La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 4 d’octubre de 2017

La Transició i els esperpents

La Torna d'Els Joglars (1977)
Foto: Jordi Pascual


Els esperpents del 36

El 12 d'octubre de 1936, José Millán-Astray y Terreros (1879-1954), fundador de la Legión i digne representant de l'esperpent que tan bé va saber retratar Valle-Inclán (que no va arribar a viure l'alçament militar de 1936 perquè va morir el 5 de gener del mateix any), va cridar la cèlebre frase "¡Muera la inteligencia!".

Va ser a la Universitat de Salamanca, amb motiu de la celebració de la "Fiesta de la Raza". El professor Francisco Maldonado, seguint el protocol i les formalitats inicials, i després d'un apassionat discurs de José María Pemán, es va esplaiar violentament contra Catalunya i les "Vascongadas", a les quals va qualificar de "cánceres en el cuerpo de la nación" i va afegir que "el fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos".

Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, es va alçar lentament i va dir: "Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo [assenyalant el bisbe de Salamanca, Enric Pla i Deniel, adherit a la causa feixista], lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."


Miguel de Unamuno, després de la topada amb Millán-Astray,
a Salamanca, acompanyat del bisbe Pla i Deniel, el 1936


Els esperpents de la Transició

L'any 1977 s'estrenava l'obra teatral La torna d'Els Juglars, prohibida després de les estrenes als teatres Argensola de Barbastre (Osca, 7 de novembre) i Bartrina de Reus (estrenada el 30 de novembre i prohibida després de la funció del 2 de desembre), i el consegüent consell de guerra contra alguns dels components de la companyia. Els fets van provocar un moviment popular sense precedents a Catalunya i Espanya per la llibertat d'expressió.


La Torna d’Els Joglars (1977). Fotografía
Foto: Pau Barceló. CDiMAE


La torna coincideix, en el temps, amb l'estrena de El puente, una pel·lícula espanyola de 1977, dirigida per Juan Antonio Bardem, amb guió de Javier Palmero, Daniel Sueiro i el mateix Bardem.

Juan (interpretat per un Alfredo Landa en plena transició com a actor) és un mecànic de cotxes que treballa en un taller de Madrid. Amb la seva parella planeja anar-se'n de vacances aprofitant un pont festiu, però el viatge no es du a terme perquè ella el deixa plantat. Després d'una trobada casual amb dues turistes estrangeres, decideix anar-se'n amb la moto a Torremolinos, una de les poblacions de la costa mediterrània amb turisme massiu i estrangeres amb biquini. Al llarg del trajecte, però, viurà un seguit d'aventures que mostren els canvis socials de l'Espanya del postfranquisme.

En una d'elles va a parar a la localitat de Tembleque (Toledo), on una companyia de teatre interpreta una paròdia de la Transició espanyola, amb els veïns fent d'actors.




Aquest divertit esperpent, que podeu veure en el vídeo adjunt, qüestiona un canvi polític que només va ser una maniobra que va permetre que les estructures polítiques i administratives de la dictadura es mantinguessin en l'aparell de l'Estat i en el sistema econòmic.




Tant La torna com El puente ens mostren no només les eines repressives de l'Estat, sinó la vigència d'aquesta repressió. Si a La torna els personatges que interpretaven la Guardia Civil portaven màscares i en El puente s'interpretava una mascarada, avui la caiguda de les caretes permeten veure la cara del monstre.

De 1959 és el poema "Noche triste de octubre. 1959" de Jaime Gil de Biedma (1929-1990), el poeta barceloní que la crítica adscriu a l'anomenada Escola de Barcelona, on va tenir de companys de viatge Alfonso Costafreda, José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet i Gabriel Ferrater. El poema, tot i ser de les acaballes de la primera postguerra, tramet, amb Barcelona com a escenari, una grisor de plom que no ha desaparegut.


Noche triste de octubre. 1959

Definitivamente parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.

En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.

Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno,
mientras que afuera llueve.

Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.

23 comentaris :

  1. Sin embargo, y al hilo de dos referencia importantísimas que has tenido a bien hacer en el mundo de la cultura catalana, ni Boadella, ni Jaime Gil de Biedma (generación del Barcelona), han estado reconocidos en su casa.

    Una abraçada.
    Molt bona entrada.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, pel que fa a Boadella, va tenir tot el reconeixement fins que ell solet es va desmarcar per qüestions que mai han quedat clares però que tenen a veure amb la querella que els seus companys van interposar per apropiar-se de l'autoria de 'La torna' (que era compartida per tots els membres d'Els Joglars) quan Boadella va estrenar 'la torna de la torna', l'any 2005, al Romea.

