dimecres, 9 de desembre de 2015

Barcelona subterrània

Interior de les clavegueres de Barcelona


Les ciutats creixen i es desenvolupen en dos plans, un d'horitzontal, menjant-se l'espai circumdant, i un altre de vertical en dos sentits: cap el cel i cap el subsòl. El sentit ascendent parteix de la superposició urbana: la ciutat moderna se sobreposa per capes a d'altres més antigues (la Barcelona actual està sobre la medieval i aquesta sobre la Barcino romana); i s’enlaira, també, fent créixer els edificis. En el sentit descendent, la ciutat busca sota terra l'espai que no pot ocupar a la superfície: un carrer, l’avinguda de la Llum, amb botigues, bars, billars i un cinema (actualment ocupat i dissimulat en part per una perfumeria en el Triangle de la plaça Catalunya, i la resta tancat i fora de la vista dels ciutadans); una plaça i un bar també sota la plaça Catalunya; trens, metros, clavegueres (com aquella on vam anar d'excursió), dipòsits d'aigua, pàrquings, urinaris i soterranis d'ús divers. Barcelona descansa sobre el seu passat i el seu present és només el darrer estrat. El pas del temps, però, fa que allò que no és a la vista continuï ocult al ciutadà i, sovint, oblidat.


L'Avinguda de la Llum, l'any 1950


L'any 2013 es publicava el llibre La Barcelona subterrània (Barcelona: Editorial Mediterrània, 2012), de Mireia Valls,  directora del Centro de Estudios de Simbología de Barcelona, que ens presenta una Barcelona oculta i ens parla de l'existència de coves naturals, cursos subterranis d’aigua, túnels de l’època medieval, clavegueres romanes, refugis de la Guerra Civil, antigues mines de metall i d’aigua, grutes artificials, hipogeus i sales de reunió secretes, estacions fantasma del metro i un llarg etcètera que formen un laberint que s’amaga en el subsòl de Barcelona, i que té com a centre el temple de la Sagrada Família de Gaudí, molt present en aquesta investigació, que posa al descobert, segons l'autora, una realitat desconeguda, oculta i silenciada.


L'estació de metro de Fernando (desapareguda?), a la línia 3, 
abans que es construís la de Drassanes (Foto: Brangulí)


La Barcelona subterrània recull indrets reals, però especula amb l'origen i la simbologia d'alguns elements: els humans ens resistim a les explicacions pràctiques i dotem a allò que és ocult d'un significat llegendari. Ara, dos anys després, s'hi afegeix el resultat de la magnífica tesi doctoral Barcelona oculta. La rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània realitzada per Rosina Vinyes, del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, i dirigida per Àngel Martín Ramos, professor d'aquest departament i de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.

A partir d'aquest treball la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha elaborat un plànol complet del subsòl urbà, on es pot veure des de les xarxes de serveis i comunicació (clavegueram, col·lectors, dipòsits, línies de metro, cotxeres, conduccions d'aigua, línies elèctriques, telefòniques...) fins a refugis, galeries i soterranis tant públics com privats, com els que s'amaguen sota el carrer Ausiàs March a causa del seu passat industrial. O ens permet identificar zones on el subsòl no és ocupat, com per exemple entre Gran Via, Casp, Llúria, Bruc i passeig de Sant Joan. Per què? Us ho imagineu? Perquè hi passava la Riera d'en Malla quan va ser desviada des de la rambla de Catalunya.


La riera d'en Malla passant pel carrer de Casp, sota l'antic
pont del passeig de Gràcia (1888)
Arxiu Històric de Barcelona


Dipòsit d'aigües pluvials del Rei Martí (segle XIX), en el subsòl
dels carrers Jaume Càncer, 32, i Bellesguard, 14
Foto: Ajuntament de Barcelona


Explica l'autora que "la Barcelona oculta sota terra no sembla tan important com la ciutat que veiem per sobre de la superfície. No obstant això, sense la Barcelona invisible no seria possible la vida i el funcionament de la ciutat, ni tampoc ho serien molts dels usos, cada vegada més freqüents, que se situen sota els nostres carrers i edificis ".


