dilluns, 15 de desembre de 2014

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor



Article citat a La Vanguardia per la periodista Meritxell M. Pauné.


El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no hi va poder-hi baixar mai perquè era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.


Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,
al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,
probablement units sota el carrer del Pistó,
segons les referències actuals


Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural. El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no podíem aportar més informació.

La casualitat ha volgut que el refugi de Can Robacols hagi estat localitzat durant unes obres del subsòl del carrer Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol que encapçala aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre es va fer la primera inspecció oficial, que ha permès comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de tot el carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perill. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul de sac), que anava des del carrer Independència fins Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

En Raimon Pavia, nét de can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol) amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928.

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor (o monedes...) amagat. No ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.









Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.


*

Nota: 


(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.


*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.

18 comentaris :

  1. Muy , muy interesante ¡¡¡
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Miquel: un refugi que servia per protegir i que amaga històries curioses. I n'hi deuen haver moltes més!

      Elimina
  2. Has fet una bona feina, Enric. D'estar amatent a l'hora de vigilar obres, d'assabentar-te de les histories i d'explicar-les. Moltes gràcies. Efectivament hi ha hagut moments en els que els refugis han tingut altres aplicacions més útils, com la de servir de celler. Ja no se'ls podia veure amb l'horror dels dies dels bombardejos, però per a mi, el del meu oncle va ser sempre la porta del misteri més gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no pot ser de cap altra manera, Pere. Se'm fa difícil imaginar-me un lloc més misteriós i atractiu que un refugi. I mira que de petits ens ficàvem en llocs estranys.

      Estaré atent per si apareix cap dada nova. M'encantaria poder trobar el celler del teu oncle!

      Elimina
  3. Sempre he pensat que darrera la cosa més insignificant hi ha una història, doncs mira tu per on aquí tenim una gran història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Javier. I és gràcies a aquestes històries que ens podem fer nostra la Història.

      Elimina
  4. Molt interessant, gracies per explicar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per llegir-ho i comentar-ho, Javier.

      Elimina
  5. Es molt interessant el tema dels refugis, pensar que Barcelona deuria esta farcida de refugis al subsòl!.
    Per altre banda, els franquistes mai han demanat perdó per bombardejos que varen fer...i la gent que varen matar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cert, Aris, és que la gran majoria encara hi són i van apareixent.

      En aquest país no em fet net mai, i així ens van les coses: hi ha gent instal·lada en aquelles mateixes idees.

      Elimina
  6. A l'estiu del 1977 recordo que desprès de tornar d'uns dies de vacances fora de Barcelona, el grupet d'amics del barri (jo tenia 10 anys) em van explicar que havien trobat un refugi a Can Robacols accedint des d'alguna de les cases de la zona (probablement abandonada) i hi havien estat a dins. No recordo el que va passar però jo vaig voler anar a veure'l amb ells encara que finalment no hi vam anar.
    Carles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Carles. El 1977 Can Robacols tenia els dies comptats i devia haver moltes cases abandonades i deuria ser fàcil poder-hi accedir. Aleshores jo ja no era al barri però vaig fer fotos. Llàstima que no se'm va acudir mirar d'entrar en alguna d'elles.

      De petit si que hi anava sovint (jo vivia davant del Foment) perquè hi teníem uns amics però no em van comentar mai res sobre cap refugi. En canvi, sí que havia anat al que hi havia a Independència amb el passatge d'Anglesola.

      Elimina
  7. Les meves àvia i mare (filles de la Barceloneta) per la guerra hi van marxar, com quasi bé tothom perquè va patir molts bombardejos i van passar un temps al carrer Bassols a casa d'uns parents; explicaven que anaven a un refugi proper, però no se si seria aquest...... molt interessant, com sempre, Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àgata. No era aquest segur perquè queda massa lluny. El refugi més proper era el de Bassols amb Xifré. És el 621. Està documentat, però no s'hi ha entrat mai.

      Elimina
  8. Núria Gavaldà Cases26 de març de 2015, 15:56

    Benvolguts, estic al.lucinant!! Refugis al subsol del meu barri, on he nascut i encara visc! Tota la vida trepitjant-los sense saber-ho!! Friso de ganes de poder-los visitar.
    He llegit el que heu anat eacrivint i jo quasi ni recordo com era la plaça de Can Robacols perquè als anys 70 era molt petita (sóc del 73). Nomes tinc algun record borrós de quan era tota de terra.
    En fi, que xulo descobrir nous misteris de la nostra història al bell mig del nostre barri. Gràcies. Ho anirem seguint de prop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Núria. M'alegro d'haver despertat aquest interès i els records llunyans: és el millor que es pot demanar quan escrius.
      Abans de Sant Jordi presentarem el primer fascicle de "L'Abans del Clot-Camp de l'Arpa" que em fets els membres del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i podràs veure fotografies de Can Robacols.

      Elimina
  9. Hola, en el Plenario del Ayuntamiento, el próximo día 8 hablaremos del refugio de Can Robacols. Como miembro de la A.V.V. del Clot…, publiqué un artículo del refugio de la calle Mallorca – Vizcaya. Acompañado por varios familiares visitamos dicho refugio, ninguno de ellos había bajado desde la Guerra

    Salud!

    Antonio Herrera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perfecte, Antonio! Ens truquem i acabem de concretar.

      Elimina