dilluns, 10 de març de 2014

Els barris de Sant Martí de Provençals (1897)

Sant Martí de Provençals l'any 1882
Autor J. Calvet


Quan Sant Martí de Provençals, l'ager provintialis medieval (terme utilitzat pels romans per anomenar les terres fora muralles) que li dóna nom, va ser annexionat a Barcelona l’any 1897 el seu terme municipal era el més gran de tots els municipis del Pla i també era el que tenia la població més dispersa entre diversos nuclis, molts d’ells amb la suficient entitat com per constituir-se en barris amb vida pròpia al marge del municipi. En aquest sentit, quan en el darrer terç del segle XIX es va construir la Casa de la Vila a l'actual plaça de Valentí Almirall el lloc que es va triar no va ser casual i té una peculiaritat que després veurem.

Els límits del municipi eren, amb Sant Andreu de Palomar, la Riera d'Horta; amb Horta, el carrer de la Carabassa (a l'altre costat de la Muntanya Pelada); i aproximadament, seguint recorreguts sinuosos. amb Gràcia, Sardenya-Nàpols; amb Barcelona, Marina; i a l'est, amb el mar.


Ager provintialis (1897)
Localització de les antigues masies


A banda dels molins, les masies (que podem veure en el plànol que encapçala l'apunt) i els camps que omplien el terme i abastien la ciutat de Barcelona des de l’Edat Mitjana, probablement la Sagrera va ser el primer a tenir una agrupació d’habitatges al voltant de l’església vella de Sant Martí, documentada en el segle XI, però segurament anterior. Situada en la cruïlla de la carretera de Ribes i del camí del Fondal de Sant Martí, la masia més emblemàtica és la Torre del Fang (s. XIII), més envoltada de llegenda que d'història. L’any 1870, prop del camí de Sant Andreu, nom que pren la carretera de Ribes aquí, s’hi van construir les Cases d’en Boada (segons Josep Freixa a Història de Sant Martí de Provençals), que aviat van tenir un mercat i és avui la plaça d’en Massadas.

La zona avui compresa entre Cantàbria, Ronda de Sant Martí, Gran Via i Sant Adrià (o la Riera d'Horta) és el barri de la Verneda, construït a partir de la dècada de 1950 i que per tant no existia quan Sant Martí era un municipi independent. L'església de Sant Martí i les masies del voltant queden (com es pot veure en el plànol) en els camps compresos entre el Clot i la Verneda i no eren estrictament una barriada, però el barri que s'alça avui i el parc que s'hi ha construït reben el nom de Sant Martí de Provençals per influència de l'antic nucli.


Sant Martí de Provençals (1714). Barcino magna parens (fragment),
de Johann van Ghelen


El barri del Clot està delimitat per la plaça de les Glòries, Gran Via, Meridiana i Espronceda. Nascut al voltant de la via romana convertida en carretera de Ribes, rebia el nom de Clot de la Mel per la bona qualitat d’aquest producte produït gràcies als cultius de flors dels seus camps de verdures i hortalisses. La importància del barri, però, és deguda sobretot al Rec Comtal i als molins fariners i drapers. La relació del Clot amb el Camp de l’Arpa, malgrat la Meridiana, ha estat sempre fluïda gràcies al carrer del Bogatell (Rogent) i el mercat. El nucli de cases entre el carrer de Sant Sever (continuació d’Enamorats), el torrent de la Guineu i el ferrocarril del Nord era conegut com la Riereta. I davant de les cases baixes del Clot, al carrer Major, hi havia el barri de les Candeles, uns habitatges humils i atrotinats.


 El Clot i el Camp de l'Arpa (1861)