Plànol que recull el subsòl de la tesi de Rosina Vinyes


Caldrà estar atents a la publicació d'aquesta tesi perquè se'm fa difícil creure que pugui recollir tot el subsòl de Barcelona. És relativament senzill tenir accés als serveis de subministrament (aigua, llum, gas, etc.) i de transport, però no ho és tant quan parlem d'espais privats que conserven relíquies del passat, com per exemple algun tram del Rec Comtal que porta aigua sota el barri de Sant Pere, o saber què amaguen alguns soterranis de botigues de Ciutat Vella, com és el cas de la supervivència de masmorres de la vella presó de la plaça de l’Àngel (abans del Blat i més antigament del Mercadal, nom que li ve del vell mercat establert en el segle IX). Aquí hi havia la Porta Principalis Sinistra (porta septentrional) de l'antiga muralla romana, en el Cardo Maximus. Sobre les torres circulars s’hi va bastir el Castell Vell, primer propietat del vescomtes de Barcelona, després casa del veguer i finalment presó fins que va ser enderrocada el 1823.

No parlem estrictament d'arqueologia, de desenterrar restes romanes, temples pagans, termes, basíliques paleocristianes, sinagogues o banys jueus (com la dubtosa miqvé -banys rituals jueus- de la pastisseria Caelum del carrer de la Palla, usada com a menjador), o muralles medievals (com les que s'amaguen al subsòl del carrer de Pelai, a la plaça Universitat, al Paral·lel o a la Rambla), sinó de descoberta d'espais abandonats o que s'estan fent servir ignorant quin havia estat el seu antic ús; alguns d'ells, certament, d'origen romà o medieval, però d'altres, més moderns. Per posar un exemple, l'Infern de les desaparegudes Atraccions Apolo es conserva en part sota el nou edifici de l'Apolo i del pàrquing del costat: vagonetes, un monstre, el Dimoni o la Bruixa del vell Autogruta es conserven a prop dels antics tallers subterranis del funicular de Montjuïc. O les gàbies de l'antic Teatre Olympia de la ronda de Sant Pau, que fins fa un temps encara es conservaven dins del pàrquing del nou edifici.


Vagonetes abandonades de l'Autogruta, 
sota un subterrani del Paral·lel


Massa sovint passa que no percebem tota la realitat perquè només posem la mirada sobre allò que creiem evident, i oblidem que la ciutat és un ens viu que, en certa mesura, és una prolongació de la nostra existència com a societat. Barcelona subterrània ens dóna l'oportunitat de mirar sota terra, en el subsòl de la ciutat i, de pas, en el nostre subconscient, tots dos plens de símbols que expliquen la nostra existència, real o llegendària, i que permet imaginar-nos, com explica Joan Amades, que sota la ciutat hi corre un riu. La tesi de la Barcelona oculta, en canvi, ens situa en una ciutat més real, en les entranyes on es mouen els sistemes circulatori, digestiu i excretor d'aquest cos viu.

Hi ha una Barcelona subterrània, física i simbòlica. Però també hi ha una Barcelona oculta metafòrica i tabú, on les ànimes s'aparten de les mirades indiscretes. Potser hauria de dir que “hi havia” aquesta ciutat perquè si en queda res és del tot residual. Amb la desaparició dels urinaris públics a finals del passat mil·lenni (els de la plaça Urquinaona, per exemple) van desaparèixer un món que resulta difícil d’entendre si no s’ha viscut, si no s’ha vist. La repressió sexual, la persecució, la moral pública, van fer baixar als inferns urbans les trobades sexuals, però també altres intercanvis sicalíptics i marginals, tant gratuïts com de pagament.


