dilluns, 18 d’abril de 2016

D'excursió al mont Tàber

Placa que marca la cota altimètrica del punt més alt
del mont Tàber, al carrer del Paradís


L’altre dia, el bon amic Joanot Pasqual em preguntava a quina declinació llatina pertanyia el topònim Taber, el nom amb què és conegut el petit turó que els romans aprofiten per fundar Barcino juntament amb l’altre turó on s’assenta la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. La resposta no és fàcil i pressuposa que el nom és d’època romana. Però, i si no fos així?

Aquesta petita elevació rep a l’Edat Mitjana els nom de puig del Miracle o mons Tàber. El lingüista Joan Coromines, autor de l'Onomasticon Cataloniae i dels diccionaris etimològics tant de la llengua catalana com de la castellana, creu que l’origen del topònim és religiós i que segueix la moda del segle XIV, quan molts noms de lloc són canviats per mots bíblics.

En el cas de Taber, el nom faria referència al mont Tabor (הַר תָּבוֹר), un turó de Galilea a l'extrem nord-est de la plana d'Esdreló (anomenada també de Jezrahel o de Megiddo, a Israel). El Tabor és esmentat diverses vegades a l'Antic Testament, i el cristianisme el venera perquè la tradició diu que en aquest cim es va produir la transfiguració de Jesús, és a dir, aquell moment en què la naturalesa divina passa a acompanyar l’aparença humana del messies cristià. El segle V s'hi va fer una basílica bizantina, substituïda el 1924 per l'actual església de la Transfiguració.

De la mateixa època en què Taber/Tabor apareix a la toponímia barcelonina, també ho són altres noms com el de la Vall d’Hebron (חֶבְרוֹן), habitada per ermitans fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni, desaparegut durant el segle XIX i del qual només queden les restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació que envolta la carretera de Sant Cugat.

D’aquesta mateixa època són les llegendes que atribueixen l’origen de Barcelona a la fundació d’Hèrcules (Hèracles) i Mercuri (Hermes), de la qual parlàvem fa poc arran de la publicació de La Barcelona d’Hermes. En aquest context, doncs, també podria ser que un Taber d’origen romà o adoptat pels romans s’associés al Tabor hebreu en uns temps en què el poder reial atribuïa orígens antics als elements patrimonials per justificar-ne el dret de possessió a través d’una fictícia línia successòria que relacionaria emperadors, comtes i monarques al llarg dels temps.

Si l’origen medieval del nom Taber és cert, la resposta a la pregunta del Joanot seria que aquest topònim no es declina perquè no és llatí. Però... i si ho fos?

Com a bon etimòleg inquiet, Joan Coromines intenta rascar una mica més i fa algunes comparacions. Jugant amb els ètims i la localització geogràfica, esmenta alguns paral·lelismes com Tavertet (Osona), un poblet medieval situat sobre la cinglera que domina el pantà de Sau i el riu Ter; i l'illa de Tau, l'actual Sète (Llenguadoc), que abans es deia Tàvaro. En un plom escrit amb signes ibèrics del poblat d’Ullastret (Baix Empordà) hi apareix escrit “taberku”. Ben a prop d’aquest poblat n’hi ha un altre, el del Puig de l’Illa d’en Reixac, un promontori que fins ben entrada l'època moderna va ser un illot al mig de l'estany d’Ullastret, avui dessecat. Com explica Antoni Jaquemot, iberista i expert en onomàstica, és possible que el nom de taber, o el també conegut tavaro, vulgui dir "costa, pujada, turó", de tabar>patar, que ha donat topònims com Albatàrrec (Batarri), Tabarra (Navarra). I estenent-nos una mica més encara podríem pensar en turons específics en forma de promontori sobre una extensió d’aigua, com són els primers topònims esmentats.

Quina relació té tot plegat amb el Tàber i Barcino? Intentarem veure-ho si li posem una mica d’imaginació.

El passat dimecres 13 d’abril, la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, l’arqueòleg Jordi Ramos i l’arquitecte Pep Llinàs, van exposar els resultats de les intervencions arqueològiques de les torres 27 i 28 de la muralla, i els plans de recuperació del recinte fortificat i la seva integració en el teixit urbà i ciutadà. Una de les inquietuds a l’hora de projectar la visibilitat de la muralla és aconseguir que el vianant sigui capaç de copsar-ne la magnitud com ho haurien fet els viatgers o els enemics de l’època a l’acostar-se a Barcino quan la colònia romana no tenia al seu voltant cap impediment urbanístic ni geogràfic que n’impedissin la visibilitat.

Cal que ens imaginem Barcino com un poblament lleugerament elevat sobre un promontori, aleshores coronat per les muralles del segle III; una mena de petita península limitada a banda i banda per la badia on desembocava la riera de Sant Joan, situada aproximadament a l’actual Via Laietana, i després desviada per la desapareguda plaça de l’Oli i convertida en el Merdançar, que passava pel carrer dels Assaonadors; i la riera del Pi i la Rambla per l’altra banda, que amb el temps acabarien formant aiguamolls i el Cagalell, els vestigis del qual encara es poden identificar en les depressions d’alguns indrets del Raval.


