Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 12 de desembre del 2016

La medicina de les dones: ginecòlegs, llevadores i Venus anatòmiques

Figura d'una dona gestant del Museu Roca
Col·lecció Coolen


Fruit d’una concepció virginal, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.

Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.

I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.

Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), i el 1975, era inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.

Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.




L’evolució de la ginecologia supera la història de la medicina i es converteix en un relat que abasta tots els estaments de la societat. Sembla raonable, doncs, que aquesta història, la de la medicina en general i la dels avenços científics que hi estan relacionats tinguin un lloc des del qual explicar a la societat quin ha estat el camí recorregut, i que expliqui, sobretot, la relació que s’ha establert entre la medicina i els seus usuaris. Però malauradament, el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, que existeix i custodia una col·lecció magnífica d’instruments, fotografies, gravats, llibres, documents i figures anatòmiques, no té una seu des d’on mostrar-se al públic. No és un cas únic. Són moltes les col·leccions (còmic, cinema, farmàcia, autòmats, publicitat, màgia, arts escèniques...), algunes entre les més importants d’Europa i del món, que esperen que els poders polítics apostin per posar-les a l’abast de tothom.

Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que es va poder veure fins el dia 5 de gener de 2017 en el Col·legi de Metges de Barcelona. Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra va ser una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permeten una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; hi havia figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; o un espectacular quadre de J. Sala, que permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.


Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina
Foto: Aleix Pons


Entre els passats mesos de maig i novembre vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua, en aquest cas amb els ulls oberts tot i que les Venus es representaven habitualment amb l’aparença d’estar dormint.


Cartell de la col·lecció anatòmica del Museu Roca
Barcelona, cap a 1930


Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).

De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.

La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.




El cas de les Venus és paradigmàtic. El seu valor estètic és tan alt que ha portat a Joanna Ebenstein, fundadora del Morbid Anatomy Museum de Nova York i assistent al Congress for Curious People que vam organitzar a Barcelona, a editar el volum The Anatomical Venus. El llibre, en el qual hi hem col·laborat amb notícies i il·lustracions de Venus que hi va haver a Barcelona, recull la fascinació misteriosa per aquestes figures escampades per tot el món. Bellesa, erotisme i mort es barregen en aquestes reproduccions de dones, la majoria de mida natural, que descansen sobre velluts i sedes ornamentades amb collarets de perles i diademes daurades, i ens fan reflexionar sobre les fronteres difuses que separen la vida de la mort, l'art de la ciència, la naturalesa i de la humanitat. Un espectacle entre sublim i sinistre, que prové d'un temps en què el llum de gas il·luminava una part de la realitat mentre la vida mirava de sortir de les penombres.




13 comentaris :

  1. Tuve la fortuna de ver toda la exposición, abandonada en un apartado de Mercantic (San Cugat), en un par de ocasiones. No iba a por ello tacitamente. Iba a por un dibujo de Opisso del que por cierto no llegamos a un acuerdo.
    Como siempre, el que vende cree que tiene oro, y el que compra no está dispuesto a pagar lo que considera que de momento es plomo, del bueno, pero plomo.
    En las dos ocasiones fui con Mayte. A ella, como docta en la materia de la Medicina, le provocaron cierto repeluz. A mi me entusiasmaron.
    Me enteré, creo que por ti, que hubo un tipo inteligente (no debía trabajar para la oficialidad de la tropa), que se los llevó fuera de Catalunya.
    Otra pérdida de aquellas del copón. Nadie supo nunca, a no ser por personas entusiasmadas en la Historia de Barcelona, que puñetas era aquello, ni que representaba, ni que utilización se le daba, ni para que fin fueron creadas.
    Pero hubo quien si se percató de lo importante e histórico de aquel material, todo conjuntado, eso si.
    Paradojas de la vida, tuvo que ser un foráneo, que no un turista, quien se percatara de lo importante del conjunto de la obra.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta és la realitat, Miquel. Ens vam quedar sense la col·lecció, que va ser oferta a l'Ajuntament i la Generalitat. L'exposició del Col·legi de Metges és una oportunitat de veure uns petita mostra del que podia haver estat la col·lecció avui, aplicada no només a la ginecologia, sinó a la medicina en general. I mentrestant, el Museu d'Història de la Medicina no té lloc on exposar el seu magnífic patrimoni.

      Elimina
  2. Gran resum conceptual de l'exposició. Amb moltíssimes ganes de veure-la!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Afanyat, Galderich, que només hi serà fins el 5 de gener.