 Restes del local número 7 de l'Avinguda de la Llum. Va obrir com a
agència de les màquines de cosir Sigma i es va transformar
en basar d'electrodomèstics i fotografia
© Carmen Secanella (2010)


Aquesta necessitat d’amagar-se i la impossibilitat de trobar altres espais de contacte va convertir els urinaris i altres espais de la ciutat en lloc de trobada on satisfer necessitats i pulsions: cinemes, canòdroms, estacions de tren i d’autobusos, descampats i fronteres urbanes lluny de la mirada de l’autoritat i dels curiosos. Aquests espais públics a l’aire lliure han existit sempre en els marges de les ciutats. Hi ha hagut, també, moments en què sexe i misèria han anat agafats de la mà, a causa de la prostitució, de la discriminació i d'aquell comportament animal que no acaba d’abandonar del tot els humans. Tot i que m’allunyo del tema subterrani (físic però no moral), és molt explícit el que descriu Max Bembo a La mala vida en Barcelona (1913) quan parla de la Terra Negra, un indret miserable d’aquell Paral·lel que encara era terra de frontera entre el Raval i Montjuïc:

En el Paralelo, detrás de la fábrica de electricidad de los tranvías, en un cuadrilátero formado por las calles de Vila Vilá, Cabanyes y el Paralelo, veréis de ocho a once de la noche desgraciadas mujeres que se pasean en la obscuridad, cantanto en voz baja. El sitio es lóbrego y solitario: grupos de hombres, en su mayoría adolescentes, de talleres y fábricas, se estacionan delante de una de ellas, y por un precio módico hacen el coito bucal, masturban y el coito normal, a la vista de todos, que les excitan con palabras soeces. Estas prostitutas, llamadas en términos populares “pajilleras”, son ya deshecho del ejército del vicio; muchas de ellas obreras, otras ex-artistas de cafés-concerts, feas y ajadas y que sin embargo para dar gusto al cliente, remedan todos los movimientos y gritos lastimeros de la virgen. Los grupos de hombres que esperan turno, es tremendo. En medio de la obscuridad, distinguís siluetas; apoyados en una pared, veis parejas en el paroxismo del placer sexual, y asqueados, apartáis la vista de aquel cuadro, haciendo votos para que las autoridades lo prohíban. (1)

És un quadre excessiu però que amb matisos s’ha donat durant tota la postguerra, i ha arribat fins avui, a Montjuïc (sobretot al costat de Miramar on hagueren les hortes de Sant Beltran, i darrera de l’actual Institut Cartogràfic de Catalunya); el Camp del Sidral, entre la plaça de les Glòries i el pont de Marina; darrera del parc de la Ciutadella; a l’antic Bogatell i d’altres llocs del litoral on la platja deixava de ser platja, més enllà del Somorrostro.

Tornant al subsòl, aquesta barreja de relació social i espectacle es donava en els urinaris públics, amb les limitacions pròpies de l’espai. A vegades només s’establia un primer contacte, el que permetia la proximitat i compartir uns serveis com ja es feia a les latrines romanes de les termes públiques, on a més de fer les necessitats fisiològiques es tancaven negocis. Si no hi havia urgència excessiva o si la timidesa o el decòrum ho demanaven, la trobada es produïa en un lloc més amagat o en una pensió. Però quan la necessita estrenyia (les pulsions demanen rapidesa en l’execució) es resolia sovint a la vista de tothom, en els racons o en els vàters de parets i portes foradades per al gaudi de qui en tenia prou amb mirar. Aquests, més agosarats, es colaven també en els serveis de dones, d’ús individual però també ben assortits de forats per espiar, com passava en els vestidors dels banys de la Barceloneta.

D’aquells urinaris subterranis ja no en queda cap. Eren llocs vells i bruts que no havien estat condicionats des que es van inaugurar. Feien olor a pixum i excrements, a zotal o lleixiu en el millor dels casos. Només com a record, el més imponent era el de la plaça Catalunya, on ara hi ha l’oficina de turisme de l’Ajuntament. Ja hem vist abans el de la plaça Urquinaona, i n’hi havia també en els ferrocarrils de la plaça Espanya, davant del Teatre Arnau, a la plaça de la Sagrada Família, a la de Sarrià, Lesseps...


