera, acabarem amb una referència documental de Pere Miquel Carbonell, que és més llegendària que històrica, però que no s’allunya gaire de la realitat. Un dels dos castellum aquae que podem veure en el plànol, el principal, estaria situat en el Decumanus, a la falda del Mons Tàber, molt a prop del temple d’August, del qual se’n conserven quatre columnes en el carrer del Paradís. Carbonell, quan a les Chroniques d’Espanya parla de l’aqüeducte, cita el temple i el carrer del Paradís i especula sobre l’existència d’un verger regat per les aigües que vénen de l’aqüeducte, i que hauria donat el topònim. Diu:

“Altres creen que fos un bell hort o verger const[r]uït sobre columnes riques en lo alt de la ciutat, e servís per als presidents e prínceps de aquella ciutat. Y per ço pres lo nom de Paradís, per la amenitat e glòria del verger e gran miranda; regant dit verger un gran conduyt de aygua, lo qual, sobrealçat de terra ab archs e voltes, venia del riu de Bétulo –que's diu Besòs– fins a dit verger; les antigalles e fonament del qual se troben en molts lochs, specialment entre lo cam que va a Horta e l'altre que va a Sanct Adrià e en ciutat, en lo carrer apellat la Volta de la Eura en l'altre apellat Malcuynat, e en les torres sobre lo portal de la plassa Nova, que són hui de l'ardiaconat. E així, que arribava dit conduyt sobre dit verger e a altres diversos lochs de la dita ciutat, per lo qual conduyt la dita ciutat restava abundada de aygües, ultra los bons e molts pous que naturalment tenia e té huy en dia.” (14)

En aquest mateix sentit, Amades, quan descriu el carrer del Paradís diu que en aquest indret hi havia “uns jardins tan gemmats i rics en tota mena de flors que foren qualificats de Paradís” (15); i continua escrivint:

“Hom diu també que aquests jardins no eren a peu pla sinó dalt d’una mena de terrat sostingut per unes columnes, de les quals encara se’n conserven tres [la quarta va ser trobada més tard] dintre del casal del Centre Excursionista de Catalunya. Diuen també que per tal de regar degudament aquesta mena d’hort i jardí va ser construït l’aqüeducte romà que dóna el nom al carrer dels Arcs al lloc on passava el conducte.” (16)
Les paraules de Pere Miquel Carbonell, que després recull Amades en forma de llegenda, van ser contestades per José Mariano de Cabanes a Memoria sobre el templo de Hércules y de sus seis colunas existentes en el dia en esta ciudad de Barcelona (1838):

"D. Isidro Bosarte, muy aficionado á las antigüedades y gran conocedor de las bellas artes, en la disertacion sobre los monumentos antiguos de esta ciudad, que dirigió á la Sociedad patriotica de Baeza, en el reino de Jaen, impresa en 1786, sin apartarse de la opinion de los tres sobredichos, de que las mencionadas seis colunas hubiesen servido de pórtico de algun templo, dice: "que tal vez esta obra en la Barcelona romana seria la Decoracon urbana ó civil del aqueducto, que traia el agua de la montaña de Colcerola á esta ciudad; pero con protesta de abrazar la verdad, siempre que aparezca por nuevas é indudables señales". Esta nueva opinion de D. Isidro Bosarte, que él distó mucho de dar como cierta, es sin embargo posible, y muy distinta de la otra, que refiere Pedro Miguel Carbonell, de que habia quienes creian que fuese un huerto ó vergel y miranda, construido sobre las colunas, que se regaba de las aquas de Besós. Esto que refiere Pedro Miguel Carbonell se halla destituido de toda posibilidad, porque el conducto que pasaba, tanto entre los caminos de Horta y S. Adrián, como por las calles de la Volta de la Eura y del Malcuñat, que en el dia, esta se llama dels Capellans, y por las torres sobre la puerta de Plaza Nueva, hubiera traido el agua al pie de dichas colunas, pero no sobre ellas, pues tiene la elevación de 10 pies 8 pulgadas 1 línea, el basamento; 32 pies 1 pulgada, las colunas con base y capitel: y tendria 4 pies 6 pulgadas, la parte de friso y cornisa que falta; que junto es 50 pies 3 pulgadas 1 linea." (17)

Amb aquests textos és bo fer acabar la passejada perquè no hi ha millor final per guarnir el relat històric d’un monument que no hi és que allò que ens hem imaginat (Amades sabia que les columnes eren del temple d’August). I imaginar el Paradís dins de la Barcelona romana és gairebé un final feliç.

Però... també podem acabar malament. Ja que parlem del temple d’August i de les columnes que es conserven al carrer del Paradís potser caldria explicar que el 1835 es va trobar una filera de columnes del temple en enderrocar les cases d’aquest carrer, a la cantonada amb Llibreteria. Es van enderrocar, però l’arquitecte Antoni Cellés en va fer un dibuix per encàrrec de la Junta de Comerç (18).

