Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
dissabte, 17 de març del 2012
Saint Patrick's Day
Martha Vickers (ca. 1940)
"És el nostre infern. Un bar irlandès
on cada dia és Sant Patrici"
Christopher Moltisanti, Los Soprano
Sant Patrici (ca. 387-461), nascut com a Maewyin Succat, en gaèlic, va ser un religiós britó, missioner i evangelitzador de les terres d'Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. La diada de Sant Patrici (en gaélic irlandès, Lá Fhéile Pádraig, en anglès, Saint Patrick's Day o Feast of Saint Patrick) és, des del segle XVII, la festa patronal d'Irlanda, originalment religiosa però reconvertida en civil. A causa de la migració irlandesa arreu del món és la festa nacional que més se celebra en altres països. Malgrat la data fixa, és una celebració quaresmal molt propera a l'equinocci primaveral, i és habitual que els catòlics irlandesos se saltin les restriccions alimentàries anteriors a la Pasqua. El color verd i el shamrock o trèvol, que segons la llegenda era usat per Sant Patrici per a explicar la Santíssima Trinitat, són els símbols tradicionals.
L'Innisfree de L'home tranquil és el paradís que s'oposa a l'infern de Los Soprano. És el paradís de la infantesa de Ford i ho és de tots els irlandesos americans, que l'han convertit en la terra mítica. Ford, a través dels ulls de Sean Thornton (John Wayne), ens mostra la tòpica visió de la paradisíaca i verda Irlanda, amb una Mary Kate (Maureen O'Hara) que és la bellesa salvatge i irreductible.
Ford, però, converteix aquest paradís en un jardí terrenal, on cada personatge compleix a la perfecció els papers que permeten l'equilibri existencial entre les dues forces vitals: la tradició i la civilització, representades per un Squire 'Red' Will Danaher (Victor McLaglen) i un Sean Thornton que són un transsumpte de Caín i Abel lluitant incestuosament per Eva, la mare Irlanda idíl·lica, que recull en sol personatge la fe en les arrels i la voluntat de canvi. I com que no hi ha paradís sense serp, Ford s'inventa un dimoni, còmic i borratxo, que impregna tota la pel·lícula fent, alhora, de déu: Michaleen Oge Flynn (Barry Fitzgerald), la mà demiúrgica de Ford manipulant el destí de la humanitat. Una pel·lícula homèrica!
¡Jo, Los Soprano, vaya unos, y que gran serie! Pero a mi que soy muy peliculera, me hubiera gustado ser Maureen O'Hara y celebrar el día de San Patricio con John/Sean en Inisfree en vez de pasearme por esas cocinas tan horteras...
Què puc dir, Enric? Un bloc on s'esmenten en un mateix post The Sopranos i The quiet man és la cosa més aproximada a la meva idea del setè cel. Jo el celebraria amb Michaleen Flynn, un home que sempre té molta set!
Pobre John Ford, sempre sota sospita de misogínia o masclisme o coses d'eixes. Jo que, mentre no es demostri el contrari, sóc una dona, puc afirmar que les millors figures femenines del cinema les he vistes a les pelis de John Ford (aquella mare del raïm de la ira, aquell tros d'Anne Bancroft a Siete mujeres...). Tranquils que Irlanda és un matriarcat.
Sí, sóc molt de John Ford i si em fessis triar les pelis que em semblen més bones et diria My darling Clementine i The Searchers, però The quiet man és, per a aquesta gallega catalana, el tòpic paradís de la meva infantesa. No me'n canso mai de veure-la. I visca la interacció! I gràcies.
M'encanta la pel·licula, la Maureen O'Hara i l'equip de'enormes secundaris que ronden per allà. Inclús en "Jon Vaine" que deia el meu avi, està perfecte en el paper. Es d'aquelles pel·licules que sempre pots tornar a degustar...
Jordi, tens tota la raó. Algun dia hauríem de recordar aquella nòmina immensa d'actors secundaris que no van tenir tanta sort en els neons, però que sense ells és impossible escriure la història del cinema.
Què et sembla? Podria ser un bon tema, no? Els secundaris de la cultura.