*

Rosina Vinyes, Barcelona oculta. La rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània. Universitat Politècnica de Catalunya, 2015 [tesi doctoral].


*

Notes:

(1) Max Bembo, La mala vida en Barcelona, Barcelona: Maucci, 1913, p. 231-232.

40 comentaris :

  1. Bon dia Enric.
    Els del Centre d’estudis de simbologia fan molt bona feina. El subsòl excita la nostra vessant de gos desenterrant óssos que tots els hermeneutes portem a dins.
    Com bé dius, la ciutat és un ens viu, almenys fenomenològicament, i resulta fascinant observar les seves fases de creixement contemplant els seus estrats gairebé geològics. Poca gent és conscient de viuen literalment a sobre dels seus avantpassats, que sota el centre històric de la ciutat hi ha les velles encarnacions del lloc, que per a cimentar les velles catedrals es feien servir els vells temples pagans, o que les ciutats creixen no només horitzontalment i en l’alçada dels edificis icònics, sinó en aquesta dimensió subterrània. El centre històric de Barcelona ha crescut més de cinc metres respecte al romà, espai fet de ruïnes.
    Els nostres ciments són les ruïnes dels grans edificis dels nostres avis. És poètica la idea.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que és poètica la idea, Missatger! I seria pretensiós pensar que som ésser autònoms deslligats d'aquesta realitat que en forma d'arrels tenim sota els peus. Hi ha una part de nosaltres que només existeix perquè algú altre la va fer seva. És sota terra, en els edificis, en els llibres sagrats, en l'art i en la literatura. Descobrir-ho ens fa més... Ens fa.

      Elimina
    2. En lloc de "cimentar" i "ciments", FONAMENTAR i FONAMENTS.

      Elimina
  2. Quan es parla del subsòl s'hauria parlar també dels espais sotarrats de la Plaça Reial -ple de restaurants i bars que aprofiten l'espai- o dels del centre de la ciutat com el cas de la botiga i cafeteria de productes de convents a Banys Nous, per exemple.

    I sobre el tema de la Terra Negra ja era un espai de prostitució barata des de la segona meitat del s. XIX.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Galderich; ara, com dic a l'apunt, d'aquests espais els més interessants són els formaven part d'una altra realitat i ús i ara s'ignora. Sobrer el soterrani de la pastisseria Caelum, n'he afegit una nota: és dubtós que formés part d'una miqvé jueva; però en tot cas valdria la pena saber què era.

      Sobre la Terra Negra, hi ha bibliografia?

      Elimina
    2. En una novel·la porno titulada Paca (1870 aprox.) il·lustrada per Eusebi Planas la protagonista que acaba molt malament -sifilítica- per la seva vida cràpula en aquest lloc fent punyetes als soldats que s'aproximaven...

      Elimina
  3. Sabeu alguna cosa més sobre aquest Bembo? No he pogut trobar gran cosa.


    Al parking d'on hi havia el circ Olimpia encara queden una mena de gàbies dels animals, bé, al menys fa anys hi eren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no en sé res més d'en Bembo, Júlia, a part de les seves obres.

      Havia sentit parlar de restes de l'Olimpia però no en tenia cap detall. Miraré què hi trobo. Gràcies per la dada de les gàbies.

      Elimina
    2. En Josep Rodergas en el seu llibre "Els pseudònims usats a Catalunya" (1951) d'en Max Bembo diu:
      Josep Ruiz i Rodríguez. Revista Palacleto, Barcelona, 1908. Era portantveu d'una organització anomenada "Obra de Max Bembo" que pretenia encarrilar xicots trinxeraires, però aviat va fracassar. Amb el mateix pseudònim publicà "La mala vida en Barcelona", Editorial Maucci, 1909.