Les columnes del temple d'August dibuixades per Antoni Cellés
abans d'enderrocar les del carrer Llibreteria l'any 1835

Tenim el costum de plorar per les destrosses urbanístiques del segle XX, però al XIX van ser tan grans o més. Barcelona s'ofegava dins les muralles per la prohibició d'enderrocar-les i buscava espai allà on fos sense gaire consciència de què es destruïa. De fet, això de la consciència és molt modern i porta més maldecaps que alegries. I si no, que li preguntin als psicoanalistes.

*

Notes:

(*) Aquest apunt ha seguit el guió argumental de l’article "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", publicat per Carme Miró i Héctor Orengo, en els Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis (2010, núm. 6, p. 108-133).

(1) “Barón (Marcucio), albacea testamentario de Seniofredo, hace donación a San Cugat de tres alodios sitos en Arafial, junto al rio Major, y en Tapioles”, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, foli 344, doc. 981 [en línia] .

(2) Miró Alaix, C. "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

(3) Per a la localització del jaciment, veure Carta Arqueològica de Barcelona, [en línia] (055/04 034/03) <http://cartaarqueologica.bcn.cat/351>.

(4) Mayer, Marc; Rodà, Isabel. “El abastecimiento de aguas en la Barcelona romana. Reconstrucción de su trazado”, dins Segovia y la arqueología romana, actas del Symposium de Arqueología romana, Segovia, 1974, p. 265-277.

(5) Carbonell, Pere Miquel. Chroniques d’Espanya. Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4.

(6) Pujades, Jeroni. Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya. Barcelona, 1609, p. 85.

(7)  Pujades i Cavalleria, Josep. "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (2007)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 04, MUHBA, Barcelona (2008), p. 179-211.

(8) Bosarte, Isidoro. Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura y arquitectura que se hallan en la ciudad de Barcelona. Madrid: Antonio de Sancha, 1786, p. 20.

(9) Iorba, D. H. Descripcion de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. Barcelona, 1589.

(10) Ceán Bermúdez, Juan Agustín. Sumario de las Antigüedades romanas que hay en España, en especial las pertenecientes a las Bellas Artes. Madrid, 1832.

(11) Aquesta informació consta exclusivament en una nota manuscrita a l’arxiu personal de l’arquitecte Francesc Cardoner, dipositat al Centre de Documentació del MUHBA.

(12) Per veure quina és la documentació existent sobre el suposat aqüeducte de Collserola i la discussió sobre la qüestió, veieu l’apartat "L’aqüeducte de Collserola" a Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", dins Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, núm. 6 (2010), p. 121-124.

(13) Més informació del treball arqueològic a la Carta Arqueològica de Barcelona [en línia] (003/1958-64) <http://cartaarqueologica.bcn.cat/1604>.

(14) Carbonell, Pere Miquel. Chroniques d’Espanya. Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4v.

(15) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 693.

(16) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 693.

(17) Cabanes, José Mariano. Memoria sobre el templo de Hércules y de sus seis colunas existentes en el dia en esta ciudad de Barcelona. Barcelona: Imprenta de la Viuda é hijos de D. Antonio Brusi, 1838. [Informació facilita per & Piscolabis librorum].

(18) Amades, Joan. Històries i llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1984, vol. I, p. 696. També podeu trobar més informació a Cortijo, Dani. “Les columnes del Temple d’August”. Altres Barcelones [bloc] <http://altresbarcelones.blogspot.com.es/2009/01/les-columnes-del-temple-daugust.html>.

Antoni Cellés va escriure un manuscrit sobre el temple d'August: Memoria sobre el colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona [inèdit]. Barcelona, 31 d'octubre de 1835.  Biblioteca de Catalunya, sig. Ms. 2497, del qual se'n pot consultar una reproducció digital a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes .

*

Bibliografia

Blasco, M. [et al.]. L'Avinguda de la Catedral: de l'ager de la colònia Barcino a la Vilanova dels Arcs. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1992.

Fernández Casado, C. Acueductos romanos en España. Madrid, 1972.

Giner Iranzo, Daniel. "Plaça del Vuit de març; carrer dels Capellans; Plaça d'Isidre Nonell", dins Anuario de Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2010, Barcelona, 2011, p. 83.

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l’aigua a Barcelona: de la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: MUHBA – Ajuntament de Barcelona, 2011.

March, Enric H. El Rec Comtal [bloc] <http://el-rec-comtal.blogspot.com>.

Miró, C.; Rovira, C.; Blasco, M. "Intervenció a l'avinguda de la Catedral", dins Tribuna d'Arqueologia 1989-1990. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 153-156.

Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", dins Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, núm. 6 (2010), p. 108-133.

Miró i Alaix, Carme; Orengo Romeu, Héctor. "La topografía de l'aigua a la ciutat antiga", dins La revolución del agua en Barcelona: de la ciudad preindustrial a la metrópoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Institut de Cultura, 2011, p. 14-20.