      Elimina
  3. És extraordinari!!

    Si no vaig errat, a l'exposició que hi va haver al CCCB, +Humans, es va exposar alguna peça d'aquestes.

    Fora del seu àmbit pedagògic i tretes de context, són unes veritables obres d'art per sí mateixes, entre el surrealisme i la fira ambulant i les barraques de monstres de les que tantes vegades ens has parlat. Entre els mags del circ, els autòmats i les sales de tortura o els patíbuls per executar als condemnats a mort.

    Amb elles també es pot jugar a ser el doctor Frankenstein i construir la millor Venus de totes.

    La medecina de les dones!!, la seva anatomia externa e interna!!, la seva capacitat de parir!!! Quan hi penso encara em sento com quan era un adolescent, no ha desaparegut ni el misteri ni l'atractiu per aquesta maquinària tan sofisticada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, en el cas de +Humans no ho recordo. On si n'hi havia era a l'exposició Metamorfosi, també del CCCB.

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/03/metamorfosis-al-principi-va-ser-el-bosc.html

      En el fons, la fascinació infantil també està relacionada amb la fascinació que devia sentir el públic del segle XIX i principis del XX; una curiositat més morbosa, sens dubte, perquè els temps eren diferents i els coneixements mínims. I pel que fa als escultors de figures anatòmiques, me'ls imagino, com tu dius jugant a fer de demiürgs intentant crear la Venus més realista i perfecta.

      Elimina
    2. Tens raó, era a Metamorfosi.

      Elimina
  4. No puc afegir res més al el que has dit ni als comentaris que aporten informació addicional. Ja saps que tot allò que es mou entre el sublim i el sinistre em fascina per moltes raons.
    Aniré a veure l'exposició del Col·legi de Metges, que si no és per tu me l'hauria perdut.
    Et felicito per l'article i per com has tractat qüestions en aparença diverses (ginecologia, espectacle, religió, etc.) i, tanmateix, força imbricades les unes amb les altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha res com els espais de frontera, Sícoris! De l'exposició no se n'ha fet gens de publicitat, i fins i tot jo hi arribo tard. Però ha servit per fer coincidir la notícia amb el part de Maria, una mena de Venus silenciada.

      Elimina
  5. Lo de María, almah parthenoir, bien podría ser utilizado por la sanidad pública española y su ministerio, para justificar los recortes: ¡No precisó de epidural, la tía!
    Da gusto leerte, querido Enric.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Gracias, José Luis! De hecho, la sanidad pública y el resto de prestaciones gestionadas desde los ministerios pertinentes llevan años amparándose en el derecho divino. Todavía vivimos de la limosna y el santo oficio, y condecoran a María en los cuarteles. ¡País!, que decía Forges.

      Aprovecho para comentarte que me he leído 'La movida modernosa'. Aunque uno ya sospechaba la mierda que se acumulaba en los rincones por el hedor que desprendía, la lectura de tu libro me ha producido una profunda desazón. Tómatelo como un gran elogio. El alcance de la movida (valga la redundancia) y las manos negras que la generaron asusta. No por lo que tiene de manipulación (eso lo asumo como natural), sino por la facilidad con que se puede dar carta de naturaleza a lo que está vacío de sustancia y cómo el personal lo ingiere en la mejor tradición del pan y el circo. Imagino que te caerán hostias por doquier. Suerte que estás curtido. En fin. Felicidades y gracias por hacerme pasar un buen rato entre risas y arcadas.

      Un fuerte abrazo. Enric

      Elimina
  6. Enric, lo peor no han sido tanto las críticas (en El País, por ejemplo, llevaban sin ocuparse de mí desde 1997), en general buenas, como los vetos. Me llega, de amigos que se ganan la vida en la prensa y en el mundillo editorial, que hay mandamases y movidosos ya carrozones diciendo por ahí eso de "a este le va a dar traducciones y colaboraciones su puta madre". Supongo que algunos querrían darme un par de hostias, pero no se atreven y acuden a sus protectores. Así sonlas gentes con mando en plaza de los mundillos culturetas y de plumillas. Por lo demás, no creo que Almodóvar se arranque una pestaña para apuñalarme con ella, así que estoy tranquilo.
    (Hablando de ediciones, la de tu de "El Rec Comtal" es magnífica y tu labor de cronista extraordinaria. Barcelona te lo agradecerá, estoy seguro).
    Shalom, Salut y Llibertat.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Gracias, José Luis! ¡Qué magnífica la imagen de Almodóvar apuñalando con una pestaña!

      Elimina