      Elimina
  4. Algunes escenes actuals als carrers i a segons quins racons no són tan diferents d'aquestes que ens expliquen, tan sols l'origen de les víctimes ha canviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això el que surt a la llum, perquè d'amagat ens esgarrifaríem dels inferns que existeixen sense sortir de Barcelona.

      Elimina
  5. Crec que el mateix que hi ha un món subterrani desconegut hi ha un món 'elevat', cúpules, campanars, terrats i terradets, molt poc accessible i molt poc conegut, en general.Sempre he pensat que m'agradaria fer aquesta ruta 'aèria'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Júlia; hi ha una ruta "aèria", com dius, molt interessant, però em sembla que és més oculta que la subterrània perquè les referències i la documentació és més escassa.

      Un dia d'aquests n'explicaré una.

      Elimina
  6. La ciutat oculta i soterrada té un gran encant, amb tot el que suposa de misteri, de baixada a l'infern i de cementiri real i simbòlic.

    Recordo molt l'antic bar El Manantial, situat al mig de la rotonda subterrània del metro de Plaça Catalunya, prop de l'Avinguda de la Llum. Fa uns anys el van reformar, modernitzant-lo, però ja no és el mateix...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens agraden els misteris, oi Sícoris? Com que no n'hi ha prou a la vida ens encanta buscar fantasmes.
      També recordo l'antic Manantial; i el que hi havia en el passadís que comunica el metro amb el pàrquing del Corte Inglés.

      Elimina
  7. Com em pertoca, m'aproximaré al territori extramurs; als "homes subterranis" que en Dostoievski va preconitzar.
    Subterrani era aquell home que vivia en un cau del Camí de la Serp de Montjuïc a primers dels 80, com subterrani és l'home que porta anys vivint a la boca de la mina d'aigua de la Font de la Senyora. També ho són els que s'han establert a la cruïlla de les galeries de les velles mines de les Roquetes... Tots ells, subterranis inimaginables però vigents; més supervivents que lúbrics, d'això n'estic segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Girbén, bona referència la de "Memòries del subsòl" i a aquesta Barcelona subterrània habitada.

      Ara que esmentes el Camí de la Serp, potser un dia hauríem de fer una redescoberta dels antics camins de Montjuïc. Seria una bona excursió que potser ens permetria descobrir algun vestigi. Avisa'm si t'hi decideixes.

      Elimina
    2. Montjuïc és un hipertema: pel poblat iber encara per excavar; per l'anorreat Castell del Port, residència dels Berenguers; pel 9% de muntanya convertida en edificis barcelonins... Pel goig metafòric que era escalar els baluards del castell (i per què cony ho han prohibit?).

      De nou al subsòl, i per si mai vols aprofundir-hi, conec bé a la MªJosé que, apart de liquenòloga, és la tècnica responsable dels aqüífers i de les aigües subterrànies de la ciutat.

      Elimina
    3. Girbén, si un dia quedem amb la Mª José, jo encantat. Ara tampoc voldria que em concertessis una cita.

      I si la tens apamada, el proper dia hem de parlar de Montjuïc. I estaria bé fer un mapa de tots els vestigis que queden de temps passats.

      Elimina
  8. a Passeig de Sant Joan aprop de la Diagonal, hi ha l'entrada al subsol, des d'on organitzaven excursions en grup. Aquest llibre que dius el tinc que llegir

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Aris, Llàstima que estigui tancada. El llibre t'agradarà segur.

      Elimina
  9. Ja sabíem que "La Barcelona subterrània" faria sortir a la llum coneixements soterrats dels amants de Barcelona! Quin article tan treballat, Enric, aquest tema ha de continuar sortint de la caverna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per creure en la feina de la Mireia Valls i publicar el llibre. Barcelona és una ciutat polièdrica i faltava una mirada als inferns, una mirada que, com bé dieu vosaltres, farà sortir a la llum més històries.

