La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.

Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.


Més informació a Barcelofília.

6 comentaris :

  1. Coses que tenia del tot oblidades ara gràcies a tu és fan presents. A casa en teniem unes quantes de llibretes "Ahorro del Hogar" M'hi entretenia força enganxant els cupons, calia vigilar que les pàgines no
    s'enganxessin entre elles. Posteriorment va aparèixer una cosa semblant "Cupones el Trébol" eren de color verd.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel. Sembla mentida com una cosa tan poc transcendent acaba deixant un record tan clar en la memòria. A més, és com un fil del que si estires hi acaben sortint més records. Sí. Hi havia el cupons del Trebol, i també els dels magatzems Capitol i, més tard, els de l'Spar.

      Elimina
  2. Ahhhhhhhhhhhhhhhhhh...qué sabor pegar los sellos con la lengua. Quedaba pastosa, sucia y pegajosa, pero su sabor dulzón era inigualable.
    A la entrada, o salida (como se prefiera), había la encargada de romper las cartillas, que solía hacerlo con la mano y tirarlas a una papelera gigante que tenía a sus pies después de revisarlas hoja por hoja y pasarles un sello tintado para que se vieran que estaban utilizados.
    En alguna ocasión, si mi madre la sabía despistar porque no encontraba la media docena de vasos que decía querer, me agachaba y hacia acopio de las que podía coger, para después en casa ( a todo le llamamos casa), en Can Valero Petit, recortábamos lo que pudiera darse por válido y no estaba sellado por la mano de aquella señora que pienso, se conocía el paño de todos y cada uno de los que íbamos.
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Tot passava per la boca, Miquel! A l'escola ens menjàvem la goma Milán d'esborrar i la cola que deixàvem assecar als dits per després arrancar-la amb les dents. La cola dels cupons et deixava la llengua de drap!
      De nanos tots érem uns rapinyaires. Recordo que al Clot li preníem les tires de la cortina al del colmado perquè eren fetes de ganxos i anaven de conya per disparar amb les ballestes de fusta que fabricàvem nosaltres mateixos.

      Elimina
  3. Jo, com que era de poble (del Priorat) no vaig arribar a conèixer aquests cupons. Però sí que m'heu portat a la memòria el fet que, quan érem petits, per incentivar l'estalvi, a la Caixa d'Estalvis de la Diputació de Tarragona, quan anàvem a fer un ingrés (una o dues pessetes...) ena donaven un "cromo" que enganxàvem a un àlbum regalat prèviament per l'entitat.
    I, això de prendre-li les tires de cortines de ferro als botiguers, també ho fèiem els bordegassos: "ganxets", en dèiem. I com s'emprenyaven els de la botiga!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els bordegassos del meu carrer ens deien vailets. Joanet, jo havia fet el mateix a través de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona (Caixa de Barcelona), en una campanya d'estalvi escolar. L'àlbum era de Trajes guerreros antiguos. Et deixo l'enllaç a la portada de l'àlbum.

      http://1.bp.blogspot.com/_2GQvuEKpbb4/THalX81J1gI/AAAAAAAAcPg/n_A5t_Zni88/s1600/FOTOS+107.jpg

      Elimina