La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya
La Monyos
Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):
“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.
Si voleu saber-ne més de la Monyos, llegiu l'article "Les dues biografies de la Monyos", on posem sobre la taula les dades conegudes, les discrepàncies i els errors sobre la seva vida. Ara veurem altres personatges popular de la ciutat.
La Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu: la podem trobar al Museu de Cera de Barcelona i al Museu d'Autòmats del Tibidabo. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:
D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.
El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.
L'Antonet del violí va ser un dels personatges més popular de la segona meitat del segle XIX. Ricard Suñé ens en parla a Nueva crónica de Barcelona (1945-46). Tocava el violí, instrument amb el qual era un virtuós i era capaç d'imitar les veus de diversos animals. Tocava pel carrer, en saraus i balls popular, i sovint era contractat per amenitzar festes d'aniversari en cases particulars.
El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.
El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.
En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de l'altre Garibaldi a les portes de Roma.
Ens explica Raimon Pavia que a casa seva havia sentit cantar una cançó, en un poti-poti de català i castellà, protagonitzada per Garibaldi, que tant podia referir-se al nostre personatge com al militar i polític artífex de la unitat territorial italiana, i amb el qual tenia moltes similituds tant pel que fa a l'aspecte com al fet d'haver lluitat al seu costat. La cançó, com la recorda, en Raimon, deia:
En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.
La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.
Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.
Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.
O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.
I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1871 – Barcelona, 12 de maig de 1913), l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors (de fet, només es va poder provar el segrest d'una nena, Teresina Guitart), però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Astray, pare del fundador de la Legión: aquell Millán-Astray (va unir els cognoms del pare amb un guió) que va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno. Enriqueta Martí no va matar ningú i els ossos i la sang trobats a casa seva no eren d'origen humà. Tampoc és cert que morís a mans de les preses de la presó de Reina Amàlia on va ser tancada, sinó que va morir de càncer d'úter.
La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.
Notes:
Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".
(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.
(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.
(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.
“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”
D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.
El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.
L'Antonet del violí en un banc del passeig de Gràcia, l'any 1915
Arxiu Mas. Institut Amatller d'Art Hispànic
L'Antonet del violí va ser un dels personatges més popular de la segona meitat del segle XIX. Ricard Suñé ens en parla a Nueva crónica de Barcelona (1945-46). Tocava el violí, instrument amb el qual era un virtuós i era capaç d'imitar les veus de diversos animals. Tocava pel carrer, en saraus i balls popular, i sovint era contractat per amenitzar festes d'aniversari en cases particulars.
L'Antonet del violí
El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.
El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.
Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla
En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de l'altre Garibaldi a les portes de Roma.
Ens explica Raimon Pavia que a casa seva havia sentit cantar una cançó, en un poti-poti de català i castellà, protagonitzada per Garibaldi, que tant podia referir-se al nostre personatge com al militar i polític artífex de la unitat territorial italiana, i amb el qual tenia moltes similituds tant pel que fa a l'aspecte com al fet d'haver lluitat al seu costat. La cançó, com la recorda, en Raimon, deia:
Quan en Garibaldi
sona la trompeta
todos los soldados
alcen la baioneta.
¡Chitón! ¡Chitón!,
que passa la ronda,
la ronda va passant.
Visca en Garibaldi
i la Santa Llibertat!
En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.
La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.
El Noi de Tona
Biblioteca de Tona
Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.
Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.
L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,
a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960
O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.
Enriqueta Martí, la Vampira del Raval
I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1871 – Barcelona, 12 de maig de 1913), l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors (de fet, només es va poder provar el segrest d'una nena, Teresina Guitart), però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Astray, pare del fundador de la Legión: aquell Millán-Astray (va unir els cognoms del pare amb un guió) que va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno. Enriqueta Martí no va matar ningú i els ossos i la sang trobats a casa seva no eren d'origen humà. Tampoc és cert que morís a mans de les preses de la presó de Reina Amàlia on va ser tancada, sinó que va morir de càncer d'úter.
La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.
*
Notes:
Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".
(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.
(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.
(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.
Te dejas la figura que estaba detrás de Colon, la de los "pajaritos de la buenaventura", que por una peseta salía el pajarito de la jaula y con el pico cogía un papelito de los cinco o seís que habían y se lo daba en la mano al dueño del carrito. El papelito se te daba a ti y en secreto, para que sólo lo leyeras tu.
ResponEliminaSegur que me n'he deixat uns quants, Miquel! Els ocellets de la fortuna de Colom no era l'única paradeta que hi havia d'aquesta mena. Al Pla de la Boqueria i a la Rambla amb Portaferrissa també n'hi havia. No els he esmentat perquè més que personatges populars els considero petites atraccions de fira.
EliminaSupongo que el Garibaldi que cita es la base del personaje de la Zarzuela "Agua,azucarillos y aguardiente". Aunque la obra se ambienta en Madrid en su cantante se alude a una "niñeira di Barcelona".