Mitjans segle XIX es forma el barri del Camp de l’Arpa, nom derivat del terme ad ipsa archa esmentat en un cartulari medieval de Sant Cugat, que fa referència a una fita de pedra que alguns especulen si podria haver estat un dolmen. Els límits se situen entre la carretera d’Horta (carrer Freser), el torrent del Bogatell (carrer Rogent), la Meridiana i l’actual carrer Trinxant. Els dos nuclis més importants eren la Muntanyeta, a la part alta (el Guinardó), i Can Robacols, avui una plaça (delimitat pels carrers Coll i Vehí, Pistó, Degà Bahí i Llagostera, que subsisteixen juntament amb els carrers Josepa Massanés i Historiador Mayans. En canvi, Mataplana, Lluís Rigalt, Ignasi Luzan i Infante van desaparèixer quan es va obrir l’actual plaça). També dins d’aquest territori s’identificaven com a barriades les Onze Cases i les Cases d’en Boada, vora la carretera de Dalt o Travessera (avui Concepció Arenal, entre Trinxant i Navas de Tolosa); les Cases de l’Oliva, entre Trinxant i Meridiana, que han sobreviscut fins fa poc i de les quals en queda una petita mostra; i la Vinyeta, al voltant del carrer Fontova, que conserva també alguna casa original. Entre els carrers Indústria, Sant Antoni Maria Claret i Cuenca sobreviu la masia de Can Mirelletes (1736), situada la Via Subteriora, Francesca o Francigena, variant de la Via Augusta romana pel seu traçat litoral (es correspon amb les travesseres actuals de Collblanc, les Corts i Gràcia). Si ens endinsem cap a l'Eixample en direcció a la Sagrada Família, anirem descobrint passatges amb restes de velles construccions a la vora de l'antic traçat de la carretera d'Horta, com les dels passatges León, Pau Hernández o Utset.

El Guinardó, lloc d’esbarjo de martinencs primer i després dels barcelonins, nascut al voltant del mas Guinardó, ocupava tota la zona alta i muntanyosa (d'aquí el nom de La Muntanyeta) des de la carretera d’Horta fins darrera de la Muntanya Pelada, on Sant Martí feia frontera amb Horta, Gràcia i Sant Andreu de Palomar.


El Guinardó i la Sagrera a principis del segle XX
Can Mirelletes és dins la "C" de Camp de l'Arpa
Fragment del plànol Ciudad de Barcelona con su
llano y alrededores, de Federico Armenter


El Fort Pius pren el nom del fort militar fet construir per Felip V l’any 1719, on avui hi ha el carrer Marina, entre Ausiàs March i Alí Bei. Més que un barri, abans de l’agregació era la frontera natural amb Barcelona i allà es creuaven la carretera d’Horta i el Rec Comtal, sota el pont de les Bigues (Sicília, entre Gran Via i Casp), molt a prop de la carretera de Ribes.

El Poblet va néixer l’any 1868 al voltant del lloc on es va construir la Sagrada Família. Els límits es consideraven compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el temple de la Sagrada Família. El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues edificacions. Del nucli n queden alguns passatges amb construccions baixes per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample. El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que recorda una antiga masia en el camí que unia el Fort Pius amb el Clot. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família i fent frontera amb Gràcia hi havia el barri del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné , Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample per les restes de passatges.


El Poblet i el Camp d'en Grassot, en els límits entre Barcelona i
Sant Martí. Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICC RM 24466


La Llacuna (v. plànol que encapçala l'apunt) neix mitjans segle XIX, durant la industrialització, sobre la carretera de Mataró (Pere IV) i al voltant del camí de Sant Joan de Malta que uneix encara el Poblenou amb el Clot. Pren el nom dels estanys i les maresmes que fins a finals del segle XVIII ocupaven tot l’espai est de Sant Martí fins a mar. L’indret a tocar de la Via Marina, actual antic Camí de València, era conegut com la Granota per l’existència de l’Hostal de la Granota, que després va ser fortí durant la guerra de Successió i tornà a ser hostal fins que va ser enderrocat l’any 1863[1].

l voltant de les nombroses fàbriques que es van instal·lar a Sant Martí durant el segle XIX, sobretot al Poblenou, hi van créixer petits barris amb habitatges per als obrers. La França Xica era entre el final del carrer Taulat i les vies del tren de la costa, al costat de Can Girona. El barri de La Plata, encara existent en part, el formaven les cases construïdes prop de la fàbrica del Cànem, de la família Godó, convertida en presó després de la Guerra Civil (1929-1942). O Can Trullàs, entre Àvila i Badajoz, sota la carretera de Mataró, del qual se'n conserven cases en els passatges Trullàs i Iglésias.

Darrere del Cementiri Vell i a la línia de platja hi van créixer, durant el segle XIX els barris de barraques de Rere el Cementiri (finals s. XIX-1990), Somorrostro (s. XIX-1966), entre l’Hospital del Mar i el Bogatell, i Pequín (1870-1970), fent frontera amb la desembocadura de la riera d’Horta, límit nord del municipi.

