dimarts, 2 de juliol de 2013

Cinemes efímers: Siberia a la fresca i Estrella fugaç

Gran Cinematógrafo Paralelo, de Lluís Girau Iglesias (ca. 1900),
barraca instal·lada al voltant del Teatre Espanyol
(Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)

El llibre Els cinemes de Barcelona (Barcelona: Proa-Ajuntament de Barcelona, 1995), de Joan Munsó Cabús, és, a data d’avui, el més complet dels que recullen les sales de cinema que han existit a Barcelona. Es fa difícil, però, tenir coneixement exacte de totes les sales que han existit perquè els primers locals, quan no eren barraques, eren de vida efímera i en molts casos no han deixat rastre a les hemeroteques, que és la font habitual per localitzar les projeccions dels primers anys. Fora dels diaris, cal recórrer a treballs d’especialistes que, no dedicant-se als espais de projecció en concret, ens donen pistes per a localitzar-ne de noves. És el cas d’Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923), de Palmira González López (Barcelona: Edicions 62, 1987), o El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona: el cas del Paral·lel (Universitat de Girona, 2011. Tesi inèdita), de Luisa Suárez Carmona).

Ara, amb les facilitats que proporciona internet per a la recerca digital de fonts, és molta la gent que es dedica a la captura de tresors amagats i, de tant en tant, salta la llebre i apareix algun cinema no documentat. No fa gaire, a Bereshit vam localitzar el Cinema Popular del Camp de l’Arpa gràcies a una postal de la primera dècada del segle XX; una sala que no apareix a cap cartellera. I fa poc, al Facebook d’Amics de Barcelofília (del blog Barcelofília), amb uns companys parlàvem del Cine Siberia, també sense documentar en cap de les obres esmentades.


Inauguració ajornada, anunciada a La Vanguardia el 21 de juny de 1934

La Vanguardia hi apareixen dues dates d’inauguració, una el 22 de juny de 1934 i una altra el 6 de juliol del mateix any. A falta de més dades, és probable que hi hagués un ajornament. S’anunciava com a cinema a l’aire lliure, i tot i que Paco Villar afirma a Historia y leyenda del Barrio Chino que va ser el primer cinema d’aquestes característiques (1), sabem que això no va ser així perquè abans l’Iris Park (inaugurat el 1911 i situat a València, entre Casanova i Muntaner), potser un dels cinemes més espectaculars de Barcelona per la quantitat d’espectacles i zones lúdiques que oferia en el seu recinte, projectava pel·lícules en el seu jardí. Joan Munsó ho insinua en el seu llibre, i ho ratifica Amadeu Prunera, descendent dels fundadors i durant quaranta anys empresari de l’Iris. En una entrevista amb Jordi Torras, li explicava:

“[...] Per anar a l’Iris s’havia de passar pel Pont del Mico [Casanova-Aragó-avinguda de Roma]. Des del pont es podien veure les pel·lícules que feien al jardí.” (2)

No estic segur d’estar falsejant la meva memòria (a vegades costa distingir entre el que t’expliquen i el que experimentes, i tot es converteix en viscut), però recordo haver anat a l’Iris de petit (els avis vivien a Calàbria amb avinguda de Roma) i que a l’estiu s’obria el sostre de la sala i veies les pel·lícules sota el cel i les estrelles. Com el cinema Oriente del carrer Aragó. O potser se'm confonen tots dos en el cap.

Inauguració real, anunciada a La Vanguardia el 6 de juliol de 1934

A banda d'aquests dos locals que feien cinema a l'aire lliure, el Siberia i l'Iris, si ens remuntem als primer anys del cinematògraf a Barcelona, quan no eren habituals les sales de projecció estables, és més que probable que les sessions a l'exterior abundessin. Tenim el cas, per exemple, de les projeccions a les revetlles d'estiu del Tibidabo, l'any 1908; o al mateix any, a la fira d'atraccions que es va muntar al parc de la Ciutadella abans no s'hi construís el Saturno Park (1911); i en general, a qualsevol festa popular que es fes a Barcelona (3).

Ara com ara no en tenim cap imatge, però estava al carrer Conde del Asalto 111, en el mateix lloc on pels vols de la revetlla de Sant Joan de 1935 Josep Vallès inaugurava l’Autopark, la primera de les atraccions que acabarien conformant les mítiques Atraccions Apolo, i on abans, a principis de segle, hi va haver el primer local del bar La Tranquilidad.

Crida l’atenció la poca durada que va tenir aquesta sala; més curta encara si tenim en compte que el 31 d’agost de 1934 deixa d’estar en cartellera. Poc menys de dos mesos de vida. Mig estiu de cinema a la fresca. Altres sales de projecció de vida efímera hi va haver durant els primers anys del cinema, però sales pensades per a una programació estable que duressin tan poc com el Siberia és fa estany, però bé, el Paral·lel era un carrer en permanent moviment i els espectacles i els locals canviaven en poc temps de mans i de funció.

De tota manera, això m’ha fet pensar, amb aquest esperit de recerca de rècords que a vegades ens acompanya, en quin ha estat el cinema barceloní de vida més curta, i l’honor se l’enduu el Cinema Estrella: un dia!; unes hores!

No tenim per costum sortir de Ciutat Vella o del barri del Clot perquè els antics pobles del Pla de Barcelona ja tenen qui es dedica a treure-li les teranyines al seu passat, però avui farem una excepció i anirem a la Vila de Gràcia.