ResponEliminaHola, Henty Amenty. No sé si Checa conoció al Garibaldi de Barcelona. Todo es posible. Pero en 'Agua, azucarillos y aguardiente' el personaje es un ladronzuelo de poca monta que se hace pasar por italiano. Soy más de la opinión que el nombre tiene un origen popular, en una época en la cual "un Garibaldi" era una manera de referirse a cualquier personaje italiano. Seguramente, tanto el Garibaldi de Chueca como el de las calles de Barcelona son llamados así por la popularidad que despertó Giuseppe Garibaldi (muerto en 1882). En el caso de Barcelona, la semblanza entre el personaje y el general italiano era notable. La referencia a Barcelona se puede explicar porque desde el siglo XVII la presencia de italianos en la ciudad ha sido notable. Muchos hostales y tavernas estaban regentados por italianos. Su presencia no ha disminuido nunca, y aún hoy los italianos son la comunidad extranjera más numerosa de la ciudad, con diferencia.
EliminaGaribaldi es devia haver fet molt popular. A casa he sentit cantar una cançó amb un poti-poti de català i castellà macarrònics:
EliminaQuan en Garibaldi
sona la trompeta
todos los soldados
alcen la baioneta.
¡Chitón! ¡Chitón!,
que passa la ronda,
la ronda va passant.
Visca en Garibaldi
i la Santa Llibertat!
L'inici de la tonada, d'estil militar, recorda el toc de diana.
Moltes gràcies per aquesta aportació, Raimon! L'he incorporat al text citant-ne la procedència.
EliminaMolt bon article! Trobo una mena de justícia poètica que aquests personatges, blasmats i escarnits en el seu moment, hagin obtingut el seu lloc en la memòria popular. I com dius, en els pobles la cosa s'agreujava bastant més.
ResponEliminaHi ha un punt, però, que no sé si he entès bé: segons la teoria de Ricard Suñé, el nom real de la Monyos era Dolors Vega Massana. Si les dues dones enterrades al cementiri de Sants es deien Dolors Pujol Massana i Casilda Vega Massana, la coincidència dels cognoms fa pensar que la Monyos pertanyia a la família Pujol i que la història de la filla morta potser era una de tantes llegendes urbanes. Una altra possibilitat és que la filla il·legítima de la Monyos fos la tal Casilda, i per això duia els dos cognoms materns. Però aleshores, per què el nom de la Monyos no consta en aquest nínxol?
Gràcies, Sícoris! Els noms de les dones enterrades a Sants només confirmen la vinculació amb la Monyos atenent la teoria d'en Suñé, però no en són una prova. Caldria confirmar que la dona morta al Clínic era realment la Monyos i que aquells eren els seus cognoms. No sé si en Suñé en tenia proves i on són. Estic intentant esbrinar-ho.
EliminaEl meu pare anomenava "El noi del sucre" com un personatge
ResponEliminaBé, un personatge popular, ho era, el Noi del Sucre; però gens comparable. El concepte 'popular' no és el mateix. Els del meu article ea fan populars perquè la gent els dota d'aquest reconeixement. El Noi del Sucre, com altres personatges públics per la seva activitat professional o política, és l'abast de la seva activitat el que els fa populars, en el sentit que influeixen en la societat.
EliminaNo veig tanta diferència entre pobles i ciutats pel que fa a aquests personatges, a casa explicaven molts casos 'de poble', gent amb sobrenoms, protagonistes de facècies diverses i acceptada a dins de la comunitat sense problemes.
ResponEliminaLa diferència, potser, és en el grau integració en la societat, més gran en els pobles (en general) i menys en les ciutats, cosa que els fa més abocats a la marginalitat.
EliminaEl meu padrí, nat al 1890, quan volia referir-se a mi al fer alguna barrabassada de nen petit m'anomenava Garibaldi: "Fuig d'aquí, Garibaldi!" "Passa cap allà, Garibaldi!". I també deia que ell tenia una garibaldina que, passats els anys, jo ho he interpretat com una corrupció i que es devia referir a una gabardina. Però estic d'acord en que la comunitat italiana establerta a Barcelona ha estat molt notable.
ResponEliminaI probablement, Joanot, aquell Garibaldi del padrí també estava relacionat amb la popularitat del general italià.
EliminaMagnífic article, Enric. Una pregunta, o una suposició que faig explícita: les altres ciutats del món també deuen tenir personatges d'aquesta mena, oi?
ResponEliminaSalut
Gràcies, Xavier! Imagino que sí, que tota ciutat deu haver generat personatges d'aquesta mena. De fet, l'aparició de personatges populars o excèntrics està relacionada amb l'anonimat, amb la solitud i l'aïllament de la societat.
EliminaHe trobat aquest llibre del segle XIX que en parla: 'The Book of Wonderful Characters: Memoirs and Anecdotes of Remarkable and Eccentric Persons in all Ages and Countries, Chiefly from the Text of Henry Wilson and James Caulfield', 1869.
https://iiif.lib.harvard.edu/manifests/view/drs:8454738$1i
Gràcies!!
EliminaQuè tal per Bogotá? Espero que molt bé.
