Després de l'èxit i l'expectació que l'any 1888 va despertar l'Exposició Universal de Barcelona, tant des del punt de vista social i comercial com urbanístic, l'any 1929 s'inaugurava a la muntanya de Montjuïc l'Exposició Internacional, una finestra oberta al món que permetia mostrar a un públic encuriosit els costums i els productes de la resta de països, els avenços científics i industrials que començàvem a veure quin era el futur d'aquella massa burgesa amb prou poder adquisitiu com per convertir-se en mercat potencial.
Si algun moviment artístic de l'època va despertar i disparar la imaginació d'artistes i espectadors va ser el futurisme. La segona meitat del segle XIX i principis del XX és l'època dels grans invents, i de la mà inspiradora de la primera literatura de ciència-ficció i del cinema (v.
El segle XX vist des del XIX), la ment humana comença a especular com podria ser el futur i quin aspecte tindria. I en alguns casos, l'humor i la ironia posarà en dubte la modernitat, com a la il·lustració que encapçala aquest apunt, de l'
Esquella de la Torratxa del 4 de gener de 1912, on Picarol dibuixa la Pedrera de Gaudí convertida en un garatge per a una mena d'aparells voladors a mig camí dels zepelins i els helicòpters. Certament, la intencionalitat és tota una altra: ens mostra irònicament què és el que en pensa de la Casa Milà i quin és el futur que li espera a una edificació tan estrambòtica, però és evident que és una imatge impregnada d'aire futurista.
La revista
La ilustración íbero-americana naixia aquell mateix any, i entre 1929 i 1930 va publicar cinc números dedicats exclusivament a l'Exposició Internacional de Barcelona i a l'Exposició Íbero-Americana de Sevilla. En el número 3 es publicaven dues il·lustracions que exemplifiquen perfectament fins a quin punt aquesta imaginació podia arribar. Mostren una ciutat de Barcelona del futur. La primera imatge sembla ser de la Via Laietana vista des de l'edifici de "la Caixa" que fa cantonada amb Jonqueres, i es poden veure la catedral i la Torre del Rei Martí a la dreta.
Però el que potser no sap gaire gent és que aquesta imatge de Barcelona està presa d'una postal de Nova York, "The City of Skyscrapers", dibuixada per Walter Evans l'any 1915.
La segona ens mostra un impressionant viaducte que travessa la ciutat des del Tibidabo fins a la muntanya de Montjuïc. Dues il·lustracions de gran bellesa que recorden
Blade Runner de dia.
Diverses generacions hem crescut amb imatges com aquestes en l'imaginari, i l'arribada dels homes a la lluna encara ho va allargar una mica més. Després ... el desencís?
ResponEliminaClidice, desencís no ho sé. Potser el que passa és que el futur el cremem cada dia; passa ràpid i ja no cal imaginar-lo. A nos sé que pensem en la jubilació i si en tindrem o no.
ResponEliminaÉs bo veure aquestes imatges per tenir clar que el futur no serà mai com l'imaginem. Tinc uns cromos de la guerra del futur i malauradament anaven errats d'osques. El futur pot ser bastant més malèvol del que imaginem.
ResponEliminaPer una altra part és fantàstic veure la catedral enmig de tots aquests gratacels i ponts enlairats. Curiosament els empresaris de Foment fa uns anys van tenir la idea de colocar en aquesta zona una espècie de pont com aquests en homenatge a en Cambó. Finalment ens van deixar aquell cagallonet que és un dels monuments més lletjos de Catalunya!
Aquest paradigma de la modernitat encarnada en la ciutat vertical, entrecreuada de ponts i vials elevats, inspirada clarament en el New York de fa un segle, va tenir els seus resultats més esperpèntics en els "excalectrics" i rondes elevades que varen proliferar per les ciutats espanyoles, i dels quals encara en queden forces mostres.
ResponEliminaA l'exposició del 29 es pensaven que BArcelona seria la metropolis del futur...m'encanten aquests dibuixos fantàstics que has penjat, hi han moltes històries de l'exposició que son realment de ciencia-ficció
ResponEliminaÉs la Barcelona de Porcioles!
ResponEliminaGalderich, no en sabia res d'aquest pont. D'on a on el pensaven fer anar?
ResponEliminaBrian, és cert, però jo no em puc sostreure a la bellesa que li veig a les il·lustracions, la qual cosa no vol dir que vulgui una ciutat així.
ResponEliminaAris, és veritat, d'aquella, i en general de les exposicions universals del XIX i de principis del XX se'n poden treure coses que ens farien al·lucinar i moltes altres que ens ferien sentir vergonya aliena. Des-li un cop d'ull, sinó, a la de Saint Louis: http://enarchenhologos.blogspot.com/2010/01/saint-louis-1904-jocs-de-la-iii.html
ResponEliminaAllau, tanta imaginació li suposes a Porcioles i, ja posats, a Núñez y Navarro?
ResponEliminaTot i que no voldria una ciutat així, estèticament, sobre el paper, em sembla genial.
M'agraden les imatges. Em recorden el dibuix, d'intencionalitat molt diferent, que va sortir a l'Esquella, amb la Pedrera de Gaudí travessada per avions fantàstics.
ResponEliminaJordi, tens tota la raó. He afegit la imatge amb un comentari.
ResponEliminaEm recorden més a Metròpolis de Fritz Lang, i són molt boniques, totes, lluny de la rigidesa de les ciutats ideades pel Hilberseimer:
ResponEliminahttp://javieraisa.com/2011/03/16/ciudad-vertical-hilberseimer/
Ei, que la segona imatge és Metropolis total. Visquen el futurisme, el retrofuturisme i els raigs aeris de Montjuic!
ResponEliminakalamar, malgrat la rigidesa racionalista, aquests dissenys em resulten terriblement atractius... com a dissenys. Seria incapaç de viure en una ciutat com la de Hilberseimer o com la de l'apunt, però tots els models onírics em semblen de gran bellesa.
ResponEliminaLeb, estava segur que t'agradarien. El dia que es puguin fer viatges virtuals pels onírics canviarà la concepció compartida que tenim de la realitat.
ResponEliminaEl futur deu ser aquell lloc on no s'hi arriba mai, i el futurisme, la seva representació.
Tot molt Blade Runner i Metropolis. A les imatges retrofuturistes sempre hi ha aquell punt d'ingenuïtat que les fa encantadores.
ResponEliminaExacte. Ingenuïtat seria el terme. Són molt de l'època.
Elimina