El barri del Tomàquet estava situat al final de la carretera de Mataró (Pere IV), entre els carrers Agricultura, Treball i Cristóbal de Moura, on també hi va haver les cotxeres dels tramvies. El nom de la barriada venia dels horts de tomàquets i del costum de posar-los a madurar en els balcons.


Poblenou. Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICC RM 24466


Hem deixat per al final el Poblenou. Delimitat avui pels carrers Àvila, Pere IV, Diagonal, Bac de Roda i el front marítim, creix inicialment en tres eixos bàsics: el Taulat, la carretera de Mataró (Pere IV) i el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló), que juntament amb la rambla del Poblenou són els carrers comercials del barri encara avui. El primers nuclis de cases apareixent prop del Cementiri Vell, en el lloc anomenat Canyet, que primer va ser l’indret on s’hi cremaven els condemnats per la Inquisició, i després es va fer servir per tira-hi les despulles dels animals. Amb la industrialització, el primer nom que pren el barri és el de Taulat, denominació que probablement ve de les taules que es feien servir per dipositar les collites de verdures que s’havien de dur als mercats de Barcelona. Quan Cerdà projecta l’Eixample el barri apareix amb el nom d’Icària per la influència dels socialistes utòpics cabetians, i no serà fins uns anys més tard que rebrà el nom definitiu de Poblenou.

Com que el nucli queda molt aïllat de la resta de llocs habitats de Sant Martí es decideix construir, a partir de 1847, el carrer de Sant Joan de Malta, que l’unirà al Clot, la zona més propera i més important en aquells moments. Malgrat això, el Poblenou no se sent còmode dins de Sant Martí. La població, eminentment obrera, ha crescut i els ànims autonomistes també fins que l’any 1870 l’Ajuntament de Sant Martí arriba a l’acord per a la constitució d’un nou municipi. Però el Governador i la Diputació van revocar-lo. Quan es va construir el nou edifici de la Casa de la Vila es va triar la plaça de la Constitució (Valentí Almirall), obra de Pere Falqués i acabat l’any 1888, davant de la Torre de Sant Joan, una edificació de l'Orde de Sant Joan de Malta, original del segle XII, que va ser habitatge, hospital i avui és l'Escola Casas. Es va triar el límit entre els dos barris, en territori pertanyent al Clot, però per a no ferir susceptibilitats la porta es va orientar cap el Poblenou. Les tensions –que sempre n’hi ha hagut entre els dos barris– havien de durar poc. Nou anys més tard l’enemic era Barcelona, que alliberada de les muralles i els canons que l’havien reprimit durant segles ara absorbia assedegada els municipis del Pla.



Casa de la Vila de Sant Martí de Provençals, amb
l'entrada mirant cap a Poblenou i el Clot per darrere.
A sota la Torre de Sant Joan, avui Escola Casas




[1] Antoni Oliva, “Veritats i llegendes al Poblenou”, Icària, núm. 9, p. 45-47. Josep Freixa i Giralt, Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982.




33 comentaris :

  1. Como siempre, una lección de Historia de la buena.
    salut

    ResponElimina
  2. Sincerament crec que si la gent conegués totes aquestes coses s'estimarien més els seus barris i tindrien més cura d'ells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Javier. També és veritat, però, que en general la gent té poca iniciativa per interessar-se pel lloc on viu.

      Elimina
  3. Ai, amic meu! quines evocacions, Sant Joan de Malta el carrer on vaig viure tot la meva infància, la placeta de l'Ajuntament (Pl. Valentí Almirall) la meva placeta on jugava. Gràcies, per portr-me aquests records.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, quan un apunt serveix per evocar, l'esforç encara satisfà més.

      Elimina
  4. Si la informació sobre la història dels barris s'ensenyés a les escoles (conferències, rutes guiades, anecdotaris...), potser hi hauria més interès per les humanitats. Saber molt de la I Guerra Mundial (és un dir!) i no tenir idea del passat del barri que trepitges cada dia no deixa de ser un contrasentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord, Sícoris. Hem trencat tants fils conductors amb el nostre passat... El primer de tots, i el que articulava millor la consciència, era el relat proper, el familiar, sobretot el de les àvies. Qui transmet el saber, ara?

      De la guerra civil, per exemple, abans en vam saber coses per com va afectar les persones més properes que per les lliçons d'història, sempre tan tergiversadores.