      I pel que fa a Gil de Biedma, sempre ha tingut el reconeixement del món de la cultura catalana. Passa, però, que la poesia té molt poc abast públic en qualsevol llengua i cultura. Sempre trobarem ignorants i malintencionats, però res tenen a veure amb la cultura. Et deixo alguns enllaços d'aquest reconeixement a Gil de Biedma.

      L'exposició de 2002: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/65765/ca/conseller-cultura-inaugura-edicio-poesia-sant-cugat.do

      L'homenatge de 2015 de la Institució de les Lletres Catalanes: https://www.vilaweb.cat/noticies/lilc-recorda-gil-de-biedma-incidint-en-les-relacions-entre-intel%C2%B7lectualitat-catalana-i-castellana-a-la-seva-catalunya/

      La dramatització de 'Las personas del verbo' al Teatre Lliure: http://www.teatrelliure.com/ca/noticies/jaime-gil-de-biedma-gracia

      Una abraçada, company!

      Elimina
    2. Miquel, un incís. Servidor sempre ha optat per tenir idees polítiques que poden entrar en conflicte amb un gust cultural que a vegades les contradigui. D'aquesta manera, jo em considero mitjanament independentista (no entraré en més detall perque això no va sobre mi) però he vist dues obres dels Joglars abans que Boadella es retirès, una al teatre i una altra que va emetre BTV. I és prou evident que Albert Boadella i els Joglars són figures teatrals úniques, a molts nivells: En textos, escenografía, actuació, etc... la seva importància mai no és podrà menystenir.

      Dit això, dir que a Boadella no se'l ha reconegut a Catalunya tampoc és cert. Hi ha molts exemples que ho contradiuen. Primer de tot, la premsa cultural catalana, sigui del color polític que sigui, l'ha tractat sempre amb admiració. Un dia, consultant una hemeroteca, em vaig trobar amb la crítica que, al 1995, el diari "Avui" li va dedicar a l'estrena original de "Ubú President". I la deixaven de meravella. I recordem que al 1995 el diari "Avui" era un diari molt convergent, possiblement el que més. Hi ha hagut episodis ben famosos com el rebuig a acceptar la Creu de Sant Jordi del 2004, però només t'has de passar per el web dels Joglars per veure que reconeixements teatrals dins de Catalunya n'hi ha hagut diversos.

      Elimina
  2. Molt oportuns, Enric, aquests darrers comentaris, doncs ens il·lustren més àmpliament recordant-nos detalls que alguns podiem haver oblidat, i molts d'altres ... inclus ignoraven. Gràcies.

    ResponElimina
  3. No seré yo quien contradiga las entradas que tengas...
    Pero me refiero a lo último, que se me da, que está por ello, y que no es del 15, ni del 16, sino ya del octubre del 17



    https://www.elindependiente.com/tendencias/2017/10/03/boadella-ve-viable-la-declaracion-independencia-cataluna-despedios-este-jardin-tan-bonito-fantastico/

    A la resta de lectors, una abraçada.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des del punt de vista artístic, em sap greu que Boadella s'exiliï de Catalunya. Però va ser ell qui va convertir una decisió política (l'enfrontament amb CiU i la Generalitat) en personal i professional. Contenciosos amb els governs els tenim molta gent, però CiU no és Catalunya. En la seva actitud hi ha molt d'injust (cap als espectadors) i de pataleta de nen mimat. Cert que tot és política, però voler convertir en política qualsevol manifestació artística, professional i ciutadana és igualment injust (per l'acusació que fa al 99% dels seus companys de feina a Catalunya). També podríem carregar-nos Gil de Biedma per ser un "señorito" aristòcrata; o a Lorca per raons semblants.

      L'art és un mirall on es reflecteixen tots els monstres. I moltes vegades el monstre és l'artista. Però l'art, com els somnis i l'inconscient, funciona amb les seves normes, alienes a tota llei.

      Una abraçada, Miquel.