      Elimina
  10. Hola, primer de tot soc l'esperit d'Esnaola, la gent de la penya Bogarde m'ha fet cinc centims de la teva web, però s'ha quedat curta. Aquesta tasca de recopilació és vertiginosa, he repassat textos i imatges atresorades en aquesta web i m'en fai creus de tot els misteris de la ciutat. Ara amb la Barcelona subterrània has apujat el llistó, felicitacions i records dels amics bogardians (quina trepa, eh?).
    Salut i memòria 100% endavant i visca el Bogarde (també).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Esperit d'Esnaola. Tot i que no comento tant com voldria i es mereix la Penya, estic al corrent de l'activitat del grup, i per als que volem encarnar l'esperit d'en Nin, sabem de la gran feina que fa el grumet del Potemkin.

      Salut a tots els camarades!

      Elimina
  11. Respostes
    1. Home, Josep, hi ha una mica de tot. Els llocs hi són; una altra cosa és la interpretació o l'ús que se'n faci. La arqueologia urbana és tan interessant com la històrica i és igual de rigurosa. Ara, és cert que de fantasmes n'hi ha arreu.

      Elimina
  12. Igual que l'Infern de les atraccions Apolo es conserva sota el nou edifici i el pàrquing del costat, al soterrani d'un pàrquing de la Rambla, 31, (tancat des de l'any passat) es conservaven les columnes del que eren les restes d'un dels molts convents que al S. XIX hi havia a les Rambles i que van desaparèixer en la revolta del Torí (1835. Això ho sé perquè jo guardava allà el meu cotxe fins que el pàrquin va tancar. Al meu bloc està explicat http://srabsenta.blogspot.com.es/2012/03/el-parking-que-fue-un-convento.html

    ResponElimina
  13. Cert, Roser, els pàrquings són un altre dels llocs que amaguen sorpreses. Ja t'he deixat un comentari en el teu bloc sobre aquest "misteriós" convent.

    ResponElimina
  14. Un reportatge excel · lent, molt ben elaborat i documentat, senzillament fantàstic moltes gràcies per compartir amb nosaltres.
    Una salutació i gràcies.

    I perquè ha desaparegut,?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mª Trinidad. Hi ha molt a descobrir sota Barcelona.

      Els comentaris desapareguts han estat a l'apunt del Museu Roca, no al de la Barcelona subterrània. De fet, ha desaparegut tot l'apunt perquè... jo l'he esborrat per error! L'he pogut recuperar sense comentaris.

      Elimina
  15. Hi ha una vella teoria que ens diu que la Terra es buida per dins, una teoria que Verne va demostrar que és absolutament certa en el seu “Viatge al Centre de la Terra”, i que molts altres autors han pres com a model en algunes de les seves històries i relats, com ara “La terra buida” dels germans Shuiten.

    http://www.tebeosfera.com/obras/series/tierras_huecas_las.html

    En aquest sentit tothom hauria de saber que les ciutats sorgeixen dels abismes més profunds on segurament habiten els déus primordials dels que tan encertadament ens parlava Lovecraft, icebergs enormes que tot just ara treuen el cap com peixos que volen convertir-se en amfibis.

    Tothom, ciutats i persones, tenim una mica de catifa, el millor indret per amagar les escombraries que no podem escombrar.

    Felicitats, Enric, un post extraordinari, fa cosa veure aquestes naus immenses a sota terra, buides i per on, no fa pas tant, passejava de nen de la ma dels meu pares. Quin nom més bonic, Avinguda de la llum. A tocar de casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que aquí no hi ha el costum d'enterrar els morts sota terra, sí que és un costum força generalitzat arreu d'Occident. És una manera de tornar la vida a l'humus, a la terra primordial, al fang que serveix per donar forma a la representació humana i insuflar-li vida.

      Si els àngels ocupen l'espai eteri celeste els ésser materials habiten les profunditats i els abisme; i com tot allò que viu ocult, ens ho imaginem terrorífic i monstruós, o en el millor dels casos, màgic i incomprensible; és a dir, fora de la comprensió humana.