      Elimina
    2. Sicoris: Se llevan a cabo ( yo mismo) charlas, itinerarios por los barrios... informando previamente a través de internet... Pero la afluencia de interesados es escasa... Un abrazo

      Elimina
    3. Hola, Antonio. M'alegro de veure't per aquí.

      Potser caldria promocionar més altres barris. Les rutes a Ciutat Vella funcionen molt bé perquè la història de la Barcelona antiga té molta força. A Sant Andreu i a Gràcia també funcionen perquè hi ha un grup de gent potent darrere. El Tallers d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i el del Poble-sec arrepleguen força gent a les xerrades. Parlo del que conec.

      Jo t'asseguro, Antonio, que si fas rutes per mostrar els antics barris de barraques (per exemple; no sé si ho has fet mai) tindrien força tirada.

      També és cert, no ens enganyem, que hi ha barriades i temes que interessen més a la gent. No pels llocs en ells mateixos, sinó perquè en desconeixen la riquesa històrica.

      En tot cas, hi ha molta feina a fer.

      Elimina
    4. Hi estic molt d'acord! Estic molt content d'haver trobat aquest post. Gràcies per compartir-ho.

      Elimina
    5. David, gràcies a tu pel teu interès. M'alegro que t'hagi agradat.

      Elimina
  5. Hola Enric.
    Aquest comentari no té per finalitat ser publicat, sinó contactar amb tu; disculpa si hi ha una via més directe i específica, no la he sabut veure...

    Com es pot llegir a altres blogs sobre història de Barcelona, a Ciutat Vella hi ha vàries "carasses", figures de pedra que antigament sembla que s´utilitzaven per a indicar locals, com per exemple prostíbuls.
    Una d´elles, "La Caterina", situat al final del carrer Mestres Casals i Martorell, prop del mercat del mateix nom, estava col.locada en un edifici que feia anys estava abandonat, i que que fa poques setmanes ha estat enderrocat.
    En alguns blogs (http://altresbarcelones.blogspot.com.es/2008/06/bordells-la-barcelona-vella.html; http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2011/11/el-born-carrer-dels-mirallers-la.html), entre els últims comentaris, es manifestà la preocupació per l´estat de l´edifici i el destí de la carassa.

    ¿Se sap alguna cosa de la carassa "La Caterina" , si ha estat preservada?


    Aprofito per felicitar-te pel teu blog, que és extraordinari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anònim.

      L'edifici medieval original va ser enderrocat l'any 1983 i es va construir-hi un nou edifici d'habitatges de protecció oficial, que es acabar el 1985 i es va conservar la vella façana de pedra amb les primitives obertures i la carassa de l'angle. No tinc cap notícia que aquest edifici nou s'hagi enderrocat.

      Elimina
    2. Hola Enric.

      L´edifici a que et refereixes crec que és el de Carrer Carassa cantonada amb Carrer Mirallers, al barri de Santa Maria.

      Em refereia a l´edifici situat a la cantonada del Carrer Arc de Sant Cristòfol amb el Carrer Mestre Casals Martorell, una mica per sobre del mercat de Santa Caterina.

      Gràcies al street view del google encara es pot tafanejar l´edifici enderrocat, i la pròpia carassa, a la "proa" de la cantonada, al segon pis. Em temo que l´edific era bastan antic, a jutjar de les característiques de la planta baixa i el tipus de pedra.

      L´enderroc ha afectat uns 3 edificis més.
      El solar està tancat amb una reixa que no impedeix una clara visio del mateix, on encara hi ha una petita muntanya de runa, per si algú :) vol inspeccionar les pedres, i encara no s´ha excavat el sòl, on intueixo que apareixeran fonaments antics, tot i que no sé de quina data exacte.


      Elimina
    3. Val, ara sé a què et refereixes. No sé per què m'he deixat dur per la de Mirallers.

      No sé què se n'ha fet, però ara mateix acabo de fer la consulta corresponent. Quan em contestin, et faré saber la resposta.

      Al final del blog hi ha una imatge amb una bústia que et du a l'adreça electrònica de Bereshit: bereshit.bloc@gmail.com

      Elimina
    4. Mira, ja tinc la resposta!

      L'enderroc ha estat supervisat pels responsables del Servei d'Arqueologia i la carassa i d'altres elements documentats estan custodiats en el Centre de Conservació de Bens Mobles del Museu d'Història.