Sobre el personatge de Michaleen Oge Flynn, sempre l'havia associat al record d'un Leprechaun o d'un follet irlandès. No havia caigut en la teva forma de veure'l. Potser és que em vaig imbuir massa en les terres irlandeses.
Sens dubte, Tomàs, que la referència als leprechaun hi deu ser, però la manera com es fa servir el personatge a la pel·lícula li dóna un caràcter especial que s'allunya del tòpic.
¡Jo, Los Soprano, vaya unos, y que gran serie!
ResponEliminaPero a mi que soy muy peliculera, me hubiera gustado ser Maureen O'Hara y celebrar el día de San Patricio con John/Sean en Inisfree en vez de pasearme por esas cocinas tan horteras...
Pombolita, estuve una hora de reloj antes de decidirme entre Los Soprano e Innisfree, y al final me decidí por la ironía.
ResponEliminaQuè puc dir, Enric?
ResponEliminaUn bloc on s'esmenten en un mateix post The Sopranos i The quiet man és la cosa més aproximada a la meva idea del setè cel.
Jo el celebraria amb Michaleen Flynn, un home que sempre té molta set!
matilde, et dedico l'ampliació de l'apunt.
ResponEliminaPobre John Ford, sempre sota sospita de misogínia o masclisme o coses d'eixes. Jo que, mentre no es demostri el contrari, sóc una dona, puc afirmar que les millors figures femenines del cinema les he vistes a les pelis de John Ford (aquella mare del raïm de la ira, aquell tros d'Anne Bancroft a Siete mujeres...). Tranquils que Irlanda és un matriarcat.
ResponEliminaSí, sóc molt de John Ford i si em fessis triar les pelis que em semblen més bones et diria My darling Clementine i The Searchers, però The quiet man és, per a aquesta gallega catalana, el tòpic paradís de la meva infantesa. No me'n canso mai de veure-la.
I visca la interacció! I gràcies.
Enric: subscric plenament això de la Matilde, de barrejar Soprano, The Quiet man i el setè cel. Enhorabona!!
ResponEliminaJordi, a banda de la bondat de la sèrie i de la pel·lícula, no hi ha res com compartir referències cultures.
ResponEliminaM'encanta la pel·licula, la Maureen O'Hara i l'equip de'enormes secundaris que ronden per allà. Inclús en "Jon Vaine" que deia el meu avi, està perfecte en el paper.
ResponEliminaEs d'aquelles pel·licules que sempre pots tornar a degustar...
Jon Vainas que dic jo🤣
EliminaJordi, tens tota la raó. Algun dia hauríem de recordar aquella nòmina immensa d'actors secundaris que no van tenir tanta sort en els neons, però que sense ells és impossible escriure la història del cinema.
ResponEliminaQuè et sembla? Podria ser un bon tema, no? Els secundaris de la cultura.
Es un bon tema, si senyor.
ResponEliminaEls que escrivim amb blocs, fem de "secundaris" en la cultura actual?
O potser de "extres".
:)
es molt bona aquesta pel·lícula, potser molt típica irlandesa, però el John Wayne, fora del paper de vaquer, xoca bastant
ResponEliminaJordi, hi ha de tot. Secundaris, extres, figurants... i un bon grapat de protagonistes!
ResponEliminaAris, hi ha molta ironia, i és una pel·lícula de grans contrastos. Un d'ells el John Wayne.
ResponEliminaAra l'hauré de tornar a veure! Gràcies! :)
ResponEliminaClidice, no te'n penediràs. Per a mi és com una reconstrucció de les últimes hores del Paradís i l'entrada al Món... "real".
ResponEliminaPer als que som de la religió fordiana, "The Quiet Man" és l'entrada al paradís. Retornar a Innisfree sempre és retornar a Ítaca.
ResponEliminaHomèrica, Sícoris! Homèrica!
EliminaSobre el personatge de Michaleen Oge Flynn, sempre l'havia associat al record d'un Leprechaun o d'un follet irlandès. No havia caigut en la teva forma de veure'l. Potser és que em vaig imbuir massa en les terres irlandeses.
ResponEliminaSens dubte, Tomàs, que la referència als leprechaun hi deu ser, però la manera com es fa servir el personatge a la pel·lícula li dóna un caràcter especial que s'allunya del tòpic.
Elimina