      Elimina
  16. Hola Enric, una excelent entrada, abans de profundizar una mica en el tema un petit apunt, una errada molt comuna, l'estacio de metro de la que has pujat una foto el seu nom sempre va ser Fernando, mai va estar nomenada com Ferran, va ser oberta aprofitan la cua de maniobres de l'estacio de Liceo i va ser tancada quand van començar las obres de perllongacio de la linea fins Drassanes (llavors Atarazanas) que precisament avui dia 14 es compleixen 47 anys de la seva inaguracio.
    La Barcelona Subterranea es un bon llibre i ofereix apenas unas pincellades del que realment tenim sota la nostre ciutat.
    Penso com tu de que el treball de Barcelona oculta dificilment pot recollir tot el mon soterrani en un planol ja que hi han llocs totalment desconeguts i si son privats els propietaris prefereixen que segueixin sent anonims, puc citar un soterrani amb el accesos totalment tapats i que al entrar hi vem trobar un petit "tresor" (res d'or ni joias ni diners pero si valuos) o d'un amagatall de la guerra civil (amagatall pero no un refugi antiaeri) en el que hi vem ser aquest estiu, son nomes un parell d'ejemples dels llocs que hi ha sotaterra i que no constan a cap llibre.
    El mon soterrani es com la materia, mai es destrueix, nomes es transforma, costa molts mes esforços i diners destruir completament un tunel que no pas fer el mes facil, tapar els accesos i deixar-los abandonats esperant que pasin els anys i que un dia tornin a reapareixer per ser recuperats per l' historia. Amb aixo el que vull dir es que la inmensa mayoria de llocs soterranis encara existeixen, plaça Catalunya i plaça Espanya son autentics laberints pero precisament tambe parles del Apolo, en aquest punt de Paral-lel tambe deu ni do el encreuament de tunels i galerias que es poden trobar, metro, funicular, las antigas atraccions del Apolo, el projecte del tren llençadora, el tunel de baluard (alla on hi va haver un baluard senpre hi trobaran un tunel que entraba dins de las murallas). Els antic urinaris de Sagrada Familia com espai encara existeixen pero amb altre us public. A sota d' un edifi molt conegut de passeig de Gracia que abans va tenir altres usos, un d'ells bastan sanguinari i cruel, fa uns anys durant una remodelacio en un dels soterranis vem trobar unas arcadas que tot fa indicar que procedian del desviament de la riera Maya, aixi podriam extendre durant una pila d'horas, pero tambe volia aportar aquesta pincellada d'historia soterrania, una salutacio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó amb el nom de l'estació. Ja ho he canviat.

      El llibre "Barcelona subterrània" no m'acaba d'agradar. Quant a les localitzacions dels espais està molt bé, però el tractament no em fa el pes. Es juga excessivament amb el simbolisme (que ja entenc que forma part del projecte) i s'especula molt sense aportar documentació. De tota manera, com que no té intenció historiogràfica no s'hi pot fer cap crítica.

      La tesi de la Rosina és per ella mateixa monumental, i estem d'acord que una recerca d'aquesta mena sempre tindrà llacunes.

      I evidentment, com ja ho apunto a l'article, la quantitat de llocs als quals no té accés és ingent. I en part ja està bé que sigui així perquè dóna l'oportunitat de continuar investigant i trobar-se amb autèntiques sorpreses.

      Salutacions i moltes gràcies pel comentari!

      Elimina
  17. Que li diguin als parisencs, que han fet del seu subsol una de les grans atraccions turístiques de la capital francesa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí anem recuperant espais lentament. Només amb els refugis, Javier, ja podríem explicar moltes històries anònimes que ens portaries a descobrir la història real; la de les persones.

      Elimina
  18. Aquests móns subterranis tenen un misteri i un atractiu difícil de superar. Semblen ser els camins que descriu el Necronominon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara caldria saber, Xavier, si, fent honor a Locecraft, n'hi ha que no han estat fets per mans humanes. Hi ha una llegenda que diu que sota Barcelona hi ha un riu subterrani.

      Elimina