Atraccions Caspolino, de Gràcia al Paral·lel

Les atraccions Caspolino de la plaça Gal·la Placídia (1951)

Article publicat en el número 16

de la revista Paral·lel Oh!

El 6 de febrer de l’any 2005 Encarnación Moreno van tancar les petites atraccions El Caspolino de la plaça Gal·la Placídia. Encarnación era neta d’Anunciación Barrachina (nascuda a Casp el 1886), la matriarca d’una antiga família de firaires que va iniciar la seva activitat l’any 1905, primer amb una tómbola, després amb uns gronxadors amb barques, uns caballitos manuals i al final uns d’elèctrics.

Els anys 20 va decidir abandonar el seu Casp natal (caspolino és el gentilici d’aquesta ciutat aragonesa) i la vida itinerant, i es va instal·lar a Gràcia, acompanyada del seu marit, Marcos Orús. Inicialment ho va fer en el centre de la plaça Gal·la Placídia, al costat de l’estació dels ferrocarrils, que en aquella època circulaven per la superfície, amb els gronxadors amb barques, als quals després afegí els caballitos.

L’any 1942 es construeix l’edifici on les atraccions van estar fins el tancament, i allà hi va instal·lar els caballitos i uns autos de xoc comprats a París, que van ser els primers elèctrics de tot l’estat. Aquests autos de xoc van ser la primera atracció que va rebre el nom de Caspolino, que després s’estendria al conjunt de les atraccions.

Joan Vidal ens explica que durant els anys 50-60 els motors dels autos de xoc els portaven a reparar al taller Graciliano González que estava instal·lat a les Cases Baixes del carrer del Clot. El Joan tenia molta amistat amb els propietaris del taller, que li regalaven fitxes que ell feia servir en els autos de xoc que s'instal·laven a l'avinguda de la Meridiana durant la festa major del Clot.

Quan la senyora Anunciación Barrachina es va jubilar es va fer càrrec de la fira la seva filla, María Orús, mare de l’Encarnación Moreno que ha donat per finalitzada aquesta nissaga de tres generacions de dones firaires i emprenedores perquè ella sola no es podia fer càrrec del negoci. La quarta dona, Encarna Lupotto, filla d’Encarnación i de Francisco Lupotto (també de família de firaires, mort el 2003), és mestra i no tenia cap intenció de continuar amb el negoci familiar, mentre que els quatre fills es dediquen pel seu compte a les fires itinerants. Del vell Caspolino sobreviu un cavallet en una escola bressol del barri.


El Caspolino del Paral·lel

I què se’n va fer dels gronxadors amb barques que hi havia a la plaça i que no van anar a parar al nou edifici? Doncs la primitiva atracció va ser destinada a les instal·lacions que El Caspolino (1942-1973) tenia al Paral·lel, davant de les atraccions Apolo. Ens en dóna testimoni la Mercè Leontopodio, que havia estat alumne de l’escola Collaso i Gil:

“Recordo les atraccions Apolo i també la pista de patinatge, on acostumava a anar a patinar algun diumenge amb els meus patins de rodes de fusta, que podies anar estenent segons et creixia el peu. Aquesta pista de patinatge estava ubicada just a sobre de l’edifici de l’Apolo, que estava al Paral·lel fent cantonada amb el carrers Conde del Asalto, ara Nou de la Rambla, i Vila i Vilà.
A l'altre costat de la vorera del Paral·lel, al carrer Abat Safont cantonada amb el carrer de les Tàpies, on hi havia l'inici d'un troleibús que agafava el corrent elèctric d'uns cables de dalt, i just davant del teatre Español (després cinema, discoteca Estudio 54 i ara teatre Artèria), hi havia les atraccions Caspolino, amb uns autos de xoc i unes barques de dues places. L’encarregat primer donava una empenta a la barca i es tractava d'anar dempeus agafat a les barres laterals i fer impuls fins arribar a una lona que hi havia al sostre. Us asseguro que sempre hi pujava sola i pesava quinze grams perquè era una nena de poca edat molt prima, però tenia molta empenta i sempre tocava la lona. Hi havia un temps limitat per gaudir-ne, fins que l'encarregat et deia que havies de parar, perquè el temps ja s'havia exhaurit. Però jo mai parava i ell m’havia d'anar aturant amb uns frens que hi havia sota les barques. Sempre em renyava perquè jo, com cria que era, volia seguir gronxant-me.
Al costat hi havia una altra barca, però aquesta era més gran i tenia capacitat per a més persones i no calia fer cap esforç físic perquè pugés; el mecanisme el gestionava l'encarregat. Les noies, quan arribaven a dalt feien crits i estava prohibit aixecar-se perquè deien que hi havia perill de caure. Jo també hi havia pujat, però era avorrit, no havies de fer l'esforç com a les altres, a les quals tant si hi pujava sola com acompanyada tocar el sostre era per a mi un repte.
Al costat d'aquestes atraccions, que sempre estaven fixes com les de l’Apolo, hi ha el col·legi Collaso i Gil, la meva escola, que té la porta principal pel carrer Sant Pau; però a les aules que donaven al carrer Abat Safont recordo, en el silenci de la classe, el so de la sirena que anunciava la posada en marxa dels autos de xoc i la música que sonava en aquella època com si tinguéssim un fil musical, que no era el millor per concentrar-se en l’estudi. També hi havia algun altre tipus d'atracció però no ho recordo. Per a mi les barques eren el més xulo!”

Situades en el números 2-4 del carrer Abat Safont, paret per paret amb l’escola Collaso i Gil i fent cantonada amb el carrer de les Tàpies, són les atraccions oblidades de Barcelona. Més enllà del record dels veïns, ningú en parla, ni diaris, ni revistes ni llibres. En Ròmul Brotons, per exemple, no en diu res en el recent Parcs d’atraccions de Barcelona: des de 1853 fins l’actualitat (Albertí Editor, 2011), tot i que parla del Caspolino de Gràcia, que sí que va merèixer força atenció quan va tancar (1). Només algunes excepcions puntuals com La Barcelona calenta, on l’Elisabet Parra ens diu que “les Atracciones Apolo [...] i les Atracciones Caspolino [...] eren igualment llocs en els quals habitualment s’hi congregaven xaperos” (2). A la revista Destino, Micer Borra (pseudònim?) es qüestiona, l’any 1944, que existeixi el Barri Xino canalla i esmenta les atraccions Caspolino (3) com a exemple de lloc inofensiu: la intenció és, clarament, negar el vici i la misèria a la Barcelona de postguerra. I Ángel Zúñiga, a Barcelona i la noche, en parla de passada:

"Si volvemos al Paralelo, bajando de la montaña por la calle del Conde del Asalto, nos encontraremos con el punto neurálgico del barrio. Lo que resta de aquella picaresca de antaño se reúne todavía en la pequeña plaza que se forma en el cruce del Paralelo con la calle Nueva, entre el Español, el cine Arnau, la cascabelera boîte de Benito, un minúsculo parque de atracciones, dos o tres bares –el Arnau, El Retiro, el kiosko Gayarre-, en donde se bebe y se vive, y dos misteriosos subterráneos que comen y devuelven la gente que engullen a todas las horas del día. Como fondo, vemos el más bello decorado ciudadano. Las chimeneas de la fábrica de gas por la que la luna juega al escondite en sus noches de salida. Este espacio está lleno de vitalidad, de bullicio, de follón [...].Los que están en el ajo le llaman a este ágora de mangantes 'El Peñón'" (4).

Els autos de xoc del Caspolino del Paral·lel (ca. 1957)

Foto cedida per Miquel F. Pacha

L’espai, molt més petit que el de les atraccions Apolo i més modest, estava ocupat pels esmentats gronxadors de les barques, uns caballitos, els autos de xoc, que s’anomenaven “Autopista”, una zona a cobert amb futbolins i billars, i diverses màquines recreatives, com la que amb un braç mecànic havies de pescar una de les joguines que oferia i que encara podem veure en algunes fires de festa de major. Jaume Marco Cerdà també recorda l'atracció dels ocellets de la bona sort en la qual els animalets ensinistrats triaven un sobre a l'atzar de dins d'una caixa, i dins del qual hi podies llegir el teu "futur". Aquesta modesta atracció, mig circense, era força popular i també la podies trobar al carrer de la Portaferrissa amb la Rambla (Los pajaritos sabios), a la plaça Garriga i Bachs davant del carrer del Bisbe o al Portal de la Pau (Las pajaritas quirománticas), a tocar del monument a Colom.