      Elimina
  4. Enric, recordo molt de passada lo de La torna perquè em va agafar molt jove però com a fill de comunista pro-soviètic -escissió PCC al 1981- òbviament aquests temes eren a casa (recordo també el cas del desaparegut Xavier Vinader). Gràcies pel refresc i pel poema de Gil de Biedma.
    PD: m'impressiona veure aquests dies com aquests gàngsters de la Moncloa són capaços d'influir en l'estat anímic de tota una societat, creant-li un neguit i per sort també vacunant-la i sortint al carrer com mai abans havíem eixit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un malson, Ferran. A banda del que vaig viure en persona el diumenge (a mi em va tocar el col·legi de l'IES Pau Claris, on van fotre la gent escales avall i van trencar els dins a una noia), el meu neguit com a pare encara és més gran. Hi ha un grau de responsabilitat cap els fills, als quals mai hauries desitjat que passessin per un tràngol així. La meva filla petita (20 anys) va tenir un atac d'ansietat veient com ens fotien fora a garrotades. De cop, hi ha un munt de gent que ha viscut un bany de realitat i barbàrie que crèiem enterrat. Els ha vacunat contra la innocència, però m'espanta el que aquesta gent encara són capaços de fer.

      Jo, la revolta per la llibertat d'expressió la vaig passar a la facultat d'Econòmiques, on ens vam concentrar, tancats i assetjats per la policia. Res comparable, però, amb el que van viure els nostres pares i avis, que ara reviuen aquella dictadura que va sobreviure camuflada entre els agents de la Transició. Referèndum i independència a banda, queda ben clar que estem vivint una mentida i que hi ha gent de qui ens hem de protegir.

      Elimina
    2. Ostres! Jo vaig tenir més sort, era a la seu de la Colla Jove de TGN i estàvem molt protegits per gent de la Jove i també de la CUP i tot i les diverses amenaces no van aparèixer.
      Una forta abraçada company!

      Elimina
  5. Les reflexions que fas les trobo molt encertades. Especialment: "De cop, hi ha un munt de gent que ha viscut un bany de realitat i barbàrie que crèiem enterrat. Els ha vacunat contra la innocència,..."

    ResponElimina
  6. El monstre sembla que hagi desparegut, però de tant en tant treu el cap i quan li convé, mossega. L'etern retorn, que diria l'altre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla un contrasentit, però quanta més llum, més tenebra.

      Elimina
  7. Ostres, fantàsticament lligat tot plegat des del 1936 fins a l'actualitat, d'una banda a l'altra de gènere artístic i literari i sense prejudici.

    Tant els Joglars com Jaime Gil de Biedma han estat sempre reconeguts i només des d'una visió victimista es pot dir el contrari. És més, Jaime Gil de Biedma ha estat més reconegut a Catalunya que el mateix Gabriel Ferrater per posar només un exemple de generació però en català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. Potser perquè l'esperpent està tan arrelat en la cultura hispana, s'ha estat capaç de desenvolupar una sàtira tan potent, com ho ha estat la picaresca, més en la cultura castellana.
      Penso el mateix que tu sobre Gil de Biedma. De fet, ha estat més arraconat pels mateixos autors en llengua castellana. El món de la poesia és molt caníbal, molt més que el de la narrativa. Malgrat tot, l'Escola de Barcelona de poesia ha estat molt ben estudiada i editada per la Carme Riera. Si no transcendeix més, com li deia al Miquel, és perquè, senzillament, la poesia és de consum molt minoritari.

      Elimina
  8. El monstre de vegades és l‘artista, però gairebé sempre és el lector.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, Xavier, el punt de vista del lector se m'ha escapat, i tens molta raó. De fet, a l'autor se li escapen les interpretacions de la seva obra. La lectura desborda l'argument i les intencions. Però bé, això ja forma part del joc literari, que, com deia, funciona amb les seves pròpies normes i permet treure a passejar el monstre i, alhora, posar-li límits.

      Elimina
  9. Tot una descoberta per mi Enric, una época que no l´he viscuda ( 45 anys âo Brasil )i are s´obre als meus ulls amb tote la seva deliran Parodia ,,,,Obrigado noi !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és una alegria poder explicar episodis desconeguts de la nostra història, Jaume. Com a reacció, va ser una resposta extraordinària. Ens vam haver d'enfrontar a la repressió franquista dos anys després de mort el dictador, quan encara no s'havia aprovat la nova constitució. Ara comprovem que l'expressió "atado y bien atadado" de Franco quan es va aprovar la Llei de successió era ben certa i que poques coses han canviat en les arrels de l'Estat.

      Elimina
  10. Ja m´he assebentat Enric, que hem els 14 anys que visc açi " los collares han canviado pero los perros son los mismos"de nombres distintos diria . Que dir-ha la meva gent do Brasil que a cor amarela ( tradicional do equipo nacional de futbol) es proibida amb l´iluminació d´una font,,,delirante che !!!!

    ResponElimina