 Gràfic amb la hipotètica línia de costa des de la prehistòria a avui


Només cal que tanquem els ulls i ens imaginem Barcino sobre el mar, en un taber envoltat d’aigua, perquè ràpidament prengui sentit l’etimologia proposada per Jaquemot i que ens porta als símils comentats per Joan Coromines. Si és així, Taber es deuria declinar en els primers moments en què s’hi estableix la colònia romana, però aviat el turó va deixar de ser una referència quan en el cim s’hi construeix el temple d’August (en queden quatre columnes en el carrer del Paradís, 10, seu del Centre Excursionista de Catalunya) i es converteix en l’epicentre del fòrum de la ciutat. Així, doncs, davant la manca d’informació al respecte parafrasejarem la dita castellana i farem “mutis por el foro”.


El perquè de Barcino

Ja que som fent el turista a Barcino, plantegem-nos una altra pregunta que ronda de fa temps el magí dels historiadors. Quina va ser la raó de ser de Barcino? Per què se’ls acut als romans establir una colònia en un lloc com el Tàber no tenint-ne cap necessitat?

La ruta comercial entre les dues grans poblacions de la Mediterrània, Emporiae i Tarraco ja tenia Baetulo (Badalona) com a eix central i lloc de control de la costa central i de les rutes cap el Vallès.

Emporion, enclau grec des del 580 aec i ciutat romana amb el nom d'Emporiae des del 197 aec després de la segona Guerra Púnica (218 aec), és un dels grans centres comercials de la Mediterrània. Tarraco, que també té els seus orígens en la segona Guerra Púnica, esdevindria una de les grans ciutats de l’imperi, capital de la Hispania Citerior i després de la província Tarraconense. Baetulo és fundada ex novo cap l’any 100 aec també sobre un turó vora el mar. Poblada amb colons itàlics, es convertirà en una ciutat dinàmica i pròspera gràcies a una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi.

En aquest context ens podem imaginar les naus romanes navegant d’Emporiae a Tarraco fent escala a Baetulo i divisant l’skyline del litoral barcinonensis amb un imponent Montjuïc dominant l’estuari del Rubricatus (l’embocadura del Llobregat, que aleshores arribava fins a Ad Fines, prop de l’actual Martorell), i la coqueta elevació del Tàber, ambdós poblats per laietans que es miraven les naus des dels turons ignorant que aviat es convertirien en mà d’obra dels romans.

A Montjuïc, pel costat sud, hi van construir un primitiu port que serviria segurament per mantenir la flota a recer del mal temps i on es va desenvolupar alguna mena d'indústria i magatzems. I al Tàber, que en aquell temps deuria tenir el caràcter idíl·lic que altres colonitzadors van veure a la Costa Brava segles més tard, hi van construir una colònia d’acollida de legionaris llicenciats que ocuparan les vil·les del camp (ager) i que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la plana el lloc ideal on desenvolupar una activitat econòmica i retirar-se. Naixia, entre el 15 i el 13 aec, de la mà d’August, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una colònia de ciutadans romans amb un estatus que els feia lliures de pagar impostos.

Barcino era una ciutat bàsicament administrativa, que aplegava dins del territori murallat institucions polítiques i religioses, grans vil·les (com les del carrer de la Fruita i Avinyó), termes i un petit nucli industrial (bugaderia, tints, salaons i vins), diferent d’urbs com Baetulo i Tarraco. La seva fundació va comportar la romanització de l’entorn rural i la transformació del mode de producció i de la propietat de la terra, que esborra el rastre dels antics habitants de la zona, així com el model d’assentament. Quan pensem en Barcino hem de mirar més enllà de les muralles i així entendrem perquè el Pla de Barcelona ha estat tan ric en masies, que hem acabat destruint.

Però Barcino, com explicàvem a Barcelona... de vacances, també es convertia en terra de promissió senzillament perquè era bonica. I mentrestant, els ibers laietans es preguntaven, amb mirada encuriosida, com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana podent mirar la línia de l'horitzó des dels turons.


17 comentaris :

  1. JO diria que en un llibre antic que havia llegit sobre vides de sants i coses semblants això de Tàber es donava com anterior al temps del cristianisme oficial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tot cas, Júlia, un llibre de vides de sants no és la millor font. Els textos més antics on surt citat són del segle XIV. Si abans dels romans hi va haver un Tàber se'm fa difícil pensar que es mantingués el nom a Barcino senzillament perquè el fòrum va fer desaparèixer el turonet.

      Elimina
  2. ...........................
    ............................porfa, otro de los míos, en el mismo lugar....y a solas.
    Es que, las cosas de magia se han de explicar lentamente, no sea que después no se pueda desfacer el encantamiento.
    Un beso....ladrón.
    Salut

    ResponElimina

  3. Gràcies per tenir-me com a excusa per a un dels teus magnífics articles!!! A falta de declinació escriuré: ... in monte Taber vocato... 😉

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha estat un plaer, Joanot. No descarto, però, proporcionar la declinació. Tota paraula es dedclina en llatí.