Los pajaritos sabios de la Rambla, el 1980

Foto: Jordi Reinosa Valero

En una juke-box hi sonaven les cançons de moda, com ens explica un veí que recorda els anys infantils, com abans ha fet la Mercè, i el testimoni del qual ens serveix per treure’ns el mal gust de boca de la mirada i l’ús dels adults (el meu pare, que no tenia manies a l’hora d’ensenyar-me els baixos fons barcelonins, m’havia dut diverses vegades a l’Autogruta de les atraccions Apolo, però sempre defugia El Caspolino):

“Del Caspolino recordo els caballitos, així els deia jo quan era un nen, i recordo una gramola grandiosa que funcionava amb monedes. Les cançons que més sonaven en aquell temps eren “Cerezo rosa” [1955] i el “Mambo n º 8” [1960], de Pérez Prado. Des de la meva classe de l'escola Collaso i Gil, en la qual va exercir de mestre el que va ser director de cinema, José Antonio de la Loma, solíem escoltar la música quan posaven els discos i sobretot la sirena dels caballitos.
Davant del col·legi, al carrer de Sant Pau, hi havia també un bar anomenat Pay Pay, amb una barra molt llarga que quedava al descobert a la mateixa vorera d'aquest carrer; i al costat mateix de aquest bar en un primer pis, hi havia un taller on pintaven cartells molt grans de pel·lícules de cinema. Quan acabaven un d'aquests cartells els solien deixar perquè s'assequessin en un balcó molt gran d’aquest pis, i tot el que passava per carrer podia veure'ls.
A sota d'aquest taller hi havia una papereria on solíem comprar els plomins per escriure a tinta negra i també en tinta de colors, a més de llibretes, llapis, gomes d'esborrar i alguna caixa de llapis de colors Alpino, que era més barata. I en aquesta mateixa vorera, davant d'aquests comerços i del col·legi, hi havia dues petites casetes de fusta, on nosaltres, els petits, solíem comprar, en una d’elles, les llaminadures d’aquella època: xiclets, pega dolça, caramels, confits, anissos, trossos de regalèssia, pipes, tramussos, xufles...; i a l'altra caseta, on venien diaris, revistes i novel·les, hi compràvem els tebeos. Per a nosaltres, tot això era una delícia!”

A l'esquerre de l'Arnau es veuen la teulada

i els cavallets del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, 1954

Els caballitos del Caspolino del Paral·lel

Francesc Català-Roca, anys 50

Però cap dels testimonis esmentats recorda què hi havia dins de la pista del futbolins. Ens refresca la memòria en Toni Clapès, que hi havia anat amb el seu germà gran:

"Aquesta pista no havia estat d'autos de xoc, com algú pensa, sinó de barques de xoc, per això hi ha tan de desnivell i hi caben els futbolins a dins. Era una piscina. Les barques de dos passatgers amb el seu trole al darrere igual que un auto de xoc prenien el corrent del sostre. La proa era com si fos un canot antic que es guiava amb un volant. Tot al voltant de la barca era un neumàtic i els cops mai eren tan violents . No podies baixar al mig de la pista (era d'aigua!); sempre havies d'arrambar-te a una banda i un empleat agafava una corda de la barqueta mentre baixaves."

Ens diu el Toni que a les barques de xoc no hi pujava gaire gent perquè els feia por caure a l'aigua quan el més perillós era anar muntat en un vehicle aquàtic connectat al corrent elèctric. No sabem quan es va eliminar aquesta atracció, però va ser entre 1956, el darrer any que la va veure el Toni, i 1964, com veurem després.