El Cinema Estrella sí que l’esmenta Joan Munsó en una breu nota que només és capaç de situar-lo en el carrer de Santa Àgata 2-6 de Gràcia. Una notícia (l’única) publicada en el diari El Diluvio anuncia la seva inauguració el 24 de novembre de 1910 amb el Don Joan de Serrallonga (1910), de Ricardo Baños i Albert Marro:

“Hoy, gran función a beneficio del público: Don Juan de Serrallonga (1ª, 2ª, 3ª y 4ª partes) y La mano negra, película dramàtica de gran emoción; exclusiva en este cine y única en España. ¡Toda Gracia a ver La mano negra!”

Malgrat la seva existència efímera, l’edifici de l’Estrella, amb l’estructura original, la galeria de l’amfiteatre, les taquilles, la porta d’entrada, els soterranis amb els camerinos intactes com el primer dia, les bambolines, els telons, els bastidors i tot l’utillatge, es van mantenir en el seu lloc fins a principis del 2000, en què tota la finca va ser enderrocada per construir-hi habitatges, i només se’n va conservar la façana i una torre d’aigües del segle XIX que figura amb el número 2664 en el registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (4).

El taller d'automòbils de Salvador Brun,
antic cinema Estrella, abans de ser
enderrocat, amb la torre de les aigües
de mitjan segle XIX

Aquesta llarga preservació va ser possible perquè l’edifici va estar en mans de diverses entitats gracienques: l’Amèlia Gracienca (1917), la Penya Canigó (1919), l’Agrupació Coral Obrera, l’Amtiga Banya Gracienca (1926), el Niu Artístic Gracienc (1928), el Grup Artístic (1935) i la Penya Escènica Pitarra (1936). L’any 1940 el local va ser comprat pel pare de Savaldor Brun, que va muntar un taller de reparació d’automòbils conservant l’espai de la sala de cinema i els estris que hem esmentat abans. El fill, Salvador, va dur el negoci i en preservà l’estructura fins l’enderroc del local.

Aspecte actual de la façana de l'antic cinema
Estrella, sense la nau que feia de sala

Ara, quan passeu pel carrer de Santa Àgata abans d’arribar a Salmeron, perdó, Gran de Gràcia, podreu tancar els ulls davant de la relíquia de la façana (blanca com una pantalla) i sentir la pianola que acompanyava el gest mut de Joan de Serrallonga.

*

Notes:

(1) Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Barcelona: Edicions La Campana, 1996, p. 110 [1a edició].

(2) Torras, Jordi, La Vanguardia, 30 de setembre de 1972.

(3) Vegeu "Les projeccions a l'aire lliure", dins Suárez Carmona.  El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona: el cas del Paral·lel (Universitat de Girona, 2011. Tesi inèdita), cap. 2.5.4, p. 280.

(4) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 2664, c. Santa Àgata 2-6. <http://w10.bcn.es/APPS/cat_patri/editElement.do?reqCode=inspect&id.identificador=2664&id.districte=06&>

10 comentaris :

  1. Això si que és arqueologia i recuperació de la memòria. Imagino un mapa interactiu de Barcelona on cada lloc amb un passat estigués marcat amb qualsevol tipus d'esdeveniment, com una espècie de piràmide asteca amb les seves diverses capes.

    ResponElimina
  2. No és broma: seguint amb la idea del Galderich, podries pensar en una aplicació per a telèfons "intel·ligents" de realitat augmentada, en què quan passis per cada lloc se't vagin obrint les fotografies del passat. Seria genial i encara faries la primera pela. Ara per ara aquestes aplicacions només serveixen perquè t'anunciïn Macdonalds i Burgerkings.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, Lluís, la vostra idea és excel·lent, però la feina és immensa. Una persona sola necessitaria anys: documentació i desenvolupament de l'aplicació. Però donaria pasta segur!

      Elimina
  3. M'agrada especialment aquest rastreig a la recerca de cinemes fantasmes del passat, en un moment en què moltes sales actuals són en perill d'extinció (l'Urgell, a poc de cumplir el 50è aniversari, ja és història).

    L'altre dia vaig llegir que a Pontevedra havien tancat l'última sala que quedava: una ciutat de més de 80.000 habitants i sense ni un trist cinema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, forma part del meu petit nínxol ecològic :)

      No voldria ser dramàtic, però la desaparició dels cinemes (i d'altres fenòmens, com el poc temps que les pel·lícules estan en pantalla) està acabant amb una part essencial de l'art cinematogràfic: l'espai d'exhibició i la relació que s'estableix amb aquest espai, la gran pantalla i l'individu. No és una qüestió de nostàlgia.

      Elimina
  4. Passo sovint per la zona i m'havia preguntat moltes vegades què deuria haver estat aquest edifici tan curiós... fantàstic Enric, com sempre!!! Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Ja veus, era una mómia conservada durant dècades i eliminada en quatre dies.

      Elimina
  5. Ara tindrem que començar a escriure l'historia del cinemes que van desapareixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier. Ens estem quedant sense sales, i el que és pitjor, ens estem quedant sense una filosofia del cinema, sense els vessants socials i els estètics de la sala i la pantalla gran.

      Elimina
  6. Que bueno, que bueno...muy lograda esta entrada...
    salut

    ResponElimina