      Elimina
  4. A mi sempre em va seduir que Barcelona l'haguessin fundat els Barca, per allò de l'èpica d'aquesta família i d'Anibal. Tampoc m'estava malament que fos el déu Hermes, per allò de la mítica. També satisfà la meva vanitat que fos per raons simplement administratives, per allò del poder i la magnificència.

    Però ara descobreixo la millor raó de totes per fundar una ciutat, la bellesa de l’entorn que inevitablement havia de conduir a una bella ciutat.

    “Senzillament perquè era bonica”

    ResponElimina
    Respostes
    1. A l'hora de fer història, Xavier, gairebé sempre es perd de vista l'emoció com a motor. L'economia, la religió i la geopolítica són les raons que mouen el món. Segurament és cert. Però estic convençut que la bellesa ha encès més d'una espurna històrica, tant com els pecats capitals.

      Elimina
  5. jo sempre he vist la fundació de Barcino com una colla de legionaris llicenciats o pre jubilats, buscant un lloc coquetó i "fèrtil" per establir-s'hi. Entre que ho fan en època de Pax Romana, que no paguen impostos i que tenen una pensió estupenda per haver participat en les guerres càntabres acaben creant una ciutat petita i rica...potser el Sitges de l'època ? Salvant les distàncies (curtes) , és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I en realitat així va ser, Meritxell. Al llibre que acabo d'escriure sobre el Rec Comtal explico quina era la visió dels viatgers del XVIII quan passejaven pel Pla de Barcelona: una terra fèrtil plena d'hortes i sembrats de la qual se'n meravellaven. No tenim aquesta descripció d'època romana, però ens la podem imaginar. I sí, Sitges serveix; aquella Blanca Subur de finals del XIX i principis del XX.

      Elimina
  6. Per cert ja que parleu de Bàrcino i la Blanca Subur, Labendontia o La Bedoncia, fa anys que intento situar-la (l'Hospitalet, Sitges?) algú em pot il·luminar, gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, Labedontia la cita Aviè, un poeta llatí del segle IV, a l'Oda Maritima. No s'ha aconseguit mai situar-la, tot i que s'especula amb l'Hospitalet, com tu dius.
      Diu Aviè:
      "Hubo también aquí la ciudad de Hemeroscopión, en otro tiempo habitada, ahora ya suelo
      vacío de habitantes, la baña lánguido mar. Alzase después la ciudad Sicana, así llamada por los Iberos del río próximo, y no lejos de la bifurcación de este río la ciudad de Tiris el río Tirio... Por allí se extiende la marisma de los Nacararas, pues tal nombre dio la costumbre a esta marisma, surgiendo en medio de ella una pequeña isla, fértil en olivos y por ello consagrada a Minerva. Cerca hubo numerosas ciudades, ya que estuvieron aquí Hilactes, Histra, Sarna y la noble Tiricas... Estaba junto a él (el monte Sello) la ciudad de Labedontia en tiempo anterior, ahora campo vacío de hogares cría escondrijos y cubiles de fieras. Después yacen arenas de gran extensión, entre las que estuvo en otro tiempo la ciudad de Salauris y en donde primitivamente estuvo también la antigua Calípolis, aquella Calípolis que por la alta elevación de sus murallas y por sus excelsas techumbres se levantó por los aires, que con el ámbito de su vasto solar tocaba por ambos lados una marisma feraz siempre en peces. Después la ciudad de Tarraco."

      Elimina
    2. Buenaventura Hernández Sanahuja (1810-1891) va defensar l'Hospitalet com a lloc en un informe a la Real Academia de Historia amb el llarg títol de " Informe en el que se intenta demostrar que el pueblo del Hospitalet se encuentra sobre las ruinas de Oleastrum, ciudad mencionada en el Itinerario Antonino. Sus argumentos son: el nombre del río Ollastre, los restos de una construcción romana [quizá las termas de una villa] en el cementerio del pueblo, una posible calzada, un puente romano y los restos de un "muelle" [en opus caementicium]. La importancia de los restos le hacen suponer que quizá se trate de la ciudad de Labedontia, citada en la Ora Maritima de Avieno. También reproduce, dentro del texto, la inscripción medieval que data la fundación del hospital para pobres que ha dado nombre al pueblo".

      Es pot trobar a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes:

      http://www.cervantesvirtual.com/obra/informe-en-el-que-se-intenta-demostrar-que-el-pueblo-del-hospitalet-se-encuentra-sobre-las-ruinas-de-oleastrum-ciudad-mencionada-en-el-itinerario-antonino-sus-argumentos-son-el-nombre-del-rio-ollastre-los-restos-de-una-construccion-romana-quiza-las-termas-de-una-villa-en-el-cementerio-del-pueblo-una-posible-calzada-un-puente-romano-y-los-restos-de-un-muelle-en-opus-caementicium-la-importancia/

      Elimina
  7. Cada entrada teva Enric ,es una classe d´historia de quelcom passat de la Ciutat ; menys mal que tot lo que ens expliques o tindrem en els teus llibres " abençoado seja D´us" com diuen âo Brasil,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets molt amable, Jaume! La història ja hi és. Jo intento posar-hi bona lletra i vosaltres hi feu la resta.

      Elimina