Futbolins i billars instal·lats dins l'antiga piscina

de les barques de xoc del Caspolino del Paral·lel

Fotograma del documental El alegre paralelo,

d'Enric Ripoll Freixes (1964)

En aquest mateix indret hi va haver els anys 20 el dancing Martinica, i des del 1932 fins que va acabar la Guerra Civil el dancing El Tropezón, una sala de ball de taxi-girls, noies amb qui es podia ballar pagant una tarifa establerta. Després de la guerra El Caspolino va estar en funcionament fins al 1973, i més tard s’hi va construir un pàrquing. De tan oblidades, ha estat impossible trobar fotografies, excepte en una panoràmica de l’Arnau en que es distingeixen mínimament els gronxadors en un racó.

El Caspolino al carrer Abat Safont amb el de les Tàpies

Fotograma de la pel·lícula Totò d'Aràbia (1964),

de José Antonio de la Loma

Però com ja havia passat amb les atraccions Apolo, de les quals en surten escenes a les pel·lícules El fugitivo de Amberes, Apartado de correos 1001, Camino cortado o Mi adorado Juan, la sorpresa ha estat descobrir a la pel·lícula Totò d’Arabia (1964), de José Antonio de la Loma, que 10’ del metratge estan filmats a Barcelona (del minut 23’ al 33’) i hi surt El Caspolino, com podeu veure a l’enllaç a la pel·lícula (on gaudireu del José Luis López Vázquez parlant en italià) o a les fotos que acompanyen l’apunt.

Aquell mateix José Antonio de la Loma (1924-2004) que havia fet magisteri i Filosofia i Lletres, i que havia estat sis anys fent de professor a l’escola Collaso i Gil compartint diàriament espai amb El Caspolino del Paral·lel, ens ha deixat un dels pocs testimonis gràfics d’aquelles petites atraccions en el context de Barcelona, però que van marcar profundament els seus veïns en aquells anys en què amb unes xufles, un tebeo i un programa doble en el cinema del barri omplies tota la teva existència.

De la Loma també fa sortir el Caspolino a la novel·la Sin la sonrisa de Dios (1951), de la qual se'n va fer una pel·lícula l'any 1955, dirigida per Julio Salvador amb guió del mateix De la Loma. Parlant del protagonista, Piquín, el narrador diu:

"Su diversión preferida eran los coches eléctricos; no los de las Atracciones Apolo, muy anticuados y lentos, sino otros que havían instalado en la esquina del Teatro Español, casi al principio de la calle de las Tapias y cuyos faros se iluminaban como los coches de verdad. Eran más rápidos y los choques, aunque más violentos, menos peligrosos por los suaves amortiguadores que llevaban. ¡Qué divertido chocar contra los demás, sobre todo si se les cogía desprevenidos!"

També surten imatges del Caspolino en el curt El alegre Paralelo (1964), dirigida i produïda per Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon. Del minut 4'22 fins el 5'17, surten els caballitos, joves escoltant música davant de la juke-box i la sala de billars i futbolins on fins mitjan anys 50 hi va haver les barques de xoc. I a la pel·lícula La calle sin sol (1948), de Rafael Gil. A partir del minut 4:20 del fragment adjunt es poden veure els caballitos i els cartells de les canoes i dels futbolins.

*

Més informació sobre el Caspolino del Paral·lel a l'article Atracciones Paralelo: una caseta de tir (cliqueu l'enllaç).


Notes:

(1) Els diaris se’n van fer ressò, segurament perquè hi ha barris on la memòria és més lluminosa que en d’altres. En podeu veure algun testimoni en el vídeo gravat per Carles Pàmies el darrer dia que les atraccions van obrir al públic, o a “La destrucción de Barcelona. El ‘caso Caspolino’", en el bloc de José Antonio Millán.

(2) Parra, Elisabet. La Barcelona calenta. Barcelona: L’Arca, 2009, p. 136.

(3) Borra, Micer. ¿Pero existe un Barrio Chino?, Destino, 371, 26 d’agost de 1944, p. 2.

(4) Zúñiga, Ángel. Barcelona y la noche. Barcelona: Parsifal, 2001 (1a edició Barcelona: Destino, 1948), p. 34 i 35.

TioVivo 2006 from Carles Pàmies on Vimeo.