ResponEliminaA Bogotà, molt bé. Ha estat una gran experiència personal i professional. A veure si tenim oportunitat i t'ho explico prenen una cervesa.
EliminaQuan tu vulguis. Marca tu quan.
EliminaEncara t'he de signar el llibre! M'ho miro i et passo a veure un dia quan pleguis.
EliminaEnric, d'aquestes investigacions i recopilació de personatge n'ha de sortir un nou llibre! Ells formen part i representen el caràcter de la ciutat, sense ells no podem tenir una imatge completa de cóm érem i som, en la part bona i en la més fosca, com tot el tema de la paternitat de la filla de la Monyos per exemple, si és veritat.
ResponEliminaI estirant el fil fins als nostres dies encara donaria per dos volums o més la sèriq... estic pensant en el cantant d'òpera de la parada del metro de Liceu, en la Mònica del Raval... per dir alguns de més actuals, i que per sort tenen documentals força bons que expliquen bé les seves històries, que esperem no es perdin en l'oblit del pas del temps!
És una feina considerable, Toronto, però en la mesura d'allò que és possible mirarem de contribuir-hi. Certament, l'existència d'aquests personatges és l'altra cara de la moneda d'una societat complexa que només es pot entendre si en tenim una visió completa.
EliminaQuina sort tenir- vos!!!
ResponEliminagracies.
Moltes gràcies, Julichas!
EliminaLa canalla de carrer Conde del Asalto anavem darrera de la Monyos , curiosos i amb un xic de burla i de por , parlava sola i ens cridaba, eran els anys 30 , Els " pajaritos de la suerte eran cotorras ensinadas , i parlan d´ocells que s´han fet dels centemars de pardals que las nits d´hivern venian en bandos als arbres de la Rambla,i cuidado amb las cacas !!
ResponEliminaQuin luxe, Jaume! Deus ser dels pocs que recorden de veritat la Monyos.
EliminaEls pardals deuen haver desaparegut per la pressió d'altres aus, com les cotorres argentines. També han desaparegut les cuques de llum i els borinots a causa de la contaminació. Tants que n'hi havia hagut quan era petit!
D'aquí amb sona que quelcom "es més antic que la monyos"; molt bona aportació Enric.
ResponEliminaMoltes gràcies, Lambert! És curiós com s'ha transformat l'expressió. Aquest "més antic" o "més vell que la Monyos" originalment era "ser més famós" o "més popular que la Monyos". En deixar de ser una presència coneguda per tothom, el record ha deixat pas a l'antiguitat.
EliminaLa meva avia sempre em parlava de un personatge que circulava per la plaça Espanya, en "Rafalet de la manguera" li deien, pero mai he trobat res sobre ell....
ResponEliminaHola, Jordi. Ara no ho tinc a mà, però d'en Rafalet de la Manguera en parlar Antoni Dalmau en el llibre 'Tipos populares de Barcelona, editat per la Llibreria Millà l'any 1945.
EliminaExtraordinari, Enric.
ResponEliminaDe lectura obligada.
Gràcies, Miquel!
EliminaJo recordo el Sherif, que passejava per la Rambla vestit de Sherif, es clar. Aquest es mes modern dels anys 60-70
ResponEliminaSí, Toni. Un digne hereu de la tradició de la Rambla. Però he preferit aturar-me a la primera meitat del segle XX.
EliminaBon dia Enric. Perquè ho apuntaves,he volgut rellegir l'article de la Monyos. Com sigui que jo vaig néixer el 14 d'octubre del 40, estava en aquelles dates. Segurament que els records de fets "anomenats" de llavors, eren el del Companys (15/10) i aquest de la Monyos (data, pel que sembla poc clara) ¿?.. i dic això, perquè a casa, i als meus pares, de les primeres coses que'ls vaig sentir a parlar, eren dels fets aquests.. sobretot, de la Monyos, de l'altre, i per ser de caire polític, millor en callaven, no fos cas que algú en pogués sentir... i transcendir !!.. teníem la "Central de la Comissaria de Policia" a tocar !!.. en canvi de la Monyos, es treia sovint en converses, inclús tonades de cançonetes que la gent s'inventava... diria que tinc aquests records des de quan jo encara no parlava !!... La de sacs de papers que es van vendre al drapaire... i de ben segur que amb milers de dades... les que avui... inclouríem en la nostra "base de dades", només per trobar algun detall per afegir. Caldrà doncs, seguir furgant...i cercant aquells sacs.
ResponEliminaGràcies a tots... ànims... i salut !!
Bon dia, Jaume. Continuarem furgant, però no crec pas que en traguem l'aigua clara. Imagino que quant més se'n parlava, més es distorsionava la realitat. Els fets populars ho tenen, això. A casa també es callaven segons quins fets. L'àvia deia que les parets tenien orelles. Salut i a veure quan quedem per esmorzar!
EliminaLa meva mare, nascuda al carrer Riereta el 1917, recordava molt bé la Monyos, i la versió que coneixia era la de la filla arrabassada de petita.
ResponEliminaSí, és la versió més coneguda, però no sé si en sabrem mai la veritat.
Elimina