      Elimina
  6. L'apunt ha estat actualitzat amb nova informació i plànols de situació.

    ResponElimina
  7. Enric, novament felicitacions per la publicació, que parla d'uns barris per els que sempre he tingut el que en podriem dir "tirada" , el Poblenou, la plaça Prim em porta records d'infantesa, hi vivien familiars; amb els anys he anat coneixent els barris que esmentes, el Clot on hi tinc bons amics; el Camp de l'Arpa per proximitat amb el Baix Guinardó que és on visc i que potser és una zona poc definida a cavall de l'Eixample, Gràcia i el Guinardó, i que trobo que té en les seves característiques una mica de cada un d'ells. Tots els barris tenen la seva història, apassionant i hereva d'alguns d'aquells pobles independents que van ésser. Com deien al "Maig del 1968":
    Sota les llambordes hi ha platja..... sota l'asfalt de Barcelona hi ha camins, rieres, camps, i les restes que van deixar les vides d'aquells que, un dia, també van estimar la seva terra, la que avui trepitgem els que habitem aquesta ciutat dels nostres "amors i malsons"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Àgata. Jo no conec cap altra ciutat on l'amor que se li professa s'escampi per tot aquest tramat històric i geogràfic que l'ha acabada formant. Bona part dels barcelonins tenim el cor repartit pel Pla (els pobles, però també els camins, les rieres, els turons, com tu dius) i, alhora, ens sentim hereus de la història gran que es va coure dins de muralles i la que va dur a que la ciutat creixés vampiritzant els veïns. M'alegro que hagis tret algun profit de la lectura.

      Elimina
  8. Molt bon article resum. He viscut sempre en el petit carrer de guinardo on ara hi ha la bibiliotca. A la casa del meu avi .....tantes histories del barri li vaig sentir...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Isabel! Em sento recompensat si t'he fet reviure les històries del teu avi.

      Elimina
  9. Si La Verneda va des de Cantàbria a Sant Adrià i el Clot arriba fins a Espronceda, entre els carrers d'Espronceda i de Cantàbria, amb la Gran Via per baix i el Parc de Sant Martí (i les vies) per dalt, que hi ha?, no hi ha res?, és un forat negre?
    Curiosament és on es troba l'Església.
    Actualment el districte té el nom oficial de Sant Martí, mentre que aquest barri sovint ignorat -l'origen de tot plegat- és precisament el barri de Sant Martí de Provençals, on encara es poden veure algunes masies.
    Algú ho havia de dir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, no havia comentat res sobre "el forat negre" perquè el barri no existia quan Sant Martí era municipi independent. Però tens raó en el teu comentari. Com que hi ha un greuge comparatiu he esmentat el barri actual.

      Elimina
    2. Ja ho diuen, ja, que "rectificar és de savis".
      Gràcies, savi!

      Elimina
  10. La carassa en referencia de la cantonada de L´Arc de Sant Cristofol en ting una foto (35mm.) de l´edifici que es veu perfecte , avui te l´enviare Enric al teu e-mail.
    Bon cap de setmana !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! Serà molt benvinguda. Bon cap de setmana!

      Elimina
  11. Jo vaig neixer al nº 89 del carrerTaulat i vaig viure de 1936 a 1956 al carrer Pirineus/Sant Pol. El millor estadi del mon la Avda. Icaria (per Setmana Santa la Poli ens previa les "bimbas").

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngel, els paisatges de la infantesa no s'obliden mai. Era el millor estadi i segurament el millor món. Quina mania tenia la policia a prendre les pilotes; això va durar molt temps perquè a nosaltres també ens la prenien al Clot.

      Elimina
  12. Gràcies per aquesta lliçó d'Història. Jo visc a Sant Gervasi, però m'agrada molt poder conèixer més i millor tots els barris de la ciutat (passat, present i previsions de futur). En la meva opinió, els actuals districtes de Sant Martí i d'Horta-Guinardó són els més variats i, per tant, interessants.
    Permeteu-me, de pas, que també us remeti al meu blog 'Nedar i veure el cel', amb relats ambientats a la Vila Olímpica (2012).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maria Antònia. Ara vaig a fer un tomb pel teu blog.

      Elimina
  13. Ostras... Absolutamente, genial!! Grácias

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat, Evangelina.
      Et retorno la sol·licitud d'amistat de FB a través del meu perfil personal.

      Elimina