Vídeos en 3D de la reconstrucció de l'aqüeducte romà, a partir dels treballs efectuats a la plaça Vuit de Març i en el carrer Ripoll 25, realitzat per al capítol "Ripoll 25" del programa Sota terra, de TV3. Quan es va fer la reconstrucció encara es creia en l'existència dels dos aqüeductes.

13 comentaris :

  1. "D. Isidro Bosarte, muy aficionado á las antigüedades y gran conocedor de las bellas artes, en la disertacion sobre los monumentos antiguos de esta ciudad, que dirigió á la Sociedad patriotica de Baeza, en el reino de Jaen, impresa en 1786, sin apartarse de la opinion de los tres sobredichos, de que las mencionadas seis colunas hubiesen servido de pórtico de algun templo, dice: "que tal vez esta obra en la Barcelona romana seria la Decoracon urbana ó civil del aqueducto, que traia el agua de la montaña de Colcerola á esta ciudad; pero con protesta de abrazar la verdad, siempre que aparezca por nuevas é indudables señales". Esta nueva opinion de D. Isidro Bosarte, que él distó mucho de dar como cierta, es sin embargo posible, y muy distinta de la otra, que refiere Pedro Miquel Carbonell, de que habia quienes creian que fuese un huerto ó vergel y miranda, construido sobre las colunas, que se regaba de las aquas de Besós. Esto que refiere Pedro Miguel Carbonell se halla destituido de toda posibilidad, porque el conducto que pasaba, tanto entre los caminos de Horta y S. Adrián, como por las calles de la Volta de la Eura y del Malcuñat, que en el dia, esta se llama dels Capellans, y por las torres sobre la puerta de Plaza Nueva, hubiera traido el agua al pie de dichas colunas, pero no sobre ellas, pues tiene la elevación de 10 pies 8 pulgadas 1 línea, el basamento; 32 pies 1 pulgada, las colunas con base y capitel: y tendria 4 pies 6 pulgadas, la parte de friso y cornisa que falta; que junto es 50 pies 3 pulgadas 1 linea."

    CABANES, DON JOSÉ MARIANO DE. Memoria sobre el templo de Hércules y de sus seis colunas existentes en el dia en esta ciudad de Barcelona. Barcelona, Imprenta de la Viuda é hijos de D. Antonio Brusi, 1838.

    Ja veus que aquestes preocupacions aquàtiques i de per on arribaven a Barcelona com molt bé ja dius són molt antigues...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina gran aportació la teva, Galderich. Ho incorporaré a l'apunt. No sabràs per què parla de sis columnes?

      Quan et vagi bé m'hauràs de deixar aquest llibre.

      Elimina
    2. Quan quedem per visitar en Mironet du Bois te'l porto però recorda-m'ho! ;-)

      Elimina
  2. La sacralització conservacionista és relativament moderna, crec que s'ha de conservar el que es pugui i calgui però que sempre s'ha de prioritzar el present i les seves necessitats que, per altra banda, és el que s'ha acostumat a fer fins fa quatre dies. A més, decidir què s'ha de conservar i què no no resulta fàcil, hi ha opinions, tendències, modes i fins i tot 'política' pel mig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens raó, Júlia, però hi ha coses que sap greu (em refereixo a les columnes del temple d'August). I sap més greu quan la necessitat és qüestionable (Via Laietana) o respon a interessos especulatius (immobiliàries).

      Elimina
  3. Una gran entrada. No sabia que els arcs que es veuen eren reconstrucció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Alyebard, per fer bonic i com a reclam. El més espectacular són els arcs de la plaça 8 de març.

      Elimina
  4. Des de la capital, vull dir la segona Roma, ja que hi som, contemplo les elucubracions i informacions dels savis de Barcino, i constato que les aigües baixen com volen (ai, que em surten massa metàfores).
    Bona setmana lluminosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De la colònia barcinonensis, feta urbs a cop de pedaços, no se'n pot esperar res més: les aigües s'escolen allà on troben una esquerda, i d'esquerdes n'és plena.

      Bona setmana també per a tu, Olga. I benvinguda a aquest bloc.

      Elimina
  5. La veritat es que avui en dia, amb lo que resta, costa bastant de fer-se una idea de l'aspecte que deuria tindre tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier. Si tinguéssim al menys un gravat... Ara, segur que era un aqüeducte imponent si travessava tot el pla fins Montcada!

      Elimina
  6. Quant van fer les obres del parquing a l'avinguda Catedral és podien veure dos o tres pilars en firecció al carrer de Capellans.És veu que no tenien interés per què ho van arrasar tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Lluís. Quan parlo de la plaça Nova esmento els cinc pilars que van ser trobats i que corresponen a la bifurcació de l'aqüeducte a l'entrar per la Porta Praetoria, per l'actual Casa de l'Ardiaca.

      Elimina